per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquesta és la sisena part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la setena aquí.
Comunicació
En la monogàmia la comunicació és quasi inexistent, ja que els compromisos són sempre implícits (no es parlen, es donen per suposats degut al que se suposa socialment que ha de ser una ‘parella’), i tot el que envolta les expectatives en les escales de les relacions fa que la comunicació no només no sigui necessària, sinó que sigui vista com una manera de trencar amb la ‘poesia’ o ‘màgia’ de les relacions (una ‘poesia’ que col·loca a les persones en situacions no desitjades ni escollides voluntàriament, per tant que objectifica).
La comunicació és molt important, especialment si volem construir relacions sensibles i no objectificades. El problema és que estem construint discursos en la no-monogàmia que són altament dominants amb un tipus molt específic de capacitats comunicatives. La imposició d’un sol tipus vàlid de comunicació és també un procés de dominació de les persones amb unes capacitats concretes (capacitisme).
No totes les persones podem mantenir converses que ens afecten emocionalment amb calma. No totes les persones podem respondre a demandes, preguntes, o propostes al moment. Hi ha qui no podem mirar als ulls de qui ens parla. Hi ha qui no podem parlar cara a cara en certs moments o situacions. Hi ha qui necessitem espai i temps per reflexionar, gestionar o pair. Hi ha qui ens expressem amb dificultat (especialment perquè se’ns obliga a expressar-nos de formes molt concretes i això ens tensa molt més). A més, hi ha qui tenim por a que aquestes diferències que tenim a l’hora de poder comunicar-nos ens impossibiliti mantenir les nostres relacions i tenim por a perdre-les.
Necessitem discursos en les no-monogàmies més sensibles a la diversitat en la necessitat de com comunicar-nos, que no exclogui a les neurodivergents, funcionalment diverses o discapacitades, o a aquelles que per diversos motius no puguin expressar-se o comunicar-se de la forma que s’ha estipulat com la ‘normal’.
Cures
Les cures és un tema que es porta parlant des de no fa molt en els nostres activismes, en les no-monogàmies, i especialment en el feminisme. De fet se n’ha parlat més en el feminisme degut a que les anomenades tasques de cures han recaigut sempre en les dones. Aquestes tasques solen ser descrites com les tasques relacionades amb les tasques de la llar com cuinar, netejar, netejar la roba i planxar, cuidar quan l’altra està malalta, etc. Aquestes tasques són molt importants i s’han de tenir en compte, especialment quan existeixen aquestes diferències de gènere.
Ara bé, les cures van molt més enllà d’aquestes tasques que tenen a veure amb el gènere, i sobretot quan estem parlant de molts tipus diferents de relacions, contextos, i estructures (no totes les relacions són heterosexuals, binàries, romàntiques i sexuals). Les cures han de ser tasques sensibles a les necessitats que tinguin les persones, que no tenen perquè recaure en les tasques de la llar. Per a poder cuidar és necessari entendre què necessita l’altra persona, no per sentir-nos obligades a cobrir les seves necessitats, sinó simplement per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. No totes les cures recauen en tasques ‘productives’, a vegades cuidar pot implicar deixar a l’altra persona estar sola si ho necessita (per posar un exemple). No hem d’obligar a que l’altre hagi d’expressar i entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I , a més, tampoc s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. És molt probable que moltes de nosaltres no necessitem que se’ns cuidi preparant-nos el menjar, per exemple, potser tenim altres necessitats. Vivim en el que jo anomeno ‘la cultura del tupper’: una cosa que passa molt en els nostres entorns és que com que s’està insistint molt amb que ens hem de cuidar, el que moltes persones fan és fer alguna cosa que els és fàcil de fer (com per exemple, preparar-nos un tupper) però no escoltar quines són les nostres necessitats reals. És més, hi ha situacions on s’utilitza aquesta tasca que s’ha realitzat per a no haver d’escoltar a l’altra persona quan ens expressa una necessitat real que té (he preparat un tupper, ja he cuidat, marxo i em netejo les mans). Utilitzar les cures d’aquesta manera és una tècnica de dominació per a no haver-se de comprometre a cuidar-nos ni entendre que les necessitats són múltiples, que afectem i ens afecten les persones que ens envolten. No podem preparar-li el tupper a una persona i després utilitzar-ho com a excusa per a objectificar-la o no tenir-la en compte en coses que li afecten.
