per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquesta és la segona part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí, la sisena aquí i la setena aquí.
Individualisme i dominació
El nostre sistema relacional (occidental) es basa en la idea i sentiment de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per obtenir les nostres necessitats a través de la dominació (l’entorn es torna un objecte on vaig a cobrir les meves necessitats).
Aquesta és una visió que prové de les classes dominants; ha sigut una visió creada des de la mirada de l’home cisgènere heterosexual blanc de classe mitja/alta sense diversitat funcional neurotípic, etc. Tot i ser una visió que prové de les classes dominants també s’acaba reproduint en les classes oprimides degut a que forma part de la forma que tenim de llegir tot el que ens envolta.
Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder a través de normes i normativitats; aquestes normes o normativitats es creen per a col·locar a certs col·lectius en caixes estàtiques tancades que permeti a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de veure, creure o sentir que estan obtenint necessitats del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants (els privilegis els ajudarien a obtenir les seves necessitats sense esforç ni consciència de que les obtenen a través d’aquestes ‘normes’), es creen jerarquies i els dóna a les persones amb privilegi un fals sentiment d’independència. Però aquesta independència és una independència falsa ja que les dependències que aquestes persones tenen del seu entorn queden invisibilitzades (les seves necessitats queden cobertes pel sistema de forma invisible i no han de sentir que en són dependents).
En la monogàmia, a través a més de l’ideal de l’amor romàntic, se’ns fa creure que necessitem i depenem d’una persona. I, més enllà de l’ideal de l’amor romàntic, el fet de que tot el que necessitem hagi de passar per resoldre’s a través d’una sola relació també afavoreix l’aparició de relacions de poder (tan pel fet de que totes les necessitats hagin de passar per una sola persona, li dóna a aquesta més poder, com també tot el pes de que hagis de proveir totes les necessitats és una càrrega molt gran i que afavoreix la pressió d’haver de convertir-nos en qui no som o haver d’oblidar les nostres pròpies necessitats i desitjos).
El que fem molt sovint per ‘resoldre’ aquest problema és reproduir la idea de la falsa independència dient ‘jo no depenc de tu, jo sóc una persona independent’ (un concepte que repetim molt sovint dintre d’entorns no monògams). D’aquesta manera, amb aquesta idea, s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència de les persones amb privilegis, i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis (gent amb més diners, o persones menys oprimides que altres, especialment per tenir unes capacitats concretes) i se’ls dóna més eines per seguir reproduint relacions de poder amb persones més oprimides que elles.
Les persones depenem del nostre entorn. El nostre entorn és on obtenim les nostres necessitats i és on obtenim afectes, atencions i tot allò que d’alguna manera ens afecta. L’entorn ens afecta, de la mateixa manera que nosaltres afectem a l’entorn. Trencar amb les relacions de poder no hauria de passar per negar la nostra connexió amb l’entorn, sinó acceptant-la col·lectivitzant les nostres dependències i fent-les més conscients.
Objectificació
Aquesta forma de veure el nostre entorn (veure’ns com éssers externs al que ens envolta i que hi accedim a través de la dominació sense ser conscients de que l’entorn ens afecta i ens veiem afectades pel nostre entorn) fa que accedim al nostre entorn (on hi estan també les persones) veient-lo com un objecte per cobrir les nostres necessitats sense tenir en compte les de les demés (tinc en compte les meves necessitats i desitjos però no les de les demés). Aquest procés és un procés d’objectificació i és una causa i conseqüència de les jerarquies i la dominació.
Sovint es parla d’objectificació en els feminismes per parlar sobre l’objecivització sexual cap a les dones degut al patriarcat. D’objectificacions n’hi ha moltes més. Totes les estructures objectifiquen als grups oprimits: el capitalisme objectifica a les treballadores, l’especisme objectifica als animals no humans, el capacitisme objectifica a les persones discapacitades pel propi sistema que les objectifica, etc. I cada estructura de poder objectifica al grup oprimit a través de mecanismes diferents.
L’objectificació sexual que vivim les dones és un fet, i té unes conseqüències molt dures en les nostres vides. Tot i així, d’objectificacions hi ha moltes més. A més, degut a que només parlem d’objectificacions com a obectificació sexual fa que moltes vegades acabem veient tota relació sexual sense un vincle emocional com un acte d’objectificació, quan no té perquè ser així (si tens una relació sexual sense un vincle emocional amb una persona, però dones espai a l’altra persona a expressar molèsties, a oposar-se, a expressar necessitats o malestars, no l’estàs objectificant), i a la vegada s’estan invisibilitzant moltes objectificacions que no són sexuals (les dones, per exemple, també estem objectificades emocionalment i els homes acostumen a apropar-se a nosaltres per explicar-nos tots els seus problemes emocionals sense tenir-nos en compte o que se’ns escolti la majoria de les vegades quan ho necessitem). Degut a això intentaré posar exemples que no caiguin en l’objectificació sexual per a visibilitzar també altres tipus d’objectificacions.
El nostre sistema relacional funciona a través de l’objectificació: és aquesta la forma amb la que ens apropem a les persones, tenint en compte els nostres desitjos, voluntats i necessitats, però sense tenir en compte les d’aquesta altra persona, que podrien ser totalment diferents a les nostres, o inclús incompatibles.
Una forma d’objectificar seria tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis (que podrien ser diferents als nostres). Un exemple d’això seria el que passa sovint quan estem a la universitat, on algú s’apropa a una altra persona només perquè vol que l’ajudi a aprovar un examen i perquè li passi els apunts. I, tot i que la seva intenció és ‘només’ aquesta, el que fa és fer creure a l’altra persona que el que desitja és una amistat. Un cop aquesta persona ja ha obtingut el que ha volgut (aprovar l’examen) s’allunya una altra vegada. Si aquesta persona hagués tingut en compte els desitjos de l’altre li hagués dit directament que la seva voluntat era la d’aprovar l’examen, no la d’una amistat, i haver deixat que fos l’altra persona que expressés quin era el seu desig, si ho acceptava o no. Tot i així, no és precisament el que acostumem a fer en aquests casos.
Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin consentir o oposar-se. I per a que una persona pugui consentir o oposar-se no només se li ha de preguntar si una cosa la vol o no, sinó que a més s’ha de crear un espai per a que aquest consentiment es pugui donar de veritat. Un exemple d’això seria preguntar-li a una persona al saludar-la si vol o no vol una abraçada. Si jo davant d’un ‘no’ reacciono amb certa molèstia, encara que sigui de forma indirecta, el més probable és que la propera vegada que li ho pregunti no em contesti que ‘no’ per por a que jo em pugui molestar. És per aquest motiu que per a que una persona realment pugui consentir o oposar-se a alguna cosa se li ha de deixar l’espai per a que realment ho pugui fer sense cap sensació de xantatge emocional.
Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin expressar opinions ni emocions al respecte de coses que les afecten. Un exemple d’això és el que passa sovint en les relacions no monògames jeràrquiques. En aquest tipus de relacions s’acostumen a prendre decisions entre les persones que tenen una relació ‘primària’, especialment quan es volen gestionar emocions (com gelosies, o d’altres), que afecten a una ‘tercera’ persona, però a aquesta tercera persona no se la informa ni se li deixa expressar la seva opinió o emoció al respecte, ni se li permet demanar res. Molt sovint el que es fa, quan es vol informar, és donar possibilitats a aquesta ‘tercera’ persona en mode de ‘referèndum’: se li dóna una opció on només pot dir que ‘sí’ o que ‘no’. Aquest tipus de ‘referèndums’ poden arribar a ser actes molt violents, ja que aquesta persona no pot plantejar molèsties, alternatives o demandes. Fent això se li treu veu a una persona sobre temes que li afecten. No ens oblidem que aquest tipus de situacions es donen també en la monogàmia, on de fet són la ‘norma’, i s’estenen en la no-monogàmia a través de les relacions jeràrquiques. La monogàmia ja és de per sí mateixa jeràrquica.
En definitiva, objectificar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu. Hi ha un debat que tenim molt en els nostres entorns (de forma bastant genèrica en els moviments socials): és el debat de si les persones som imprescindibles o prescindibles. Aquest debat prové del fet de que en la nostra societat jeràrquica es sol etiquetar a algunes persones com a imprescindibles, donant d’aquesta manera un poder a aquestes persones. Per trencar això solem dir que les persones som totes prescindibles, un acte que sol viure’s amb bastanta violència quan hi ha persones a la nostra vida a les que considerem importants. Però aquest debat és un debat erroni, ja que considerar a les persones com prescindibles o imprescindibles prové de la mateixa idea de veure a les persones com a objectes. Les persones no som prescindibles ni imprescindibles. No som objectes ni eines a utilitzar. Les persones som importants i a tenir en compte. I és possible que hi hagi persones que per molts motius considerem menys importants que altres (perquè hi tenim menys vincle), però que una persona no sigui tan important en la teva vida no significa que li hagis de treure veu en coses que li afecten.
