per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 6 d’Abril. Podeu veure l’article original en castellà aquí.
Moltes de les conseqüències sofertes per les persones oprimides degut a les estructures de poder no són agressions físiques o verbals directes i són molt difícils de quantificar: per exemple, com afecten les estructures de poder a la salut mental, a la salut física, a ser més sensible a patir agressions sexuals degut a l’objectificació, o bé les conseqüències econòmiques d’aquestes estructures. Això és degut a que molta part de la violència de les estructures de poder és simbòlica i no és directa: es genera un marc on el llenguatge, els estereotips, els esborrats de certes identitats, entre d’altres mecanismes, propicien l’explotació, la marginalitat, o l’alienació. Un dels molts exemples és la comptabilització de la pobresa i dels ingressos econòmics: fent estadístiques comparant el que cobren les persones amb privilegis i les oprimides de cada una de les estructures de poder gairebé sempre el que s’observa és que les persones oprimides tenen més tendència i probabilitat a patir de pobresa, més precarietat econòmica o tenir uns ingressos econòmics inferiors, i això no sempre és degut a que existeixi una norma explícita que digui que les persones oprimides no poden cobrar tant com les persones amb privilegis ja que moltes vegades les causes són més indirectes.
La majoria de les vegades que es parla d’aquesta diferència econòmica entre persones amb privilegis i persones oprimides se sol fer per explicar i mostrar la bretxa salarial entre homes i dones. En el cas específic de la jerarquia home/dona aquesta diferència és per com històricament les dones hem sigut (i som) considerades inferiors als homes (éssers menys vàlids per a les feines productives) i no se’ns ha tingut ‘permès’ cobrar el mateix per fer la mateixa feina, a part de no tenir accés a certs tipus de feines (o en molts moments a cap feina) o als llocs de més poder (pel mateix motiu).
A vegades, però, la diferència d’ingressos pot ser deguda a altres causes (també estructurals). Les estructures de poder afecten, per exemple, la nostra salut mental, ja que hem d’estar cada dia movent-nos en un marc on el llenguatge no ens representa, on se’ns aliena, margina, explota, o bé també se’ns esborra o estereotipa. Estem parlant d’haver-nos d’afrontar cada dia amb les limitacions de moltes estructures (a part del masclisme ja esmentat) com el capacitisme, l’heterosexisme, el racisme, el cissexisme, la gordofòbia, entre moltes altres. La baixa salut mental ens incapacita moltes vegades per treballar, i facilita el fet de que se’ns vegi socialment com persones amb qui es pot confiar menys per a contractar-nos o per oferir-nos els mateixos tipus de feines i contractes que a les persones amb més privilegis. O, per un altre costat, els estereotips també ens poden col·locar en una posició que dificulta moltes vegades l’accés a certs llocs de feina: per exemple, quan per ser bisexual se’t considera una persona inestable i traïdora (dos estereotips lligats a la bisexualitat), i per tant pot ser un motiu per a perdre un lloc de feina o per a que es confiï menys en tu que en les teves companyes de feina.
Jo vaig veure-ho en el meu cas durant els meus dos últims anys de doctorat. Durant quasi tot el doctorat (que va durar uns 7 anys) vaig patir una relació de maltractament per part d’una persona amb la que compartia feina/doctorat; un maltractament que va ser beneficiat pel fet de jo no ser home i ser, a més, neurodivergent. La relació de maltractament, un entorn laboral angoixant i la violència que em trobava també en aquell entorn pel fet de no ser heterosexual, ni monògama, ni neurotípica va minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional. No podia treballar i dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per a que se’m considerés una persona mínimament resolutiva. Finalment els meus caps van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta: això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari (per sota del mínim, cobrant la meitat que la resta de companyes) i sota unes condicions d’estrès més gran que les de les meves companyes.
Una vegada una persona, després de compartir amb ella un llistat sobre els privilegis monosexuals, em va començar a dir (de forma bastant violenta, per cert) que hi havia un privilegi que era mentida, que què tenia a veure el monosexisme amb els ingressos d’una persona. Precisament el privilegi al que feia referència era ‘és menys probable que sofreixi de pobresa’; la ironia va ser que qui m’ho va dir era qui portava 5 anys maltractant-me, i m’ho va dir justament quan portava més de mig any cobrant una misèria al mes, menys de la meitat del que ell cobrava en el mateix departament i fent el mateix doctorat.
