actualització dels tallers, xerrades i activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He actualitzar i canviat la pestanya que abans es deia “tallers” i ara es diu “tallers/xerrades/activitats”. Informació que copio aquí també:

 

Com comento després, ofereixo i faig alguns tallers ja preparats sobre unes temàtiques concretes (podeu veure més a baix la descripció i els continguts). A vegades també he fet i faig xerrades que he preparat per algunes jornades o que he programat jo mateixa.

A més, estic també oberta a propostes o a que em convidin a fer altres activitats de qualsevol de les temàtiques que toco en el blog, tant sigui xerrades, tallers o participar en taules rodones. Puc tractar temes molt variats que poden anar des de la dominació (entesa com a dominació en el plànol relacional diari i habitual, no en el BDSM/sexual) i estructures de poder, relacions, no-monogàmies, anarquisme relacional, cures, plurisexualitats i bisexualitat, discurs crític sexpositive, neurocapacitisme, entre d’altres que us hagi pogut inspirar alguna de les temàtiques que he tractat tant al blog com a les meves activitats.

No cobro per aquestes activitats, tot i que en alguns casos (com per exemple en els tallers ja preparats) estic oberta a donatius per a poder pagar les despeses de la pròpia activitat (especialment si he hagut de viatjar).

El criteri que faig servir per acceptar o no alguna proposta és sobretot ideològica o d’afinitat política, si l’espai, col·lectiu o persona que m’ho proposa encaixa amb la meva filosofia. No tinc problema en dir que no a alguna cosa que contradiu la meva filosofia o que no m’acaba d’encaixar o no em fa sentir còmode. No solc, per exemple, acceptar participacions quan em pugui estar sentint instrumentalitzada o explotada. Procuro, sobretot, donar suport a través de la meva participació a projectes que crec  que són importants, necessaris i/o afins al que jo crec que implica una transformació social o de lluita política.

Normalment les activitats les faig a Barcelona, ciutat on visc actualment, tot i que no em fa res moure’m sempre que pugui compensar d’alguna manera la despesa del viatge (si és a través de donatius previs com alguna ajuda per aquella activitat puntual, o bé sempre podem trobar maneres).

Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grupo de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Finalment, com he comentat anteriorment, realitzo alguns tallers de forma periòdica (a mida que tinc prou gent apuntada interessada). Són els que hi ha llistats a continuació amb una descripció dels objectius de cada taller i una descripció més detallada clicant sobre del títol de cada taller. Quan n’hi hagi de “nous” s’aniran afegint aquí a la llista i s’anunciaran en una entrada nova del blog.

  • Deconstruir contextos per construir relacions:
    “L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.”
  • Parlem de tècniques de dominació:

    “Les tècniques de dominació, també denominades ‘tècniques de Hérsker’, són estratègies de manipulació social en les que un grup dominant manté la seva posició en una jerarquia. Inicialment van ser introduïdes per a parlar de com els homes dominaven a les dones, però poden ser també extrapolades en la dominació d’altres grups oprimits o relacions de poder o jeràrquiques (persones no blanques, no heterosexuals, trans, etc). Aquestes tècniques són molt utilitzades recurrentment en tots els nostres espais ja que hem sigut totes educades des de petites per a reproduir-les de forma molt inconscient, i ho fem, no només en relacions, sinó també en assemblees, reunions, trobades d’oci, etc.

    L’objectiu d’aquest taller és entendre de forma general què són les tècniques de dominació i com funcionen, per aprendre a detectar-les i així evitar d’exercir-les o poder-nos-en defensar.

    Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.“

 

[imatge: resultat d’un dels tallers “deconstruir contextos per construir relacions” – llista en un paper penjat a la paret sobre característiques de les persones (físic, caràcter, classe social, ideologia, ètnia, etc), i d’idees al voltant del compromís (obligació, sacrifici, vulnerabilitat, etc)]

Share

sobre el preu, donatius i la filosofia del blog i les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit fer alguns canvis en aquest espai (no només el blog en sí mateix, sinó també les activitats). Ho aniré posant poc a poc perquè no puc dedicar-li tant de temps com feia abans, però a la vegada m’agradaria explicar el perquè d’un dels canvis.

He reflexionat algunes coses al voltant de como vull enfocar el tema de la suposada taquilla inversa dels tallers, xerrades, activitats, etc. Hi havia dos motius pels quals posava la taquilla inversa: el primer és per poder pagar els gastos que em suposa mantenir l’espai del blog i les pròpies activitats; el segon motiu és molt complex i ve sobretot degut a la sensació (o més bé el fet) de l’explotació que patim les activiste en certs ambients, especialment de les no-monogàmies, i era per donar l’oportunitat d’equilibrar que hi hagi persones que treguin profit econòmic del treball que fem moltes gratuïtament (això és molt complex, dóna per parlar molt sobre el tema i no vull exposar-me molt més per aquí).

No obstant, donant-li moltes voltes, prefereixo només compensar la primera. Finalment, sent més fidel a la meva filosofia i/o forma de pensar/sentir, deixaré de posar “preu” i “taquilla inversa”, i simplement posaré que és gratuït i obert a que si algú vol pugui fer algun donatiu (explicant explícitament per a que són els donatius, mantenir l’espai del blog i les activitats, etc). Sé que les dues formes s’assemblen (o al menys inconscientment la meva forma de veure la taquilla inversa era més com un donatiu), però filosòficament o paradigmàticament no ho són.

A la vegada també trauré els donatius del blog que, tot i que tenien la mateixa filosofia els mitjans no em convencen.

Poc a poc aniré canviant alguns d’aquests aspectes en les informacions que hi ha al blog. També posaré més informació sobre certes polítiques que tinc a l’hora de donar certes activitats i d’acceptar o no invitacions. Em ve de gust deixar clares certes coses més clares al blog. Quan actualitzi la informació penjaré una entrada explicant-ho.

Aprofito per donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat alguna vegada amb alguna aportació, tant econòmica, com emocional o també amb aportacions amb experiències o reflexions, així com totes aquelles amb les que he compartit en activitats d’altres col·lectius/grups/persones/espais, o de forma més personal i amb les que anem creixent i generant coneixement col·lectiu). Gràcies, de tot cor.

 

[imatge: 2 notes on està escrit “Agraïr crear espais tant còmodes i respectuosos on deconstruir-nos i seguir desaprenent” i “Simplement gràcies a totes per venir i compartir aquesta estona i aquestes relfexions”.]

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

les excloses i consumides pel capitalisme de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

torno un altre cop a penjar entrades al blog, i començo amb un article que, de fet, ja tenia escrit i no el vaig penjar perquè suposadament me l’havien demanat per un altre espai i no es va utilitzar al final. va començar sent una versió de l’article ‘el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing‘ i es va anar canviant combinant coses de ‘memòria d’una C‘. i finalment, això que penjo aquí.

avís de contingut: capitalisme relacional, consum relacional, competitivitat, apropiació, objectificació, exclusió, violència monògama, menció de vàries estructures de poder (capacitisme, neurocapacitisme, gordofòbia, cissexisme, racisme…)

 

El capitalisme no és només un sistema “econòmic”, aquest està per totes les parts de la nostra vida, també en les relacions. El capitalisme relacional es basa en la competitivitat entre persones per poder aconseguir reconeixement, afecte o cures, en el consumisme que fa que ens apropem a les demés de forma utilitarista (no només per satisfer desitjos sexuals, sinó tot tipus de desitjos i voluntats que els imposem), o en l’apropiació (propietat) de desitjos, cures i atencions d’altres persones (com passa sovint amb la parella, i en altres tipus de relacions de forma més amagada).

Tots aquests mecanismes acaben apartant i excloent amb més probabilitat a les persones que queden més en els marges. La majoria de les vegades que es parla d’aquest sistema relacional es sol assenyalar de com ens afecta a les dones, ja que sistemàticament som objectivitzades i utilitzades en les relacions, tant de parella, com de consum sexual o emocional. Però cal assenyalar que som moltes més les afectades i que aquesta estructura es val de moltes més, deixant de costat i utilitzant a persones de col·lectius minoritzats, com són les neurodivergents, les que no tenen un cos normatiu, les discapacitades, les trans, les racialitzades, i un llarg etcètera. Com pots competir davant de cossos normatius quan el teu és travessat per la gordofòbia? O quan tens ansietat o fòbia social? O quan et rebutgen per ser trans i no entrar dins de les expectatives cissexistes del que ha de ser una persona amb una genitalitat concreta? I un llarg etcètera.

En articles d’opinió, xarxes socials i blogs, hi ha una tendència en assenyalar com a causa i conseqüència d’aquest capitalisme relacional a certes pràctiques “poliamoroses”, fent-les còmplices de la “fluïdesa” de les relacions actuals, la falta de compromís o de responsabilitat. Poso entre cometes “poliamoroses” perquè moltes persones utilitzen la paraula poliamor per a referir-se a tot tipus de pràctiques diferents a la monogàmia, tot i que existeixen pràctiques i filosofies més enllà del poliamor (i no només com a “evolució” d’aquesta, sinó que han sorgit per altres camins o inclús abans). Tot i que puc estar d’acord en que moltes formes de practicar el poliamor, així com d’altres no-monogàmies, parteixen d’una forma liberal i capitalista de veure les relacions, tampoc m’agradaria deixar-li al poliamor tant de protagonisme: i és que la monogàmia no té molt per envejar-li, de fet podríem dir que la monogàmia té gran responsabilitat en la creació d’aquest marc en el que ens movem a l’hora de relacionar-nos.

En la monogàmia només existeix una relació reconeguda com a “vàlida”: la parella. Només fa falta pensar que quan diem “tinc una relació amb algú” automàticament la majoria de persones pensaran que es tracta d’una relació de parella (o sexeafectiva, com vulguem anomenar-la). Serà, per tant, a través d’aquesta relació on podrem obtenir un “mínim” de cures, atenció o valor. Amb això no vull per a res obviar tota la violència que hi ha hagut sempre en la parella monògama (paradigma de l’apropiació), sinó assenyalar que fora de la parella les relacions reben un altre tipus de violència: queden més al desemparament, al descuit, al no compromís i a la falta de responsabilitat. Com que la majoria de les vegades que critiquem a la monogàmia només ho fem per criticar la violència que s’exerceix en la parella i de l’apropiació o propietat, creiem que trencant amb el concepte de parella trenquem amb tota la violència de la monogàmia. Però què ens queda si trenquem amb la parella sense parar-nos a criticar o reflexionar com tractem a la resta de relacions? Res, el que ens queda és el no-res: un món de relacions sense compromisos, sense responsabilitats i utilitaristes. Saltem aleshores de la relació basada en la propietat a relacions basades en el consum: les dues cares de la mateixa moneda en la monogàmia.

Totes aquestes persones excloses de les relacions per la monogàmia se’ns fa molt més complicat nedar en certes pràctiques no monògames o poliamoroses. Unes pràctiques que són com la monogàmia però amb algunes més “llibertats”: més llibertats només per a algunes persones, per a qui més privilegis té, i per tant més perjudicials per a qui no tenim aquests privilegis. A mi personalment em molesta que es negui que existeixin pràctiques poliamoroses o no monògames liberals, perquè moltes les patim, sobretot aquelles que estem dins de la comunitat no monògama o “poliamorosa” i que a més ja patim de l’exclusió en el capitalisme relacional. A la vegada, també em molesta que persones monògames tatxin directament les no-monogàmies de liberals, quan és la pròpia monogàmia la font d’aquesta forma de veure les relacions i hi ha moltes persones que estem intentant construir altres alternatives no monògames més crítiques (poliamoroses i no poliamoroses) deixant els nostres cossos i emocions en tot el procés.

Per trencar amb el capitalisme relacional les alternatives a la monogàmia que hem de construir han de passar per trencar, no nomes amb la propietat de les relacions (i per tant de la parella), sinó també amb el consum relacional, així com la competitivitat.  Ha de començar a reconèixer totes aquelles relacions oblidades, cuidar-les i tenir-les en compte. Hem de ser més sensibles als eixos d’opressió, parlar de discriminacions i d’exclusions, però parlar d’exclusions de forma molt àmplia, no només de dones o d’orientacions no heterosexuals. I, finalment, hem d’escoltar les queixes sobre el “poliamor” i qualsevol tipus de filosofia relacional de totes aquelles que se senten excloses o consumides perquè és molt probable de que la nostra monogàmia i el nostre “poliamor” les estigui deixant de costat. Però compte, res d’instrumentalitzar les seves queixes, que no ens serveixin només per omplir paràgrafs i articles, que sigui una escolta de veritat, per construir entre totes formes de relacionar-nos que incloguin de veritat.

Share

pausa

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit prendre’m un temps de pausa en l’activisme. Això vol dir que temporalment deixo d’escriure al blog, de dinamitzar tallers i de fer xerrades. Els motius són molt variats, i alguns d’ells no em ve de gust compartir-los, però d’altres sí: necessito descansar, autocuidar-me, temps per a mi, temps per les meves relacions i energia per a altres projectes.

Avisaré quan em reactivi. Fins aleshores!

Share

una mirada crítica a la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: tècniques de dominació, individualisme, neurocapacitisme, privilegis, jerarquies, estructures de poder.

 

Deconstruir-te i reconstruir-te en entorns no monògams implica parlar molt sobre emocions, comunicació i relacions. En aquests contextos l’eina més tractada i utilitzada quan es parla de comunicació és la Comunicació No Violenta (CNV), fins a haver-la convertit en l’opi de les no-monogàmies i del poliamor: quasi tots els esdeveniments sobre no-monogàmies acaba apareixent algun taller sobre CNV o alguna proposta semblant. Però hem d’anar en compte, ja que tot allò que es presenta sempre com la gran i perfecta solució “neutra” a tots els problemes (com se sol fer amb la CNV) acostuma a venir farcit de totes les estructures de poder que el mantell de  “neutralitat” sempre intenta amagar, ignorar o passar per alt. El fet d’haver vist utilitzar aquesta “eina” comunicativa tantes vegades per part de persones (especialment homes) que manipulen, maltracten i abusen, és per a mi una alarma prou important que em porta a voler comprendre millor quins són els seus punts més problemàtics. I no, no sóc de l’opinió de que aquestes persones en fan un mal ús i tergiversen la CNV, sinó que crec que la problemàtica rau en la base mateixa del discurs que construeix la CNV: el paradigma liberal de l’individualisme.

No vull tampoc dir que tot en la CNV em sembli problemàtic, i s’ha d’admetre que la CNV té coses que ajuden a apoderar-se i a comprendre’s una mica millor a una mateixa. Sembla també una bona eina quan estàs en una relació horitzontal. El problema bàsic de la CNV és que obvia les estructures de poder, les tècniques de dominació i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions, i obviar això és molt perillós perquè suposa una forma de veure les relacions molt simplista i genera moltes complicacions i violènccies (especialment cap a les afectades per estructures de poder, discriminacions i opressions). Això és perquè parteix d’una idea individualista de les relacions que veu a les persones com éssers aïllats i independents els uns dels altres i que només s’afecten de forma puntual i voluntària. D’aquesta manera obvia i ignora la interdependència, l’afectació mútua i constant i la responsabilitat compartida.

La CNV proposa un tipus de comunicació que anomena la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. La valoració sobre què és violent és un procés cultural, no és “universal”. A més, no existeixen formes de comunicar-se més naturals que d’altres, ni més culturals que altres, ni natural té perquè significar millor que “no natural”: tot allò que llegim com a “no natural”, o sigui com a social o cultural, neix de la natura i la natura és influïda també per la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures poden construir formes diferents de comunicació i de violència.

Una de les bases de la CNV és el que anomenen “donar de forma natural” (seguim amb el paradigma de la “naturalitat”): totes les necessitats queden cobertes sense obligar res a ningú i fent només les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre m’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida per com fer-les; normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva i obvia que moltes decisions del que una desitja o no fer són culturals i no “naturals”.

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i de les emocions utilitzant expressions del tipus “haig de fer alguna cosa” (expressió que indica obligatorietat) en comptes d’expressar que ho faig perquè ho escullo, auto-responsabilitzant-me de les meves decisions, actes i emocions. Per un costat, aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta en comptes d’estar sempre atorgant aquest poder externament: per tant, és un pas cap a l’autonomia i a certs apoderaments. Tot i això, és una visió que ignora que hi ha persones que tenen una limitació molt més gran del que poden fer o del que poden escollir. Em fa ràbia que inclús en molts exemples que posa la persona que va crear la CNV (un home blanc i amb una bona col·lecció de privilegis) explica que les persones oprimides (com les racialitzades) tenen menys opcions per escollir però que tot i així són lliures: segons ell, sempre es pot escollir morir en comptes de fer el que se’t demana. Aquest pensament és un pensament liberal i que prové d’una posició de molts privilegis. Tenir menys opcions, o escollir sota coerció, no és escollir lliurement.

Per un altre costat, la idea de que som lliures i totalment responsables del que fem i sentim pot ser utilitzat per persones amb molts privilegis per no responsabilitzar-se elles de les coses que fan i “escórrer el bulto”, especialment de les coses que fan que afecten a altres: si tu ets responsable del que sents i del que et passa, el que jo faci o deixi de fer no és important, i com et sentis degut a les meves accions no és responsabilitat meva, encara que siguin coses que t’afectin directament. D’aquesta manera moltes vegades persones amb més privilegis, especialment homes, utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se de moltes agressions o actes que afecten a les seves relacions.

La CNV diferencia entre “observacions” (objectives) i judicis o valoracions (subjectives). Segons la CNV per a comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través  de les observacions objectives, intentant evitar les valoracions “subjectives” sobre el que les demés persones fan: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és un judici i una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem (no sabem si una persona no ens respon perquè ens està ignorant o bé perquè no ens ha sentit bé, no es troba bé o per algun altre motiu) ni atorgar-li nosaltres intencions, desitjos o emocions.

No obstant, fer-nos creure que existeixen observacions objectives és perillós, ja que per defecte el que és sovint descrit com “observacions” objectives solen caure amb una definició concreta del món que ens envolta, sovint vinculada als privilegis (l’objectivitat correspon a la mirada de l’home blanc cis heterosexual de classe mitja/alta neurotípic sense diversitat funcional, etc), i per tant exigir aquest tipus d’observacions a qui més beneficia és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva i cultural que es correspon a una definició sobre el que és o no una resposta i el que és acceptat o no com a comunicació “vàlida”: podria ser que la persona dins de les seves capacitats comunicatives ens hagi respost però nosaltres no ho haguem entès així quan ho llegim o interpretem a través de les normes culturals sobre comunicació. Aquest raonament, a més, no ens permet fer valoracions de molts dels actes que rebem d’altres persones: no ens permetria dir que una persona ens està maltractant, enganyant, manipulant, etc, ja que segons la CNV això són valoracions subjectives. Com de positiu és no poder fer aquest tipus de valoracions, per molt subjectives que la nostra cultura ens digui que són? No serà que la “subjectivitat” està subvalorada?

La CNV et diu que per expressar emocions no has de dir mai que les demés persones et fan sentir com et sents, sinó que has de dir que quan l’altra persona fa alguna cosa tu et sents d’una manera determinada, desresponsabilitzant a l’altre de com et sents, autoresponsabilitzant-te tu i deslligant les accions i emocions (reaccions) de cada persona. Aquesta és una forma de veure les relacions com persones separades que no s’afecten i amb responsabilitats separades en comptes de veure la responsabilitat de les relacions com responsabilitats compartides. Oi que quan jo li dono un cop de puny a algú tinc part de responsabilitat del dolor que pugui sentir? Oi que quan aconsegueixo una fita amb altres companyes més és responsabilitat de totes el benestar que jo en pugui obtenir? (I de fet moltes fites que aconseguim i creiem, i ens fan creure, que són individuals, són gràcies a moltes altres persones). És molt fàcil que aquest discurs sigui utilitzat per part de manipuladors per desresponsabilitzar-se d’emocions que provoquen a altres persones a través de les tècniques que fan servir per a manipular-les o maltractar-les: si tu ets totalment responsable de les teves emocions, les meves manipulacions no ho són.

Finalment, una de les “estrelles” de la CNV és el que anomena “empatia”, que per a mi és una de les més problemàtiques. Tot i que hi ha moltes definicions i formes de sentir sobre què és l’empatia, la CNV descriu el procés empàtic a través de “llegir” i interpretar què necessita l’altra persona sense que aquesta l’expressi. Segons la CNV, quan una persona es “queixa” d’alguna cosa que estàs fent tu o t’exigeix alguna cosa és perquè té una necessitat que no està sent satisfeta. El que proposa la CNV és girar la truita quan algú t’assenyala alguna queixa i expressar-li què és el que tu creus que ella sent i què deu necessitar. Segons la CNV aquest acte és un acte de preocupació per a l’altra persona.

Torbo molt violent que si una persona no ha expressat quines són les seves emocions ni necessitats sigui algú altre qui li ho digui (encara que ho expressi amb una pregunta) a través d’una suposició i lectura. Fent això el que fas és focalitzar l’atenció en una altra cosa diferent a la que ella assenyalava: unes emocions i necessitats que tu li atorgues, a més excusant en una suposada preocupació per ella. És fins i tot contradictori amb un dels postulats que he presentat anteriorment sobre no fer judicis o valoracions, ja que suposar quines necessitats té l’altre no és una lectura subjectiva. Quantes vegades he vist manipular a través d’aquest tipus d’”empatia”? Moltíssimes. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves necessitats i “carències” que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en sí la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions.  Aquesta és una de les parts més explotades de la CNV i una de les més violentes.

Share

memòries d’una C (VI – trencar amb la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la sisena i última part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí  la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació

 

Moltes vegades en els nostres propis discursos crítics (sobre el pensament monògam i feministes) ens oblidem d’incloure a aquest tipus de relacions, ja que, tot i que intentem trencar amb moltes de les parts del pensament monògam, hi ha algunes coses que encara resten invisibles. Hem basat la major part de la nostra lluita en combatre la violència en la parella (molt necessària lluita, evidentment) i en l’alliberament sexual, però ens hem oblidat del que rebia precisament una violència d’esborrat, reproduint el mateix esborrat.

Un exemple d’això es veu en el discurs que fem sobre les cures. Les cures són molt importants en les relacions: són la forma de tractar-nos que no passi per la  dominació ni l’objectificació. S’ha generat discurs al respecte, tot i que moltes vegades sense que ens adonem quan parlem de cures acabem parlant de relacions de parella, relacions sexuals o relacions romàntiques, només (o poc més). Poques vegades escolto discursos que parlin d’altres relacions. De fet moltes persones ens veiem amb la necessitat en moltes ocasions de demanar que una relació sigui reconeguda com a parella per a sentir que podem demanar o exigir certes cures. Les cures parteixen a través del reconeixement, i sense reconeixement no hi pot haver cures.

Una altra cosa que veig que es repeteix molt és la de creure que un cop hem lluitat contra la violència que es genera en la parella ja hem lluitat contra tota la violència que genera la monogàmia. Fa poc vaig llegir a twitter una cosa que ja he llegit milions de vegades anteriorment: que ‘es pot tenir una relació monògama que no sigui tòxica’. Aquesta afirmació només centra la possibilitat de toxicitat o maltractament d’una relació en si és de parella, o en si és sexual, oblidant-se de com afecta a altres tipus de relacions. Aquest discurs esborra la possibilitat de que relacions que no són de parella o sexuals o romàntiques no poden ser ‘relacions tòxiques’ perquè d’entrada ‘no són relacions’. I això porta implícit violència, ja que qualsevol maltractament que hi pugui haver fora del que són considerades relacions, s’esborra i s’invisibilitza, un acte violent de per sí. Per tant, el reconeixement no és només important per a poder rebre cures, sinó també per a poder assenyalar violències.

I, finalment, també he vist una forta crítica cap a les jerarquies en les parelles i la violència que comporten, una crítica que ha aportat molt als discursos dins de les no-monogàmies, molt necessària i que a moltes ens ha ajudat a respirar una mica més. Un exemple és el llibre de ‘More than Two’ on expliquen què són i què no són les jerarquies i quines són les conseqüències d’aquestes (que en part són les que he estat explicant avui). Tot i així, un altre cop, aquest discurs s’oblida de les relacions que no són considerades de parella ni en com s’apliquen aquestes jerarquies en aquestes relacions.

 

Trencar amb la monogàmia

Com he comentat abans, moltes sentim la necessitat de demanar ser considerades parella per a sentir-nos valorades, reconegudes i cuidades; especialment persones que es troben en situacions més vulnerables i que sense compromisos en les relacions els és més difícil poder cobrir les seves necessitats. I qui diu parella, diu desitjar d’alguna vegada algun tipus de jerarquia, per a poder trobar una certa tranquil·litat relacional en la nostra vida. Això és degut a que fora de l’àmbit de la parella, el consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla, en una societat capitalista i agressiva que ens vulnerabilitza a moltes, l’únic lloc on trobar cert resguard. Però, evidentment tampoc estic comentant això per ara fer una oda a la parella, sinó més aviat utilitzar-ho com a visibilitzador del vertader problema: tractem a la resta de relacions tant malament, que l’única forma que a vegades trobem de ‘salvar-nos’ és resguardar-nos en la parella. Si no es fa aquest exercici quedaríem (especialment les més vulnerables) totalment exposades.

Trencar amb la monogàmia no hauria ‘només’ d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més ‘parelles’ o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria ‘només’ d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. De fet per a mi, l’alliberament sexual i afectiu és més secundari. Per a mi, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les ‘altres’: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘ser’.

Share

memòries d’una C (V – violència monògama)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí , la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la sisena aquí

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, violència monògama, tècniques de dominació

 

Violència monògama

 Aquest procés d’objectificació cap a certs tipus de relacions propicia també que es generin i que es consolidin (juntament amb les altres opressions que pateixen aquestes persones) mecanismes que són característics de les estructures de poder. Abans de seguir i introduir aquests mecanismes m’agradaria tornar a recordar i fer èmfasi amb el que he comentat anteriorment: les persones amb molts privilegis es poden beneficiar de les relacions amb poques implicacions i per tant no viuen aquest tipus de violència de la mateixa manera, i inclús se’n poden beneficiar; tot aquest discurs està pensat especialment per a persones vulnerabilitzades per altres estructures de poder, que són les que més fàcilment són excloses per la monogàmia.

A través de l’imperialisme cultural, les normes socials que envolten la monogàmia com a sistema relacional col·loquen a les C en una posició inferior respecte altres tipus de relacions. I quan dic ‘inferior’ no em refereixo a ‘menys importants’, sinó a estatus que et treu veu, a jerarquia. Com he comentat anteriorment, quan es diu ‘relació’ es pensa sempre en ‘parella’, quan es diuen ‘sentiments’ es pensa sempre en ‘romàntics’, o quan es parla de gelosies o de problemes relacionals o de maltractament, també es pensa immediatament amb ‘parella’. Aquest imaginari col·loca a la resta de relacions en un estatus inferior, invisible, sense reconeixement de les seves emocions, o ni tan sols reconeixement dels problemes que hi sorgeixen o de la violència que s’hi pugui generar.

Això propicia que es pugui crear una situació de marginació (apartades del privilegi que concedeix altre tipus de relacions) i desapoderament en la pròpia relació degut a no poder formar part en  les preses de decisions de les coses que les afecten de la seva pròpia relació i no poder participar en la creació de les normes i decisions de la seva relació.A més, tambépropicia l’explotació relacional, quan, per exemple, les C acompanyen emocionalment a A i B (per beneficiar la seva relació), però aquest acompanyament no es rep de tornada degut a que les emocions de A i B són reconegudes, mentre que les de C no. O bé, en el context competitiu que he explicat anteriorment, el fet d’estar en constant lluita competitiva per a poder aconseguir un lloc reconegut en les relacions porta a moltes a un desgast energètic,que acaba portant a un ‘intercanvi’ gens just o sensible.

I, finalment, podríem anomenar a aquest tipus de mecanismes com un tipus de violència monògama. Així com s’ha especificat i com s’ha parlat de la violència que es genera en les parelles, i bé podríem anomenar un tipus de violència com violència monògama (on és l’apropiació, demanda d’exclusivitat, mites de l’amor romàntic, jerarquies entre components de la parella, rols socials de dominació i maltractament, etc), quan estem analitzant la monogàmia ens oblidem (com no) de la violència que la pròpia monogàmia exerceix cap a altres fora de la parella (això ja és un fet violent de per sí); i és que aquest tipus de violència es basa molt amb la invisibilització i l’esborrat.Un exemple d’aquest tipus de violència podria ser que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’’altre’, o l’’amant’ (conceptes que marquen una ‘alteritat’), o se’ns recorda que ‘només’ som amistats (col·locant-nos en una posició on no puguem demanar res si ho necessitem). Violència és que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. Violència és que se’t tingui en compte per parlar-te sobre els problemes de parella de l’altra, però que els teus problemes no siguin vàlids per no ser parella. Violència és el consum emocional. Violència és que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació.

 

Una vegada vaig veure una sèrie de televisió d’Estats Units on un home havia abandonat a la seva dona i filla durant bastants anys degut a estar treballant com a policia infiltrat en un cas. Després de tots els anys ‘desaparegut’ torna a aparèixer a la vida de la seva dona i filla. Ell intenta recuperar la relació amb la seva dona, però la dona està molt molesta per tot el que ha passat (òbviament). En un moment donat de la sèrie, ella descobreix que ell havia estat amb una altra dona durant aquells anys, i aquell s’acaba convertint també en un dels arguments per a no poder reprendre la seva relació: ‘si has estat amb una altra és que no m’estimes prou’. Durant tot un capítol sencer l’home intenta convèncer a la seva dona que aquella ‘altra’ dona no és ‘ningú’. Demostrar que algú no és ‘ningú’, hagi representat el que hagi representat a la teva vida, és un acte molt violent.

 

Tècniques de dominació i monogàmia

 Una vegada estava tenint una conversa emocionalment complicada i intensa amb una persona amb qui portava bastant de temps mantenint una relació propera. En un moment donat vaig aconseguir comunicar-li una cosa que em va costar molt i que era important: feia temps que m’estava sentint deixada, apartada i poc cuidada (especialment respecte a una altra relació més reconeguda i que semblava més de parella o principal). Ell es va adonar ràpidament de que allò era cert i em va dir que tenia raó. Tot i així, després d’afirmar-ho es va ‘defensar’ dient que allò li estava passant degut a la meva (‘mala’) reacció que vaig tenir jo un any abans quan ell em va dir que tornaria a veure a la seva exnòvia. Em vaig sentir molt malament i culpable. Vaig trigar hores en adonar-me de que la meva reacció un any  abans (una reacció que es basava en, simplement, deixar de parlar uns dies perquè havia col·lapsat emocionalment) havia sigut degut al fet de que m’entrés pànic ja que anteriorment sempre m’havia tractat molt malament quan tenia relació amb la seva exnòvia. Aquella tàctica que va fer servir en aquell moment ell és una tècnica de dominació anomenada ‘fer sentir culpable’.

 Fer sentir culpable a una altra persona és una tècnica de dominació. Les tècniques de dominació van ser introduïdes per Berit As (feminista escandinava) i són mecanismes que s’utilitzen per exercir poder sobre una altra persona, on normalment s’aprofiten normes socials que faciliten la dominació sobre certs col·lectius oprimits.

S’invisibilitzen a les C a través de tècniques com no reconèixer la relació, negar la seva pròpia existència, esborrar la relació, etc. Les nostres demandes de compromisos o de cures es ridiculitzen anomenant-les excessivament demandants i com si això ens fes més dependents, en comparació del que pot demanar una persona que és parella principal. Quan demanem se’ns fa sentir culpables per estar intentant ocupar massa espai en la vida de l’altre, especialment espai que hauria d’ocupar la parella principal. A les C se les acostuma a amagar la informació mentre es prenen decisions de coses que les afecten.

 

Share

memòries d’una C (IV – competitivitat i consumisme relacional)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí,. la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, competitivitat, consumisme relacional

 

Competitivitat i les C

 La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en  lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i les demés, les altres, queden fora (excloses). La monogàmia és molt competitiva, ja que l’afecte, les cures, els compromisos i el reconeixement només es donen cap a una persona, fent que es puguin donar situacions de competitivitat per a poder aconseguir reconeixement d’una persona (competint entre persones que vulguin obtenir reconeixement de la mateixa persona). Aquesta competitivitat en les relacions podrà ser tant per obtenir prestigi social (obtenir ‘trofeus’ en forma de relació que et facin obtenir més privilegis socials), o bé simplement reconeixement personal o cures, i vindrà donada per una combinació de moltes coses: les creences i normes sobre les relacions (la pròpia idea de que només una persona pot accedir al reconeixement), com ens enfrontem a una metarelació (la relació d’una relació nostra), o bé també amb quina sensibilitat nosaltres mateixes col·loquem a les nostres relacions que pot facilitar o no la competició (especialment degut a factors estructurals, com per exemple quan reconeixem a qui més privilegis té, qui és més guapa, qui té més facilitats econòmiques, o socials, etc).

Les C, al ser relacions col·locades en una posició on no poden tenir veu en la seva relació, es veuen en competició moltes vegades amb les persones que sí que tenen veu en la seva relació tot i que no hi formen part. Les C estarien en constant lluita per poder aconseguir una posició reconeguda, on hi puguin haver un mínim de cures, o se les tingui en compte, quedant sempre finalment excloses. Tot això vindria fomentat especialment per altres estructures que, en comparació amb l’altra relació, les exclouria (quina seria la més guapa, quina tindria unes capacitats socials més destacables, quina seria del gènere que faria de la relació més reconeguda, etc). Per tant, aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent i les que ajudarien a col·locar-la en una posició C.

 

Diari d’una C (Història 3)

Últimament sento que tinc molta ansietat, acumulo molta tensió i tota la meva atenció està anant a parar a B; tant, que no em queda temps per a mi, ni per la resta de les meves relacions. Però és que em sento constantment desplaçada, que no importa el que digui o expressi, que se m’aparta sempre. I és molt subtil, que cada vegada que quedo amb B en alguna cosa, al cap d’uns dies em comenta que ho ha parlat amb A i que A li ha fet una proposta que, en comparació amb el que havia parlat amb mi, l’ha convençut més i que millor farà el que A li ha demanat. No entenc perquè tanta comparació, sento com si se m’hagués posat en una competició que jo no he demanat.

I ara tinc por. Tinc por a fer o dir qualsevol cosa que faci que se m’aparti encara més. Sense adonar-me he deixat d’expressar coses que sento o penso, que m’afecten, per por a que se m’aparti més, i acabo sempre dient tot allò que crec que farà que no se’m desplaci. O sigui, no em puc enfadar, no puc expressar disconformitat, no puc fer cap crítica. Només puc mostrar-me dòcil i complaent. I, sobretot, sento que haig d’aconseguir ser d’alguna manera millor que A.

 

Consumisme de C

 Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir ‘relació de consum’ com una relació que no té gaire durada en el temps. Fent aquesta relació estem invisibilitzant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, i a la vegada negant la possibilitat de que una relació de curta durada pugui ser cuidada, i no objectificada.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb ‘només’ sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això des del meu punt de vista també és un error, perquè esborra molts altres tipus de consum que no són ‘sexuals’ (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació de només sexe és consumista. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació només sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és objectificador.

Jo prefereixo relacionar el consum de relacions amb la motivació i amb la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum des del meu punt de vista seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte), utilitarista, on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de tot plegat ni com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

Les C ocupen una posició de consum relacional ja que, com he comentat, no tenen veu en les coses que les afecten i, per tant, s’hi apropa la gent tenint en compte les seves necessitats, i inclús les de la seva parella, però no les de les C. Es podria fins i tot ampliar el consum des de la pròpia parella, no només d’una de les components, com a nova individualitat que consumeix relacions.

 

Diari d’una C (Història 4)

Avui he anat a una trobada amb A i B i he sortit d’allà molt confosa. No entenc molt bé perquè, ja que tampoc m’han dit res dolent. Resulta que fa un parell de mesos ens vam enrotllar les 3. Tot bé (al menys per la meva part) i tampoc s’havia parlat de portar la relació cap a cap lloc en concret; de fet em van deixar molt clar que ‘només’ volien una amistat. A i B ja eren parella abans, això sí, i ho segueixen sent. Fa una setmana em van dir que necessitaven parlar amb mi i que era molt important.

Aquest matí hem quedat i de cop m’han començat a explicar una història súper complicada d’emocions, de com van viure les dues la situació aquell dia, tot un procés emocional de gelosia treballat durant més d’un mes, i un munt de coses que no se’m demanaven directament però sí: un munt de comprensió i unes normes a portar a partir d’aleshores. Resulta que aquestes normes (bàsicament que jo no puc parlar ni quedar amb cada una d’elles per separat) les havien estat parlant elles dos amb anterioritat. Han estat més d’un mes treballant-s’ho i parlant-ho entre elles i posant aquests límits que de cop m’he trobat.

Però això no és tot, perquè ara tinc la sensació de que haig d’anar amb molt de compte amb tot el que faci o digui amb elles perquè se m’ha mig imposat que haig de ser sensible a la situació, ja que és un procés emocional. També de sobte tinc la sensació de que estic en una relació amb més implicació emocional i crec que jo no ho he pogut parlar, o sigui, no ha sigut un procés en el que jo hagi pogut parlar res de tot això, sinó que he sortit d’aquella casa entenent que de cop estic en una relació amb un cert grau emocional (ja que se m’està demanant una implicació, comprensió, acompanyament i empatia), però on jo no tinc privilegis de parella, i on haig d’acceptar certes normes de limitació per ser sensible als seus processos emocionals. I clar, a veure, és que tampoc he tingut moltes opcions, només podia dir que sí o no a aquella situació. Evidentment podia dir que no, però no sé tampoc em sento còmode amb aquestes dues opcions.

Ara entenc una mica més la implicació del ‘només’ en l’expressió ‘només vull una amistat’.

Share

memòries d’una C (III – què és una C)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la tercera part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí , la segona aquí. la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Què és una C (i què no és)

 M’agradaria explicar a quin tipus de relació m’estic referint quan parlo de C, i a quin tipus no m’estic referint. Quan parlo de C no m’estic referint a una relació que pel motiu que sigui és ‘menys’ important o ‘menys’ prioritària: cada relació és diferent i no tenim perquè tenir el mateix tipus de relació amb totes les persones ni tractar a totes per igual. Una C tampoc és algú ‘que ha arribat després o més tard’ que B o A. Tampoc és una relació a més distància o a qui li dediques menys temps, o amb qui no tens un vincle sexual ni romàntic. O sigui, pot ser tot això, però això no és el que la fa ‘C’. I, tot i que faci molt d’èmfasi en que sol ocórrer degut a la jerarquia entre parella (o parella ‘principal’) i la resta de relacions, sobretot les amistats, això no vol dir que sempre que es defineixi una relació com a parella o com a amistat s’estigui aplicant aquestes jerarquies (el que estic assenyalant és que existeixen unes normes socials que faciliten que sigui així), com també és possible que s’apliqui aquest tipus d’objectificació a través d’una jerarquia que no té perquè ser la parella la ‘principal’ i respecte a la que s’està tractant a algú com a ‘C’.

Les C són relacions objectificades i jerarquitzades respecte les relacions entre As i Bs. O sigui, són persones amb les que es manté una relació en la que ella, la C, però que ella no pot definir-la, no pot decidir o no hi té veu, o les seves emocions, opinions i voluntats no es tenen en compte (sobretot es passen per sobre les d’altres persones que no formen part de la relació) o són esborrades perquè no són considerades ‘relacions reconegudes com a relacions’. És la que no pot participar en els processos de preses de decisions en les coses que l’afecten, però que altres persones que no formen part de la seva relació sí tenen veu i vot sobre la seva relació (normalment la persona que sí té veu i vot és la parella principal de la persona amb la que està tenint una relació).O són les que ‘no existeixen’.

També és possible que per alguna relació o persona estiguis sent tractada com una C, però a la vegada tens una relació amb una persona que és ‘principal’: això no és ser una C (això, de fet, és la monogàmia de tota la vida).

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Diari d’una C (Història 2)

 Fa un mes havia quedat amb B que marxaríem un cap de setmana. Em vaig emocionar i a la vegada estava una mica incrèdula. Una barreja estranya de sensacions, ja que B sempre m’havia esquivat una cosa així. De cop fa uns dies em va comentar que marxarà una setmana amb A durant l’agost de vacances. M’he posat molt tensa perquè no sentia el dret a reclamar res, però, i que passava amb el que ja havíem parlat? Li ho recordo i em comença a dir coses rares, com excuses, no em planteja la idea de marxar el cap de setmana i em proposa anar un dia a la platja (no tornant massa tard) com a compensació.

M’he sentit molt malament però sense dret a demanar res, i és que el problema per a mi no és que marxi amb algú altre, sinó que no entenc què ha passat amb el cap de setmana que vam dir. Finalment he parlat amb B i m’ha comentat que quan li ho va explicar a A aquesta va sentir gelosia, i després d’estar parlant elles dues una bona estona van decidir que B no marxaria amb mi el cap de setmana, i anirien elles dues una setmana al país basc. M’he hagut d’assabentar degut a una crisi d’ansietat meva que ha fet sentir a B amb l’obligació de comunicar-m’ho ja que jo no em sentia bé. M’he sentit culpable i invasiva… Una de les excuses que m’ha posat és que igualment jo no tinc ni temps ni diners i que per tant era absurd tenir-me en compte. Tot perquè semblés que li hauria de donar les gràcies per estar decidint per mi.

 

Si vols rebre notificacions per correu electrònic sobre les noves entrades publicades al blog només fa falta que et subscriguis aquí.

Si vols rebre notificacions per correu electrònic sobre les activitats, xerrades i tallers, pots subscriure’t aquí.

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share