memòries d’una C (III – què és una C)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la tercera part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí , la segona aquí. la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Què és una C (i què no és)

 M’agradaria explicar a quin tipus de relació m’estic referint quan parlo de C, i a quin tipus no m’estic referint. Quan parlo de C no m’estic referint a una relació que pel motiu que sigui és ‘menys’ important o ‘menys’ prioritària: cada relació és diferent i no tenim perquè tenir el mateix tipus de relació amb totes les persones ni tractar a totes per igual. Una C tampoc és algú ‘que ha arribat després o més tard’ que B o A. Tampoc és una relació a més distància o a qui li dediques menys temps, o amb qui no tens un vincle sexual ni romàntic. O sigui, pot ser tot això, però això no és el que la fa ‘C’. I, tot i que faci molt d’èmfasi en que sol ocórrer degut a la jerarquia entre parella (o parella ‘principal’) i la resta de relacions, sobretot les amistats, això no vol dir que sempre que es defineixi una relació com a parella o com a amistat s’estigui aplicant aquestes jerarquies (el que estic assenyalant és que existeixen unes normes socials que faciliten que sigui així), com també és possible que s’apliqui aquest tipus d’objectificació a través d’una jerarquia que no té perquè ser la parella la ‘principal’ i respecte a la que s’està tractant a algú com a ‘C’.

Les C són relacions objectificades i jerarquitzades respecte les relacions entre As i Bs. O sigui, són persones amb les que es manté una relació en la que ella, la C, però que ella no pot definir-la, no pot decidir o no hi té veu, o les seves emocions, opinions i voluntats no es tenen en compte (sobretot es passen per sobre les d’altres persones que no formen part de la relació) o són esborrades perquè no són considerades ‘relacions reconegudes com a relacions’. És la que no pot participar en els processos de preses de decisions en les coses que l’afecten, però que altres persones que no formen part de la seva relació sí tenen veu i vot sobre la seva relació (normalment la persona que sí té veu i vot és la parella principal de la persona amb la que està tenint una relació).O són les que ‘no existeixen’.

També és possible que per alguna relació o persona estiguis sent tractada com una C, però a la vegada tens una relació amb una persona que és ‘principal’: això no és ser una C (això, de fet, és la monogàmia de tota la vida).

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Diari d’una C (Història 2)

 Fa un mes havia quedat amb B que marxaríem un cap de setmana. Em vaig emocionar i a la vegada estava una mica incrèdula. Una barreja estranya de sensacions, ja que B sempre m’havia esquivat una cosa així. De cop fa uns dies em va comentar que marxarà una setmana amb A durant l’agost de vacances. M’he posat molt tensa perquè no sentia el dret a reclamar res, però, i que passava amb el que ja havíem parlat? Li ho recordo i em comença a dir coses rares, com excuses, no em planteja la idea de marxar el cap de setmana i em proposa anar un dia a la platja (no tornant massa tard) com a compensació.

M’he sentit molt malament però sense dret a demanar res, i és que el problema per a mi no és que marxi amb algú altre, sinó que no entenc què ha passat amb el cap de setmana que vam dir. Finalment he parlat amb B i m’ha comentat que quan li ho va explicar a A aquesta va sentir gelosia, i després d’estar parlant elles dues una bona estona van decidir que B no marxaria amb mi el cap de setmana, i anirien elles dues una setmana al país basc. M’he hagut d’assabentar degut a una crisi d’ansietat meva que ha fet sentir a B amb l’obligació de comunicar-m’ho ja que jo no em sentia bé. M’he sentit culpable i invasiva… Una de les excuses que m’ha posat és que igualment jo no tinc ni temps ni diners i que per tant era absurd tenir-me en compte. Tot perquè semblés que li hauria de donar les gràcies per estar decidint per mi.

 

Si vols rebre notificacions per correu electrònic sobre les noves entrades publicades al blog només fa falta que et subscriguis aquí.

Si vols rebre notificacions per correu electrònic sobre les activitats, xerrades i tallers, pots subscriure’t aquí.

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *