per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
La legitimitat o no de voler atencions, buscar-les, o simplement rebre’n és un tema recorrent en moltes discussions i debats. He vist, degut a això, crítiques, defenses i molts comentaris al respecte: que demanar atencions és egoista, o una voluntat d’acumulació d’algun tipus de capital social, o també, per un altre costat, que és un acte legítim per part de persones que necessiten cures. Però per poder parar-nos a debatre o entendre quina posició prenem al respecte hauríem primer d’explicar què són realment les atencions i què implica voler-ne, demanar-ne o reclamar-ne. Crec que és bastant comú que en una discussió es parteixi de definicions o conceptualitzacions des de punts diferents sobre què són les atencions o sobre què és l’egoisme que fan d’alguns debats contradictoris o confusos.
L’atenció és un acte relacional i contextual. Parar atenció a una persona significa parar atenció al que expressa i a ella en quan a persona, però a més, també és parar atenció als seus problemes, les seves necessitats, el vincle i relació que s’estableix entre les dues, com ens afectem i tenir-la en compte (reconèixer-la com a existent i per tant com a possible afectada també de les nostres decisions); i el mateix es podria dir per un grup de persones o col·lectiu. Com tot acte relacional es veurà contextualitzat per situacions molt diferents que dependran d’estructures, de posicions relatives de privilegi o opressió o també d’intencions completament diferents: no és el mateix demanar que se’t tingui en compte quan estàs en una posició d’exclusió que demanar que se’t miri i observi quan ets una persona carismàtica i que, a més, sol tenir les seves necessitats cobertes normalment.
Part de les crítiques senyalen la demanda d’atencions com un acte egoista i egocèntric. Però, què volem dir quan diem “egoista”? És pensar en una mateixa un acte negatiu? És necessitar cuidar-nos un acte egoista en sí mateix? Volem dir egoista quan en el procés de voler-nos tenir en compte deixem de pensar en tot el que ens envolta i com l’influïm? O bé només anomenem egoista quan pensem en nosaltres sense més? És interessant reflexionar al voltant d’aquestes preguntes ja que les estructures de poder ens imposen un imaginari social que no ens permeten veure necessitats importants de certes persones (aquelles discriminades i oprimides) i fa que quan aquesta en un moment donat intenti fer-les veure se la senyali com egoista, i precisament quan passa al revés, i és una persona amb privilegis qui mostra les seves, s’empatitza molt més i se l’acusa molt menys d’”egoista”.
Dins d’un paradigma que creu que pensar en una mateixa és un acte negatiu i que automàticament ignora a les demés, és fàcil creure que voler atencions i demanar-les és també un acte dolent en sí mateix. Aquesta crítica pot tenir certa raó, en el cas de que estiguéssim parlant d’un tipus d’egoisme que es basa en ignorar a les necessitats i les demés persones. Però aquest raonament oblida que, no tots els actes d’auto-cures, ni de demanar cures, ni d’expressar necessitats tenen perquè implicar ignorar el que ens envolta.
Moltes vegades no necessitar demanar atencions pot venir degut a tenir molts privilegis (i no estic parlant aquí només de privilegis de gènere, sinó de molts més que tenen a veure moltes vegades amb el carisma, per exemple). Els privilegis fan que per defecte totes les teves necessitats i atencions et siguin donades de forma sistemàtica. Des d’aquesta posició seria, per tant, molt fàcil veure que qualsevol demanda ja seria un excés, perquè no en veiem les necessitats que hi poden haver al darrera. Però què passa amb totes aquelles que no les reben per defecte? De fet, moltes de les que defensen que demanar atencions no té res de dolent són les que acostumen a ser excloses en un sistema que deixa de banda les atencions de moltes, especialment d’aquelles que requereixen del que (erròniament) el sistema anomena “atencions especials” (fer èmfasi en que són “especials” les aparta de l’àmbit comú i fa que se les tracti com si no fos responsabilitat de totes tenir-ne cura, sinó més aviat un esforç extra que qui el fa és perquè és molt bona persona).
És cert que les atencions solen anar per defecte a les persones més privilegiades, i no només pel gènere, també totes aquelles amb un capital social, sexual, de cures, etc, perquè són guapes, perquè són més “normals”, perquè són primes, perquè són carismàtiques, perquè són extrovertides, així com aquelles que tenen privilegis en altres estructures com el racisme, el cissexisme, l’heterosexisme, i un llarg etcètera. Reconec que la demanda d’atencions des d’aquestes posicions (que és molt comuna) és un abús de privilegis, i un acte d’egocentrisme que ignora i s’imposa sobre el seu voltant: una voluntat d’acumulació de capital social que ignora la majoria de les vegades les cures, l’atenció que elles haurien de donar a “canvi” a altres persones, o el valor inclús de les pròpies atencions que es reben.
No obstant, jo no considero que demanar atencions o voler aconseguir atencions sigui una cosa dolenta en sí mateixa. Totes necessitem d’atencions, només que algunes les tenen per defecte (com he comentat abans sobretot per motius de privilegis) i d’altres els costa més obtenir-ne i per tant les han de buscar. El problema és quins mètodes utilitzem per demanar aquestes atencions i des de quina posició estructural: per exemple, si utilitzem tècniques de dominació, si la relació es converteix en una via només per aconseguir aquestes atencions de forma utilitarista, si no tens en compte què necessita o com se sent l’altra persona, etc.
Jo vaig patir molt les tècniques de dominació que va exercir sobre mi una persona durant anys per tenir tota la meva atenció constantment. Va ser horrible perquè ja no em quedaven energies per a res, només per parar-li atenció a aquesta persona. Allò va formar part d’un maltractament. Era una persona amb molts més privilegis que jo que l’únic que volia era obtenir atencions sense el meu consentiment (o sigui, que no fos una cosa de la que jo en fos conscient, ni que jo pogués escollir o racionar amb altres coses de la meva vida). Però això és molt diferent a que una persona necessiti atenció i ho demani a través d’altres mètodes i respectant també les teves necessitats i emocions. O sigui, cuidar implica tenir en compte que l’altre pot necessitar parar atenció a altres coses o també pot tenir altres necessitats o no trobar-se bé ni disponible en molts moments.
[imatge: una persona cridant per un megafon d’on sembla sortir signes d’admiració]
