deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (VI – conclusió)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Sisena i última part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la sisena i última part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Conclusió

Existeix un interès molt gran per a mantenir el privilegi heterosexual. La plurisexualitat posa en entredit aquest privilegi, ja que la nostra existència fa que a l’heterosexualitat se li faci molt difícil demostrar la seva pròpia existència. El fet de considerar innates les monosexualitats és una forma de separar-les per a mantenir precisament aquest privilegi que té l’heterosexualitat. Com demostraries que existeix l’heterosexualitat quan les pràctiques llegides com a heterosexuals no haurien d’implicar directament ser heterosexual? Aquesta és una de les raons principal per les que s’han generat tots aquests discursos.

El discurs principal en el monosexisme és el d’esborrar la nostra existència, fent que les úniques possibilitats existents siguin les monosexualitats, invisibilitzant altres múltiples formes de relacionar-se. Però el monosexisme és molt més que això, no només és la nostra invisibilitat. Com hem pogut veure, el monosexisme amaga moltes coses més, que estan molt lligades a altres estructures i al capitalisme.

El monosexisme ens diu que hem d’escollir. Però no és una elecció lliure que pot canviar amb el temps o la situació. És una elecció que ha de donar-se a la força, una sola vegada, per a tancar la possibilitat d’una altra futura elecció. No és pro-elecció, sinó el contrari. A partir d’aquí el monosexisme no et deixa canviar, fluir, esdevenir, o referir-te a un context, un moment. El monosexisme és estaticitat. Una estaticitat que ens obliga a reproduir una estabilitat concreta, una estabilitat llegida com a madura, una estabilitat relacionada amb una evolució cap a una cultura colonialista, que veu a l’individu exterior al món que l’envolta. Una cultura racista, homòfoba, patriarcal. Una cultura de conquesta, de control. Una cultura capitalista.

El monosexisme t’imposa les relacions un a un, oblidant-te de l’entorn, de les xarxes, de la multiplicitat, de la varietat. Que t’insensibilitza sobre quines són les preferències de cada persona a través d’una suposició constant i llegida.

Les persones plurisexuals som constantment llegides com a inestables, immadures, confoses, que no sabem escollir. Conceptes que són de molta violència en un sistema capitalista que t’obliga constantment a reproduir, a produir, d’una forma molt concreta. Però a la vegada són conceptes que obren una esquerda, una esquerda a des/orientar-se.

I d’aquesta manera acabo aquest text, fent una crida. Crido a escollir la nostra des/orientació. No a orientar-se cap a allò que el sistema vol, sinó que crido a des/orientar-nos, a través d’eleccions polítiques, canviants, variables, contextualitzables, conscients. Eleccions sensibles a les estructures que ens travesses i que travessen a les persones amb les que ens relacionem. Sensibles als nostres espais, a com els compartim, com els creem. Crido a responsabilitzar-nos i a deixar ja de veure’ns externes al món, sense orientar-nos cap a ell, sinó a des/orientar-nos en ell.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *