per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]
Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.
Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat
El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.
Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.
El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.
El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.
Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).
És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.
Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.
El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).
Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).
Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.
