per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió
Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.
Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).
Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.
En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.
Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.
No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.
M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.
