jo sí tinc por

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El crit de ‘no tinc por’ ressonava per Barcelona i les xarxes socials després de l’atemptat del passat 17 d’agost a Les Rambles. Un crit queno deixava dubte de que es volia donar una resposta contundent cap a totes les parts: a l’atemptat i a l’esperada reacció racista que es podria donar després. Un crit que algunes, espantades a casa nostra, intentàvem treure de dins sense èxit; un crit que semblava que provenia de totes aquelles que podien permetre’s el luxe de cridar que no tenen por: perquè tot i que visquin en una ciutat que acabava de ser vulnerabilitzada pel terrorisme pertany a l’Europa lanca i no ha de patir situacions similars dia rere dia, perquè possiblement han pogut veure la notícia de lluny mentres corria pels voltants de Les Rambles, perquè el seu cos i la seva ment tenen la gran ‘sort’ de no reaccionar més del que és estipulat com ‘normal’ a estímuls externs tan violents, o simplement perquè acumula un munt de privilegis. Un crit que a algunes ens feia sentir culpabilitat o vergonya per no estar suficientment a l’alçada, o per feer-nos sentir còmplices de la violència de qualsevol bàndol. Simplement perquè teniem por. I no ens enganyem, és el sistema (patriarcal, racista, colonial, capitalista) el que provoca tanta violència, desviant la seva atenció i estigmatitzant tot allò que no forma part de la masculinitat hegemònica, com és la ‘por’.

Per què no hem de tenir por? Per què, davant d’una demostració dels valors de la masculinitat, com és un atemptat, una guerra, una conquesta dels nostres cossos, ments i emocions, hem de reaccionar sense por (un altre valor més de la masculinitat)? Però no és només la por el que se’ns veta, és també la ràbiia, hem de mostrar-nos ‘normals’. ‘Normals’ per una situació així, clar, tampoc caiguem en mostrar-nos ‘massa despreocupades’ o ‘poc sensibles’. No només ‘normals’, el quee s’espera d’una persona ‘normal’, sinó també ‘normals’ en quant a la mesura de les nostres emocions: sensibles, però fortes; emotives, però sense passar-se; donant mostres de suport i afecte, però mantenint la calma i mantenint a ratlla la por. Més enllà d’això s’estigmatitza a totes les que no podem viure en la mesura del que s’ha estipulat que és ‘normal’.

Ens han fet creure, a través d’expressions, de que qui és violent és perquè és un covard, o qui exerceix un maltracte també és covard. A la vegada també han assenyalat la por com la causant de violència estructural, com per exemple el racisme. En aquest cas en molts escrits, o en xarxes socials, s’assenyala la por com la causant de la reacció islamòfoba de culpar a les persones musulmanes per l’atemptat. Fent això es desvi totalment l’atencó de que són les idees prèvies a la por les que ens condueixen a un lloc o un altre; és el racisme i els nostres privilegis blancs els que fan que davant d’una acció com la del passat 17 d’agost reaccionem amb islamofòbia. Ja érem islamòfobes abans. O ens pensem que les persones ens convertim en racistes simplement perquè tenim por? La por s’utilitza com a ecusa per fer creure que el nostre racisme no és un racisme ‘real’ sinó un odi fundat.

El fet de que s’utilitzi com a responsable de tota violència estructural també es pot observar en com el ropi sufix ‘fóbia’, que orginalment significava ‘por’, ha acabat transforntmant-se en també un sinònim d’odi i utilitzant-se per senyalar aquestes violències: homofòbia, transfòbia, gordofòbia, i un llarg etcètera. Una vegada més, s’esborren les ideologies que hi ha al darrera d’aquestes violències i a la vegada s’estigmatitzen a moltes persones que som diagnosticades amb fóbies, o amb trastorns i a totes aquelles amb un funcionament diferent del que s’estipula que ha de ser ‘normal’.

Estic molt cansada de que instrumentalitzin les meves pors per desviar l’atenció del veritable problema: el sistema (patriarcal, racista, colonial, capitalista). Precisament totes aquestes estructues, que són les que provoquen moltes de les violències que hem de viure cada dia, són les que estigmatitzen la por (a part de provocar-la) i posen a la ‘valentia’ en un pedestal. I sí que és cert que el sistema s’aprofita de les nostres emocions, però no només ho fa amb la por, també ho fa amb la ‘valentia’, o manipulant cap a on hem de dedicar els nostres afectes o amors. El problema és que la por a moltes ens fa menys útils o ‘capacitades’ per un sistema que ens vol productives, i per això molestem.

Jo tinc por. Tinc por de la violència policial que vivim en els nostres carrers, manifestacions, en els desallotjaments, i que violenta cada dia a persones que són travessades pel racisme o per qualsevols altra estructura que també vulnerabilitza. Tinc por a tornar sola de nit pel carrer, ja que he viscut més d’una vegada agressions sexuals. Tinc por de sortir de l’armari en molts entorns. La por en molts casos m’ha ensenyat a protegir-me, a cuidar-me, a dir davant de situacions de violència ‘prou’. No vull cridar que no tinc por. No sóc valenta, ni vull ser-ho, ni vull haver-ho de ser.

Share

natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share