TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

amor crític i condicional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Una de les moltes creences en la nostra societat i cultura és que l’amor, perquè sigui de debò, ha de ser infinit i incondicional. No és que no existeixin altres graus o no puguin existir, sinó que aquest tipus d’amor és aquell que és realment genuí. Posa’t, dins d’aquest marc, a explicar-li a la gent que poses condicions al teu amor: la majoria de persones creuran que el que fas és “cobrar” per estimar demanant-li a l’altra persona alguna cosa a canvi. Aquesta suposició ens fa posar automàticament els pèls de punta a moltes, especialment quan el que ens imaginem s’aproparia a un xantatge emocional. Però, en una societat on algunes patim tantes violències a través dels intercanvis amorosos (no necessàriament tots de “parella”)… no és necessari protegir-nos posant certs tipus de condicions i límits als nostres amors?

La incondicionalitat en l’amor és una trampa amb la que ens han educat especialment a les dones. Estimar sense cap condició és deixar la porta oberta a que davant de certes violències, especialment les estructurals, no puguem fer una altra cosa que seguir estimant i, en conseqüència, seguir aguantant la violència sense poder-ne fer cap crítica, defensar-nos, o protegir-nos. Algunes persones podrien dir que no és el mateix estimar que suportar violència; això podria ser així si en la nostra cultura no hi hagués implícit el perdó i el “passar per alt” dins de conceptes com són l’amor: el perdó, l’oblit i el seguir donant i aguantant sense cap mena de requisit.

Per un altre costat, la infinitud de l’amor es repeteix molt en entorns no monògams degut a la suposició que fem de que estimar a una sola persona és estimar de forma “limitada” i que per a poder estimar a moltes persones s’ha de fer infinitament. Siguem sinceres, es pot estimar infinitament a una sola persona: sí, sigui o no infinit el teu amor, el fet de que el concentris en un número més petit no el fa menys infinit, sinó més concentrat. Per tant, es pot estimar infinitament a una persona, i caure en una trampa (infinita) de l’amor romàntic monògam. Un error en el que se sol caure quan es reprodueix el discurs de que l’amor és infinit és el d’anar generant relacions sense cap mena de límit i sense tenir en compte com distribueixo el meu temps. Finalment el que sol passar és que es menysprea totalment la importància del temps que es comparteix, de les cures o dels compromisos. És l’excusa perfecte: el meu temps és finit (per tant no et puc dedicar temps), però ja et pots sentir tranquil·la, ja que com que el meu amor és infinit, ja t’estimo i amb això ja t’has de sentir cuidada.

Creure que per totes l’amor pot ser infinit també és creure que totes tenim les mateixes capacitats emocionals o que podem permetre’ns desgastar-nos amb grans intensitats emocionals. Algunes de nosaltres necessitem, per exemple, posar-nos certs límits emocionals per a poder cuidar-nos a nosaltres mateixes i no desgastar-nos, o d’altres tampoc tindran la mateixa energia emocional per a poder dedicar a les altres. Com ja he comentat a l’apartat anterior, el problema no és la quantitat d’amor o emocions que tingui, sinó com es reparteixen totes aquestes entre les nostres relacions. Trencar amb la monogàmia no té perquè passar per una multiplicació del que ja teníem (que també derivaria a una multiplicació de la propietat de les relacions o una acumulació), sinó d’una forma diferent de repartir-(nos) i de compartir-(nos).

Condicionar les nostres emocions, o al menys com les dediquem, i posar-hi certs límits, és una forma revolucionària de cuidar-nos i de canviar el paradigma imperant d’algunes de les característiques de l’amor romàntic. Cada vegada que defenso un amor crític i condicional algunes m’acusen de ser “excessivament” mental i poc emocional. Això és només una trampa: a moltes l’amor infinit i incondicional ens ha arrossegat a límits emocionals que ha desgastat la nostra salut mental. Jo no vull un “amor de debò”, jo vull compartir-(me) de manera més sensible, i l’amor crític i condicional ha sigut la  meva salvació.

Share