la monogàmia també és privilegi

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a pikara el passat 14 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Parlar d’alternatives al model relacional monògam no sempre implica parlar del mateix tipus de punts de vista. Tot i així, el model ‘no monògam’ més visible és aquell que beneficia a les persones amb més privilegis (com sempre passa amb tot): de classe social, de gènere, d’orientació sexual, de capacitats, etc. A més, les relacions més visibles i tractades són també un tipus de relacions molt centrades en les relacions sexuals i romàntiques (les comunament anomenades ‘relacions de parella’). Però com passa també amb els feminismes o les lluites LGBTI+, no existeix un discurs únic, ni una forma única de viure’s a una mateixa en relació amb el que significa ser ‘no monògama’. El discurs hegemònic i principal de les no-monogàmies (i que, no ens enganyem, és una reproducció del mateix pensament monògam però multiplicat pel número de parelles que tinguis) és fortament capacitista, competitiu, masclista, heterosexista, i podriem anar sumant més opressions. Però això no és nou. Això ens ha passat també en els col·lectius LGBTI+, on s’han plantejat lluites que només beneficiaven als homes cisgènere gais blancs monògams de classe mitja/alta sense diversitat funcional i neurotípics; ha passat també amb els feminismes, on certs feminismes més institucionals només beneficiaven a una tipologia de dona (cisgènere heterosexual blanca, i amb tota la resta de privilegis); i, per tant, com no, ens està passant amb les no-monogàmies, on hi ha un model poliamorós normativista que a qui més beneficia és a persones (sobretot homes) hetereosexuals cisgènere de classe mitja/alta i amb unes capacitats emocionals considerades normals: un discurs evidentment elitista de la no-monogàmia, que en comptes de proposar una vertadera alternativa a la monogàmia com a estructura, el que fa és perpetuar-la canviant només coses com el número de parelles, d’amants o de companyes sexuals. Tot i seguir perpetuant la monogàmia, a aquestes pràctiques se les sol anomenar també ‘no-monogàmies’. Per què? Degut a l’error de definir la monogàmia només a través del número de relacions i no com una estructura de poder o una forma de pensament. Fer-ho d’aquesta última forma ens permet parlar d’alternatives crítiques (i reals) a la monogàmia molt diferents als discursos elitistes.

En els nostres espais més polititzats s’estan generant fortes crítiques cap a la no-monogàmia; una crítica que comprenc i amb la que empatitzo quan veig especialment el tipus de no-monogàmia que per defecte se’ns està intentant vendre des d’alguns sectors. Un tipus de no-monogàmia que repetim en espais alliberats i/o polititzats sense tenir ni idea del que estem fent: parelles ‘obertes’, jerarquies, objectificacions, consum de relacions, i un llarg etcètera. Però tal com l’estic vivint jo, sento que no s’està assenyalant quin és el problema, com he comentat anteriorment. El fet és que s’està assenyalant la no-monogàmia, com si el problema fos qualsevol no-monogàmia. Es parla de masclisme (que sí, que n’hi ha i que és un problema), però s’assenyala que el problema és la no-monogàmia (de forma general) juntament amb el masclisme que la fa problemàtica, i no el tipus de no-monogàmia (que té un fort pensament monògam i que és utilitzat pel masclisme per a abusar). He arribat a sentir que la no-monogàmia és un invent dels homes masclistes per aprofitar-se de les dones, i altres coses per l’estil, obviant que la monogàmia, nascuda com a estructura en el cor del patriarcat en la nostra cultura, es basa en l’apropiació (especialment dels homes cap a les dones), el consum acrític de relacions, l’exclusió sistemàtica i la competitivitat: quatre coses que intentem combatre diàriament en els nostres espais. I amb això no dic que no hi hagi homes que no s’aprofitin d’aquests discursos normativistes i privilegiats de la no-monogàmia per a perpetuar els seus privilegis, al contrari; tampoc vull obviar com s’estan portant a terme les no-monogàmies en molts espais, de forma molt jeràrquica, sense compromisos, sense cap sensibilitat a les estructures de poder, sense responsabilitat, i amb una alta tendència a només considerar ‘relacions’ aquelles que són sexuals i romàntiques i a no considerar, a més, la cooperació amb les nostres metarelacions (les relacions de les nostres relacions). El que veig problemàtic és que sense fer una crítica més profunda i estructural s’estan atacant les vulnerabilitats que moltes estem deixant en unes pràctiques no monògames que intenten ser més sensibles a combatre opressions front a una estructura dominant hegemònica com és la monogàmia.

A vegades aquestes ‘crítiques’ ens col·loquen a les persones no monògames com si tinguéssim més privilegis pel fet de no ser-ho (com si trencar amb la monogàmia t’atorgués privilegis d’alguna manera). Aquesta idea prové de diferents punts, com per exemple pel fet de que se’ns veu o se’ns llegeix com a persones que ‘acumulem’ o ‘consumim’ més relacions (específicament de les romàntiques i/o sexuals). Aquesta idea és una lectura totalment monògama, on es veu tota relació romàntica i/o sexual com una relació de propietat o de consum, i per tant des d’aquesta visió, la no-monogàmia només consistiria en una multiplicació d’això en el número de relacions romàntiques i/o sexuals que tinguem. Un altre front que ens col·locaria en una situació que es suposa més privilegiada és el de creure’ns més apoderades degut a estar trencant amb una estructura que ens oprimeix. Sí que és cert que la monogàmia ens limita, no ens permet poder establir relacions incompatibles amb la nostra relació de parella, però a la vegada ens dóna una sèrie de privilegis socials (privilegis monògams i privilegis de parella); aquesta visió invisibilitza que trencar amb la monogàmia et fa perdre privilegis i et col·loca molt sovint en posicions més vulnerables, ja que socialment tot està construït per a que les nostres necessitats i estabilitats (també econòmiques) passin a través de la monogàmia i de les relacions de parella (sobretot heterosexuals). Finalment, tot això suma al fet de que, com he comentat abans, el discurs més visible és un discurs de persones amb més privilegis, cosa que acaba ajudant a fomentar aquesta visió de que la no-monogàmia és per defecte un paraís privilegiat.

Trencar amb la monogàmia com a pensament i estructura té un gran potencial per a ajudar a trencar també altres estructures de poder (patriarcals, capitalistes, entre d’altres) perquè ens dóna l’oportunitat de poder construir noves formes de relacionar-nos molt més solidàries, menys jeràrquiques, més conscients, més compromeses, més cooperatives, i més sensibles a la situació estructural de cada una (a les opressions i els privilegis que ens travessen). Permet teixir xarxes de suport i establir vincles més solidaris que no hagin de passar per la jerarquia de la parella (i altres jerarquies) per a poder sobreviure (especialment quan tens menys privilegis). Ara bé, treballar alternatives als tipus de relacions imposades, a moltes ens col·loca en posicions de vulnerabilitat, ja que deixes una estructura que socialment t’ajuda a sustentar-te de forma més fàcil (com he explicat anteriorment, deixes enrere privilegis, com el de la monogàmia). S’entén que perdre aquests privilegis, quan ja estàs prou vulnerabilitzada per altres motius, no és una cosa que totes puguin permetre’s. Però una cosa és això i l’altra és atacar les no-monogàmies deixant la porta totalment oberta per a que es defensi la monogàmia, com si es tractés (només) d’‘una opció més’. Per què davant de situacions d’abús de privilegis d’uns sectors amb discursos elitistes i de la violència que poden generar a col·lectius vulnerabilitzats encara pensem en defensar la monogàmia i culpar a la no-monogàmia (com si tota aquesta violència la provoqués la pròpia no-monogàmia) sense tenir en compte tots els col·lectius vulnerabilitzats que ens enduem per endavant? Precisament defensar la monogàmia i el seu pensament (sense cap mena de crítica al respecte) és defensar indirectament la insolidaritat que perpetua, que només té en compte i reconeix com a relacions les de parella, que explota a les amigues, que s’apropia de les persones, que incita a consumir relacions (més enllà també del consum sexual o de cossos), que no considera a les ‘altres’ com a subjectes a tenir en compte, que tendeix a veure a les ‘altres’ com a conflictes, que els treu la veu sobre les coses que les afecten, que objectifica, i que ens fa competir. Aquella monogàmia que indirectament també estem criticant quan es reprodueix en aquelles pràctiques elitistes que només consisteixen en multiplicar el nombre de relacions a objectificar.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *