el context també és polític

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

avís en tots els textos: quan parlo de relacions em refereixo a relacions de forma general, no només a relacions sexeafectives o de parella. quan em refereixi a aquestes últimes sempre ho especificaré. 

 

Durant molt de temps vaig agafar-me molt fortament al discurs de les cures, al de no deixar les relacions amb el que se suposava que era violència, al de comunicar-me sempre molt, al de no imposar-me ni demanar per por a ser autoritària, o al contrari, demanar i demanar, posar límits, etc. I vaig patir molt. El que més em va fer patir, però, no van ser aquests conceptes en sí mateixos, sinó la falta de context des dels quals moltes vegades els recitem. Sense context, tot es trenca, tot es manipula, tot s’entén de forma banal, i s’esborren un munt d’emocions, situacions i jerarquies. Estem molt acostumades a les solucions i fórmules generals. Ens encanten els lemes. Som també addictes als titulars, a allò que ens sacseja. Però tot es queda en això, un sacseig que si no s’intenta comprendre en profunditat i a saber com i quan realment s’aplica allò que tant ens motiva conceptualment ens deixa també vulnerabilitzades o amb moltes armes també per vulnerabilitzar a altres.

Els contextos defineixen fronteres, límits, contorns diferents en cada moment. El que per moltes pot ser la salvació en un moment donat, per altres o en altres moments pot ser un desastre, violència, o opressió. No vull fer d’això el que moltes han aconseguit fer altres vegades: la relativització total de qualsevol aspecte estructural que fa que s’acabi esborrant tot, com allò que es ven com crític i acaba fluint cap a un discurs liberal. Contextualitzar no és relativitzar fins a esborrar els contorns i les fronteres. Tampoc és apolititzar allò personal. Tot el contrari. No va d’això. Va de polititzar també el context. Va, precisament, de llegir aquestes fronteres, d’afegir-les, d’interpretar-les, de saber que hi són, i de que no sempre són iguals ni les mateixes.

Per què un discurs pro-cures, per posar només un dels exemples, pot generar, en alguns casos, violència quan se suposa que el que pretén fer és tot el contrari? Pel context. La utilització descontextualitzada d’un concepte com aquest té el perill d’aplicar-se en molts casos on es beneficien a interessos purament personals, a persones que ens estan violentant, o que volen manipular una situació. Treure la carta de “cures” és com treure de cop un tipus de carta comodí que totes es miren, a vegades amb frustració. I, creieu-me, no estic parlant de casos “cantats” on és obvi que ens trobem davant d’un cas de manipulació. Parlo de situacions complexes, de múltiples estructures, d’afectacions que van més enllà del que a vegades ens hem ensenyat amb els nostres discursos a veure. A vegades necessitem, en un context donat, definir les cures d’altres maneres. Cuidar no sempre serà fer-li el sopar a la veïna. Potser la veïna no necessita que li facin el sopar. Tampoc sempre serà fer allò que ella necessiti i reclami, això també pot arribar a ser perillós algunes vegades. Hem de situar el context, veure què està passant, què més hi ha al voltant, tant d’ella com de nosaltres. Dir que sempre hem de cuidar, inclús quan no ens estem descuidant a nosaltres, pot implicar acabar generant límits per alguns costats perillosos. No fer-ho a vegades també. Les cures en el marc familiar, de fet, tot i ser una tasca necessària, es porta utilitzant des d’abans de les nostres àvies per a controlar, vigilar i castigar: per un costat als petits mentre a la vegada es té cura d’ells, i per un altre costat, a les dones mentre aquestes tenen cura dels marits. I no vull fer d’això un discurs anti-cures perquè no és la meva intenció. Les cures són importants. Juntament amb el seu context.

On és, per exemple, la frontera entre no exercir poder sobre l’altra, no jerarquitzar i poder demanar i posar límits que tinguin en compte les meves necessitats i cures? Ja us dic que la resposta no és gens curta. Això passa també amb com deixar les relacions. És molt bonic tot això d’aprendre a deixar les relacions amb afecte i cura, però aquesta idea, juntament amb la de la importància de comunicar com et sents i la de no abandonar una relació sense tenir en compte tot això abans, em va atrapar en una relació de maltractament. Diré més, hi ha qui ho utilitza per atrapar a les demés. He après que hi ha casos en que el millor és sortir corrent, quan en molts altres casos fer això és, per a mi, un acte violent. Tinc moltes històries més, que es podrien anar desgranant una a una, però que no hi caben totes en aquest text que pretenia que fos més aviat introductori.

On estan aquests contorns quan parlem de les cures? On estan quan parlem de posar límits i de llibertats? On estan quan parlem de la violència? On estan quan parlem de comunicar o de la necessitat de deixar les relacions amb cura o poder-ne fugir per escapar d’una relació de maltractament? On estan quan parlem de referents? Sé que és un tema que s’ha tractat en molts àmbits, més aviat filosòfics i també polítics, però a mi em falta que es faci quan parlem de relacions. I què més important que el context quan parlem de relacions? De fet, parlar de relacions no és només parlar de dues o més persones, és parlar d’una cosa més complexa. Les persones en sí som relació, relació amb les demés, i relació amb tot el que ens envolta. I és això, aquesta relació amb el que ens envolta, aquest context, del que estic parlant. Hem parlat ja molt de voler fer les coses “bé”. Ara, a mi, em falta començar a parlar de què, quan i com una cosa està bé.

