traumes, addiccions i inclusivitat en les nostres lluites

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 10 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí 

contingut: traumes, estrès post-traumàtic, addiccions, abús d’alcohol i altres drogues, estructures de poder, menció de maltractament 

Fa uns mesos que no tinc cap desig de beure alcohol. No és la primera vegada que passo èpoques sense beure, la diferència és que aquesta vegada no em ve de gust. Les anteriors vegades, m’aguantava les ganes. Ara no em ve gens de gust i és una sensació estranya per a mi. I meravellosa. L’última vegada que vaig beure va ser el passat 7 de març i la ressaca del 8 va ser èpica, com moltes de les que he tingut al llarg de la meva vida. Ha sigut una llarga vida vinculada a l’alcohol, ja que portava des dels 15 anys amb un desig incontrolable de beure. D’això ja fa 25 anys i ara puc, per primer cop, mirar enrere i reconèixer no només l’addicció psicològica a l’alcohol – mai n’he tingut de física -, sinó a moltes altres drogues, que han sigut un eix molt marcat en la meva vida. En el fons, sempre he sabut que tenia alguna debilitat a les addiccions – on hi incloc la nicotina i la cafeïna -, no només perquè m’era molt fàcil enganxar-m’hi – excepte amb l’alcohol -, sinó també per algun altre motiu que em cridava a consumir. Era un crit que portava dins. Era un crit que no sabia com callar. Era l’estrès post-traumàtic. He trigat molts anys en descobrir-ho, entendre-ho i poder-ho tractar o lidiar-ne. 

El meu “problema”, no obstant, s’estenia més enllà del sortir de festa. La necessitat era àmplia perquè aquell crit, aquella inquietud, era constant i era especialment punxant en situacions socials, sobretot en les relacions que encara no coneixia suficient, o amb les que encara no hi tenia suficient confiança, però també amb tot el que considerava “normalitat” fora de quan estava sola a casa meva o a la meva habitació. Era una problemàtica que em perseguia en moltes situacions diàries i que res tenien a veure amb aquelles de les que se sol parlar i que se solen tractar quan parlem del problema del consum d’alcohol i altres drogues en els nostres espais. 

Quan es parla sobre el consum d’alcohol i altres drogues se sol fer per tractar el problema dels excessos en espais de festa i com això no solament reprodueix un cert tipus de consumisme, sinó també violències. Però sembla que les addictes – o les que han tingut un vincle de consum diferent i més proper al que es veuria com una addicció – hagin de ser persones estranyes que no es troben en els nostres espais. Ni elles ni els seus problemes. Y encara menys volem veure que els seus problemes tenen un vincle que els uneixi a les problemàtiques que volem tractar en els nostres espais, com les agressions, el masclisme, el capacitisme o qualsevol de les violències estructurals que ens travessen cada dia. En el meu cas, el problema el tenia també en assemblees, en trobades amb molta gent, en tallers, en classes, etc., o simplement quan quedava amb una amiga per prendre un simple “cafè” o inclús per intimar en qualsevol de les seves variants. I el seu origen es trobava en les agressions que he patit d’adolescent – i que s’han estès després d’adulta – pel fet de no ser un home i ser autista. La meva màxima por i alarma: les relacions, el meu espai menys segur. 

He fet bastantes teràpies al llarg de la meva vida. Vaja, no tota la meva vida. Vaig començar als 17 anys, no amb molt d’èxit. Aquella teràpia es va trencar un dia quan vaig sortir de la consulta de la psiquiatra cridant. Uns mesos abans, ja havia deixat la medicació de cop en contra de la recomanació de la psiquiatra i aquell dia vaig deixar, per tant, també les sessions de teràpia amb la psicòloga. Després he intentat fer teràpia altres vegades. No de forma continua. Algunes amb més èxit que altres, però la majoria sense anar molt al fons de la qüestió. 

El motiu pel qual no anava al fons de la qüestió era una barreja entre el tipus de teràpia – que no em funcionava -, el meu tancament per parlar de certs temes i la falta de formació per part de terapeutes en teràpia feminista i en trauma. Les teràpies, per defecte estan construïdes des d’un paradigma individualista on no es tenen en compte ni les estructures socials, ni la gestió col·lectiva, ni com afectem també a la resta durant els nostres processos terapèutics. A la vegada, a més, intenten fer-te encaixar millor dins del sistema: has de trobar sempre la forma d’adaptar-te per seguir sent un ser productiu i consumidor. 

Tot això feia que em tanqués de forma inconscient. Part del meu tancament era produït per la por a la incomprensió, la por a la culpabilització. I era una por que no anava molt desencaminada, com ja vaig comprendre una vegada quan en una de les teràpies em van culpabilitzar pel maltractament que vaig rebre per part d’un home: em van dir que el que jo havia patit era degut a haver decidit no ser monògama i per ser una suposada “ingènua” i “crèdula”, ja que segons aquella terapeuta el meu agressor era molt bona persona, però no sabia relacionar-se molt bé i jo li ho havia posat molt fàcil. 

No va ser només això, la teràpia va consistir en una lectura constant de la situació diferent a la meva vivència i en com construeixo relacions: la meva terapeuta suposava que em vaig enamorar d’algú que no em corresponia, sense més. La realitat era molt diferent, ja que el maltractament fora de les relacions romàntiques no és acceptat i la mirada no feminista no li permetien veure les dinàmiques de dominació i masclistes que es portaven a terme en la relació, tot i que no fos una relació romàntica. 

Ara he entès moltes coses sobre les teràpies, sobretot en l’últim procés terapèutic en el que m’he submergit i en el que he aconseguit, com he comentat a l’inici, deixar de tenir ganes de consumir alcohol. La teràpia ha de ser feminista, així com també anticapacitista, antiheterosexista, antiracista, i molts anti-etcèteres. I jo hi afegiria explícitament anticapitalista, tot i que suposo que degut a la falta de teràpies sensibles això sembla ser demanar massa. El que vull dir és que no és suficient que la terapeuta sigui, per exemple, feminista, sinó que la teràpia també ho ha de ser i, a més, ha d’anar travessada per una mirada estructural i no-individualista, sensible a altres violències estructurals, com és l’heterosexisme, el racisme o el capacitisme. Es necessita, també, més formació en trauma. Per sort a l’estat espanyol cada vegada sembla que hi hagi més accés a aquest tipus de formació. Però el buit fins ara era gegant. 

No vull fer d’això una crítica directa a totes les terapeutes, sé que hi ha algunes que volen fer les coses d’una altra manera. Parlo del que he viscut de forma més general i del que crec que milloraria en quant a col·lectiu o comunitat d’una forma àmplia: necessitem incloure això en grups d’ajuda mútua, en les nostres assemblees, i en les nostres cures comunitàries. 

Estic farta de discursos d’empoderament que es pressuposen feministes i s’obliden de les persones que hem patit traumes que, sovint, ens col·loquen a les traumades a la caixa de les que no sabem empoderar-nos per no ser suficientment bones activistes d’una forma altament capacitista. Passa, per exemple, amb els discursos sobre empoderament sexual en no-homes que s’obliden de les que han patit traumes sexuals. Com volen que deixi de sentir aquella forta necessitat de beure en un entorn que em culpabilitza o em fa sentir inferior per no poder moure’m degut a tot allò contra el que estem lluitant? A algunes els semblarà estrany, jo ho porto vivint des de sempre. A més, necessitem una cura no individualista, perquè el perill de tot això també és que actualment la major part del discurs sobre trauma prové del discurs anglosaxó amb una mirada moltes vegades més liberal de la que a mi m’agradaria. Necessitem tenir els nostres espais per parlar d’això. Necessitem parlar d’això en els nostres espais. I necessitem també anar en compte en com de fàcil es pot apropiar aquest discurs, i cuidar-lo una mica més. 

Molts dels nostres traumes són polítics perquè venen travessats per les estructures i tot el que ens vulnerabilitza. Tenim una responsabilitat conjunta i social amb les persones afectades, i no només quan hi tenim relacions d’amistat, romàntiques o sexuals. La nostra inclusivitat en aquest aspecte és, per tant, crítica, feminista i s’ha de tenir en compte en el procés de cuidar-nos a totes. Nosaltres també volem formar part del procés col·lectiu de lluita i de batalla des dels nostres cossos. Necessitem tenir-hi accés. La inclusivitat de les nostres emocions i dels nostres símptomes són també un acte de rebel·lia que ens permet, una vegada més, revolucionar els nostres espais i empoderar-nos. I curar-nos. 

Share

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share