que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.

L’altre dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho tot, algunes vegades simplement no podem.

Sento ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones, les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).

Se’ns omplen els espais de bullying i egos, penya.

Sento ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no et trepitgin.  Hi ha alguna forma de destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de destruir tot això?

No sé si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura, no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot és molt més complex que el que vomitem.

Però més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen moltíssimes coses més.

Quan parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.

Estic de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi ha.

Share

One thought on “que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *