lateralitat creuada, no n’hi ha per tant?

per Kai Guerrero

en castellà aquí

Avís de contingut: neurocapacitisme

A mi em van diagnosticar amb lateralitat creuada als 5 anys. Abans d’explicar-vos en què m’afecta o  va afectar i per què ho considero una neurodiversitat vull deixar clar què és:

No tinc ni idea dels termes mèdics, no sóc experte, ni he estudiat res relacionat amb això, però de manera simplificada seria el següent.

El nostre cervell es divideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre. Cada un amb les seves funcions i, normalment, un predomina sobre l’altre. Això fa que tinguis preferència en utilitzar una part del teu cos sobre l’altra. Aquest concepte es diu lateralitat i és el que determina si ets equerrane o dretane. Queda definit quan fem els 5 anys aproximadament. Si la part del teu cervell que és més dominant concorda amb la part del teu cos que és més dominant, tens una lateralitat homogènia o homolateral, independentment de si equerrane o dretane. Seràs dretane de mà, d’ull i de motricitat en general i dominarà l’hemisferi esquerre, per exemple.

És a dir, com diu wikipedia: “La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. L’exemple més popular és la preferència per utilitzar la mà dreta o ser dretà. “

La lateralitat creuada o heterogènia és quan no hi ha una homogeneïtat de dominació. Per exemple: tens l’ull dominant dretà i el braç esquerrà. O domina el teu hemisferi dret però en el teu cos domina la part dreta. Això afecta a l’aprenentatge del llenguatge i de les matemàtiques, a la capacitat analítica, lògica, de comprensió i concentració, a la percepció espai-temporal, a l’equilibri, etc.

“La lateralitat (creuada) es considera un trastorn neurofisiològic (del sistema nerviós): els influxos nerviosos que procedeixen de cada costat del cos i que haurien de confluir en els costats oposats del cervell no circulen ordenadament.”

Això és difícil de detectar, en part perquè és una cosa bastant poc coneguda i en part és perquè els símptomes s’associen al fet que la persona és maldestra, deixada, passota o que no estudia o s’esforça prou.

Els símptomes s’acostumen a detectar a l’infància, encara que no exclusivament (i es poden atenuar mitjançant teràpia). Marco en cursiva els símptomes que tenia i ja no tinc i en negreta les característiques o símptomes que encara tinc en major o menor mesura. Moltes d’aquestes dificultats les he pogut compensar a força de teràpia i molt d’esforç, encara que altres em segueixen causant problemes, simplement he après a viure amb elles. He recopilat els símptomes de diferents webs citades al final de l’article i he afegit i modificat segons la meva experiència:

Llenguatge i aprenentatge:

-Dificultats per a les matemàtiques

– Dificultat de l’aprenentatge mecànic i raonament lògic.

-Dificultats en l’ordenació de la informació codificada com la sintaxi, pensament lògic, memorització o matemàtiques.

-Dificultat en l’automatització de la lectura, l’escriptura o el càlcul.

Confusions dreta-esquerra Confusió entre la suma i la resta o la mutiplicació i la divisió.

-Dificultats per a la comprensió.

-Problemes de comunicació i relació.

-Dificultats en el llenguatge oral: fluïdesa, llegir en veu alta, comprensió lectora i retenció de la informació.

-Parla poc fluida, la persona s’ensopega habitualment en parlar.

-Dificultat per tenir un discurs ordenat.

-Costa expressar amb paraules les idees que es tenen al cap.

-Por a parlar en públic.

-Dificultats en el llenguatge escrit: Invertir lletres, síl·labes, números a l’escriure. Escriure en format “mirall”.

-Llegir seguint la línia del text amb el dit o amb el punt de llibre.

-Acostar molt els ulls al llibre o la pantalla.

– Moure el cap en llegir en lloc de moure els ulls.

Perdre el fil en llegir, saltar-línies o fins i tot paràgrafs.

-Llegir sense assabentar-se de què s’ha llegit.

-Tenir dificultats en copiar un text d’una pissarra o un llibre.

-Lletra il·legible.

Concentració i memòria

– Dificultat per seguir amb una tasca durant un temps prolongat.

-Incapacitat de realitzar dues tasques a l’hora que altra gent fa de forma mecànica. Per exemple: Escoltar la ràdio i cuinar alhora.

-Incapacitat de mecanitzar accions com rentar-se les dents cada dia. -Dificultat en recordar accions rutinàries i interioritzar-les.

-Haver de treballar més hores que qualsevol persona neurotípica per aconseguir els mateixos resultats.

-Problemes de memòria

-No seguir la lectura d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una conversa, encara que t’interessi molt.

-Poca “efectivitat”. No centrar-se en una acció. Això causa problemes escolars i laborals.

-Despistes, oblidar on s’han deixat les coses o si s’ha fet o no una acció rutinària com tancar amb clau la porta.

Motricitat:

-Deficiències motores i funcionals. És a dir, caure molt, ensopegar constantment etc.

– Inestabilitat psicomotriu (problemes d’equilibri)

-Dificultat o impossibilitat per conduir o ballar, nedar, anar en bicicleta, patinar, caminar recte o sense ensopegar, esports en general.

-Ser maldestre a nivell psicomotriu. Es pot veure en fer manualitats, capacitat de dibuixar, per exemple. També problemes per agafar un llapis, una forquilla, etc.

-Reaccions lentes, reflexos lents.

-Apretar molt el llapis en escriure.

Percepció Espai-Temps

-Dificultat en calcular quant de temps es triga en realitzar una tasca o en arribar a un lloc.

-Desorientació

-No tenir interioritzat què és l’esquerra i què la dreta.

-Problemes en ordenar espai i organitzar objectes.

-Dificultat en organitzar el temps i les tasques.

– Distingir línies rectes de les que no ho són (simetria)

– Dificultat en calcular distàncies

De peque, amb tot just 5 anys, la meva profe es va adonar que era incapaç de passar per una porta sense donar-me contra els marcs, que em costava caminar i ensopegava amb tot. Així que després de molts tests em van diagnosticar lateralitat creuada.

Tinc el record molt clar d’haver de esforçar-me especialment per aixecar els peus, per caminar. La gent no entenia que no era automàtic per a mi aixecar els peus al caminar o que caminar recte no entrava dins de les meves facultats.

Em va costar molt aprendre a escriure. La meva lletra era il·legible i, com he marcat en la llista, escrivia les lletres a l’inrevés, en forma de mirall o canviava síl·labes. L’ortografia i la gramàtica no s’em ficaven al cap, en cap dels idiomes que sé. I això que m’he fet filòlogue, però vaja, no ens enganyem, ho vaig fer per la poesia. El que és veritat és que m’ha costat bastant més esforç no fer faltes d’ortografia que a una persona neurotípica. Vaja, aquí també intervé el tema del classisme, però és una altra història.

També, a part de ser “maldestre” que no era més que un símptoma de la lateralitat creuada i que em va causar (i em causa) bastantes ferides físiques, no era capaç de nedar o anar en bici, o patins. Avui dia puc evitar certes activitats perquè sé que la meva falta de coordinació em posaria en perill. Al final aquest tipus d’activitats, com conduir, requereixen d’una coordinació ull-cos que jo no tinc. Vaig anar a teràpia durant anys per “reeducar el meu cos” per ser capaç de fer totes aquestes coses, encara que altres segueixo sense poder fer-les segons la norma o em presenten una major dificultat. No tenia problemes de parla, però sí d’organització del discurs. Al final, tot això té a veure amb l’ordre, amb situar l’ordre de les coses. Per això potser em vaig fer poeta, aquí la meva caos era un avantatge, em podia expressar més lliurement. A causa de la LC vaig desenvolupar miopia, però es va poder corregir amb teràpia.

Tot això ha causat problemes d’autoestima bastant profunds, evidentment.

Els meus problemes motrius i de memòria són evidents per a qui em coneix, com la meva incapacitat d’organitzar l’espai o ubicar-me en el temps (sempre arribo aviat, no sé calcular el temps). També em costa molt ubicar els records en un espai temporal.

No m’acostumo a desorientar en ciutats i carrers, però això és perquè he desenvolupat molt la meva observació i m’aferro a detalls que em donen pistes per ubicar-me.

Però és que és més profund encara, la psicòloga li va explicar a la meva mare el següent, jo ho adapto una mica: La gent neurotípica té a la ment un munt de calaixos amb etiquetes que els diuen on s’ubiquen les accions que han de dur a terme i en quin ordre. Ho saben de memòria i ho automatitzen. Saben la seva ubicació i en quin moment obrir-los i tancar-los. Les persones amb lateralitat creuada tenen aquests calaixos sense les etiquetes i no se’n recorden en quin ordre obrir-los i què hi ha en ells, han d’aprendre de memòria i buscar maneres de no oblidar-ho. La meva manera de pensar i el meu món interior també es veuen regits per això. Per això  s’em coneix com a una persona caòtica, poc racional, amb problemes d’entendre el pensament lògic (com les ciències, però també el discurs acadèmic). Acostumo a expressar-me i pensar des d’un lloc més emocional perquè no filo els meus pensaments d’una forma ordenada. Això no vol dir que no hagi après amb els anys a adaptar-me als discursos i la forma neurotípica, però no deixa de ser un adaptació per la meva pròpia supervivència. Per això per a mi a + b = c m’és difícil d’entendre. Perquè quan he entès a i em poso a entendre b ja he oblidat el que era la a i per què és allà i per què estan en aquest ordre i quin sentit té tot plegat. Un exemple pràctic: Jo cada dia m’he de recordar activament de rentar-me les dents. La meva ment no ho té automatitzat, perquè el calaix de “1. Rentar-se les dents” no tinc ni idea d’on és. Així que he de fer un esforç diari per no oblidar-ho i per no oblidar que després he de posar-li menjar al gat. Tenir una rutina per a mi és molt difícil, encara que en el meu cas la necessito. Però no automatitzo les accions, no tenen un ordre espai-tempsl a la meva ment. És igual si cada dia vaig a la mateixa hora al mateix lloc. Cada vegada he d’intentar recordar i calcular a quina hora sortir de casa (sempre m’equivoco) i com arribar.

Però tinc els meus trucs i estratègies. I això és el que he fet tota la meva vida. Intentar buscar maneres de recordar-me de quan i en quin ordre es fan les coses i intentar entendre el món amb la lògica de les persones neurotípiques que tenen la facilitat de mecanitzar tots els seus actes i no haver de pensar en ells contínuament. Per això dic que sóc despistade, perquè per a mi és molt fàcil oblidar quines coses fer, ON i QUAN he deixat les coses, quan vaig fer o vaig deixar de fer o dir X (per això em repeteixo tant) etc.

Algunes coses sí que les he mecanitzat. La lectura, l’escriptura, el caminar (més o menys, perquè la meva tendència segueix sent no aixecar els peus) etc. Però m’ha costat més que a persones neurotípiques.

El tema és que quan parlo d’això o ho vull nomenar com a part de la meva diversitat funcional i mental la gent es riu de mi o ho minimitza. No sembla important, no sembla rellevant. Em diuen exagerade, que no n’hi ha per tant. La incomprensió és molt invalidant. Alhora això forma una gran part de mi, encara que jo pugui amagar-ho, maquillar-ho o el que sigui. La gent no sap l’esforç que faig cada dia per no donar-me cops contra fanals, motos, portes i altres objectes, per pujar i baixar escales sense que suposi un perill mortal, per no oblidar-me de rentar-me les dents, dutxar-me, fer-me el llit o esmorzar, o sigui de mantenir unes rutines o obligacions. No m’és tan fàcil ubicar-me en general en el món. Tot això ha afectat moltíssim la meva autoestima i la meva confiança, perquè en la meva infància tots aquests símptomes eren més evidents i més aguts, perquè estaven sense gestionar i tampoc els sabia amagar o dissimular. Això em provocava sentir-me diferent, sentir fracàs, sentir-me inferior i est * pide, perquè clar si no se’t dóna bé la lògica i el pensament racional, el teu pensament no és vàlid i tu vals menys. I encara sento aquesta sensació d’inferioritat per no entendre o no poder expressar-me d’una manera lògica i acadèmica o, que si ho faig, no es correspongui amb els meus pensaments. És frustrant que, a més, aquest esforç per encaixar en el món no es vegi traduït en resultats i com de fàcil és rendir-se i no voler sortir de casa, ni moure, ni ballar, ni nedar, ni anar en bici, ni caminar per no fer el ridícul, ni parlar en públic, ni estudiar, ni escriure, ni dibuixar, ni voler viure amb ningú perquè odien que t’oblidis de que has de tirar de la cadena. Sí, això tampoc ho tinc mecanitzat.

A més, és que la gent s’irrita fàcilment per les teves “distraccions” i falta d ‘ “organització”, i ho entenc, perquè pot comportar problemes. El que passa és que la gent es creu que tot això ho faig per falta d’interès o ganes. Per això hi ha conflictes i que em puguin veure com una persona “poc eficient” o “mandrosa” per al capitalisme, que es cregui que passo de tot o que no faig les coses per desconsideració, quan la realitat és que no me’n recordo de fer-les. “Però si has de treure la caca del gat cada dia! Com pot ser que no t’en recordis?! “. Doncs perquè tinc problemes amb automatitzar les accions, el que deia. Per això intento fer les coses a l’instant, perquè si ho deixo per després no m’en recordaré, potser en dies o potser definitivament. En el cas del gat, m’en recordaria perquè Oskar (el nom del gat amb el que visc) es queixaria i llavors em donaria compte del que passa. Però no sempre passa això. Tinc agenda i em serveix, però recordar mirar l’agenda és una altra cosa a automatitzar. És tot un món.

La meva falta de concentració tampoc és per falta d’interès. M’interessa molt la nostra conversa, però la meva atenció es desvia i sé que és una merda, intento que no passi, però té a veure amb tot això que estic explicant i no amb que no m’interessis tu.

Jo mateixa passo d’explicar a tothom això. Em limito a dir que sí, que sóc maldestre, que sóc despistada, que sóc de ment més abstracta, que la lògica no és el meu fort, que em costa l’ortografia, que sóc un desastre, que sóc desorganitzada, que sóc desordenada, que sóc dispersa etc. És més fàcil. Perquè si dic que tinc lateralitat creuada em diuen que això és una excusa, que m’arrepenjo en això per no “millorar com a persona” (quin concepte de merda, realment). Em diuen que m’aferro a això per justificar els meus defectes. Doncs si sabessin quant m’esforço perquè aquests “defectes” desapareguin i quants traumes i falta d’autoestima m’han ocasionat, potser no m’ho dirien. Però la gent no sap res d’això i quan ho explico ho subestimen. Per això he volgut explicar-ho aquí més extensament.

És la primera vegada que escric seriosament sobre això, així que em sento vulnerable. Però volia visibilitzar-ho, perquè conec més gent que té LC, diagnosticada o no, i es senten com una merda i es culpabilitzen per ser “un desastre”.

Crec que queda clar per què és una neurodiversitat. Més enllà que sigui un tema genètic o no, el nostre cervell és  diferent i amb això les nostres capacitats i limitacions són diferents a les normatives i vistes com a desitjables, sobretot pel capitalisme. Al final vull dir que també em travessa el capacitisme per tot això i sé que per a altres persones pot semblar que són nimietats, però influeixen en la meva vida i em travessen cada dia.

Que tu no ho vegis és una altra cosa.

Per acabar, com postdata, volia emfatitzar que en totes les webs que he consultat, a part del llenguatge i les idees capacitistes, es fa molt d’èmfasi en com corregir les dificultats de llenguatge i motricitat, perquè semblen més urgents. Perquè són més productives per al sistema. En canvi el tema de la mecanització de les accions i els problemes d’ubicació espai-temporals, sembla que es tracten com a aspectes menys importants. Perquè clar, són temes que afecten la persona i no afecten tant a la teva productivitat i efectivitat. Al final interessa el que interessa, encara que el problema de mecanització i la falta d’ubicació espai-temporal m’hagin marcat més i em afectin molt més que el escriure en forma de mirall o donar-me cops (encara que també sigui una cosa important i que m’afecta, òbviament), però és que es veuen com anècdotes en comparació a no saber escriure bé o no saber fer una divisió. Ah, segueixo sense saber fer divisions, que consti.

Espero que tot això us hagi servit d’alguna cosa o tingueu més informació o curiositat.

I si no, tant és, jo m’he quedat a gust.

(1) http://lateralidad.com/que-es-el-trastorno-de-lateralidad/

Fonts consultades: (VIGILEU: CAPACITISME A TOTES, LOGO DE PUZZLE, LLENGUATGE CAPACITISTA)

http://lateralidad.com/

https://www.psicodiagnosis.es/areaclinica/trastornosenelambitoescolar/queeslalateralidadcruzada/

http://ikusilateralidad.com/lateralidad/

http://www.juguetes.es/lateralidad-cruzada-implicaciones-problemas-actividades-para-mejorar/

http://www.elisaribau.com/lateralidad-cruzada/

http://www.ceril.cl/index.php/articulos?id=319

Share

One thought on “lateralitat creuada, no n’hi ha per tant?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *