2018: un fort agraïment i unes sinceres disculpes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís decontingut: menció de maltractament, ferides, por, frustració, ràbia, dolor, instrumentalització

No sóc de les que fan balanços quan s’apropa el cap d’any. Sóc de les que ho fan pel seu aniversari. Tinc l’avantatge de que el meu aniversari cau a la tardor, i jo sóc molt de gaudir de cada un dels significats de les estacions de l’any (com a bona amant del taoisme), d’allò del que cada una de les estacions ens aporta en relació als processos que vivim segons un cicle anual que corresponen al naixement (primavera), la vivència i creixement (estiu), la reclusió i reflexió (tardor) i la mort (hivern). La transformació de totes les coses. La tardor és una època on comença la reflexió i la reclusió per a preparar-nos per la mort de parts dels processos durant el hivern i pel naixement de nous a la primavera. Aquest any, però, està sent molt especial, i tot el balanç que estic fent des del meu aniversari, que va ser el mes de novembre, s’està encara allargant i s’està ajuntant amb un balanç anual, d’aquests de gener a desembre, que m’està recorrent pensaments, cos i emocions i que també agafarà bona entrada de l’hivern.

Ha sigut un any especial, intens, diferent, amb molts naixements i moltes morts de processos que portava arrossegant feia temps i que no em deixaven quasi respirar. Ha sigut un any transformador, calmat i a la vegada agitat. Ha sigut un any que vaig començar emocionalment tocada: just acomiadava el 2017 amb la mort del gat amb el que vaig compartir 18 anys de la meva vida. Els últims mesos de l’any van ser durs i els vaig viure al meu llit fent-li companyia. La promesa que li vaig fer va ser que aconseguiria parlar de tot allò del que no se m’havia permès parlar durant tant de temps, que deixaria de callar tant dolor i tant procés de tancament de ferides. Feia ja un temps que portava curant-me de les conseqüències d’una relació nefasta, de maltractament. Ja vaig dedicar el 2017 a treure’m de sobre aquella relació i a començar a llepar-me algunes ferides. El 2018 començaria el que seria l’última part d’aquell procés, la cicatrització i la cura: acabar de treure’m tot el pes que portava a sobre per la invisibilització, menyspreu i avergonyiment que aquesta persona havia fet de mi.

He superat l’angoixa constant i l’estrès posttraumàtic que no em permetien caminar per alguns dels barris de Barcelona. He calmat part de la por a les relacions, la frustració, que més m’aturava, des de l’estima cap a aquesta por, des de l’acceptació. He fet de la ràbia un farcell que ja no carrego de forma pesada, sinó que utilitzo i focalitzo en espais que no són el meu cos, ni el meu cap, ni les meves emocions. He reconnectat amb mi mateixa, m’he retrobat, m’he abraçat, de debò. He pogut veure la vida sense aquell vel constant de dolor que sempre es ficava entre jo i tot el que observava i que em tocava. I m’he adonat,després d’aquesta neteja, que la ciència (espai que havia compartit amb qui m’havia enfonsat) és un espai on vull tornar (sempre des de la meva perspectiva crítica, òbviament).

Ha sigut l’any on m’he descobert de formes que desconeixia. O més aviat, de formes que no acceptava de mi o que jo mateixa m’amagava. Des defeia temps ja havia comprès que jo no era neurotípica. Des d’adolescent sabia que tenia un funcionament que no era considerat gaire “normal”, tot i que no vaig arribar a cap diagnòstic psiquiàtric perquè sempre acabava enfadant-me (i barallant-me fortament) amb les meves psiquiatres i mai els donava temps a que em poguessin diagnosticar amb res (sí que els donava temps a medicar-me molt, òbviament, aquestes no perden mai el temps en aquest sentit). Des de fa uns pocs anys que vaig conèixer l’activisme de persones neurodivergents que em va fer sentir, sense saber molt bé perquè, certa pau i tranquil·litat amb mi mateixa. He acceptat discapacitats i he pogut assenyalar causes estructurals que no em permetien abraçar-les. Finalment, aquest any, ha sigut l’any en que m’he començat a identificar una mica més, m’he despertat a mi mateixa, i se m’ha obert tot un món. De cop moltes coses tenen sentit, he acceptat limitacions i funcionaments que tinc que fan que pugui gestionar molt millor la meva vida.

Ha sigut l’any de curar-me, d’estimar-me i on he pogut aprendre a situar-me. Aquest, per tant, ha estat un any on he après a cuidar-me, i a començar a tenir espai de debò per a aprendre (i poder) cuidar més bé a les altres. He hagut d’aprendre també com s’instrumentalitzen conceptes com són les cures, i he hagut d’intentar entreveure, apartant molta merda generada en forma de discursos utilitaristes, què significa cuidar. Ha sigut també des d’aquest punt on he sigut conscient del dolor que he pogut provocar a altres. Crec que la millor forma de tancar l’any és, no només demanant perdó, sinó a més, i sobretot, reparant i reparant-me. Al menys començant a prendre’n consciència; però per fer que la consciència no quedi en només això, consciència i pensaments, sinó que també siguin fets, canvis que es materialitzin en el possible sense caure en utilitzar aquella constant excusa que ens posem sobre les múltiples contradiccions que sempre totes tenim.

Vull demanar disculpes a totes aquelles a les que inconscientment vaig culpar de tot el que em passava; a aquelles que vaig doldre cada vegada que fortament em queixava i que es podrien haver sentit atacades; a totes aquelles de les que em vaig allunyar, a les que no vaig saber com cuidar, a les que vaig descuidar; a les que vaig esquitxar amb la meva ràbia mal direccionada. A totes aquelles que en el meu camí d’aprenentatge vaig poder fer mal. No parlo des del sentiment insuportable de culpa, ni des de la victimització de qui utilitza això per fer-se la guai. No. És un acte sincer que traspassa aquesta pantalla o aquest paper i comença a materialitzar-se en forma de canvis, a  partir d’aquí i a partir d’ara.

Share

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share