organitzar-nos per a tenir-nos en compte sense haver de follar totes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: al·losexisme, sexecentrisme, sexe, menció de traumes i violència patriarcal

 

Quantes vegades he sentit allò de ‘si ens organitzem follem totes’? Porto escoltant (no contínuament, però sí amb certa freqüència) aquest eslògan (i de molt semblants) des de fa bastant de temps. Un eslògan que sempre que l’escoltava em cremava per dins. Em molestava aquesta ‘obligatorietat’ en  la que semblava en que totes havíem de follar (i sobretot desitjar follar). Sempre que això em passava em callava en silenci i pensava que la molèstia era deguda a que el patriarcat no em deixava alliberar-me.

Sembla quel’alliberament ha de portar (per nassos) a un desig sexual considerablement acceptable en quantitat (quantia estipulada en algun lloc que mai he entès quin és) per a totes i amb unes necessitats semblants; o sigui, que el que és normal és ‘desitjar’, i que l’alliberament consisteix simplement en buscar aquest desig, treure’l, mostrar-lo i portar-lo a la pràctica: follar totes. Finalment, el discurs crític i feminista li posaria l’’afegit’ de com ens organitzem, com deixem de competir, que siguem cooperatives, que trenquem estructures de gènere, d’orientació, de sexualitats, de pràctiques, que parlem de cures… però hem de follar totes. Em travessava, em feia mal, i jo girava l’esquena a aquelles sensacions qüestionant-me constantment la meva reacció adversa. ‘Estic fatalment limitada pel patriarcat’, em deia, mentre em mirava incrèdulament sospitant que alguna cosa no anava bé en tot aquest argument que jo mateixa em dedicava.

Durant una bona època vaig relacionar tot allò que sentia als traumes que arrossegava degut a agressions i violències que havia patit anteriorment. Tot tenia més sentit així: vaig creure que aquesta suposada limitació que em generava el patriarcat venia fomentada, no només per l’educació patriarcal, sinó també per la seva violència directa. Durant temps vaig lluitar contra aquesta possible conseqüència dels traumes, sense adonar-me que fins i tot en el cas hipotètic de que haguessin sigut els traumes els que m’haguessin portat fins aquest punt, lluitar contra això és suposar que tenir un desig sexual que es podria interpretar com inferior al que s’ha estipulat com a ‘normal’ (en un marc patriarcal, òbviament) és negatiu i una cosa a canviar de per sí mateixa.

Haig d’admetre que sigui quin sigui el motiu pel qual el meu desig sembla ‘inferior’, o que té uns filtres diferents i més grans als estipulats com a ‘normals’, ha fet que necessiti una confiança molt alta amb una persona abans de sentir certs tipus d’atraccions, cosa que m’ha ajudat a defensar-me de possibles situacions extremadament violentes. A més, que una persona que ha patit algun trauma hagi de veure’s ‘obligada’ a afrontar-se amb la sensació d’haver de tenir certs tipus de desitjos és altament violent i poc curós (aquí es barreja també la poca cura i sensibilitat amb la que es tracten els traumes en els discursos sexpositive més normatius, fins i tot amb discurs feminista).

Ja des de fa un temps m’he acceptat com a no al·losexual, en algun punt de l’espectre de la grisasexualitat. No m’ha estat fàcil aquesta identificació, ja que d’atracció en sento, i sí que puc sentir-ne molta, juntament amb molt de desig, tot i que no em passa tampoc molt sovint. El que he entès és que tinc un filtre molt elevat en les meves atraccions, no em sento atreta cap a gaires persones, i el meu filtre és molt mental (té a veure amb les connexions o certes atraccions mentals que pugui tenir i que construeixi). També em canvia amb el temps, i he tingut èpoques de molt poc desig, seguides d’èpoques amb molt més desig.

Un dels problemes que em trobo més sovint és que en la nostra forma de relacionar-nos el sexe pot ser un indicador de jerarquia: tenir sexe amb una persona pot implicar la possibilitat d’acabar dedicant-li més temps, més cures, més compromís o més importància. Degut a això, quan una persona amb qui jo mantinc una relació molt important (sense que sigui una relació sexual) ha començat a tenir una relació sexual amb una altra persona, solc tenir por a sentir-me desplaçada i deixada de costat. A vegades em pregunto quanta part de desig que moltes tenim podria estar barrejada amb el desig de poder ser considerada, reconeguda i tinguda en compte. És per això, que aquest ‘hem de follar totes’ em travessa encara més.

El problema no radica en el desig d’alliberament per a poder tenir molt de sexe, si és això el que es desitja. Per a mi el problema està en suposar que totes hem de tenir el mateix tipus de desig, i creure que si el nostre desig és un altre, és un problema. L’alliberament sexual (així com també l’afectiu) ha de passar per a que totes puguem viure els nostres desitjos sense el temor estructural de que és alguna cosa dolenta: sigui en la quantitat que sigui. No seria més crític organitzar-nos per a tenir-nos totes en compte sigui el que sigui el que compartim entre nosaltres? Inclús totes aquelles amb les que no follem, ni amb les que tenim relacions romàntiques o de parella, relacions altament jerarquitzades, invisibles i oblidades.

Share

‘gordura’ i monogàmia

per Kai Guerrero

en castellano aquí.

text original en castellà. traduït per wuwei.

nota de wuwei: he conservat la paraula ‘gordura’ del castellà perquè les possibles traduccions d’aquesta paraula al català no sentia que expressessin de la mateixa manera el concepte de ‘gordura’ (que ve acompanyada d’un estigma més gran, o al menys a mi m’ho sembla. sentia que traduint-la perdia la força que té del text original i relacionat amb la gordofòbia).

 

Sempre he sigut gorde.

Des del parvulari vaig tenir consciència d’això. Les nenes es burlaven i cantaven cançons insultants per cada vegada que em veien.

També aleshores tenia un company de classe i veí amb el que em portava molt bé. Ràpidament vam etiquetar el nostre vincle: érem nòvies. Amb tansols 4 anys ja estàvem parlant de matrimoni. Potser perquè ens estimàvem molt i ja haviem interioritzat aquella idea de que hi ha graus en l’estimar-se i estimar-se molt ha de resultar en relació romàntica, matrimoni i viure juntes. Se suma aquí tota la càrrega heterosexista de que el nostre vincle es va llegir de forma romàntica des de l’instant en el que mostràvem afecte i nosaltres el reproduïem.

És curiós com ja de petite jo sentia un fort desig per tenir relacions romàntiques. Al mateix temps que desitjava amb totes les forces del món semblar-me d’alguna forma als referents que m’havien generat aquests mateixos desitjos: Parelles heterosexuals i normatives (sobretot físicament normatives). És a dir, volia ser prime, hetero i monògame. Sort que se m’ha passat aquella fase, del contrari, quina tragèdia.

Havia après que això (ser prime, hetero i monògame) era el que havia de ser i el què s’havia de fer per ser feliç. Així que jo mateixe vaig potenciar i reproduir aquell vincle romàntic abans de que pugués entendre en què consistia el que jo volia viure tan desesperadament.

Va arribar el moment en el que el nen va ccomençar a sentir-se avergonyit de ‘sortir’ amb une nene gorde. Va acabar el vincle amb mi pressionat perr les burles de les demés. Jo tenia molt clar que la meva condició de gorde tenia alguna cosa a veure, sigui veritat o no, això és irrellevant. El fet és que vaig sentir allò com natural i dramàtic a la vegada. Ell era un nen dels ‘populars’ i jo era le nene gorde: no podia haver unió més impossible. Més tard va fer comentaris gordofòbics sobre la meva família pel qual la meva hipòtesi es va veure reforçada: havia sigut gordofòbia.

Així que vaig fracassar en arribar aquella meta que, com ens ensenyen des del dia 0, és la clau de la felicitat. La consciència de que la meva ‘gordura‘ m’impedien aquest tipus de relació i amb això, ser una persona integrada i ‘normal’, va començar a fer-me sentir gordofòbia interioritzada de forma més evdent. Ara m’encanta no ser normal i viure en els marges, però m’ha costat lo meu.

Al llarg dels anys aquesta percepció de fracàs va acréixer. De forma que plantejar-me cap tipus de relació romàntica real em resultava ridícula. Em repetia: ‘Ningú vol estar amb gordes. Ni tan sols altres gordes volen estar amb gordes.’ sentia que se m’excloia de la recepta màgica per la vida completa i joiosa. Així doncs, els finals feliços m’estaven vetats. Era un ser humà sense futur possible, incomplet, trencat.

En l’adolescència aquest sentiment encara m’obsessionava més. A casa tot era un desastre, em feien bullying a classe, sufria gordofòbia constantment, vaig desenvolupar un trastorn alimentari (sense diagnosticar durant molts anys, perquè les metges creuen que les gordes no tenim TCA, sembla ser) i depressió. M’havien fet creure que l’amor tot ho venç, que si trobava a algú especial tota la resta de coses horribles de la meva vida importarien menys. Se suposava qu no necessitava res més per ser feliç que un nòvio (de nou l’heterosexisme donant la llauna). Aquests missatges que sistemàticament ens imposa la cultura de la monogàmia, són els que després propicien relacions de dependència i abús.

Ell cas és que moltes gordes no arribem a sufrir els efectes nocius de la monogàmia perquè se’ns exclou d’ella. Així que és molt més difícil adonar-se de tot el que implica la monogàmia com a estructura: objectificar a l’altre, possessivitat, competitivitat, individualisme, falta d’empatia i possessió, entre moltes altres coses.

Se’ns imposa un suposat model únic de felicitat al que no podem accedir a causa del nostre cos, que és percebut com lleig, malalt i fastigós. Per això fàcilment ens sentim condemnades a la soledat, perquè d’entrada no es coneix una alternativa a la monogàmia que no sigui la soledat. Si no tens parella estaràs sole i amargade, es tindrà llàstima de tu.

Com a gorde això és el que saps que t’espera la resta de la teva vida. És el que explica la narrativa gordofòbica: ningú ens estimarà, especialment de forma romàntica, i ningú va a voler tenir sexe amb nosaltres. Perquè fem fàstic i és millor allunyar-se de nosaltres. Tenir això interioritzat fins a la mèdula em va portar a tenir relacions sexuals amb un tio que no m’agradava, perquè era ‘la meva única oportunitat de saber el que és tenir sexe’. El tio era un masclista fastigós, però jo sentia que havia de sentir-me agraïde perquè algú es fixés en mi. Això va acabar desembocant en abús sexual.

Paral·lelament a la idea de que ningú ens estimarà, des de la monogàmia, se’ns diu que si no tenim una relació de parella i sexe no podem tenir una vida completa.

En conclusió, la percepció inicial d’une gorde és que sempre serà infeliç a no ser que s’aprimi, perquè d’una altra forma no trobarà parella.

En el meu cas va resultar en idealitzar les relacions romàntiques i la monogàmia, el qual, evidentment, va resultar un desastre.

Fins que em vaig trobar amb les no-monogàmies.

Però clar, si ja resultava complicat pensar en una sola persona que s’interessés per mi i havent interioritza que si això passava era un ‘cop de sort’ o ‘tot i la meva gordura’, el plantejar-me gestionar allò em semblava impossible.

Sempre em sentia inferior a les meves nòvies quan era monògame. Pensaments com ‘està amb mi per desesperació’, ‘perquè no ha trobat a ningú millor’, ‘li dono pena’, pensaments molt nocius per mi, però també per a la persona. Això, en realitat s’aplicava a totes les meves relaicons, però s’accentuava quan hi havia intimitat física.

La por a l’abandonament, la por a ser reemplaçade… la monogàmia crea la falsa il·lusió de que és més estable, de crear vincles més compromesos a partir de la incondicionalitat. En realitat acava per ser molt tòxic perquè em portava a deixar-me matxacar i oblidar-me de mi mateixe. Perquè si no estimava ‘incondicionalment’ no estimava de veritat i mereixia l’abandonament. I amb lo difícil que era per a mi trobar a algú que m’’acceptés’, no em podia permetre l’abandonament.

Aquesta suposada estabilitat, per tant, és una falàcia, perquè al final la cultura de la monogàmia el que promou és un consum de relacions. Tenir una relació, objectificar a l’altre i demanar que compleixi totes les teves necessitats i projectar tota la teva energia en una sola persona fins que la cosa exploti i NEXT. Promou una falta de comunicació, perquè es construeix a partir d’un model rígid amb codis inamovibles.

Així que no em servia, no em servia un model que em forçava a una forma de viure i de relacionar-me que em feia mal. Poc a poc he anat desmuntant els mites de l’amor romàntic que em mantenien lligade a relacions que em consumien.

Tot i sent conscient d’això, el fet de ser une gorde no-monògame implica per a mi haver de deconstruir-me des de la meva posició dins de la societat, una posició que m’ha sigut marcada a foc des de parvulari, com he explicat abans.

La meva identitat ha estat sempre lligada a la soledat, a entendre que no és així, que els meus vincles no tenen per què girar al voltant del sexe, que puc no tenir relacions romàntiques, que no tenir-les no significa estar sole, que allò sobre el que sempre he fantasejat és un gran engy… doncs no m’ha resultat fàcil. No m’està resultant fàcil.

El següent pas per a mi, ha sigut desmitificar les no-monogàmies.

També hi ha gordofòbia en les no-monogàmies. També es reprodueixen estructures de poder, jerarquies i demés merdes d’aquesta meravellosa societat en la que vivim.

M’han dit alguna vegada que he adoptat aquesta forma de relacionar-me per follar més perquè com a gorde, així tindré més oportunitats, perquè a més sóc bisexual. Com si la gent per ser no-monògama fos menys gordofòbica i ens rebutgés menys, com si tot el món volgués follar, com si el fet de ser no-monògame i bisexual automàticament signifiqués follar més.

El que sí que em passa és que em costa molt no donar-li una importància especial als meus vincles més romàntics, perquè tota la vida se m’han negat la possibilitat de viure’ls i veure que puc tenir-los, que realment puc follar amb gent, que realment puc agradar-li a algú, doncs segueix sent una cosa que em costa digerir i em crea molta inseguretat. I si aquella persona es relaciona romàntica i sexualment amb altra gent i són persones primes, és fàcil que em senti inferior, que em compari, que senti competitivitat. Això està allà, perquè em costa entendre que algú esculli tenir un vincle sexual, afectiu i/o romàntic amb une gorde com jo i la por a l’abandonament està latent constantment.

És a dir, em genera por de que es crein dependències i jerarquies que reprodueixin just el que no m’agrada de la monogàmia.

Per un costat, si com a gorde em costa més relacionar-me a un nivell sexual perquè se’m rebutja i posem, només tinc un vincle sexual/romàntic sento que hi ha un gran perill de que es crei (en forma de rèplica d’una relació monògama de competitivitat) la percepció de que ‘la única persona que m’estima és elle’ i ‘elle té més relacions perquè és prime’. Així, no només entraria a comparar-me amb elle, sinó amb la resta de relacions de la seva xarxa afectiva. Comparar-se genera competitivitat i això acaba per crear vincles tòxics.

Per un altre costat, com he comentat, no crec que les no-monogàmes estiguin lliures de gordofòbia. No és garantia de no ser invisibilitzade, rebutjade, compadide i fetitxitzade. Al final l’eix d’opressió al voltant de la gordura és el mateix, siguis monògame o no. Tenir la il·lusió de que no se’t rebutjarà perquè és gent que s’ha replantejat les relacions, crec que pot ser problemàtic, perquè no ser monògame no significa que s’hagin deconstruit la gordofòbia (ni el masclisme, ni el cissexisme, ni el monosexisme, etc.).

També està el tema de que algunes ens vegin, a les gordes no monògames, com objectius fàcils. O sigui, persones desesperades que accedirem a mantenir qualsevol tipus de relació amb qualsevol, sense filtres, perquè estem desesperades per tenir sexe.

En resum, podem ser víctimes del fetitxisme o l’exclusió de la mateixa forma que ho som en l’imaginari monògam.

I a vegades es pot preguntar, si vaig a sentir-me igualment rebutjade i insegure per què em fico en això?

Per mi la clau és construir un entorn no monògam i sensible a les estructures de poder i sistema d’opressions. No n’hi ha prou amb no ser monògame si les teves relacions no són sensible al feminisme, a la lluita trans, a les neurodivergències o al que sufrim les persones gordes entre moltes altres coses.

Amb ajuda d’aquest entorn que tinc la sort d’estar construint dia a dia, he començat a desidealitzar les relacions romàntiques poc a poc.

No sóc menys per no tenir sexe amb ningú (aquest pensament a més és bastant al·losexista).

No sóc menys perquè ningú vulgui tenir sexe amb mi.

No estic obligade a tenir sexe amb ningú perquè senti que haig de demostrar que algú em desitja.

No sóc important en la mida que les demés em desitgin sexualment. No sóc menys per no tenir una relació romàntica amb ningú. Si algú em rebutja per gorde es retrata elle, jo no tinc res a veure amb la seva gordofòbia.

He deixat d’assumir que haig d’esperar passive a que algú se m’apropi, que no tot el món sent fàstic quan em veu, que puc construir relacions sanes.

Estc combatent els meus propis monstres amb tot això, qüestionant-me constantment. Tot i que la meva gordofòbia interioritzada tregui el cap de tant en tant i em digui que tot és inútil, que m’estic intentant enganar i que les no-monogàmies són una altra forma de maquillar que estaré sole sempre.

Ara sé que no és veritat. Els meus vincles, tinguic components romàntics i/o sexuals o no, són importants i estic aconseguint construir una xarxa afectiva meravellosa tot i el pes de la monogàmia i la gordofòbia.

Sembla que la societat ens diu que les persones hem de pujar una escaleta de relacions que ens otorga un estatus i uns privilegis. I que les gordes, per gordes i maldestres ens quedem a baix.

Però enviem a la merda l’escala i l’estructura que la sustenta!

Cada vegada em sento millor aquí, on estic tenint l’oportunitat de mirar-me al mirall i saber que valc per mi mateixe i no en relació a les demés. Que la meva vida no té perquè girar al voltant del sexe i l’amor romàntic, que la meva vida no està buida per això.

Per molt que em vulguin infeliç, em resisteixo.

Share