per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Avís de contingut: menció d’estructures de poder, invisibilització, ridiculització i doble vincle
Parlar sobre estructures de poder (de masclisme, de monogàmia, de racisme, de cissexisme, de gordofòbia, etc) i de les seves violències sol fer-se a través del que es considera molta teoria: discursos sobre privilegis, opressions, diferents tipologies de violències, etc. O sigui, moltes paraulotes i conceptes als que normalment no hi estem acostumades. El que poques vegades es té en compte és que tota la teoria sobre aquestes violències i estructures ha sigut construïda conjuntament amb les emocions i l’experiència. A la vegada, quan intentem no parlar tant de “teoria” i ens exposem emocionalment per parlar de les nostres vivències es requereix, no només de facilitat d’expressió i de reconeixement de les pròpies emocions, sinó també de vulnerabilització, un procés complicat al que moltes no podem sempre exposar-nos.
En realitat les estructures de poder se senten, et travessen, t’afecten, i és molt difícil parlar d’elles perquè tota la lògica social i tot el que és construït teòricament contradiu la vivència de les estructures i no et permet parlar d’elles. A més, aquesta és una experiència extremadament emocional, ja que la violència afecta molt a nivell emocional. No obstant, quan et poses a parlar sobre aquestes violències i sobre com funcionen aquestes estructures, sembla que només parlis de teories, especialment quan qui t’escolta té el privilegi de no haver-ne viscut les conseqüències ni les violències de les estructures de les que parles. Òbviament parles de teories, i són teories importants; les teories, les experiències i les emocions es construeixen i es deconstrueixen a la vegada.
La nostra cultura privilegia molt més tot el que és racional per sobre del que és emocional. La racionalitat, a més, es vincula a la masculinitat, mentre que allò emocional sempre s’ha relacionat amb la feminitat i amb tot el que s’ha definit com a inferior per totes les estructures de poder (per exemple, també s’ha vinculat a les persones racialitzades per com s’han conceptualitzat de forma racista el que des del privilegi blanc i europeu s’anomenaven cultures “primitives”). D’aquesta manera, les emocions es relacionen amb la debilitat (dins del paradigma on la valentia i la fortalesa també són considerades superiors). Tot i això, la diferenciació entre el que és racional o emocional i la seva catalogació té part de construcció cultural.
Degut a això, les persones oprimides tenen/tenim una pressió molt gran per aconseguir explicar les seves/nostres vivències d’una manera que es pugui considerar “teòrica” o “lògica” per a que se les tingui en compte i per a que se’ns escolti, ja que parlar des de l’emoció no és considerat vàlid (invalida la vivència d’opressió i de violència). No es pot dir, per exemple, que t’has sentit incòmode, o malament, o no pots dir que una cosa la sents, la creus o la penses, sinó que has d’expressar-ho d’una forma que les estructures considerin “objectiva”. Normalment se sol acusar a les persones dels col·lectius minoritzats de ser excessivament emocionals i de no ser capaces de tractar els problemes de forma racional. Normalment s’utilitzen les nostres emocions per a ridiculitzar-nos i invisbilitzar d’aquesta manera el que volem expressar i el que sentim.
A la vegada, però, quan les mateixes persones d’aquests col·lectius intenten explicar tota la teoria que han hagut de construir per a poder expressar les violències que viuen, acostumen a rebre un altre tipus de crítica: se’ls diu que el seu discurs no és vàlid perquè estan parlant des de la teoria però no des de l’experiència i les emocions. Això les col·loca en un doble vincle: tant si és teòric com si és emocional el seu discurs no serà considerat vàlid. Això passa especialment quan del que es parla està relacionat amb les no-monogàmies, on sembla que de la única cosa que es pot parlar per defecte és de connexions emocionals “privilegiades” (o emocions privilegiades). En les no-monogàmies quan parles de les emocions d’aquelles que estan oprimides i afectades per estructures dins de les relacions no monògames se senyalen aquestes emocions com a no-emocions perquè no són reconegudes per les estructures com a emocions vàlides ja que no són les que provenen del privilegi (per tant s’acusa aquest discurs de ser teòric i no emocional): o sigui no és amor romàntic de parella o gelosia de la parella. El tipus de discurs que hi ha al voltant de les no-monogàmies, precisament, és un discurs que intenta girar al voltant de les emocions (privilegiades) per seguir construint el discurs sobre relacions en el romanticisme i la parella, per privilegiar un tipus concret de relacions i de dinàmiques, esborrant d’aquesta manera tot el que hi ha al darrera.
Però de quines emocions es parla des del privilegi? De les emocions que estan definides per les estructures com a existents, les reconegudes, aquelles que són considerades vertaderes emocions i que segueixen perpetuant aquestes estructures (segueixen mantenint la jerarquia privilegi/opressió). Per exemple, si parles de la gelosia de la parella, de l’amor de parella, són emocions que fàcilment seran més tingudes en compte quan en parlis. Però les emocions que provenen de la violència estructural patides per les persones descartades i les violentades per aquestes estructures són emocions de les quals parlar-ne molesta. Per aquest motiu aquestes emocions són sovint esborrades inclús confonent-les amb la no-emoció.
Que es reconegui allò que estàs intentant assenyalar, a través sigui d’un discurs, d’una explicació experiencial d’un problema, o expressant sensacions, no està només condicionat pel reconeixement d’allò teòric per sobre del que és emocional, sinó també, a més a més, està relacionat amb el que és més acceptat estructuralment i el que segueix perpetuant l’estructura, els privilegis i les seves violències.
