natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share

inestabilitats, fluxos i esdevenirs

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les estructures de poder ens obliguen a estar i existir en caixes estàtiques i a no poder-nos moure del que s’ha definit per a nosaltres què hem de ser. Aquesta és una forma per a que poguem ser més productives i a més siguem útils d’alguna forma a qui té més privilegis que nosaltres (com per exemple la jerarquia home/dona o de classe). També altres vegades serveixen per enfortir jerarquies entre el que és ‘acceptat’ (que col·labora millor en que puguem ser més re/productives, com per exemple l’heterosexualitat) i el que és ‘nociu’ i per tant ha d’estar controlat en una caixa i que no es mogui per a no embrutar el que és acceptat (com per exemple, l’homosexualitat). En aquesta forma de situar-nos, el fet de poder escollir lliurement no és ben vist ja que hem d’escollir el que hauria de ser correcte per a nosaltres i a la posició on estem. Dins d’aquest context, poder canviar en el temps, demanar sensibilitat al respecte, poder escollir, poder ser una persona que no sap el que vol, esdevenir, fluctuar/fluir, està totalment vetat. A més a més, tot el que és llegit com a inestable també està vetat, especialment si aquesta inestabilitat et fa ser menys productiva pel capitalisme (capacitisme). Tot i així, evidentment segons quin sigui el teu estatus social, et serà més fàcil poder reproduir el que es considera inestable, fluir, esdevenir, o poder escollir.

De les persones plurisexuals normalment es diu que som inestables, que no sabem el que volem o que estem en una fase. Tots aquests estereotips són assignats atorgant-los, a més, connotacions negatives. Això és part de l’estructura monosexista (que oprimeix a les plurisexuals i atorga privilegis a les persones hetero/homosexuals). Però una cosa que portem criticant algunes dins d’activismes crítics contra el monosexisme és que el problema no és que les persones plurisexuals siguem o no inestables, o fluides, o que estiguem en una fase: el problema és també que les fases, els canvis, les inestabilitats són considerades negatives precisament pel comentat anteriorment, perquè ens fa ser menys interessants pel sistema, menys productives, menys capaces de produir o de servir per a l’estabilitat de jerarquies (en el cas del monosexisme, per exemple, les jerarquies home/dona, hetero/homosexual, cis/trans, monògama/no-monògama). El monosexisme no només ataca les plurisexualitats, ataca les fases, els canvis, les llegides inestabilitats, la llibertat d’escollir, la sensibilitat amb el nostre entorn i les nostres relacions… I, curiosament, molts dels estereotips que se’ns assigna també ens poden recordar a com es llegeixen les persones neurodivergents en el capitalisme i a les més joves travessades per l’adultisme.

S’han de definir, però, dos tipus diferents d’inestabilitat, ja que el capitalisme ens porta actualment a moltes situacions d’inestabilitat sistemàtica que ens fan la vida més difícil de portar: econòmica, emocional i afectiva, etc. Però aquest és un altre tipus d’inestabilitat a la llegida pel sistema que comentava en els paràgrafs anteriors. La inestabilitat vetada pel sistema no és de per sí mateixa una inestabilitat, és definida com a tal pel sistema, ja que com que el sistema ‘requereix’ persones que no canviïn, que no escullin lliurement, etc, les que no compleixen aquests requisits són tatxades d’inestables i seran, a més, condemnades a una inestabilitat sistemàtica donada pel sistema (emocional, econòmica, etc) com a conseqüència, fent-nos creure que el resultat d’aquesta inestabilitat sistemàtica és degut a ser una persona llegida i interpretada com a inestable. Per defecte, caiem en la trampa de culpar al canvi, a la fluctuació, al poder escollir, esdevenir, etc, de la inestabilitat econòmica o emocional que en resulta, quan no és la veritable causant de tot això, és el propi sistema el que ens el dóna i ens fa anar a buscar constantment una falsa estabilitat que (irònicament) ens obliga a tenir el sistema, aquell que fuig del que és llegit com a inestable: canviar, fluir, poder escollir, esdevenir, referir-se a contextos concrets, ser una persona que pot canviar emocionalment al llarg del dia, o bé no tenir les característiques que ha de reunir una persona per a ser considerada ‘normalment estable’ dintre dels barems socials establerts.

Una de les grans formes que ha tingut el mateix sistema en enganyar-nos en aquest sentit, ha sigut amb l’apropiació de conceptes com el ‘fluir’ en les relacions. Tal com he explicat anteriorment, el fluir, canviar, és vetat. Ara bé, una cosa que actualment es porta molt és el de ‘fluir’ en les relacions (on altres persones també depenen de nosaltres i nosaltres d’elles), tan siguin relacions personals com compromisos i relacions col·lectives (pel simple fet de moure’ns socialment on som). Aquest ‘fluir’ relacional no està referit a que les relacions puguin canviar, puguin adaptar-se a certes situacions, puguin tenir relacions gaudides sense tot el control que el sistema relacional i monògam. Aquest ‘fluir’ és més aviat un ‘arrossegament’ pel sistema que porta a persones amb menys privilegis a viure situacions de vulnerabilitat i inestabilitat sistemàtica (econòmica i emocional/relacional). Aquest tipus de fluir és en realitat: falta de comunicació entre les persones que s’estan relacionant, falta de voler comprometre’s, falta total d’intentar entendre què volen les persones que la componen i intentar trobar maneres totes de portar-la, objectificació (degut a la falta de comunicació i a la posició suposada en la que es col·loquen a moltes persones), falta de voluntat de voler ser conscients de que afectem el nostre entorn. D’aquesta manera, es crea un marc on les persones amb menys privilegis es veurien arrossegades per aquest fluir a situacions de vulnerabilitat (i per tant també a situacions on elles no poden ‘fluir’), mentre que les persones amb més privilegis podrien gaudir de tot allò que el sistema els dóna per defecte.

Es poden tenir relacions i vivències no estàtiques i sensibles als canvis sense que acabin reproduint aquest tipus d’arrossegament que beneficii a les persones amb més privilegis? Crec que la clau està en la comunicació, en la sensibilitat a com tractem els nostres propis canvis referent al que ens envolta, a la possibilitat dels canvis de les demés, com acompanyem, com cuidem, i com ens impliquem i desimpliquem del que ens envolta. No existeix una fórmula única que pugui descriure o escriure aquí, és complex. Les relacions han de poder-se transformar, però no a l’esdevenir només de qui té més privilegis, sinó de forma també compartida.

Share