bisexualitat: entre la visibilitat, l’assimilació, la negació i la desorientació

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, bifòbia, esborrat, estereotips, assimilació, normativitat, llenguatge capacitista

Tot i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”, tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges alternatius als missatges mainstream que solen omplir tot el dia. La majoria dels missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un veritable empoderament.

Sabem que el monosexisme es basa en l’esborrat de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament havia de perpetuar el binari de gènere: les bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error, desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per aquest motiu per al que normalment l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.

Però el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals. No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”, esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures. Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones. No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals, naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més, no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?

Ens trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes, perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme. Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent expulsades als crits de “no sou prou queer”, fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients feministes.

Segueixo sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i identificacions que no sé com portar. Per a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel fet de no ser monosexual.

Les orientacions, al cap i a la fi, han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme, el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també. No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure i expressar la bisexualitat supuren.

A vegades he reclamat estereotips, o derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de “totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda, ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share