bisexualitat: entre la visibilitat, l’assimilació, la negació i la desorientació

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, bifòbia, esborrat, estereotips, assimilació, normativitat, llenguatge capacitista

Tot i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”, tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges alternatius als missatges mainstream que solen omplir tot el dia. La majoria dels missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un veritable empoderament.

Sabem que el monosexisme es basa en l’esborrat de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament havia de perpetuar el binari de gènere: les bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error, desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per aquest motiu per al que normalment l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.

Però el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals. No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”, esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures. Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones. No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals, naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més, no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?

Ens trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes, perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme. Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent expulsades als crits de “no sou prou queer”, fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients feministes.

Segueixo sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i identificacions que no sé com portar. Per a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel fet de no ser monosexual.

Les orientacions, al cap i a la fi, han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme, el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també. No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure i expressar la bisexualitat supuren.

A vegades he reclamat estereotips, o derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de “totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda, ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.

Share

reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

plurisexualitats i estereotips VI: plurisexuals i traïdores al sistema patriarcal

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme

Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.

Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra, tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents), el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder escollir, això es veu que molesta.

Per què poder escollir suposa un problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament és resignació, no acceptació. La possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.

Sí, les persones plurisexuals podem ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció; un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la, podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser traïdores al sistema patriarcal.

Share

trobada d’activisme plurisexual del passat 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Com ja vaig anunciar aquí, el passat 17 de febrer vam estar a la seu de COGAM a Madrid parlant sobre activisme plurisexual i monosexisme. Us deixo el vídeo de la taula rodona on apareixem (per ordre): Carlos, Manuel, Esdras, Joss i jo.

Share

taula rodona sobre bisexualitat, plurisexualitats, bifòbia i monosexisme el 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El diumenge dia 17 de febrer estaré a Madrid participant d’un esdeveniment organitzat pel grup de bisexuals de COGAM. A les 14h farem una trobada/dinar informal per parlar sobre activismes bisexual i plurisexual (porta’t dinar!)i després a les 18h participaré en una taula rodona amb altres 3 activistes (Joss, Esdras i Manuel). Ens veiem a Madrid!

Adreça: Calle Puebla, 9 (Local), Madrid (Metro Callao)

Hora: 14h dinar informal, 18h taula rodona

Share

plurisexualitats i estereotips V: bisexualitat i promiscuïtat, bretxes a la monogàmia i al consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el cinquè d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el sisè i últim aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 4 de gener. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, estereotips, promiscuïtat, consum relacional, consum sexual, monogàmia

Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats, com les pansexuals) estem en constant lluita contra un munt d’estereotips que se’ns assignen. De fet la violència que solem rebre és bastant simbòlica i envoltada de molts misteris a resoldre; moltes vegades impossible de detectar, i per tant molt difícil de lluitar contra ella. Una violència que, tot i ser simbòlica, acaba afectant molt les nostres vides, com per exemple a la nostra salut mental, a la pèrdua de relacions afectives, a la inestabilitat laboral (i per tant econòmica) i/o, en el cas específic de les dones i persones femenines, a una exposició més gran a la violència sexual.

Un d’aquests molts estereotips és el de la promiscuïtat (juntament amb la inestabilitat, la indecisió, la infecció o la traïció). Moltes reaccionem davant d’un estereotip com aquest negant la possibilitat de que les persones bisexuals puguem ser promiscues (també anomenant-lo “mite”, com si fos irreal), i inclús ho fem aquelles que ho podríem ser o que ho hem sigut. Negat la possibilitat de la promiscuïtat en les plurisexualitats estem negant una bona part de persones de la nostra comunitat, o a nosaltres mateixes. I no solament les neguem, sinó que moltes vegades les responsabilitzem de la violència que rebem i de la pròpia assignació d’un estereotip com aquest, especialment si ets dona: “per culpa de les dones bisexuals promiscues, a la resta se’ns senyala també com a promiscues i acabem patint un munt de violència sexual”. Una gran estratègia del patriarcat per desviar l’atenció de qui realment és responsable del masclisme i les violacions: la culpa, com sempre, de la víctima.

Tots els estereotips de les plurisexualitats s’han construït al voltant de la mirada monosexual: segons aquesta mirada només existeixen dos estats possibles, l’heterosexual i l’homosexual, i tot el que surti d’aquestes dues possibilitats s’expressarà com a combinació d’elles. Mirada dual, mirada monosexista. D’aquesta manera, entre totes les combinacions possibles, les persones bisexuals som vistes com el doble de sexuals, ja que som la suma de la sexualitat de cada un dels estats considerats com existents: som la suma de la sexualitat d’una persona heterosexual i la d’una persona homosexual, som el doble de sexuals. D’aquí prové l’estereotip de la nostra promiscuïtat.

Vista d’aquesta forma, no sembla l’orientació sexual una eina de consum sexual? Si sent heterosexual consumeixes X i sent homosexual Y, és obvi que sent bisexual consumiràs X+Y (a més suposant una mirada totalment binària del gènere). El capitalisme relacional ha tingut també influència en la construcció conceptual d’una cosa com és l’orientació sexual (com l’ha tingut amb el gènere, la raça, les capacitats, etc).

A traves de la seva mirada, les persones ens convertim en objectes que han de ser desitjats i utilitzats per la satisfacció de qui ens mira (tant sigui per convertir-la en una parella, com simplement en un consum d’un altre tipus, en aquest cas sexual). Dins d’aquesta visió, l’orientació sexual és l’eina a través de la qual ens dirigim a les demés per consumir-les. I si no, d’on surten expressions com “t’agrada tant el peix com la carn”? (Expressió que no només denota consum, sinó a més és extremadament especista).

Vull, no obstant, diferenciar el consum sexual de la promiscuïtat o del fet de tenir relacions sexuals amb persones amb qui no es mantenen relacions afectives de cap tipus; el consum té a veure amb el procés d’objectificació i de no consideració de l’altra persona com un ésser que també desitja i que pot tenir voluntats pròpies que s’han de tenir en compte més enllà de les nostres, té a veure amb el respecte dels consentiments i de la cura i responsabilitat de com ens relacionem amb algú o com ens allunyem d’algú. Es poden tenir relacions “només” sexuals i/o de curta durada sense que siguin de consum (igual que es poden tenir relacions no sexuals i de llarga durada que siguin de consum emocional o intel·lectual). És molt fàcil caure en la trampa sexòfoba de culpar a les persones que tenen relacions sexuals fora del que s’ha estipulat com una quantitat “normal” i senyalar-les com responsables del consum sexual, de la mateixa manera que voler culpar a les bisexuals promiscues de la violència sexual exercida sobre totes les dones bisexuals.

El consum relacional i sexual va molt lligat a la monogàmia, una altra estructura molt paral·lela al monosexisme i que també posa la mirada a unes formes molt concretes de relacionar-nos. La monogàmia ens diu que només ens podem sentir atretes per una persona; el monosexisme per un gènere. La monogàmia ens diu que quan ens sentim atretes per una persona aquesta atracció i aquest tipus de relació ha de complir totes les nostres necessitats: romàntiques, afectives, sexuals, etc. El monosexisme ens diu que hem de sentir atracció romàntica, afectiva, sexual, estètica, etc, cap a un sol gènere. La monogàmia ens diu que si ens “agraden” dues persones hem d’escollir, igual que fa el monosexisme on has d’escollir un sol gènere. La monogàmia ens diu que tenir relacions sexuals i romàntiques amb més d’una persona és excés, anomenant-la promiscuïtat i carregant-la de conceptes negatius. El monosexisme ens diu que si tens relacions sexuals i romàntiques amb més d’un gènere ets… promiscua.

L’orientació sexual ha sigut una eina (entre moltes) que s’ha sumat a la monogàmia per poder perpetuar el matrimoni patriarcal monògam entre un home i una dona (a través d’una assignació de gènere al néixer) que s’uneixen per tenir descendència (una descendència propietat de l’home). En aquest marc és on es construeixen tot de teories científiques i imaginaris socials per crear els dos rols de gènere duals i totalment diferenciats on existia una complementarietat: dos gèneres que es buscaven un a l’altre i una vegada s’havien trobat ja no necessitaven res més per completar-se.

Les teories científiques van “arreglar” el problema de l’homosexualitat encaixant-la en la malaltia, on la complementarietat es buscava en el mateix gènere assignat ja que psicològicament s’era del gènere “equivocat” (contrari des del punt de vista dual). D’aquesta manera, la bisexualitat (i òbviament la resta de plurisexualitats) s’esborraria per poder mantenir la monogàmia (com també el privilegi heterosexual): imaginem-nos haver d’acceptar, segons aquestes teories de la complementarietat, a éssers que necessitessin a més d’un gènere per completar-se… tiraria per terra totes les teories, així com també la monogàmia. D’aquí també surt l’estereotip de la promiscuïtat, juntament amb la nostra no-existència ja que les teories van intentar esborrar-nos i eradicar-nos. Segons la monogàmia monosexista som unes promiscues no existents: molt contradictori però aquest punt de vista travessa constantment les nostres vides.

L’existència de les persones bisexuals posa en qüestió la monogàmia a través d’un estereotip com el de la promiscuïtat. Això és una bretxa a les estructures. Aquest qüestionament, no només sobre l’obligatorietat en la quantitat de relacions romàntiques i sexuals que podem tenir, sinó també qüestiona a tota l’estructura i el consum sexual del que parlava al principi. Se’ns llegeix com a promiscues perquè existint posem en perill la imposició d’una forma relacional insensible i jeràrquica. La monogàmia no ens permet teixir relacions horitzontals ni solidàries, sensibles a les nostres necessitats, desitjos, ni a les estructures que ens travessen. D’aquesta manera posem en valor tot allò que la monogàmia i el capitalisme relacional ens treuen: un món relacional sensible i que ens té en compte a totes des de la nostra multiplicitat, les nostres diferències i les nostres responsabilitats cap a les altres.

Share

quan el llenguatge, les estructures i la gent esborren constantment les meves relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat

El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.

Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.

El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.

Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.

Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.

Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.

Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.

Share

plurisexualitats i estereotips: no existir, existir o existir entremig com a éssers híbrids

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

font de la imagte

Aquest text és el quart d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, al·losexisme, eradicació, esborrat, esterotips

Segons l’imaginari social les plurisexualitats no existeixen. En realitat es diu que la bisexualitat no existeix, i a les demés plurisexualitats ni tant sols se les anomena, se les esborra encara més. A la vegada, aquest imaginari també ens diu que totes les persones som en realitat bisexuals (esborrant d’aquesta manera l’especificitat de la violència que rebem) i, per fer-ho encara més rodó, el mateix imaginari afegeix que les persones bisexuals som meitat heterosexuals i meitat homosexuals. En resum: ningú ho és, totes ho són i som mig-mig altres coses. Part de la reacció del col·lectiu bisexual ha sigut buscar maneres de defensar-se’n cridant fortament que existim i que no som meitat-meitat res, que som 100% bisexuals. Però quin tipus d’identitat, orientació o opció estem creant amb això? Som realment 100% alguna cosa que ens representa a totis? El problema de generar aquest tipus de discurs és que no analitza ni va més enllà per intentar entreveure quina és la problemàtica que ocasionem que fa que se’ns llegeixi com a éssers híbrids que a la vegada no existim i que formem part de totes les persones.

La famosa escala de Kinsey exemplifica molt bé aquest entramat tan complicat i a la vegada tan simple. Kinsey, intentant visibilitzar la pluralitat de l’atracció sexual va acabar, sense ell adonar-se’n, reproduint la mateixa idea que acabo de plantejar (i per tant la falta de pluralitat): va crear una escala del 0 al 6, on totes estem en algun punt, on 0 representa “exclusiva” heterosexualitat i 6 “exclusiva” homosexualitat. La resta de punts acaben representant escales de suposada mescla. Tot i que Kinsey anomena molts dels estats intermedis com “bisexualitat”, en realitat la seva forma de representar-ho és com un estat combinatori d’hetero/homo, i de fet és així com quasi sempre es presenta en l’actualitat. Totes les persones, després de respondre un qüestionari, traiem un número en l’olimpíada monosexista (i al·losexista, ja que no considera la possibilitat de no sentir-te atreta cap a ningú ni cap gènere) en la que se’ns situa en algun punt d’aquesta escala.

Aquesta escala acaba reproduint tot l’imaginari social junt: en aquesta escala només estan representades les monosexualitats (les bisexuals no existim), acaba demostrant que la majoria cauen entremig dels dos extrems i que molt poques són exclusivament monosexuals (totes som bisexuals), i que aquestes persones que estan “entremig” poden, en realitat, representar la seva sexualitat com a combinació dels dos extrems (som mig heterosexuals i mig homosexuals).

Us podríeu imaginar una escala que, en comptes d’anar de “totalment” heterosexual a “totalment” homosexual, passant per totes les escales de suposada “bisexualitat” (com és l’escala de Kinsey), anés de “totalment” asexual (sense atracció cap a cap gènere) a  “totalment” omnisexual (atracció cap a tots els gèneres), passant per la “suposada” monosexualitat (només atracció cap a un gènere), i tot el ventall de plurisexualitats fins a arribar a l’omnisexualitat? O bé passar de l’atracció on és molt important el gènere (la monosexualitat) a on és totalment indiferent (pansexualitat o asexualitat)? O de totalment asexual a totalment hipersexual? Aquests exercicis s’han plantejat anteriorment (no he trobat les referències, però existeixen estudis que ho plantegen) i ens ajuda a entendre que veiem les orientacions sexuals de forma totalment construïda. Per què veiem la bisexualitat com un pas entre mig de les dues monosexualitats i no veiem, per exemple, ser monosexual com una cosa que està de camí entre l’asexualitat i la bisexualitat, pansexualitat o l’omnisexualitat? En realitat, si veiem les plurisexualitats com meitat i meitat les dues monosexualitats reconegudes (heterosexualitat i homosexualitat) és perquè culturalment l’únic que reconeixem com a estats possibles són aquestes dues monosexualitats.

La nostra cultura i les nostres estructures llegeixen i interpreten a les persones plurisexuals com éssers híbrids. Ser híbrides és part de la nostra forma d’estar i existir en un sistema monosexista que sempre ens llegeix a través d’aquesta mirada monosexual. Formem part dels dos mons i a la vegada de cap. Per això existim i no existim. Som totes però no som cap. Som meitat i meitat. Som frontera entre dos mons que no haurien de poder tocar-se. Contaminem la frontera. Una frontera construïda per a mantenir el privilegi i el poder heterosexual. I per aquest motiu molestem.

Share

plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share