deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (II – ciència i el binari natural/cultural)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Segona part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la segona part. La primera la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Ciència moderna occidental i positivisme

Les estructures de poder són construïdes per la cultura, tot i que no només són expressades a través de la simbologia o el llenguatge, sinó també a través del que anomenem ciència.

La ciència (moderna occidental) és considerada normalment com una feina ‘objectiva’ que fan unes persones que ens fem anomenar ‘científiques’. El positivisme és precisament això, és la forma en la que es suposa per defecte que funciona la ciència: diu que som observadores externes sense influències socials de cap tipus que podem veure, entendre, la realitat exactament com és. Aquest punt de vista és, per a mi, irreal.

Observar, és una forma de llegir, està influït per la nostra llengua, la nostra cultura, per les estructures que arrosseguem. Inclús, escollim els objectes d’estudi basant-nos en paràmetres culturals. A més, també observaré les coses que es corresponguin amb un cert interès als projectes que tinc, al que vull arribar, als interessos, ja no només socials o polítics, sinó també econòmics. L’observació neutra és una ficció, i l’objectivitat no és absoluta, sinó relativa a una cultura, i a una interacció entre la persona que observa i l’objecte observat.

La ciència, al utilitzar la cultura per a observar, definir, interpretar, està en realitat plena de metàfores. Metàfores són, per exemple, quan al llarg de la història de la biologia cel·lular s’ha explicat la unió de l’òvul i l’espermatozou a través d’estereotips assignats com a femenins i masculins. Per exemple, anomenar als espermatozous com ‘armes’ o ‘pretendents’ que ‘lluiten’, i van a buscar a l’òvul contra corrent, on aquest espera ‘passivament’ i atrau a un munt d’ells, on sembla que finalment només un aconsegueix ‘fertilitzar’ l’òvul, on aquest a la vegada ‘tanca les portes’ a altres ‘pretendents’. I qui no vegi la càrrega social aquí és que està immerse en el total positivisme.

El que al principi són metàfores, càrregues culturals, quan passen a ser acceptades i recolzades passen a veure’s com ‘racionalitats’ o ‘objectivitats’. Per tant, el que anomenem ‘racionalitat científica’ és un concepte abstracte que no fa més que tornar a escriure la història de les ciències vista pels vencedors. I qui són els vencedors? Qui són els que escullen el que s’accepta o no en ciència? Les classes dominants. Aquelles persones que ja de per sí mateixes estan en una posició de privilegi respecte les estructures de poder. La ciència, la racionalitat científica, està escrita per l’home cis heterosexual blanc sense diversitat funcional de classe mitja/alta. Aquests són els vencedors. Això no vol dir que les persones que fan ciència siguem totes homes cis heteosexuals blancs, etc, sinó que el que s’accepta i el que no, passa per aquest filtre del privilegi. I, al final, els estudis, les conclusions, que perduren, que s’accepten, són aquells que encaixen millor en les estructures, que ajuden a sustentar-les o que provenen d’ella.

I m’agradaria fer un petit apunt: si en ciència hi ha hagut coses que han canviat i han trencat amb aquestes descripcions privilegiades ha sigut gràcies a activistes, que moltes o algunes d’elles també eren i són científiques. Amb això vull recalcar que el gran treball i valor de l’activisme i de les nostres posicions polítiques des de l’opressió han aconseguit aquests canvis. Perquè per sí sola la ciència no ho ha fet.

La ciència moderna, per tant, està unida a la representació del món pròpia de l’individu que se sent exterior al que l’envolta, a la vegada que tracta d’explotar-lo i dominar-lo. Aquesta és en bona part la ideologia que hi ha darrera de la ciència moderna. Aquest mantell de ‘racionalitat’, ‘objectivitat’ i ‘neutralitat’ és una forma d’emmascarar la ideologia que existeix darrera d’allò científic, proclamant així el seu saber exempt d’ideologies i que mereixi d’aquesta forma que se la tingui en compte de manera privilegiada per a resoldre problemes.

Natural/cultural

I, una cosa que està molt relacionada amb el tema de la ciència, és el binari natural/cultural, perquè és un binari que s’utilitza constantment per a reforçar estructures, que a més utilitza la ciència, al mateix temps que la ciència l’utilitza a aquest.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i utilitzat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corregir’.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te d’una forma o comportar-te d’una altra. I sotmetre’s a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció. Has d’escollir, i has d’escollir bé. I tot i així, el veure’t com algú que pot (lliurement) escollir també és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Allò primitiu, per això, és vist com lligat a la natura que no està dominada per allò cultural i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat, serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures. I és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la natura per a excusar un comportament, o sigui considerar alguna cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses. Si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure una malaltia a curar), però si és una cosa socialment acceptada la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com el correcte sortirà ben parat en tot aquest embolic.

Jo em posiciono bastant amb la idea de que el binari cultural/natural és un binari fictici. Si més no, per què allò cultural no és natural si existim culturalment EN la natura? Aquest binari, aquesta diferenciació, prové de la mateixa visió de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Tota producció cultural és natural i la natura no és immutable. Natural/cultural no és un binari, és interacció. És intraacció. És una relació entre coses, subjectes, objectes, observadors, que interactuen dins de sí mateixa.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *