organitzar-nos per a tenir-nos en compte sense haver de follar totes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: al·losexisme, sexecentrisme, sexe, menció de traumes i violència patriarcal

 

Quantes vegades he sentit allò de ‘si ens organitzem follem totes’? Porto escoltant (no contínuament, però sí amb certa freqüència) aquest eslògan (i de molt semblants) des de fa bastant de temps. Un eslògan que sempre que l’escoltava em cremava per dins. Em molestava aquesta ‘obligatorietat’ en  la que semblava en que totes havíem de follar (i sobretot desitjar follar). Sempre que això em passava em callava en silenci i pensava que la molèstia era deguda a que el patriarcat no em deixava alliberar-me.

Sembla quel’alliberament ha de portar (per nassos) a un desig sexual considerablement acceptable en quantitat (quantia estipulada en algun lloc que mai he entès quin és) per a totes i amb unes necessitats semblants; o sigui, que el que és normal és ‘desitjar’, i que l’alliberament consisteix simplement en buscar aquest desig, treure’l, mostrar-lo i portar-lo a la pràctica: follar totes. Finalment, el discurs crític i feminista li posaria l’’afegit’ de com ens organitzem, com deixem de competir, que siguem cooperatives, que trenquem estructures de gènere, d’orientació, de sexualitats, de pràctiques, que parlem de cures… però hem de follar totes. Em travessava, em feia mal, i jo girava l’esquena a aquelles sensacions qüestionant-me constantment la meva reacció adversa. ‘Estic fatalment limitada pel patriarcat’, em deia, mentre em mirava incrèdulament sospitant que alguna cosa no anava bé en tot aquest argument que jo mateixa em dedicava.

Durant una bona època vaig relacionar tot allò que sentia als traumes que arrossegava degut a agressions i violències que havia patit anteriorment. Tot tenia més sentit així: vaig creure que aquesta suposada limitació que em generava el patriarcat venia fomentada, no només per l’educació patriarcal, sinó també per la seva violència directa. Durant temps vaig lluitar contra aquesta possible conseqüència dels traumes, sense adonar-me que fins i tot en el cas hipotètic de que haguessin sigut els traumes els que m’haguessin portat fins aquest punt, lluitar contra això és suposar que tenir un desig sexual que es podria interpretar com inferior al que s’ha estipulat com a ‘normal’ (en un marc patriarcal, òbviament) és negatiu i una cosa a canviar de per sí mateixa.

Haig d’admetre que sigui quin sigui el motiu pel qual el meu desig sembla ‘inferior’, o que té uns filtres diferents i més grans als estipulats com a ‘normals’, ha fet que necessiti una confiança molt alta amb una persona abans de sentir certs tipus d’atraccions, cosa que m’ha ajudat a defensar-me de possibles situacions extremadament violentes. A més, que una persona que ha patit algun trauma hagi de veure’s ‘obligada’ a afrontar-se amb la sensació d’haver de tenir certs tipus de desitjos és altament violent i poc curós (aquí es barreja també la poca cura i sensibilitat amb la que es tracten els traumes en els discursos sexpositive més normatius, fins i tot amb discurs feminista).

Ja des de fa un temps m’he acceptat com a no al·losexual, en algun punt de l’espectre de la grisasexualitat. No m’ha estat fàcil aquesta identificació, ja que d’atracció en sento, i sí que puc sentir-ne molta, juntament amb molt de desig, tot i que no em passa tampoc molt sovint. El que he entès és que tinc un filtre molt elevat en les meves atraccions, no em sento atreta cap a gaires persones, i el meu filtre és molt mental (té a veure amb les connexions o certes atraccions mentals que pugui tenir i que construeixi). També em canvia amb el temps, i he tingut èpoques de molt poc desig, seguides d’èpoques amb molt més desig.

Un dels problemes que em trobo més sovint és que en la nostra forma de relacionar-nos el sexe pot ser un indicador de jerarquia: tenir sexe amb una persona pot implicar la possibilitat d’acabar dedicant-li més temps, més cures, més compromís o més importància. Degut a això, quan una persona amb qui jo mantinc una relació molt important (sense que sigui una relació sexual) ha començat a tenir una relació sexual amb una altra persona, solc tenir por a sentir-me desplaçada i deixada de costat. A vegades em pregunto quanta part de desig que moltes tenim podria estar barrejada amb el desig de poder ser considerada, reconeguda i tinguda en compte. És per això, que aquest ‘hem de follar totes’ em travessa encara més.

El problema no radica en el desig d’alliberament per a poder tenir molt de sexe, si és això el que es desitja. Per a mi el problema està en suposar que totes hem de tenir el mateix tipus de desig, i creure que si el nostre desig és un altre, és un problema. L’alliberament sexual (així com també l’afectiu) ha de passar per a que totes puguem viure els nostres desitjos sense el temor estructural de que és alguna cosa dolenta: sigui en la quantitat que sigui. No seria més crític organitzar-nos per a tenir-nos totes en compte sigui el que sigui el que compartim entre nosaltres? Inclús totes aquelles amb les que no follem, ni amb les que tenim relacions romàntiques o de parella, relacions altament jerarquitzades, invisibles i oblidades.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *