més enllà del que anomenem “responsabilitat afectiva”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: monogàmia, estructura monògama, consum relacional 

En la monogàmia el concepte de la responsabilitat en les relacions està molt associada a les relacions de parella i íntimament lligada a la fidelitat monògama (sexual, econòmica, de projectes, criança, etc), on existeix un tipus de pacte implícit de responsabilitat mútua on existeix un suposat recolzament cap a l’altre en quant es fa el “sacrifici” de no compartir certs aspectes de la nostra vida amb altres (tot i que les responsabilitats en la relació són diferents segons el gènere, i també el suposat sacrifici i fidelitat es reparteixen de forma desigual). Trencar amb aquest tipus de fidelitat comporta obrir-se a un ventall molt gran de possibilitats, però a la vegada també comporta deixar un buit molt gran en com entenem la responsabilitat en les relacions, per acabar finalment esborrant-la, ja que col·loca a aquestes relacions en una posició molt semblant a aquella a la que es posa a les relacions d’amistat o que no cauen en el vincle de parella, familiar tradicional o el de la feina (un vincle estructuralment capitalista). És per aquest motiu que el consumisme relacional és tan fàcilment reproduïble en les no-monogàmies, i és un dels grans problemes del pensament liberal quan parlem de relacions. És en aquest context on es pot generar molta violència relacional invisible i on, per tant, s’ha creat la necessitat de parlar més de temes com la responsabilitat. 

Des de fa un temps s’està compartint molt el concepte de la “responsabilitat afectiva” per a intentar trencar amb aquest liberalisme/individualisme i recalcar que la responsabilitat no és només individual, sinó que el que fas no només t’afecta a tu mateixa i que tenim una responsabilitat cap a les demés persones a través de com ens hi relacionem i com ens hi vinculem. Així es poden construir altres maneres de relacionar-nos que trenquin amb l’individualisme amb el que normalment s’aborden algunes no-monogàmies. Tenim una responsabilitat amb els nostres afectes. Tot i que en algun moment he vist aparèixer per les xarxes alguna versió d’aquest concepte bastant individualista definint-la com la responsabilitat que tenim en no afectar amb “els nostres problemes emocionals” a les demés, aquesta versió no és la majoritària, per sort, i és la excusa amb al que típicament les persones més privilegiades s’han desresponsabilitzat de les seves relacions. 

No obstant, d’això ja n’hi ha moltes que n’estan parlant i crec que no sento la necessitat d’afegir molta cosa per intentar explicar que som responsables de com ens relacionem i com afectem a les persones. D’això n’està ple aquest blog sense haver d’usar aquest concepte concretament. Només sento una falta, que no és petita per a mi, i és sobre qui s’aplica aquest concepte, sobre quin tipus de relacions i sobre quines no. I d’aquí la necessitat d’escriure aquest text. El problema és que no m’acabo de sentir del tot còmode amb com s’utilitza aquest concepte fent èmfasi en l’”afectiva” com a eufemisme per acabar gairebé sempre parlant, en realitat, d’allò romàntic i/o sexual (encara que a vegades qui utilitzi el concepte en sí no ho estigui associant només a aquest tipus de relacions). Moltes vegades es fa èmfasi en que aquest tipus de responsabilitat s’ha d’aplicar a les relacions sense “etiquetes” o sense un compromís explícitament de parella, però se sobreentén la majoria de vegades que estem parlant de relacions sexuals o que tenen algun component sexual i/o romàntic: o sigui, relacions sexeafectives no etiquetades, fluides o “rotllos” sexuals. Quasi mai es parla d’amigues, de companyes, d’aquelles amb qui comparteixes projectes o espais

Poques vegades es parla o s’entén que les relacions tradicionalment d’amistat s’hi inclouen. Socialment sembla com si la resta de tipus de relacions no necessitin de responsabilitat, o bé es dona per suposat que existeix per defecte. Per tant, ens trobem que, tot i ser un pas endavant per trencar amb discursos liberals de les relacions, deixa fora totes aquelles relacions que ja es deixaven fora de tota responsabilitat també en la monogàmia i es segueix deixant la porta oberta al consum en aquest tipus de relacions. 

Ser responsables en les nostres relacions implica acceptar i reconèixer que ens estem relacionant múltiplement i que fora de la parella o de les relacions sexuals també ens estem diàriament sustentant, ajudant, cuidant, vivint-nos i travessant-nos. I si no ho sentim o no ho veiem és perquè tenim suficients privilegis com perquè moltes de les nostres necessitats se’ns donin per defecte socialment sense que ni ho haguem de percebre. Parlar de responsabilitat “afectiva” sense parlar de tot tipus de relacions on es comparteix cert tipus d’afecte, o bé, diguem-ho clarament, obviar la responsabilitat relacional també més enllà del que considerem “afecte”, és oblidar-nos de que la responsabilitat és social i és molt àmplia. Sinó, què vol dir relacionar-nos amb el nostre entorn? No som éssers aïllats que només ens vinculem a través de l’afecte o d’allò romàntic o sexual. Parlar de relacions és parlar del vincle amb el que ens envolta, és parlar d’inter-dependència (o intra-dependència), i és, per tant, parlar de responsabilitat mútua amb tot el que ens envolta, sigui a través del tipus de relació que sigui. O potser el que hauríem de fer es, simplement, ampliar el propi concepte d’afecte. 

Share

sant valentí i el menyspreu de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: amatonormativitat, monogàmia (pensament monògam), devaluació de les relacions fora de la parella

 

Sant Valentí és un dia en el que el capitalisme, apropiant-se de tot el que és estructural, celebra, juntament amb el patriarcat, l’amor romàntic i tots els seus mites. És un dia on conceptes com “parella”, “amor”, “romanticisme” o el propi pensament monògam es donen totalment per suposats a través d’una exaltació de tota la violència que poden comportar si no se’ls expressa a través d’un filtre crític. Qüestionar el seu funcionament, o posar en dubte que hagin de ser conceptes “universals” amb valors compartits per a totes, pot arribar a ser considerat un acte de traïció. Però moltes hem vingut a ser traïdores, i jo sóc una d’aquestes. La meva traïció, però, no és només per criticar com afecten els mites de l’amor romàntic a les persones que formen part del que anomenem “parelles”, sinó també per qüestionar com afecta tot això a tota la resta d’afectes i relacions que queden sempre més al marge: les amistats, les companyes, les conegudes, o aquelles amb les que compartim projectes infravalorats per no tenir una base romàntica.

Durant els darrers anys, gràcies als feminismes i a tota la feina de les feministes, s’han assenyalat moltes de les problemàtiques d’aquesta exaltació de l’amor romàntic: els mites de l’amor romàntic generen un ideal de relació totalment mitificat al voltant d’una relació de poder entre l’home i la dona (que també es reprodueix entre persones d’altres gèneres o entre persones del mateix gènere, però que té el seu origen i s’ha construït socialment per a la unió de les construccions occidentals home-dona). Aquests mites poden arribar a generar molta violència i inclús propiciar i excusar el feminicidi.

Els mites de l’amor romàntic es poden resumir en, per exemple, creure que hi ha una parella per a la qual estem predestinades i que ha estat l’única o millor elecció possible, creure que és impossible que ens agradin diverses persones a la vegada, creure que l’amor ho pot tot i que qualsevol sacrifici és vàlid, o bé creure que els membres de la parella han de ser “un”. A més, aquests mites no han estat construïts en igualtat al voltant dels rols de gènere binaris home-dona, i tradicionalment la dona és la que fa els sacrificis, estima incondicionalment (i sense posar cap límit) a l’home, la que cuida, i la que també sacrifica la seva identitat en benefici de l’”un” (un “un” que s’identifica molt més amb el pensament, benefici i emoció vinculada a l’home que forma part de la relació). Els mites de l’amor romàntic juntament amb la diferència de gènere facilita l’apropiació de les dones per part dels homes, per a fer amb elles qualsevol cosa que els beneficiï, portant en molts casos a l’assassinat d’elles en el cas de que puguin revelar-se contra la idea de ser la seva propietat.

A tota aquesta crítica, que és molt important i necessària, cal afegir-li a més una altra de la qual no se’n parla tant en una data com aquesta: l’exaltació de l’amor romàntic devalua altres tipus de relacions i d’afectes. Aquesta devaluació és un altre tipus de violència relacionada amb el menyspreu o l’esborrat de les pròpies relacions (i de tot el que aquestes relacions comporten, les seves cures, els seus compromisos i les violències que s’hi podrien reproduir). Fora de les relacions de “parella” (les romàntiques per dir-ho d’alguna manera) les relacions afectives com són l’amistat, el companyerisme, o relacions on es comparteixen projectes no vinculats a les relacions romàntiques, són relacions vistes i tractades com “inferiors”, “poc importants” i també com a “alteritats”.

L’amatonormativitat va ser introduïda i definida per Elizabeth Brake a Minimizing Marriage (2012) com la creença de que l’amor romàntic té un valor especial i que està per sobre d’altres relacions afectuoses: suposa que una relació amorosa “romàntica” és “normal” per les persones humanes, que tenir-ne és un objectiu compartit i universal, i que a més ha de ser preferent respecte altres tipus de relacions. Aquestes suposicions devaluen les relacions d’amistat i altres relacions afectuoses, que les “sacrifica” en favor de l’amor romàntic i relega l’amistat i la relació amb una mateixa a la invisibilitat cultural. Aquí podem veure com, paral·lelament, l’amor romàntic i els seus mites reprodueixen altres tipus de “sacrificis” de forma múltiple.

Aquesta creença, convertida en estructura de poder social, col·loca a les relacions que no són la parella en una posició inferior i les esborra: la jerarquia relacional el que fa és esborrar la veu (els desitjos i necessitats) de les persones que formen part d’aquestes relacions considerades “inferiors” posant per sobre la veu de les persones amb les que es té una relació “romàntica”. Aquesta devaluació de relacions acaba tenint conseqüències com l’esborrat o menyspreu d’emocions, de necessitats, de cures, de compromisos, de molèsties i incomoditats que s’estiguin podent sentir o també de violències generades en aquestes relacions “menystingudes”’. El vocabulari que utilitzem ho diu molt clar quan utilitzem expressions com “només és una amistat” (on aquest “només” denota “falta” o “inferioritat”) o bé expressem alteritat dient l’”altra” o l’”amant”.

L’amor romàntic no només violenta les relacions de parella. L’amor romàntic sacseja, remou i afecta a tot tipus de relacions. A les que no violenta a través de l’apropiació i els mites de l’amor romàntic, les esborra, devalua i menysprea. És curiós si més no que després som nosaltres les que som acusades de devaluar l’amor quan fem aquesta crítica, mentre a la vegada hem de sentir perles com que “les amistats no cal cuidar-les ja que no les pots perdre”.

Share