memòries d’una C (IV – competitivitat i consumisme relacional)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí,. la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, competitivitat, consumisme relacional

 

Competitivitat i les C

 La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en  lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i les demés, les altres, queden fora (excloses). La monogàmia és molt competitiva, ja que l’afecte, les cures, els compromisos i el reconeixement només es donen cap a una persona, fent que es puguin donar situacions de competitivitat per a poder aconseguir reconeixement d’una persona (competint entre persones que vulguin obtenir reconeixement de la mateixa persona). Aquesta competitivitat en les relacions podrà ser tant per obtenir prestigi social (obtenir ‘trofeus’ en forma de relació que et facin obtenir més privilegis socials), o bé simplement reconeixement personal o cures, i vindrà donada per una combinació de moltes coses: les creences i normes sobre les relacions (la pròpia idea de que només una persona pot accedir al reconeixement), com ens enfrontem a una metarelació (la relació d’una relació nostra), o bé també amb quina sensibilitat nosaltres mateixes col·loquem a les nostres relacions que pot facilitar o no la competició (especialment degut a factors estructurals, com per exemple quan reconeixem a qui més privilegis té, qui és més guapa, qui té més facilitats econòmiques, o socials, etc).

Les C, al ser relacions col·locades en una posició on no poden tenir veu en la seva relació, es veuen en competició moltes vegades amb les persones que sí que tenen veu en la seva relació tot i que no hi formen part. Les C estarien en constant lluita per poder aconseguir una posició reconeguda, on hi puguin haver un mínim de cures, o se les tingui en compte, quedant sempre finalment excloses. Tot això vindria fomentat especialment per altres estructures que, en comparació amb l’altra relació, les exclouria (quina seria la més guapa, quina tindria unes capacitats socials més destacables, quina seria del gènere que faria de la relació més reconeguda, etc). Per tant, aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent i les que ajudarien a col·locar-la en una posició C.

 

Diari d’una C (Història 3)

Últimament sento que tinc molta ansietat, acumulo molta tensió i tota la meva atenció està anant a parar a B; tant, que no em queda temps per a mi, ni per la resta de les meves relacions. Però és que em sento constantment desplaçada, que no importa el que digui o expressi, que se m’aparta sempre. I és molt subtil, que cada vegada que quedo amb B en alguna cosa, al cap d’uns dies em comenta que ho ha parlat amb A i que A li ha fet una proposta que, en comparació amb el que havia parlat amb mi, l’ha convençut més i que millor farà el que A li ha demanat. No entenc perquè tanta comparació, sento com si se m’hagués posat en una competició que jo no he demanat.

I ara tinc por. Tinc por a fer o dir qualsevol cosa que faci que se m’aparti encara més. Sense adonar-me he deixat d’expressar coses que sento o penso, que m’afecten, per por a que se m’aparti més, i acabo sempre dient tot allò que crec que farà que no se’m desplaci. O sigui, no em puc enfadar, no puc expressar disconformitat, no puc fer cap crítica. Només puc mostrar-me dòcil i complaent. I, sobretot, sento que haig d’aconseguir ser d’alguna manera millor que A.

 

Consumisme de C

 Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir ‘relació de consum’ com una relació que no té gaire durada en el temps. Fent aquesta relació estem invisibilitzant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, i a la vegada negant la possibilitat de que una relació de curta durada pugui ser cuidada, i no objectificada.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb ‘només’ sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això des del meu punt de vista també és un error, perquè esborra molts altres tipus de consum que no són ‘sexuals’ (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació de només sexe és consumista. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació només sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és objectificador.

Jo prefereixo relacionar el consum de relacions amb la motivació i amb la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum des del meu punt de vista seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte), utilitarista, on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de tot plegat ni com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

Les C ocupen una posició de consum relacional ja que, com he comentat, no tenen veu en les coses que les afecten i, per tant, s’hi apropa la gent tenint en compte les seves necessitats, i inclús les de la seva parella, però no les de les C. Es podria fins i tot ampliar el consum des de la pròpia parella, no només d’una de les components, com a nova individualitat que consumeix relacions.

 

Diari d’una C (Història 4)

Avui he anat a una trobada amb A i B i he sortit d’allà molt confosa. No entenc molt bé perquè, ja que tampoc m’han dit res dolent. Resulta que fa un parell de mesos ens vam enrotllar les 3. Tot bé (al menys per la meva part) i tampoc s’havia parlat de portar la relació cap a cap lloc en concret; de fet em van deixar molt clar que ‘només’ volien una amistat. A i B ja eren parella abans, això sí, i ho segueixen sent. Fa una setmana em van dir que necessitaven parlar amb mi i que era molt important.

Aquest matí hem quedat i de cop m’han començat a explicar una història súper complicada d’emocions, de com van viure les dues la situació aquell dia, tot un procés emocional de gelosia treballat durant més d’un mes, i un munt de coses que no se’m demanaven directament però sí: un munt de comprensió i unes normes a portar a partir d’aleshores. Resulta que aquestes normes (bàsicament que jo no puc parlar ni quedar amb cada una d’elles per separat) les havien estat parlant elles dos amb anterioritat. Han estat més d’un mes treballant-s’ho i parlant-ho entre elles i posant aquests límits que de cop m’he trobat.

Però això no és tot, perquè ara tinc la sensació de que haig d’anar amb molt de compte amb tot el que faci o digui amb elles perquè se m’ha mig imposat que haig de ser sensible a la situació, ja que és un procés emocional. També de sobte tinc la sensació de que estic en una relació amb més implicació emocional i crec que jo no ho he pogut parlar, o sigui, no ha sigut un procés en el que jo hagi pogut parlar res de tot això, sinó que he sortit d’aquella casa entenent que de cop estic en una relació amb un cert grau emocional (ja que se m’està demanant una implicació, comprensió, acompanyament i empatia), però on jo no tinc privilegis de parella, i on haig d’acceptar certes normes de limitació per ser sensible als seus processos emocionals. I clar, a veure, és que tampoc he tingut moltes opcions, només podia dir que sí o no a aquella situació. Evidentment podia dir que no, però no sé tampoc em sento còmode amb aquestes dues opcions.

Ara entenc una mica més la implicació del ‘només’ en l’expressió ‘només vull una amistat’.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *