per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]
Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà.
Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.
Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.
Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.
Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.
Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.
Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.
Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.
Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.
Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.
Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.
En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.
Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.
Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.
Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.
El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.
Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.
Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.
