responsabilitat compartida

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: text en anglès que diu “accountability and responsability must be thought in terms of what matters and what is escluded from mattering” (Karen Barad)]

 

Avís de contingut: individualisme, dominació, estructures de poder, falsa independència, relacions de poder

 

No podem escapar del nostre entorn ja que nosaltres som part d’ell. No formem part de la natura, som natura; igual que no formem part d’una societat o d’un entorn o moment concret, sinó que el som i som part del seu procés de creació. Som, en quant a que afectem, allò amb el que ens relacionem i aquesta afectació és un tipus d’interacció que va més enllà d’una interacció “externa” a nosaltres: la pròpia interacció (la relació) es podria considerar també un individu en sí mateix. Som context.

Definir i diferenciar què és un individu o què no l’és és un acte (que afecta a com ens movem i relacionem) que creem nosaltres mateixes, i que també és social i cultural; és un acte que generem amb el llenguatge, la simbologia, la cultura, el raonament o també físicament quan creem objectes suposant aquesta diferenciació (quan creem el tipus de mobiliari com bancs, cadires, o d’altres objectes definits a través del que és un individu i/o les relacions, i com els distribuïm), i és un acte a través del qual sentim, pensem, creem, estimem, però també dominem, generem poder o ens solidaritzem. El que vull emfatitzar de tot això és que veure als individus separats de la resta d’objectes del seu voltant té part de realitat, però també d’elecció (majoritàriament social i cultural) que pot esdevenir diferent si ho treballem i ho volem.

És impossible descriure a una persona sense descriure el que l’envolta, el seu context. Si pensem un moment en quines són les característiques que utilitzaríem per a descriure una persona ens trobaríem amb una llista de trets comparatius (dir que una persona, per exemple, és alta és dir que ho és respecte d’altres), o bé amb adjectius que no tindrien sentit sense un context social (quan diem que una persona, per exemple, és extrovertida o té una certa edat, un gènere, una orientació sexual, o una classe social) o natural (quan descrivim quines són les seves necessitats, què necessita menjar, per exemple). I és que la frontera entre nosaltres i aquest entorn no és més que una frontera que nosaltres mateixes hem creat, que ens ajuda a definir conceptes per expressar-nos, però que la seva realitat és contextual. És una separació que es mou entre la realitat, la seva interpretació i la interacció d’aquesta interpretació amb unes voluntats socials i personals: podem configurar o desconfigurar segons els criteris que vulguem o necessitem.

Des de la mirada occidental això no s’interpreta d’aquesta manera. La nostra cultura ens fa veure a les persones com éssers totalment externs al que els envolta, totalment individuals, independents, desconnectats, i veu aquest fet com una cosa irrefutable i “objectiva”. La forma amb la que vivim conceptes com són la responsabilitat està molt vinculada amb aquesta sensació de no-dependència amb el nostre entorn: existeix la possibilitat i el fet de ser totalment independents les unes de altres i la responsabilitat, per tant, recau a cada una per separat i sense afectació (cada una és responsable de la seva vida).

Ara bé, com que això no és possible, no podem ser independents del que ens envolta ja que en realitat tenim una afectació amb el nostre entorn i relacions (hi ha una certa dependència), el que acaba passant és que per a poder recrear aquesta falsa independència hem de dominar el nostre entorn (per no sentir que ens afecta) creant relacions de poder i, per tant, de dominació: qui domini (el privilegiat) serà qui es podrà sentir més independent. Això és el mateix paradigma que solem anomenar com a individualisme, i el motiu pel qual l’individualisme ens porta a una situació de constant dominació.

La responsabilitat, però, també es pot conceptualitzar i entendre des de la visió de que formem part del nostre propi context, i entendre-la i viure-la d’una forma diferent al paradigma de l’individualisme. Per a mi, i des d’un punt de vista de co/inter/dependència amb el nostre entorn, la responsabilitat és la consciència de la connexió que tenim amb el nostre entorn i l’afectació constant amb aquesta (i per tant també l’afectació que aquest entorn té degut a nosaltres).

Però no caiguem en la trampa de creure i assenyalar constantment a les demés com a totals responsables del que ens passa. Això, per a mi, no deixa de recaure en el mateix paradigma: o jo sóc totalment responsable o tu ets totalment responsable, esborrant així la relació i el que implica aquesta juntament amb el context . La responsabilitat es reparteix en totes les parts, no sempre a parts iguals, també s’hi inclou el context, les estructures, els privilegis, la història que arrossegui la relació o qualsevol altre factor contextual. La responsabilitat és molt més complexa que no pas o “jo” o “tu”.

Pero no caigamos en la trampa de creer y señalar constantemente a les demás como totales responsables de lo que nos pasa. Esto, para mí, no deja de recaer en el mismo paradigma: o yo soy totalmente responsable o tú eres totalmente responsable, borrando así la relación y lo que implica esta juntamente con el contexto. La responsabilidad se reparte en todas las partes, no siempre a partes iguales, también se incluye el contexto, las estructuras, los privilegios, la historia que arrastre la relación o cualquier otro factor contextual. La responsabilidad es mucho más compleja que o “yo” o “tú”.

Karen Barad va introduir el prefix “intra” per parlar de la relació entre objectes, persones i discursos (com per exemple intra-acció, en comptes de parlar d’interacció) i dóna una idea de que el procés és intern del propi fenomen-relació. Dins del marc de la intra-connexió, la responsabilitat es converteix en una altra cosa que a mi m’agrada anomenar “responsabilitat compartida” i que ve inspirada pel concepte que introdueix també Karen Barad com response-ability: partint des del paradigma en el que formem part del que ens envolta la responsabilitat és un acte d’intra-dependència, és una consciència d’aquesta connexió, és compartida entre totes les parts del subjecte “relació” i és consciència de com posem o traiem aquestes barreres i fronteres per a decidir què és important, què no és important, quines coses decideixo tenir en compte i quines no, a l’hora de prendre decisions sobre els meus actes sabent que estic afectant i sóc afectada pel meu entorn i les meves relacions. També, a més, és un acte de consciència, respecte i acceptació de les nostres diferències sense que això impliqui sentir-nos externes, sinó més aviat sensibilitat, connexió i compromís. I aquests actes parteixen de decisions preses, òbviament. En realitat sempre prenem aquestes decisions, el que passa és que normalment les prenem deixant-nos arrossegar pel que ens imposen les estructures en comptes de convertir-les en actes polítics, sensibles i/o revolucionaris.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *