l’amor també pot fer mal?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una paret blanca on hi ha escrit en negre més ressaltat i en majúscules “L’AMORE É UNA COSA RARA”. També hi ha escrit en negre però més fluix: després de “RARA” posa “es la vida”, una fletxa des de “É” senyala “FOLLAR”, senyalant “UNA” afegeix “mierda”, i després de “AMORE” posa “e bello”.]

 

avís de contingut: menció de dolor i patiment, maltractament, abús, jerarquies, estructures de poder, objectificació i explotació emocionals

 

“L’amor de debò implica patiment” és un ideal que gira al voltant de l’amor romàntic i de l’amor en general. És un concepte amb el que ens han farcit a través dels contes, de la televisió, de les cançons, de les històries que ens expliquem entre nosaltres, d’internet amb memes que acostumen a ressaltar un tipus d’amor i d’afecte que s’expressa a través de la jerarquia, del dolor, del patiment i de l’objectificació i l’explotació emocionals i de cures. L’amor, segons aquest tipus d’amor o d’afecte, sempre comporta un sacrifici jeràrquic i molt unit a la violència estructural, masclista, i també d’altres diferències estructurals (no només utilitza el masclisme, sinó també s’alimenta de la monogàmia, de l’heterosexisme, del capacitisme, del racisme, etc).

Segons aquest ideal per l’amor s’ha de patir, tant per a poder-hi accedir com pel que implica en sí mateix un cop obtingut: s’ha d’acceptar incondicionalment tot el que l’altre fa, especialment quan ets la part que està jeràrquicament per sota. Especialment la incondicionalitat és una de les armes més destructives d’aquest tipus d’amor que no qüestiona les jerarquies que ens imposa, ni el maltractament, ni l’explotació emocional. He emfatitzat també l’existència d’aquesta romantització/idealització a través de l’afecte (o l’amor entre persones que no té perquè comportar un component romàntic) perquè entre amigues també pot passar, especialment quan una de les parts és una persona que per por a perdre la relació (degut també a factors estructurals) accepta una situació d’abús.

Des dels feminismes s’ha parlat bastant d’aquesta problemàtica, no estic assenyalant res del que no s’hagi tractat ja anteriorment en moltes plataformes, espais i activismes. Aquestes crítiques han intentat trencar amb la imatge positiva i bonica d’aquest tipus d’abús i d’acceptació del maltractament. La visibilització ha sigut, per tant, una forma de desemmascarar el maltractament anomenant-lo pel seu nom i mostrant que no és bonic en sí mateix, sinó jeràrquic, de dominació i estructural i una forma de tenir-nos enganxades a relacions que ens absorbeixen, exploten i oprimeixen.

Un dels lemes derivats de tot això que es repeteix és “si és amor, no fa mal” (o “si fa mal, no és amor”), intentant emfatitzar la necessitat de buscar un tipus d’amor no basat en el maltractament, en el control, o que justifica el dolor de per se, especialment cap a aquelles que són dones o que gaudeixen de menys privilegis. Però aquesta frase (com totes les que giren al voltant del mateix concepte), tot i ser certa quan parlem de maltractament, és, per un altre costat, una trampa i invisibilitza que es pot patir per amor sense necessitat de que sigui un patiment derivat del maltractament. De fet, sense que aquesta sigui la intenció del lema en sí mateix, el que fa és tornar a romantitzar l’amor, idealitzant-lo al voltant d’un tipus d’emoció perfecte perquè no “gaudeix” de cap tipus de dolor ni patiment. Ignora, per tant, que el món de les emocions és molt més complex que un simple “fa mal” / “no fa mal”.

Amagar que l’amor també pot venir acompanyat algunes/moltes vegades d’algun tipus de patiment pot produir una gran excusa (amb discurs)  per abandonar una relació a la mínima que hi hagi la possibilitat de patiment o dolor per desdir-nos de les cures cap a altres. Es pot patir per la pèrdua, es pot patir pels processos d’acceptació d’incompatibilitats, es pot sentir dolor per les pors que arrosseguem degut al rebuig, o també podem patir quan les persones a les que estimem estan passant per un moment dolent, o una crisi. Estimar també ens pot portar a la ràbia per les situacions injustes, una ràbia molt necessària i que constantment intenten esborrar-nos a través de discursos sobre la cerca de la pura felicitat acrítica. I podríem allargar la llista. També, a més, s’ignora que hi ha moltes persones a les que les intensitats emocionals les pot portar a dolor i patiment en molts sentits, ignorem que no totes tenim les mateixes capacitats a l’hora de sentir o sentir-nos i que estimar, per a algunes persones, pot suposar un patiment que s’intensifica quan, a més, ens travessen les pors a la pèrdua i les pors a que ens maltractin o que ens rebutgin.

Tot això que exposo no pretén ser una alabança ni una acceptació del maltractament dins de les relacions amoroses o afectuoses, al contrari, com a persona que ha patit maltractament és l’últim que vull. Però el que pretenc expressar és que reduir tot el patiment i el dolor al maltractament i idealitzar l’amor és caure en una trampa que ens fa creure que hem de perseguir la més pura felicitat ignorant tots els problemes que ens travessen, sense voler tampoc abraçar o deixar-se afectar per tot allò que no és definit com a “perfecte” pel sistema en les demés i en les relacions.

L’amor és un gran sentiment, això no ho nego. És aquell que ens permet solidaritzar-nos, connectar amb el que ens envolta. Però per aquest mateix motiu, pel fet de ser el que ens permet afectar-nos amb el nostre entorn, és també el que ens connecta amb certs dolors i patiments, tant nostres com de les demés. El que no hem de permetre és que utilitzin el nostre amor per abusar de nosaltres, per a col·locar-se per sobre, ni per maltractar. Per la resta, sí, l’amor pot fer mal, i no és necessari negar-ho per convertir-lo en un altre concepte ideal.

Share

amor crític i condicional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Una de les moltes creences en la nostra societat i cultura és que l’amor, perquè sigui de debò, ha de ser infinit i incondicional. No és que no existeixin altres graus o no puguin existir, sinó que aquest tipus d’amor és aquell que és realment genuí. Posa’t, dins d’aquest marc, a explicar-li a la gent que poses condicions al teu amor: la majoria de persones creuran que el que fas és “cobrar” per estimar demanant-li a l’altra persona alguna cosa a canvi. Aquesta suposició ens fa posar automàticament els pèls de punta a moltes, especialment quan el que ens imaginem s’aproparia a un xantatge emocional. Però, en una societat on algunes patim tantes violències a través dels intercanvis amorosos (no necessàriament tots de “parella”)… no és necessari protegir-nos posant certs tipus de condicions i límits als nostres amors?

La incondicionalitat en l’amor és una trampa amb la que ens han educat especialment a les dones. Estimar sense cap condició és deixar la porta oberta a que davant de certes violències, especialment les estructurals, no puguem fer una altra cosa que seguir estimant i, en conseqüència, seguir aguantant la violència sense poder-ne fer cap crítica, defensar-nos, o protegir-nos. Algunes persones podrien dir que no és el mateix estimar que suportar violència; això podria ser així si en la nostra cultura no hi hagués implícit el perdó i el “passar per alt” dins de conceptes com són l’amor: el perdó, l’oblit i el seguir donant i aguantant sense cap mena de requisit.

Per un altre costat, la infinitud de l’amor es repeteix molt en entorns no monògams degut a la suposició que fem de que estimar a una sola persona és estimar de forma “limitada” i que per a poder estimar a moltes persones s’ha de fer infinitament. Siguem sinceres, es pot estimar infinitament a una sola persona: sí, sigui o no infinit el teu amor, el fet de que el concentris en un número més petit no el fa menys infinit, sinó més concentrat. Per tant, es pot estimar infinitament a una persona, i caure en una trampa (infinita) de l’amor romàntic monògam. Un error en el que se sol caure quan es reprodueix el discurs de que l’amor és infinit és el d’anar generant relacions sense cap mena de límit i sense tenir en compte com distribueixo el meu temps. Finalment el que sol passar és que es menysprea totalment la importància del temps que es comparteix, de les cures o dels compromisos. És l’excusa perfecte: el meu temps és finit (per tant no et puc dedicar temps), però ja et pots sentir tranquil·la, ja que com que el meu amor és infinit, ja t’estimo i amb això ja t’has de sentir cuidada.

Creure que per totes l’amor pot ser infinit també és creure que totes tenim les mateixes capacitats emocionals o que podem permetre’ns desgastar-nos amb grans intensitats emocionals. Algunes de nosaltres necessitem, per exemple, posar-nos certs límits emocionals per a poder cuidar-nos a nosaltres mateixes i no desgastar-nos, o d’altres tampoc tindran la mateixa energia emocional per a poder dedicar a les altres. Com ja he comentat a l’apartat anterior, el problema no és la quantitat d’amor o emocions que tingui, sinó com es reparteixen totes aquestes entre les nostres relacions. Trencar amb la monogàmia no té perquè passar per una multiplicació del que ja teníem (que també derivaria a una multiplicació de la propietat de les relacions o una acumulació), sinó d’una forma diferent de repartir-(nos) i de compartir-(nos).

Condicionar les nostres emocions, o al menys com les dediquem, i posar-hi certs límits, és una forma revolucionària de cuidar-nos i de canviar el paradigma imperant d’algunes de les característiques de l’amor romàntic. Cada vegada que defenso un amor crític i condicional algunes m’acusen de ser “excessivament” mental i poc emocional. Això és només una trampa: a moltes l’amor infinit i incondicional ens ha arrossegat a límits emocionals que ha desgastat la nostra salut mental. Jo no vull un “amor de debò”, jo vull compartir-(me) de manera més sensible, i l’amor crític i condicional ha sigut la  meva salvació.

Share