per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Tercera part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la tercera part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.
Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.
Abans de submergir-nos en la història de com s’han conceptualitzat la plurisexualitat, a través de la ciència i a través dels interessos socials que hi havia al darrera, convé comentar algunes coses.
En primer lloc, tal com es van conceptualitzar i crear les orientacions sexuals en la ciència, des del segle XIX, no es parlava d’atracció entre ‘gèneres’, ni de relacions entre persones d’un ‘gènere’ o d’un altre. El gènere no estava conceptualitzar ni tingut en compte en ciència. Totes les teories giraben al voltant al que anomenaven ‘sexe’, o sigui, al voltant del que es llegia per la genitalitat de les persones a les que s’estudiava. La raó principal per la que es va fer d’aquesta manera era perquè, no només s’estava construint el concepte d’orientació sexual, sinó també s’estava intentant fer una separació entre does sexes oposats. Una separació definida per la genitalitat de les persones, y imposant a la vegada que aquesta diferenciació fos la base per una diferenciació de comportaments i rols.
Les persones que no se sentien identificades amb aquesta imposició assignada, persones trans, van ser a través d’aquesta història, també invisibilitzades. Evidentment, aquesta no només és una història sobre el monosexisme, també és la de la transfòbia, de l’homofòbia, del sexisme, i tot allò tan lligat a la nostra cultura patriarcal.
Moltes pràctiques sexuals o afectives que es llegien com ‘homosexuals’ o entre persones del mateix ‘sexe’, podrien tractar-se de relacions que no fossin ‘homosexuals’, per tractar-se de persones que es llegien des d’aquests paradigmes d’una forma que no es corresponia a com s’identificaven. No obstant, no puc parlar d’aquestes teories a través de com parlem avui en dia sobre les orientacions i els gèneres, pel que hauré de parlar de ‘sexes’ i només de dos.
També hi haurà alguns moments en els que parli sobre hermafroditisme. Veurem més endavant que el terme bisexual va néixer en la biologia i era un terme que es relacionava amb el que s’anomenen en biologoa hermafroditisme (no només per a referir-se a persones humanes, sinó a organismes en general). La meva intenció no és igualar-ho a la intersexualitat, tot i que són discursos que evidentment tammbé han afectat a totes aquelles persones que no queien exactament en els dos sexes que es volien imposar d’alguna manera.
També existeix una invisibilització total de la possibilitat de l’existència de gèneres no bianris, que no són ni home ni dona. No puc, per tant, en aquesta història de parlar de gèneres no binaris, perquè per aquest discurs ni tan sols existien els gènere, com ja he comentat.
I, tot i que avui en dia les persones plurisexuals parlem d’atracció cap a gèneres, cap a alguns, molts, tots, el que sigui, i no parlem només de dos gèneres, ni ens centrem en els sexes, la història amb la que se ‘ns ha construit parla només de ‘sexes’ i específicament de dos ‘sexes’, i és per això que estaré parlant a partir d’aquí.
Hem de recordar que tant socialment com científicament s’ha parlat de nosaltres des de fora, des de dalt, des del ‘poder’. En aquesta història nosaltres només érem mers objectes d’estudi on constantment se’ns definia sense que nosaltres tinguéssim ningun poder en tota aquesta definició i explicació. I actualment se’ns veu socialment d’unes formes concretes i amb uns estereotips justament per com se’ns ha definit des de fora en aquesta història, no des de nosaltres mateixes.
Teoria de la inversió sexual
Abans de que apareguessin els conceptes d’orientació sexual, en el s. XIX, les pràctiques entre persones del mateix ‘sexe’ eren penalitzades en molts països ‘occidentals’, i també moralment i socialment castigades. Se les anomenava pràctiques ‘contra natura’. No es veien igual si eren persones llegides com d’un ‘sexe’ o altre, com tampoc segons com eren aquestes pràctiqus, però no tinc temps per a entrar molt aquí.
En aquest context van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar, sobretot, ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia, sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. Recordem que allò natural és exempt de ‘càrrega’ moral, ja que no s’escull. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptada socialment, no estan excemptes de voler ser corretgides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en l’enfermetat per a que se les sotmeti a ‘tractament’. No tots els que van fer teories all respecte volien que fossin tractades com una enfermetat erò al final el que va perdurar i es va agafar va ser això.
La teoria que més va ressonar va ser la de la inversió. Aquesta teoría partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre per nassos entre persones dels dos sexes oposats, i que per tant, quan et senties atreta per una persona del mateix sexe volia dir que la teva psique, la teva ment, era del sece oposat al que se’t llegia físicament. O sigui, que erets invertida.
Hermafroditisme psicosexual
En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes per els dos ‘sexes’ eren persones que tenien psicològicament els dos ‘sexes’, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquesta cas, la meva psique ‘femenina’ es sentiria atreta pels homes i la meva psique ‘masculina’ per les dones.
Però no és tan simple. De fet, tot i que va aparèixer i s’utilitzava el terme, a les persones que es dedicaven a estudiar les nostres sexualitats, la tractaven d’una forma particular. En realitat, l’atracció cap als dos ‘sexes’ serà tractada com una cosa que molesta inclús en les dades i com una cosa més viat irreal.
Podem veure, per exemple, una cita de Havellock Ellis, on parla de l’hermafroditisme psicosexual en l’úlima edició del ‘Sexual Iversion’. Al ser l’última versió del text, en comptes d’utilitzar hermafroditisme psicosexua ja s’utilitzava la paraula bisexual. Però per a que ens entenguem el concepte era el mateix, atracció cap als dos sexes amb una idea d’inversió sexual. En aquesta cita, que és una mica llarga, apareixen les metàfores que he comentat anteriorment (en negreta):
“La més simple de totes les classificacions possibles, i aquella que jo he adoptat en edicions anteriors del present estudi, simplement busca distingir entre aquells que, no sentint-se atrets exclusivament cap al sexe oposat, se senten atrets exclusivament cap al mateix sexe, i aquells que se senten atrets cap als dos sexes. El primer és l’homosexual, s’origini o no la sev atracció per una inversió genuïna. Els segons són els bisexuals o, com van ser sovint abans anomenats, seguint a Krafft-Ebing, hermafrodites psicosexuals. Semblaria que hi hauria una ample i simple agrupació de totes les persones sexualment funcionals en 3 divisions completes: l’heterosexual, el bisexual i l’homosexual.
No obstant, aquesta classificiació primària sembla que no té utilitat pràctica. El grup bisexual introdueix incertesa i dubte. No només que una tran proporció de persones que podria considerarse normalment heterosexuals han experimentat en les seves vides un sentiment que podria anomenar-se sexual cap a individus del mateix sexe, sinó que a més una gran proporció de persones que són definitivament y remarcadament homosexuals s’ha vist que han experimentat atracció sexual cap a, i han tingut relacions amb, ersones del sexe oposat. La pressió social, instant a totes les persones a passar pel canal sexual normal, és suficient per a desenvolupar aquest tipus de gèrmens d’heterosexualitat que les persones homosexuals poden posseir, que les faria bisexuals. En la majoria de les persones adultes bisexuals semblaria que la tendència homosexual és més gran i més orgànica que la tendència heterosexual. (…) Per tant, encara la divisió en heterosexual, bisexual i homosexual és una útil divisió superficial, en prou feines és una divisió científica.”
“La majoria dels bisexuals prefereixen al seu mateix sexe. És curiosament estrany trobar una persona, sigui home o dona, que, per elecció tingués relacions amb els dos sexes i prefereixi al sexe oposat. Això semblaria indicar que els bisexuals realment serien invertits.”
Volent crear un aparell de discursos en el que es vulgui, sobretot, salvaguardar a l’heterosexualitat d’una posició de privilegi (o sigui, imposar que sigui la més gran de les veritats i realitats) tot allò que pugui arribar a molestar són coses que creen dubte i incertesa. I com sabreu, el que molesta s’ha de trure del mig.
Tot i que es digui sovint de nosaltres que estem confoses i no sabem el que volem, a sabem que no som les persones bisexuals les que realment creem el dubte o la incertesa, sinó acceptar la nostra possible existència quan s’intenta passar perr un aparell de control com és el de l’heterosexualitat obligatòria.
