per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Una de les últimes modes, especialment en entorns no monògams, és la de “fluir en les relacions”. Jo sempre he sigut (i encara sóc) molt fan del concepte de “fluir” en molts àmbits: adaptar-me a les situacions, permetre’m canviar (tant jo personalment com també les meves relacions, o també tot allò relacionat amb la meva identitat). Jo, sent o identificant-me com a bisexual i polisexual, una de les meves lluites des de l’activisme crític és la defensa de la possibilitat de la no-estaticitat en temes d’orientació, desig, atracció o també d’identificació amb uns gèneres determinats. Per a mi les etiquetes o identitats no “atrapen” ni “estanquen”, sinó que poden canviar i les podem definir nosaltres mateixes.
Ara bé, hi ha hagut també una apropiació molt gran del concepte de la “fluïdesa” per part del sistema en molts aspectes. Un exemple d’aquesta apropiació és aquest “fluir en les relacions”, que sol venir acompanyat de “els compromisos ens oprimeixen”: una negació de la necessitat i voluntat de compromís en tots els aspectes de la vida, sense fer cap anàlisi crític al respecte. Aquest tipus de “fluir”, com a acte neoliberal de les relacions (i sense tenir en compte les estructures de poder que ens travessen, com ens relacionem, ni com afectem a les demés persones) és el que ens porta a moltes a acabar anant a parar a llocs com alguna desembocadura d’algun riu on sempre s’arrossega i “flueix” tota la merda que produïm. Hem de tenir clar que no fluïm en el buit, sinó que ho fem en un fluid: en un mar d’estructures de poder (on hi ha el sexisme, l’homofòbia, el racisme, entre moltes altres), corrents que porten a algunes persones a llocs paradisíacs (qui té més privilegis), mentre a d’altres les sol portar a allà on va a parar tota la merda.
Jo fluïa molt “acríticament” i em vaig deixar arrossegar pels corrents d’aquesta moda. Vaig intentar deixar-ho de fer fa un temps, quan després de molts intents de voler ser molt guai amb mi mateixa em vaig adonar que sempre acabava en situacions de vulnerabilitat. I quan no era jo era una altra persona. Em vaig adonar, també, que els llocs on jo acabava anant a parar no eren “res” en comparació amb la situació d’altres que encara estan en situacions més vulnerables. Perquè resulta que fluir és molt més fàcil per (beneficia més a) aquelles persones que tenen més privilegis (com per exemple els homes blancs heterosexuals amb totes les capacitats socialment “considerades” en el món de les relacions romàntiques i sexuals) i que per altres persones el resultat pot ser catastròfic. Rebutjar el compromís sense entendre que vivim en una societat jerarquitzada i on no totes partim dels mateixos punts és voler ignorar un dels grans problemes de les visions més lliberals sobre les relacions.
Cada vegada intento esquivar més aquest tipus de “fluïdesa”, tot i que, òbviament, haig de desconstruir-me encara moltes coses i molt sovint em trobo que algun tipus de flux m’ha acabat portant a alguna zona no desitjada o que és problemàtica per a altres persones. Un exemple d’una cosa que m’ha passat ha sigut adonar-me que últimament totes les persones properes a mi a qui estava dedicant més temps eren homes i a les altres persones de la meva xarxa afectiva que no ho eren els hi estava dedicant molt menys temps. El problema principal era que jo no havia fet aquella repartició segons ningun criteri conscient, ni l’havia pensat ni res, havia sorgit així, i m’havia trobat de cop sense temps per a relacions que per a mi eren molt importants i que quasi no veia.
Em vaig adonar que una característica (entre moltíssimes altres) que diferencia el rol masculí és la demanda d’atenció. Per a simplificar necessitaré ser binària en aquest exemple, ja que els rols de gènere que ha imposat socialment la nostra cultura han sigut dos; tot i així tot el que explico es podria estendre a altres gèneres, depenent d’on es trobin més propers en aquests rols concrets que comento (si és que s’hi troben). Als homes els hi és més fàcil demanar directament quedar, poder parlar, trucar, etc; a les dones, en general, els fa cosa i els costa per por a envair espais, o a ocupar-los (ocupar les atencions de les demés). Això el que fa és crear una diferència en la que, si no hi pares atenció, acabaràs sempre donant més atencions als homes, i no donar a altres persones, que tot i que ho necessitin, no ho obtindran perquè no ho demanaran. La idea, a més, de que preguntant directament, com fan els homes, de que pots dir ‘lliurement’ que no, és molt simplista, i també està molt relacionada amb el gènere; a les dones ens costa molt més dir que no o negar-nos a fer una cosa, especialment quan se’ns demana certa comprensió degut a que la demanda d’atenció sigui emocional.
Molt sovint la crítica que es fa al respecte demana que siguem les dones les que “desconstruïm” les nostres dificultats de demanda i de dir que “no”, una idea molt simplista i que esborra totalment que el problema no és només la demanda, és el com se’ns torna “canvi”: els homes no tornen a canvi aquest acompanyament i quan se’ls demana solen esquivar, escaquejar-se i dir més fàcilment que “no”. O sigui, que tot i que augmentéssim la nostra demanda d’atenció, aquesta seria constantment ignorada; un mecanisme que, a part, vindria recolzat de totes les normes socials que afavoreixen a les persones amb més privilegis en quan al gènere. A més, la nostra dificultat per dir que “no” rau també amb l’esborrat constant d’aquestes negatives, que s’ignoren i es passen per alt (molt relacionat amb con s’esborra el nostre consentiment).
És irònic que se’ns digui constantment que hem de ser nosaltres les que fem més esforços per demanar el que necessitem, si la pròpia dificultat amb la que ens trobem és per la negació constant dels nostres desitjos i necessitats, o fins i tot de les nostres negatives. És més, una decisió com, per exemple, parar de “deixar-se anar i fluir” i començar a ser més conscient de com estic “repartint” les meves atencions serà després atacat per les pròpies estructures com un acte excessivament “lògic” i poc “emocional”, una tècnica de dominació que funciona massa sovint quan parlem de relacions per a ridiculitzar qualsevol discurs feminista i/o crític. Però per més ironies, després s’utilitza la tècnica a la inversa, acusant-nos de massa emocionals quan reaccionem davant d’una opressió.
