per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí .
En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.
Amb el temps, l’existència de la bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).
El monosexisme –del qual la bifòbia és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre, que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).
La nostra forma d’analitzar i descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a nosaltres.
Tot això, que és molt simbòlic, ens fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què necessitem.
Com no hem d’estar confoses sota aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat, depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens inestabilitza?
Com de complicat és nedar en aquest mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol, com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés, que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats i de poder.
Recordo inclús amb dolor teràpies on la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.
Per això, crec que la millor lluita contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte de cures cap a la nostra salut mental.