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (V – context i sensibilitat)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la sisena aquí i la setena aquí.

Context

El context és la informació que ajuda a situar a una persona en referència amb el que l’envolta. El context d’una persona són, per exemple, les estructures de poder que la travessen, o la seva situació relacional, situació laboral, econòmica, familiar, etc. I en cada situació o moment, el que és rellevant del context d’una persona pot ser diferent (per exemple, en una xerrada pot ser rellevant el fet de que jo sigui activista i pateixi sexisme i monosexisme, però no que el meu color preferit sigui el lila).

Estem molt acostumades en els nostres entorns a buscar solucions úniques que ho resolguin tot. La idea de que existeixen solucions úniques que ho resolen tot prové de les pròpies estructures de poder, ja que aquestes ens imposen una sola forma de fer i pensar, i reproduïm el mateix pensament imposant solucions i fórmules úniques per a resoldre els problemes o qüestions. Però les solucions i fórmules úniques per a resoldre problemes no existeixen, ja que les solucions i les respostes són (o haurien de ser) contextuals.

Per exemple, deixar una relació sense informar a l’altra persona, simplement marxant, és gairebé sempre un acte violent i molt poc curós. Tot i això, en algunes situacions és possible que sigui la única forma per deixar una relació de poder, violenta o de maltracte. En els nostres entorns no monògams solem donar com a solució única en la resolució de problemes l’empatia i la comunicació no violenta, però en molts casos (quan l’empatia no es pot utilitzar o quan existeix una situació on la possibilitat de la comunicació no violenta es pot fins i tot utilitzar per reproduir tècniques de dominació o estructures de poder) no són la solució.

Sensibilitat

En els entorns no monògams es sol parlar molt de l’empatia, i s’utilitza molt sovint com a comodí i part de la resolució de conflictes i gestió d’emocions. L’empatia pot ser definida de moltes maneres segons cada persona, tot i així, per defecte, tal com s’entén l’empatia socialment, es podria definir com la capacitat d’identificar-te i compartir les emocions de l’altre persona. Jo la definiria, més aviat, com una capacitat de comprendre què i com sent l’altra persona.

El fet d’utilitzar l’empatia constantment com a eina en els nostres entorns té varis problemes. Primer de tot perquè està suposant que totes les persones tenim la possibilitat d’aquesta capacitat en el grau que es creu ‘normal’. Podrien haver persones que aquesta capacitat no la tenen, o la tenen en un grau inferior del que es consideraria ‘normal’. Per altra banda, hi ha persones que la seva capacitat empàtica és superior al que es considera que hauria de ser ‘normal’. Exigir que en els nostres processos per resoldre problemes s’hagi de passar per aquesta capacitat porta a excloure, per una banda, a les persones que no tenen aquesta capacitat, i per altra banda a exigir que persones que siguin més sensibles a aquestes empaties s’hagin de trobar en situacions constantment que puguin superar la seva pròpia gestió emocional.

Per altra banda, l’empatia, tot i ser descrita com una capacitat, no deixa de ser una lectura o suposició del que l’altre persona està sentint. Qui et diu a tu que el que suposes és exactament el que sent l’altre persona? Si jo, per exemple, gaudeixo de certes coses que em donen plaer, però que a una altra persona li provoquen dolor, és molt possible que el que senti l’altra persona quan li explico una situació que per a mi és de plaer sigui dolor (per exemple, que a mi m’agradi que em mosseguin, i que altres persones ho llegeixin com a dolorós si veuen que em mosseguen). Al final, basar tot el nostre sentir cap a l’altra persona a través només de l’empatia pot recaure en que sigui jo mateixa la que decideixi per l’altra el que ha d’estar sentint en una situació donada i no sigui l’altra qui m’ho pugui expressar o comunicar.

I, finalment, l’empatia (o el que es considera com empatia) sol beneficiar més a les persones amb privilegis, ja que és molt més fàcil empatitzar (comprendre) amb tot allò que ens han educat des de petites que és el ‘normal’ (com pot ser que una mossegada sigui dolorosa i no plaent). Per tant, és una construcció cultural i sempre ens serà més fàcil empatitzar (comprendre per defecte) amb tot allò construït en la nostra cultura com a ‘normal’ i amb les persones privilegiades (les que segueixen la ‘norma’): amb homes, persones heterosexuals, o cisgènere, blanques, persones amb capacitat empàtica ‘normal’, etc. Tenint en compte això, és molt probable que en situacions de sexisme, homofòbia o una altra situació on s’exerciti violència estructural, l’empatia sense una visió crítica podria afavorir a la persona que està exercint la violència (ens serà més fàcil empatitzar amb ella que amb la persona que està sent violentada).

Sovint jo utilitzo el concepte de la sensibilitat per a referir-me a l’escolta més conscient en la diversitat, tant de com som les persones, què volem, què necessitem, etc. Ser sensibles passa per no suposar, i menys a través de caixes estàtiques i lectures estructurals i culturals. I acceptar els canvis. La sensibilitat és també voler comprendre el context d’una persona per entendre com relacionar-s’hi, per a no posar a les persones en situacions de competitivitat, per trencar amb l’escassetat en com repartim afectes i recursos i a l’objectificació. La sensibilitat en l’empatia podria transformar-la en un tipus d’empatia/comprensió més crítica.

Share