rapidesa, capitalisme relacional i acumulacions d’afectes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 6 de febrer. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: capitalisme relacional, capacitisme, misautismia, consum, objectificació, competitivitat, apropiació

Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.

Per algunes coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono. Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de “mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de capacitats (i discapacitats).

Per a mi connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.

Degut a aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere, sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.

Però aquesta exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte, d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa, sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.

Això passa en la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran per part d’algunes.

També passa amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però explicar-li això a un nen de 3 anys).

La cooperació i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin, sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema competitiu i d’acumulació d’afectes.

Jo no sóc monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres versions, una mica més liberals, de la monogàmia.

Si trenquem amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos. I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *