natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (II – ciència i el binari natural/cultural)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Segona part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la segona part. La primera la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Ciència moderna occidental i positivisme

Les estructures de poder són construïdes per la cultura, tot i que no només són expressades a través de la simbologia o el llenguatge, sinó també a través del que anomenem ciència.

La ciència (moderna occidental) és considerada normalment com una feina ‘objectiva’ que fan unes persones que ens fem anomenar ‘científiques’. El positivisme és precisament això, és la forma en la que es suposa per defecte que funciona la ciència: diu que som observadores externes sense influències socials de cap tipus que podem veure, entendre, la realitat exactament com és. Aquest punt de vista és, per a mi, irreal.

Observar, és una forma de llegir, està influït per la nostra llengua, la nostra cultura, per les estructures que arrosseguem. Inclús, escollim els objectes d’estudi basant-nos en paràmetres culturals. A més, també observaré les coses que es corresponguin amb un cert interès als projectes que tinc, al que vull arribar, als interessos, ja no només socials o polítics, sinó també econòmics. L’observació neutra és una ficció, i l’objectivitat no és absoluta, sinó relativa a una cultura, i a una interacció entre la persona que observa i l’objecte observat.

La ciència, al utilitzar la cultura per a observar, definir, interpretar, està en realitat plena de metàfores. Metàfores són, per exemple, quan al llarg de la història de la biologia cel·lular s’ha explicat la unió de l’òvul i l’espermatozou a través d’estereotips assignats com a femenins i masculins. Per exemple, anomenar als espermatozous com ‘armes’ o ‘pretendents’ que ‘lluiten’, i van a buscar a l’òvul contra corrent, on aquest espera ‘passivament’ i atrau a un munt d’ells, on sembla que finalment només un aconsegueix ‘fertilitzar’ l’òvul, on aquest a la vegada ‘tanca les portes’ a altres ‘pretendents’. I qui no vegi la càrrega social aquí és que està immerse en el total positivisme.

El que al principi són metàfores, càrregues culturals, quan passen a ser acceptades i recolzades passen a veure’s com ‘racionalitats’ o ‘objectivitats’. Per tant, el que anomenem ‘racionalitat científica’ és un concepte abstracte que no fa més que tornar a escriure la història de les ciències vista pels vencedors. I qui són els vencedors? Qui són els que escullen el que s’accepta o no en ciència? Les classes dominants. Aquelles persones que ja de per sí mateixes estan en una posició de privilegi respecte les estructures de poder. La ciència, la racionalitat científica, està escrita per l’home cis heterosexual blanc sense diversitat funcional de classe mitja/alta. Aquests són els vencedors. Això no vol dir que les persones que fan ciència siguem totes homes cis heteosexuals blancs, etc, sinó que el que s’accepta i el que no, passa per aquest filtre del privilegi. I, al final, els estudis, les conclusions, que perduren, que s’accepten, són aquells que encaixen millor en les estructures, que ajuden a sustentar-les o que provenen d’ella.

I m’agradaria fer un petit apunt: si en ciència hi ha hagut coses que han canviat i han trencat amb aquestes descripcions privilegiades ha sigut gràcies a activistes, que moltes o algunes d’elles també eren i són científiques. Amb això vull recalcar que el gran treball i valor de l’activisme i de les nostres posicions polítiques des de l’opressió han aconseguit aquests canvis. Perquè per sí sola la ciència no ho ha fet.

La ciència moderna, per tant, està unida a la representació del món pròpia de l’individu que se sent exterior al que l’envolta, a la vegada que tracta d’explotar-lo i dominar-lo. Aquesta és en bona part la ideologia que hi ha darrera de la ciència moderna. Aquest mantell de ‘racionalitat’, ‘objectivitat’ i ‘neutralitat’ és una forma d’emmascarar la ideologia que existeix darrera d’allò científic, proclamant així el seu saber exempt d’ideologies i que mereixi d’aquesta forma que se la tingui en compte de manera privilegiada per a resoldre problemes.

Natural/cultural

I, una cosa que està molt relacionada amb el tema de la ciència, és el binari natural/cultural, perquè és un binari que s’utilitza constantment per a reforçar estructures, que a més utilitza la ciència, al mateix temps que la ciència l’utilitza a aquest.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i utilitzat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corregir’.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te d’una forma o comportar-te d’una altra. I sotmetre’s a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció. Has d’escollir, i has d’escollir bé. I tot i així, el veure’t com algú que pot (lliurement) escollir també és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Allò primitiu, per això, és vist com lligat a la natura que no està dominada per allò cultural i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat, serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures. I és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la natura per a excusar un comportament, o sigui considerar alguna cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses. Si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure una malaltia a curar), però si és una cosa socialment acceptada la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com el correcte sortirà ben parat en tot aquest embolic.

Jo em posiciono bastant amb la idea de que el binari cultural/natural és un binari fictici. Si més no, per què allò cultural no és natural si existim culturalment EN la natura? Aquest binari, aquesta diferenciació, prové de la mateixa visió de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Tota producció cultural és natural i la natura no és immutable. Natural/cultural no és un binari, és interacció. És intraacció. És una relació entre coses, subjectes, objectes, observadors, que interactuen dins de sí mateixa.

Share