26962047_2105586362994826_7589042347806916979_o

consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Últimament en entorns feministes, crítics i/o en espais vinculats als moviments socials es parla una mica sobre el consumisme relacional i els problemes que genera en maneres poc crítiques de veure les relacions (que són les que utilitzem per defecte). Moltes vegades en fem crítica sense parar-nos a pensar, explicar o definir en què consisteix exactament el consumisme relacional, caient sempre en la suposició per defecte de que les relacions de consum són aquelles de curta durada o bé les que es comparteix “només” sexe. Aquesta visió poc treballada reprodueix una visió estructural molt limitada i esborra molts consums relacionals dels que no es parla. Crec que per poder seguir parlant sobre les conseqüències i de com cal evitar el consumisme relacional, seria necessari parar-nos totes a descriure què considerem consum quan parlem de relacions.

Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir “relació de consum” com una relació que no té gaire durada en el temps. Són totes les relacions de curta durada relacions de consum? No ho crec, tot depèn de com ens apropem i com ens allunyem de la persona amb la que tenim aquesta “curta” interacció o relació. Sovint es confon “curta” amb una relació “utilitarista” que deixes al cap de poc perquè ja has satisfet l’objectiu pel qual t’hi vas apropar. Però ens oblidem de moltes relacions que poden ser curtes per molts motius i que no són utilitaristes: algú que coneixes durant un esdeveniment i no t’hi tornes a relacionar, per exemple. A més, fent aquesta relació estem amagant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, com moltes relacions de maltractament.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb “només” sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això esborra molts altres tipus de consum que no són sexuals (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació amb “només” sexe és consumista, una idea sexofòbica. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació “només” sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és consumista perquè s’estan tenint en compte les voluntats, desitjos i necessitats de l’altra persona.

Jo prefereixo definir el consum de relacions a través de la motivació i la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum (des del meu punt de vista) seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte, no un subjecte) on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

A vegades la definició per defecte que es fa del consumisme de relacions (relacions de consum sexual curtes en el temps) esborra moltes de les experiències de consum que he viscut: relacions llargues (d’anys) que m’han consumit emocionalment. Tot i la importància de tenir en compte el consum relacional que es fa a través del sexe, especialment per part d’homes cap a dones i persones femenines i en entorns de festa o en ambients purament sexuals, o també de com moltes persones s’apropen a d’altres i al cap de no res deixen la relació sense cap cura perquè ja han satisfet les seves necessitats, no hem d’obviar tampoc la resta de consums en els que ens veiem sotmeses.

Share
26962047_2105586362994826_7589042347806916979_o

l’objectificació com a forma relacionar-nos amb el que ens envolta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Quan sentim la paraula “objectificació” automàticament la majoria pensem en l’”ojectificació sexual de les dones”. Ha sigut gràcies al feminisme que hem pogut detectar una (de les moltes) violències simbòliques del patriarcat: la percepció (conceptual) que es té de les dones esborra totalment el nostre consentiment. Tot i així, l’objectificació és un concepte que engloba molts més mecanismes (no només aquest), que tenen en comú precisament el fet de veure a certs grups de persones o a algunes persones en concret com a “objectes” i no com a “subjectes” (éssers amb voluntats, desitjos i necessitats pròpies) a tenir en compte. Però quan diem “objectes” no ens referim només a “objectes sexuals”, sinó una forma més genèrica de veure’ns com a objectes: convertir-nos en éssers que no tenen les seves pròpies voluntats i necessitats i que estan per servir les nostres (més enllà del sexe).

La forma amb la que veiem el món (que està molt relacionada amb una visió cultural occidental i colonialista) és a través d’aquesta objectificació (i la dominació). Sentim (a través d’una construcció conceptual del món) que tot el que ens envolta (on també hi són les persones amb les que ens relacionem) és al nostre servei com un objecte i l’intentem dominar. Però, evidentment, sota aquesta premissa no totes les persones dominaran, ja que quan un domina a un altre, aquest segon passa a ser dominat. Aquesta visió és la que crea les estructures de poder, que generen uns privilegis a un grup determinat de persones que obtindran totes les seves necessitats de forma sistemàtica a través de normes socials que dominaran a altres grups (persones oprimides), els quals seran objectificats per aquestes normes. Un exemple d’això és l’objectificació sexual de les dones que fa que se’ns observi com a éssers exempts de tota possibilitat de consentir.

Creure que “per defecte” només s’objectifica a través del sexe rau en la idea de que el sexe de per sí mateix és objectificador, una idea sexòfoba. Tampoc vull caure en la idea de que el sexe sempre és sempre “bo” i “positiu”, ja que el sexe pot ser utilitzat (i és molt sovint utilitzat) per generar i exercir poder. Però, el que és problemàtic o el que és bo del sexe no és el sexe en sí mateix, sinó la forma i la intenció amb la que ens apropem a les persones amb les que tenim sexe. Si tenim “només” sexe amb una persona, però respectem el seu consentiment, tenim en compte que té desitjos i voluntats propis i l’escoltem si en algun moment té algun problema, no l’estem objectificant, encara que sigui una trobada puntual per tenir sexe sense haver de mantenir una relació abans i/o després.

A part de l’objectificació sexual hi ha altres tipus d’objectificació, com és, per exemple, l’emocional. L’objectificació emocional també la patim molt les dones per part d’homes, ja que som les que per defecte escoltem, cuidem, comprenem i acompanyem emocionalment sense que, la majoria de les vegades, es tingui en compte si és el que podem i volem fer en aquell moment, sense que es tingui en compte quin és el nostre estat, i sense preguntar-nos a nosaltres què necessitem o sense que se’ns acompanyi en els nostres processos.

Una de les conseqüències de l’objectificació és el consum relacional i l’apropiació de les relacions i persones. Per a mi el consumisme relacional no és una qüestió de la “curta durada” de la relació, ni tampoc pel fet de compartir “només” sexe sense una implicació emocional intensa o important. Ens apropem a les demés persones per a satisfer les nostres voluntats i necessitats sense tenir en compte les de les demés. Aquesta seria de fet la forma amb la que a mi m’agrada definir el consumisme relacional, veure les relacions només pel consum propi: apropar-nos a altres persones amb una intenció i necessitat de cobrir certes necessitats o desitjos sense tenir en compte les de l’altra (que podrien ser diferents a les nostres o, fins i tot, incompatibles). Una forma de fer això també és l’apropiació, apropiar-nos de l’altra persona. L’apropiació seria també un tipus de consum: no és que només m’importin els meus desitjos, sinó que a més utilitzo certs mecanismes per apropiar-me dels teus desitjos i voluntats. Això es pot fer de forma implícita a través de mentides, manipulacions o altres tècniques de dominació.

Finalment, l’objectificació també és un procés que porta (entre molts altres mecanismes) a l’explotació, on un grup dominant o una persona que domina (qui objectifica) rep més benefici d’algun tipus (que pot ser econòmic, o prestigi social, capital de tipus simbòlic, etc) a costa del grup o de la persona explotada/objectificada (de la seva feina, esforç, etc), la qual no obté benefici. No només s’explota a la classe treballadora: existeixen molts més mecanismes que no es coneixen i que exploten d’altres maneres. Per exemple, les persones no heterosexuals hem estat explotades durant tota la història de la ciència des de la mirada heterosexual per a beneficiar a metges, el seu capital (no només econòmic, sinó també de prestigi en el seu camp) i al privilegi heterosexual; en comptes de beneficiar a les persones no heterosexuals el que es fa és estereotipar-nos, medicalitzar-nos i mantenir els privilegis de l’heterosexualitat. Un altre exemple és com els rols de gènere fan que s’exploti a les dones per a tasques de cures i de la llar que beneficien especialment als homes i que no reporten cap tipus de capital a les dones. O, seguint amb l’exemple que havia posat anteriorment, se’ns explota emocional a les dones perquè acompanyem emocionalment a homes, mentre aquests no ens acompanyen a nosaltres.

Les persones en la nostra cultura per defecte ens apropem les unes a les altres a través d’una mirada objectificadora. Molt sovint, quan plantegem problemes en els que ens trobem, col·loquem a persones en una posició de “problema”, “conflicte”, “objecte”, i poques vegades les construïm conceptualment com a subjectes: persones que tenen les seves necessitats, desitjos i voluntats pròpies que mereixen ser reconegudes. I, tot i que sí és cert que poc a poc hem après a construir relacions més “horitzontals”, molt sovint ens oblidem de les relacions que es podrien estar objectificant o “dominant” fora de la relació suposadament “horitzontal”. La horitzontalitat no ha de ser una qüestió de dues persones, ni d’un grup determinat i definit, s’hauria d’estendre fora d’aquests grups, sinó tot el nostre discurs queda totalment i políticament buit.

Share