sant valentí i el menyspreu de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: amatonormativitat, monogàmia (pensament monògam), devaluació de les relacions fora de la parella

 

Sant Valentí és un dia en el que el capitalisme, apropiant-se de tot el que és estructural, celebra, juntament amb el patriarcat, l’amor romàntic i tots els seus mites. És un dia on conceptes com “parella”, “amor”, “romanticisme” o el propi pensament monògam es donen totalment per suposats a través d’una exaltació de tota la violència que poden comportar si no se’ls expressa a través d’un filtre crític. Qüestionar el seu funcionament, o posar en dubte que hagin de ser conceptes “universals” amb valors compartits per a totes, pot arribar a ser considerat un acte de traïció. Però moltes hem vingut a ser traïdores, i jo sóc una d’aquestes. La meva traïció, però, no és només per criticar com afecten els mites de l’amor romàntic a les persones que formen part del que anomenem “parelles”, sinó també per qüestionar com afecta tot això a tota la resta d’afectes i relacions que queden sempre més al marge: les amistats, les companyes, les conegudes, o aquelles amb les que compartim projectes infravalorats per no tenir una base romàntica.

Durant els darrers anys, gràcies als feminismes i a tota la feina de les feministes, s’han assenyalat moltes de les problemàtiques d’aquesta exaltació de l’amor romàntic: els mites de l’amor romàntic generen un ideal de relació totalment mitificat al voltant d’una relació de poder entre l’home i la dona (que també es reprodueix entre persones d’altres gèneres o entre persones del mateix gènere, però que té el seu origen i s’ha construït socialment per a la unió de les construccions occidentals home-dona). Aquests mites poden arribar a generar molta violència i inclús propiciar i excusar el feminicidi.

Els mites de l’amor romàntic es poden resumir en, per exemple, creure que hi ha una parella per a la qual estem predestinades i que ha estat l’única o millor elecció possible, creure que és impossible que ens agradin diverses persones a la vegada, creure que l’amor ho pot tot i que qualsevol sacrifici és vàlid, o bé creure que els membres de la parella han de ser “un”. A més, aquests mites no han estat construïts en igualtat al voltant dels rols de gènere binaris home-dona, i tradicionalment la dona és la que fa els sacrificis, estima incondicionalment (i sense posar cap límit) a l’home, la que cuida, i la que també sacrifica la seva identitat en benefici de l’”un” (un “un” que s’identifica molt més amb el pensament, benefici i emoció vinculada a l’home que forma part de la relació). Els mites de l’amor romàntic juntament amb la diferència de gènere facilita l’apropiació de les dones per part dels homes, per a fer amb elles qualsevol cosa que els beneficiï, portant en molts casos a l’assassinat d’elles en el cas de que puguin revelar-se contra la idea de ser la seva propietat.

A tota aquesta crítica, que és molt important i necessària, cal afegir-li a més una altra de la qual no se’n parla tant en una data com aquesta: l’exaltació de l’amor romàntic devalua altres tipus de relacions i d’afectes. Aquesta devaluació és un altre tipus de violència relacionada amb el menyspreu o l’esborrat de les pròpies relacions (i de tot el que aquestes relacions comporten, les seves cures, els seus compromisos i les violències que s’hi podrien reproduir). Fora de les relacions de “parella” (les romàntiques per dir-ho d’alguna manera) les relacions afectives com són l’amistat, el companyerisme, o relacions on es comparteixen projectes no vinculats a les relacions romàntiques, són relacions vistes i tractades com “inferiors”, “poc importants” i també com a “alteritats”.

L’amatonormativitat va ser introduïda i definida per Elizabeth Brake a Minimizing Marriage (2012) com la creença de que l’amor romàntic té un valor especial i que està per sobre d’altres relacions afectuoses: suposa que una relació amorosa “romàntica” és “normal” per les persones humanes, que tenir-ne és un objectiu compartit i universal, i que a més ha de ser preferent respecte altres tipus de relacions. Aquestes suposicions devaluen les relacions d’amistat i altres relacions afectuoses, que les “sacrifica” en favor de l’amor romàntic i relega l’amistat i la relació amb una mateixa a la invisibilitat cultural. Aquí podem veure com, paral·lelament, l’amor romàntic i els seus mites reprodueixen altres tipus de “sacrificis” de forma múltiple.

Aquesta creença, convertida en estructura de poder social, col·loca a les relacions que no són la parella en una posició inferior i les esborra: la jerarquia relacional el que fa és esborrar la veu (els desitjos i necessitats) de les persones que formen part d’aquestes relacions considerades “inferiors” posant per sobre la veu de les persones amb les que es té una relació “romàntica”. Aquesta devaluació de relacions acaba tenint conseqüències com l’esborrat o menyspreu d’emocions, de necessitats, de cures, de compromisos, de molèsties i incomoditats que s’estiguin podent sentir o també de violències generades en aquestes relacions “menystingudes”’. El vocabulari que utilitzem ho diu molt clar quan utilitzem expressions com “només és una amistat” (on aquest “només” denota “falta” o “inferioritat”) o bé expressem alteritat dient l’”altra” o l’”amant”.

L’amor romàntic no només violenta les relacions de parella. L’amor romàntic sacseja, remou i afecta a tot tipus de relacions. A les que no violenta a través de l’apropiació i els mites de l’amor romàntic, les esborra, devalua i menysprea. És curiós si més no que després som nosaltres les que som acusades de devaluar l’amor quan fem aquesta crítica, mentre a la vegada hem de sentir perles com que “les amistats no cal cuidar-les ja que no les pots perdre”.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *