exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

les excloses i consumides pel capitalisme de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

torno un altre cop a penjar entrades al blog, i començo amb un article que, de fet, ja tenia escrit i no el vaig penjar perquè suposadament me l’havien demanat per un altre espai i no es va utilitzar al final. va començar sent una versió de l’article ‘el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing‘ i es va anar canviant combinant coses de ‘memòria d’una C‘. i finalment, això que penjo aquí.

avís de contingut: capitalisme relacional, consum relacional, competitivitat, apropiació, objectificació, exclusió, violència monògama, menció de vàries estructures de poder (capacitisme, neurocapacitisme, gordofòbia, cissexisme, racisme…)

 

El capitalisme no és només un sistema “econòmic”, aquest està per totes les parts de la nostra vida, també en les relacions. El capitalisme relacional es basa en la competitivitat entre persones per poder aconseguir reconeixement, afecte o cures, en el consumisme que fa que ens apropem a les demés de forma utilitarista (no només per satisfer desitjos sexuals, sinó tot tipus de desitjos i voluntats que els imposem), o en l’apropiació (propietat) de desitjos, cures i atencions d’altres persones (com passa sovint amb la parella, i en altres tipus de relacions de forma més amagada).

Tots aquests mecanismes acaben apartant i excloent amb més probabilitat a les persones que queden més en els marges. La majoria de les vegades que es parla d’aquest sistema relacional es sol assenyalar de com ens afecta a les dones, ja que sistemàticament som objectivitzades i utilitzades en les relacions, tant de parella, com de consum sexual o emocional. Però cal assenyalar que som moltes més les afectades i que aquesta estructura es val de moltes més, deixant de costat i utilitzant a persones de col·lectius minoritzats, com són les neurodivergents, les que no tenen un cos normatiu, les discapacitades, les trans, les racialitzades, i un llarg etcètera. Com pots competir davant de cossos normatius quan el teu és travessat per la gordofòbia? O quan tens ansietat o fòbia social? O quan et rebutgen per ser trans i no entrar dins de les expectatives cissexistes del que ha de ser una persona amb una genitalitat concreta? I un llarg etcètera.

En articles d’opinió, xarxes socials i blogs, hi ha una tendència en assenyalar com a causa i conseqüència d’aquest capitalisme relacional a certes pràctiques “poliamoroses”, fent-les còmplices de la “fluïdesa” de les relacions actuals, la falta de compromís o de responsabilitat. Poso entre cometes “poliamoroses” perquè moltes persones utilitzen la paraula poliamor per a referir-se a tot tipus de pràctiques diferents a la monogàmia, tot i que existeixen pràctiques i filosofies més enllà del poliamor (i no només com a “evolució” d’aquesta, sinó que han sorgit per altres camins o inclús abans). Tot i que puc estar d’acord en que moltes formes de practicar el poliamor, així com d’altres no-monogàmies, parteixen d’una forma liberal i capitalista de veure les relacions, tampoc m’agradaria deixar-li al poliamor tant de protagonisme: i és que la monogàmia no té molt per envejar-li, de fet podríem dir que la monogàmia té gran responsabilitat en la creació d’aquest marc en el que ens movem a l’hora de relacionar-nos.

En la monogàmia només existeix una relació reconeguda com a “vàlida”: la parella. Només fa falta pensar que quan diem “tinc una relació amb algú” automàticament la majoria de persones pensaran que es tracta d’una relació de parella (o sexeafectiva, com vulguem anomenar-la). Serà, per tant, a través d’aquesta relació on podrem obtenir un “mínim” de cures, atenció o valor. Amb això no vull per a res obviar tota la violència que hi ha hagut sempre en la parella monògama (paradigma de l’apropiació), sinó assenyalar que fora de la parella les relacions reben un altre tipus de violència: queden més al desemparament, al descuit, al no compromís i a la falta de responsabilitat. Com que la majoria de les vegades que critiquem a la monogàmia només ho fem per criticar la violència que s’exerceix en la parella i de l’apropiació o propietat, creiem que trencant amb el concepte de parella trenquem amb tota la violència de la monogàmia. Però què ens queda si trenquem amb la parella sense parar-nos a criticar o reflexionar com tractem a la resta de relacions? Res, el que ens queda és el no-res: un món de relacions sense compromisos, sense responsabilitats i utilitaristes. Saltem aleshores de la relació basada en la propietat a relacions basades en el consum: les dues cares de la mateixa moneda en la monogàmia.

Totes aquestes persones excloses de les relacions per la monogàmia se’ns fa molt més complicat nedar en certes pràctiques no monògames o poliamoroses. Unes pràctiques que són com la monogàmia però amb algunes més “llibertats”: més llibertats només per a algunes persones, per a qui més privilegis té, i per tant més perjudicials per a qui no tenim aquests privilegis. A mi personalment em molesta que es negui que existeixin pràctiques poliamoroses o no monògames liberals, perquè moltes les patim, sobretot aquelles que estem dins de la comunitat no monògama o “poliamorosa” i que a més ja patim de l’exclusió en el capitalisme relacional. A la vegada, també em molesta que persones monògames tatxin directament les no-monogàmies de liberals, quan és la pròpia monogàmia la font d’aquesta forma de veure les relacions i hi ha moltes persones que estem intentant construir altres alternatives no monògames més crítiques (poliamoroses i no poliamoroses) deixant els nostres cossos i emocions en tot el procés.

Per trencar amb el capitalisme relacional les alternatives a la monogàmia que hem de construir han de passar per trencar, no nomes amb la propietat de les relacions (i per tant de la parella), sinó també amb el consum relacional, així com la competitivitat.  Ha de començar a reconèixer totes aquelles relacions oblidades, cuidar-les i tenir-les en compte. Hem de ser més sensibles als eixos d’opressió, parlar de discriminacions i d’exclusions, però parlar d’exclusions de forma molt àmplia, no només de dones o d’orientacions no heterosexuals. I, finalment, hem d’escoltar les queixes sobre el “poliamor” i qualsevol tipus de filosofia relacional de totes aquelles que se senten excloses o consumides perquè és molt probable de que la nostra monogàmia i el nostre “poliamor” les estigui deixant de costat. Però compte, res d’instrumentalitzar les seves queixes, que no ens serveixin només per omplir paràgrafs i articles, que sigui una escolta de veritat, per construir entre totes formes de relacionar-nos que incloguin de veritat.

Share

consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Últimament en entorns feministes, crítics i/o en espais vinculats als moviments socials es parla una mica sobre el consumisme relacional i els problemes que genera en maneres poc crítiques de veure les relacions (que són les que utilitzem per defecte). Moltes vegades en fem crítica sense parar-nos a pensar, explicar o definir en què consisteix exactament el consumisme relacional, caient sempre en la suposició per defecte de que les relacions de consum són aquelles de curta durada o bé les que es comparteix “només” sexe. Aquesta visió poc treballada reprodueix una visió estructural molt limitada i esborra molts consums relacionals dels que no es parla. Crec que per poder seguir parlant sobre les conseqüències i de com cal evitar el consumisme relacional, seria necessari parar-nos totes a descriure què considerem consum quan parlem de relacions.

Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir “relació de consum” com una relació que no té gaire durada en el temps. Són totes les relacions de curta durada relacions de consum? No ho crec, tot depèn de com ens apropem i com ens allunyem de la persona amb la que tenim aquesta “curta” interacció o relació. Sovint es confon “curta” amb una relació “utilitarista” que deixes al cap de poc perquè ja has satisfet l’objectiu pel qual t’hi vas apropar. Però ens oblidem de moltes relacions que poden ser curtes per molts motius i que no són utilitaristes: algú que coneixes durant un esdeveniment i no t’hi tornes a relacionar, per exemple. A més, fent aquesta relació estem amagant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, com moltes relacions de maltractament.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb “només” sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això esborra molts altres tipus de consum que no són sexuals (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació amb “només” sexe és consumista, una idea sexofòbica. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació “només” sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és consumista perquè s’estan tenint en compte les voluntats, desitjos i necessitats de l’altra persona.

Jo prefereixo definir el consum de relacions a través de la motivació i la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum (des del meu punt de vista) seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte, no un subjecte) on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

A vegades la definició per defecte que es fa del consumisme de relacions (relacions de consum sexual curtes en el temps) esborra moltes de les experiències de consum que he viscut: relacions llargues (d’anys) que m’han consumit emocionalment. Tot i la importància de tenir en compte el consum relacional que es fa a través del sexe, especialment per part d’homes cap a dones i persones femenines i en entorns de festa o en ambients purament sexuals, o també de com moltes persones s’apropen a d’altres i al cap de no res deixen la relació sense cap cura perquè ja han satisfet les seves necessitats, no hem d’obviar tampoc la resta de consums en els que ens veiem sotmeses.

Share

l’objectificació com a forma relacionar-nos amb el que ens envolta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Quan sentim la paraula “objectificació” automàticament la majoria pensem en l’”ojectificació sexual de les dones”. Ha sigut gràcies al feminisme que hem pogut detectar una (de les moltes) violències simbòliques del patriarcat: la percepció (conceptual) que es té de les dones esborra totalment el nostre consentiment. Tot i així, l’objectificació és un concepte que engloba molts més mecanismes (no només aquest), que tenen en comú precisament el fet de veure a certs grups de persones o a algunes persones en concret com a “objectes” i no com a “subjectes” (éssers amb voluntats, desitjos i necessitats pròpies) a tenir en compte. Però quan diem “objectes” no ens referim només a “objectes sexuals”, sinó una forma més genèrica de veure’ns com a objectes: convertir-nos en éssers que no tenen les seves pròpies voluntats i necessitats i que estan per servir les nostres (més enllà del sexe).

La forma amb la que veiem el món (que està molt relacionada amb una visió cultural occidental i colonialista) és a través d’aquesta objectificació (i la dominació). Sentim (a través d’una construcció conceptual del món) que tot el que ens envolta (on també hi són les persones amb les que ens relacionem) és al nostre servei com un objecte i l’intentem dominar. Però, evidentment, sota aquesta premissa no totes les persones dominaran, ja que quan un domina a un altre, aquest segon passa a ser dominat. Aquesta visió és la que crea les estructures de poder, que generen uns privilegis a un grup determinat de persones que obtindran totes les seves necessitats de forma sistemàtica a través de normes socials que dominaran a altres grups (persones oprimides), els quals seran objectificats per aquestes normes. Un exemple d’això és l’objectificació sexual de les dones que fa que se’ns observi com a éssers exempts de tota possibilitat de consentir.

Creure que “per defecte” només s’objectifica a través del sexe rau en la idea de que el sexe de per sí mateix és objectificador, una idea sexòfoba. Tampoc vull caure en la idea de que el sexe sempre és sempre “bo” i “positiu”, ja que el sexe pot ser utilitzat (i és molt sovint utilitzat) per generar i exercir poder. Però, el que és problemàtic o el que és bo del sexe no és el sexe en sí mateix, sinó la forma i la intenció amb la que ens apropem a les persones amb les que tenim sexe. Si tenim “només” sexe amb una persona, però respectem el seu consentiment, tenim en compte que té desitjos i voluntats propis i l’escoltem si en algun moment té algun problema, no l’estem objectificant, encara que sigui una trobada puntual per tenir sexe sense haver de mantenir una relació abans i/o després.

A part de l’objectificació sexual hi ha altres tipus d’objectificació, com és, per exemple, l’emocional. L’objectificació emocional també la patim molt les dones per part d’homes, ja que som les que per defecte escoltem, cuidem, comprenem i acompanyem emocionalment sense que, la majoria de les vegades, es tingui en compte si és el que podem i volem fer en aquell moment, sense que es tingui en compte quin és el nostre estat, i sense preguntar-nos a nosaltres què necessitem o sense que se’ns acompanyi en els nostres processos.

Una de les conseqüències de l’objectificació és el consum relacional i l’apropiació de les relacions i persones. Per a mi el consumisme relacional no és una qüestió de la “curta durada” de la relació, ni tampoc pel fet de compartir “només” sexe sense una implicació emocional intensa o important. Ens apropem a les demés persones per a satisfer les nostres voluntats i necessitats sense tenir en compte les de les demés. Aquesta seria de fet la forma amb la que a mi m’agrada definir el consumisme relacional, veure les relacions només pel consum propi: apropar-nos a altres persones amb una intenció i necessitat de cobrir certes necessitats o desitjos sense tenir en compte les de l’altra (que podrien ser diferents a les nostres o, fins i tot, incompatibles). Una forma de fer això també és l’apropiació, apropiar-nos de l’altra persona. L’apropiació seria també un tipus de consum: no és que només m’importin els meus desitjos, sinó que a més utilitzo certs mecanismes per apropiar-me dels teus desitjos i voluntats. Això es pot fer de forma implícita a través de mentides, manipulacions o altres tècniques de dominació.

Finalment, l’objectificació també és un procés que porta (entre molts altres mecanismes) a l’explotació, on un grup dominant o una persona que domina (qui objectifica) rep més benefici d’algun tipus (que pot ser econòmic, o prestigi social, capital de tipus simbòlic, etc) a costa del grup o de la persona explotada/objectificada (de la seva feina, esforç, etc), la qual no obté benefici. No només s’explota a la classe treballadora: existeixen molts més mecanismes que no es coneixen i que exploten d’altres maneres. Per exemple, les persones no heterosexuals hem estat explotades durant tota la història de la ciència des de la mirada heterosexual per a beneficiar a metges, el seu capital (no només econòmic, sinó també de prestigi en el seu camp) i al privilegi heterosexual; en comptes de beneficiar a les persones no heterosexuals el que es fa és estereotipar-nos, medicalitzar-nos i mantenir els privilegis de l’heterosexualitat. Un altre exemple és com els rols de gènere fan que s’exploti a les dones per a tasques de cures i de la llar que beneficien especialment als homes i que no reporten cap tipus de capital a les dones. O, seguint amb l’exemple que havia posat anteriorment, se’ns explota emocional a les dones perquè acompanyem emocionalment a homes, mentre aquests no ens acompanyen a nosaltres.

Les persones en la nostra cultura per defecte ens apropem les unes a les altres a través d’una mirada objectificadora. Molt sovint, quan plantegem problemes en els que ens trobem, col·loquem a persones en una posició de “problema”, “conflicte”, “objecte”, i poques vegades les construïm conceptualment com a subjectes: persones que tenen les seves necessitats, desitjos i voluntats pròpies que mereixen ser reconegudes. I, tot i que sí és cert que poc a poc hem après a construir relacions més “horitzontals”, molt sovint ens oblidem de les relacions que es podrien estar objectificant o “dominant” fora de la relació suposadament “horitzontal”. La horitzontalitat no ha de ser una qüestió de dues persones, ni d’un grup determinat i definit, s’hauria d’estendre fora d’aquests grups, sinó tot el nostre discurs queda totalment i políticament buit.

Share