espais: allà on les relacions s’expressen

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: incompatibilitats, menció d’estructures, possibles violències i agressions

Ja he comentat en més d’un text que una de les meves principals preocupacions són les relacions: com ens relacionem és la base de moltes de les violències que vivim i de les estructures de poder, així com també és a través d’elles on obtenim part de les nostres necessitats amb el nostre entorn. De fet tampoc cal que ho hagi de dir explícitament, ja que es pot veure per quines són la majoria de les temàtiques que solc tractar. Però les relacions no es donen en el buit, ja que si nosaltres mateixes (com sentim, com estem, com som i esdevenim) ja depenem en certa mesura de les nostres relacions, també depenem del nostre context i estructures socials, i això implica que també dependrà de l’espai on aquestes relacions i nosaltres ens movem. Espais i relacions es generen mútuament, les unes a les altres i viceversa.

Degut a això, els espais, la seva generació, cura i gestió ha esdevingut també una preocupació per a mi, ja que els espais són per on ens movem i on ens relacionem i, per tant, depèn de com s’organitzen o es munten ens podrem relacionar d’unes formes o d’unes altres. Ens relacionem a través dels espais. Un espai, però, no és només el que hi ha entre quatre parets: pot ser també exterior, pot ser temporal, un procés, un grup virtual, etc. Espai és tot allò on les relacions ocorren d’una forma concreta i per uns motius concrets, i on també hi posem certes referències (tant de forma explícita com de forma implícita): per exemple una mateixa habitació pot representar dos espais diferents per a dues persones diferents que l’utilitzen amb motivacions diferents.

Fa dos anys i mig, a les I Jornades Desorientades que vam organitzar la Colectiva Desorientada a Madrid, un company d’activisme bisexual, el Xurxo, va proposar un taller sobre espais i monosexisme. Es veu que ell i l’Elena, arquitectes totes dues, portaven temps tractant aquesta temàtica. Va ser en aquell moment quan se’m van obrir els ulls davant del “descobriment” de que la distribució de tot tipus d’espais reprodueixen estructures de poder. Ja sé que moltes ja ho sabien abans, i de fet en aquelles jornades vaig veure com algunes ja havien tractat el tema específicament amb el masclisme i el patriarcat (la repartició de les estances d’un típic pis estan pensades per a reproduir i perpetuar la monogàmia cishteropatriarcal). O sigui, que no va ser un gran descobriment per la humanitat, sinó per a mi, clarament. Però per a mi va ser emocionant.

Més endavant, una persona propera a mi, la Laura, va obrir també un debat en la nostra xarxa relacional sobre les incompatibilitats: hi ha relacions que no són compatibles. Va posar un exemple per a que s’entengués: si una persona necessita cridar i una altra necessita silenci, aquestes dues persones no són compatibles en un mateix espai en el moment en que apareixen les dues necessitats. Normalment resolem aquest problema privilegiant només una de les dues opcions, potser la més acceptada socialment (i en aquest exemple depèn moltes vegades dels privilegis que tindran cada una d’aquestes persones) i una de les dues ha d’acabar aguantant-se les seves necessitats. Per exemple, a vegades és habitual que es privilegiï que ha d’haver silenci, perquè ignorem que el fet de cridar pugui ser una necessitat important per algú en un moment determinat, així com la de necessitar silenci. No obstant, jo he viscut moltes vegades la inversa, especialment quan era jo la que necessitava calma i silenci però l’altra persona menystenia la meva necessitat ridiculitzant-la perquè ell era un senyor amb tots els privilegis existents i havia de fer el que li sortís dels nassos. Aquest exemple es pot estendre a casos molt més complexos que no pas silenci/soroll, o sigui no només sensorials, sinó també emocionals o de qualsevol tipus.

Aquestes incompatibilitats també s’han de tenir en compte quan generem espais per a que ens facin poder existir més compatiblement: o sigui, seguint amb l’exemple que comentava abans, aquestes dues persones podrien conviure sempre que quan apareguin les necessitats incompatibles poguessin estar en estances separades amb referències diferents, i seguirien podent compartir d’altres maneres i cuidant-se de forma indirecta. En comptes de generar referències que hem de seguir totes sempre en el mateix espai, que és el que crec que moltes vegades errem i confonem amb fer vida “no-infividualista”, a vegades hem de generar diferents espais amb diferents referències. Clarament hi haurà coses que sí que seran comunes de tots els espais, però no tenen perquè ser tots iguals per a que hi tinguin cabuda diferents necessitats.

Seguint una mica aquest fil, i introduint un tema molt més complex, podria ser interessant pensar com tenir en compte relacions que necessiten no existir, persones que necessiten no trobar-se o necessiten certes distàncies. Com gestionem les cures a persones que necessiten una distància d’una altra persona i a la vegada no volem excloure a l’altra persona és tot un tema. Aquí no estic dient que ens haguem d’obligar a conviure amb els nostres agressors, no estic parlant de temes d’aquest tipus, sinó de relacions realment incompatibles fins a l’extrem de necessitar no existir. Evidentment no tinc la resposta, i suposo que dependrà de molts factors i de les necessitats de cada una. Però és per a mi una proposta més a llençar per debatre i tenir en compte.

Anant més enllà, també seria interessant pensar com es gestionen les agressions, de forma molt més múltiple que la dels protocols que es plantegen sovint, però en aquest text no vull entrar en aquest tema, ja que m’agradaria parlar-ho en d’altres on vull tractar-lo específicament (torno a insistir que no em refereixo a obligar a conviure agressors amb agredides, sinó plantejar els protocols de forma molt més extensa i com es gestionen els espais al voltant d’això).

Degut a que és en els espais on es generen les relacions i on esdevenen totes les dinàmiques, és molt important entendre com es creen i com es gestionen, com es posen les referències, les barreres, les separacions, com s’organitzen. Entendre quin és el context i necessitats de cada persona i de cada relació (tant les relacions una a una com d’entre més persones o grupals). Com es beneficien o no les jerarquies, la competició (no només individual, sinó també relacional) o bé el consum relacional. Els espais haurien d’estar distribuïts i organitzats per acuidar-nos i deixar de dominar-nos, per tenir-nos en compte, també en la nostra multiplicitat. Com s’inclou i com s’exclou, no només a persones, sinó també a les opcions que puguem tenir. Haurien de poder ser crítiques amb quin tipus d’inclusió o exclusió es produeix. Han de poder ser sensibles a les diverses relacions i en com ens sentim amb elles. Saber posar i treure contorns, que puguin canviar segons el moment i que siguin sensibles a estructures i necessitats. Han de poder ser també, per tant, transformables i canviables.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *