responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (V – context i sensibilitat)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la sisena aquí i la setena aquí.

Context

El context és la informació que ajuda a situar a una persona en referència amb el que l’envolta. El context d’una persona són, per exemple, les estructures de poder que la travessen, o la seva situació relacional, situació laboral, econòmica, familiar, etc. I en cada situació o moment, el que és rellevant del context d’una persona pot ser diferent (per exemple, en una xerrada pot ser rellevant el fet de que jo sigui activista i pateixi sexisme i monosexisme, però no que el meu color preferit sigui el lila).

Estem molt acostumades en els nostres entorns a buscar solucions úniques que ho resolguin tot. La idea de que existeixen solucions úniques que ho resolen tot prové de les pròpies estructures de poder, ja que aquestes ens imposen una sola forma de fer i pensar, i reproduïm el mateix pensament imposant solucions i fórmules úniques per a resoldre els problemes o qüestions. Però les solucions i fórmules úniques per a resoldre problemes no existeixen, ja que les solucions i les respostes són (o haurien de ser) contextuals.

Per exemple, deixar una relació sense informar a l’altra persona, simplement marxant, és gairebé sempre un acte violent i molt poc curós. Tot i això, en algunes situacions és possible que sigui la única forma per deixar una relació de poder, violenta o de maltracte. En els nostres entorns no monògams solem donar com a solució única en la resolució de problemes l’empatia i la comunicació no violenta, però en molts casos (quan l’empatia no es pot utilitzar o quan existeix una situació on la possibilitat de la comunicació no violenta es pot fins i tot utilitzar per reproduir tècniques de dominació o estructures de poder) no són la solució.

Sensibilitat

En els entorns no monògams es sol parlar molt de l’empatia, i s’utilitza molt sovint com a comodí i part de la resolució de conflictes i gestió d’emocions. L’empatia pot ser definida de moltes maneres segons cada persona, tot i així, per defecte, tal com s’entén l’empatia socialment, es podria definir com la capacitat d’identificar-te i compartir les emocions de l’altre persona. Jo la definiria, més aviat, com una capacitat de comprendre què i com sent l’altra persona.

El fet d’utilitzar l’empatia constantment com a eina en els nostres entorns té varis problemes. Primer de tot perquè està suposant que totes les persones tenim la possibilitat d’aquesta capacitat en el grau que es creu ‘normal’. Podrien haver persones que aquesta capacitat no la tenen, o la tenen en un grau inferior del que es consideraria ‘normal’. Per altra banda, hi ha persones que la seva capacitat empàtica és superior al que es considera que hauria de ser ‘normal’. Exigir que en els nostres processos per resoldre problemes s’hagi de passar per aquesta capacitat porta a excloure, per una banda, a les persones que no tenen aquesta capacitat, i per altra banda a exigir que persones que siguin més sensibles a aquestes empaties s’hagin de trobar en situacions constantment que puguin superar la seva pròpia gestió emocional.

Per altra banda, l’empatia, tot i ser descrita com una capacitat, no deixa de ser una lectura o suposició del que l’altre persona està sentint. Qui et diu a tu que el que suposes és exactament el que sent l’altre persona? Si jo, per exemple, gaudeixo de certes coses que em donen plaer, però que a una altra persona li provoquen dolor, és molt possible que el que senti l’altra persona quan li explico una situació que per a mi és de plaer sigui dolor (per exemple, que a mi m’agradi que em mosseguin, i que altres persones ho llegeixin com a dolorós si veuen que em mosseguen). Al final, basar tot el nostre sentir cap a l’altra persona a través només de l’empatia pot recaure en que sigui jo mateixa la que decideixi per l’altra el que ha d’estar sentint en una situació donada i no sigui l’altra qui m’ho pugui expressar o comunicar.

I, finalment, l’empatia (o el que es considera com empatia) sol beneficiar més a les persones amb privilegis, ja que és molt més fàcil empatitzar (comprendre) amb tot allò que ens han educat des de petites que és el ‘normal’ (com pot ser que una mossegada sigui dolorosa i no plaent). Per tant, és una construcció cultural i sempre ens serà més fàcil empatitzar (comprendre per defecte) amb tot allò construït en la nostra cultura com a ‘normal’ i amb les persones privilegiades (les que segueixen la ‘norma’): amb homes, persones heterosexuals, o cisgènere, blanques, persones amb capacitat empàtica ‘normal’, etc. Tenint en compte això, és molt probable que en situacions de sexisme, homofòbia o una altra situació on s’exerciti violència estructural, l’empatia sense una visió crítica podria afavorir a la persona que està exercint la violència (ens serà més fàcil empatitzar amb ella que amb la persona que està sent violentada).

Sovint jo utilitzo el concepte de la sensibilitat per a referir-me a l’escolta més conscient en la diversitat, tant de com som les persones, què volem, què necessitem, etc. Ser sensibles passa per no suposar, i menys a través de caixes estàtiques i lectures estructurals i culturals. I acceptar els canvis. La sensibilitat és també voler comprendre el context d’una persona per entendre com relacionar-s’hi, per a no posar a les persones en situacions de competitivitat, per trencar amb l’escassetat en com repartim afectes i recursos i a l’objectificació. La sensibilitat en l’empatia podria transformar-la en un tipus d’empatia/comprensió més crítica.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *