ser dona i autista: imitar, (sobre)viure i veure’s a través de la mirada de l’altre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

 

 

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 4 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

 

 

Avís de contingut: capacitisme, misautismia, masclisme, menció de maltractament

 

 

Les persones femenines hem crescut veient-nos i llegint els nostres cossos i emocions a través de la mirada de l’altre. Una mirada que ens controla i vigila per a que no ens sortim de la posició que se’ns ha atorgat socialment. Mirar-se al mirall o sentir ràbia poden ser processos que es compliquen i que es barregen entre el plaer i el dolor, la submissió i l’empoderament. A més, sempre hem d’estar atentes per veure què voldrà la gent de nosaltres i ser i existir sempre “pels demés”, especialment per aquells que han crescut creient que tenen més dret a trepitjar el terra que hi ha sota els seus peus.

En el meu procés de comprendre això, no obstant, vaig sentir més complicació que moltes de les meves companyes feministes. Per què, en moltes ocasions, em costava més deconstruir tota aquesta mirada? Les interseccions són importants. Fa poc he entès algunes coses més sobre mi que han complicat bastant aquests processos. El problema no era només el gènere, era també el capacitisme. Bona part del que he pogut comprendre últimament de forma més conscient ha sigut gràcies a la meva terapeuta actual, l’Elisende Coladan, qui a través de la seva experiència com a dona autista i com a terapeuta, ha pogut comprendre també aquesta intersecció. Ser una persona femenina autista complica més aquesta relació amb el nostre entorn i la mirada cap a nosaltres mateixes.

M’identifico com a autista. No ho dic tampoc amb l’orgull de qui se sol posar un pin identitari, però tampoc amb la vergonya social que això sol representar. És un fet que sento que em travessa, i que m’ha travessat inclús quan no sabia que podia ser-ho. Poc a poc estic desgranant moltes coses. La teràpia, com he dit, també m’està ajudant. Un dels cops més forts va ser adonar-me que créixer com a dona autista implica un procés, des de petita, molt més gran d’adaptació al medi, on s’inclou, per tant, molts trets imposats relacionats amb la feminitat (una feminitat que a la vegada ens és bastant més complicada d’aconseguir).

Ser autista implica, en moltes ocasions, haver d’emmascarar-te, un procés molt violent i a la vegada que sorgeix per la necessitat de sobreviure en un entorn capacitista. Des de sempre reps el missatge (directe o indirecte) de que la teva forma d’expressió no és correcta, que les teves emocions tampoc, que la forma que tens de gestionar aquestes emocions tampoc. Creixes havent d’aprendre constantment un codi neurotípic de relació amb les demés: com has de sentir, com has de parlar, com has de gesticular, com t’has de moure, què significa cada cosa implícita que tu no reconeixes, etc. Un codi que et costa horrors entendre perquè no és com el teu però que aprens a imitar-lo. El teu codi no t’està permès o et fa sembla rara, excèntrica i despreciable per les demés.

L’excés d’adaptació nostra mai és correspost per l’”altre costat” i per tant l’esforç no està repartit, tot recau sobre nosaltres. Moltes teràpies per a criatures autistes són teràpies de reconversió neurotípica, on s’intenten esborrar tots els trets autistes  de les criatures i les obliga a haver de passar pel llistó al·lista (un concepte que s’utilitza des de l’activisme autista per a referir-se a les persones que no són autistes de forma no estigmatitzant). Hi ha moltes activistes autistes parlant sobre aquestes teràpies a twitter, a part d’altres temàtiques relacionades amb l’autisme (como por exemple, @AsperRevolution, @aprenderaquerer, @uma_noide, @gonyAutie, @NeuroRebel, entre moltes altres que podreu anar descobrint si seguiu a aquestes).

Us podeu imaginar, per un moment, com es barreja això amb el que ja comentava anteriorment sobre la demanda social cap a les persones femenines de ser “per als demés”? Ho diré amb simplicitat: és una bomba. Una bomba que esclata en les nostres vides i ens converteix en persones fàcilment maltractables. Veure’s una mateixa en tot això implica veure a una persona que moltes vegades no saps qui és perquè s’ha passat la vida havent de ser una altra persona. Implica llegir el teu cos a través d’altres codis. Implica aprendre a odiar-lo, a odiar allò que sents i a la vegada dedicar la teva vida a entendre com volen les demés que et comportis. Implica estar sempre hiperalerta creient que tot el que passa és culpa teva, perquè el que fas està sempre malament. El que sents no val, el que vols no val, el que ets no val. I moltes vegades ho acabes odiant. Has de convertir-te en un altra cosa, has d’imitar a les demés, i a més, saber constantment com volen i necessiten que tu siguis.

Adonar-me d’això ha sigut un xoc molt fort que m’ha afectat. I a la vegada m’ha alliberat. Són dues emocions que es barregen dins meu cada dia des d’aleshores i que poc a poc estic calmant. Exposar-me així explicant això, encara que ho senti d’alguna manera necessari per molts motius, no és fàcil. Em sento vulnerable, i a la vegada emocionada pel procés d’empoderament que seguidament ve amb tot això. A la vegada també penso molt en totes les criatures autistes, com d’altres discapacitats també, i sento dolor per tot el que han de passar i viure. Especialment quan, a més, el masclisme les aixafa molt més. Només els desitjo estar envoltades d’adultes que les acompanyin i que no intentin reconvertir-les mai.

Share

One thought on “ser dona i autista: imitar, (sobre)viure i veure’s a través de la mirada de l’altre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *