la competitivitat en les relacions: del discurs de la compersió al de la cooperació

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita, evidentment, implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i l’altra (o les altres) queda fora (excloses). La idea de que s’ha de lluitar per aconseguir alguna cosa pot estar basada en la suma de vàries creences, normes socials i desitjos induïts moltes vegades per aquestes creences i normes (o també perquè no hi tens més remei, ja que no entrar-hi implica, com veurem, quedar-se totalment fora, exclosa, i no poder ni tan sols poder rebre cures o un mínim de reconeixement). Aquestes creences i normes són, per exemple, la suposició d’escassetat (on es creu que només una o poques poden obtenir alguna cosa perquè escasseja), la suposició de propietat (només una persona pot obtenir aquella cosa i ser-ne la propietària, evitant que les altres també la puguin gaudir), o la voluntat d’acumulació (com més quantitat tinguem d’alguna cosa millor, i això també passa per evitar que les demés en tinguin o que en tinguin en una quantitat més limitada). Per tant, sota aquestes premises per poder obtenir alguna cosa has d’excloure a altres persones.

En l’estructura monògama les relacions poden donar certs privilegis (per exemple, tenir una parella et dóna una sèrie de privilegis socials), et poden donar cert prestigi (per com està considerat socialment tenir un cert tipus de relació amb un cert tipus de persona) o bé s’hi pot obtenir algun ‘benefici’ al consumir-les (no només de forma física o sexual, com es sol assenyalar, sinó també de forma emocional). Per tant, les relacions poden acabar veient-se com un ‘trofeu’; o més aviat podriem dir que per defecte en la nostra societat les relacions es veuen com un ‘trofeu’. Aquesta idea prové del pensament monògam i es repeteix en les no-monogàmies de pensament monògam: acumular més trofeus i/o seguir consumint relacions. Això, juntament amb les creences presentades anteriorment, fomenten la competitivitat que es donaria per a poder obtenir aquest tipus de prestigis o beneficis. A més, per altra banda, tot i que el que es vulgui en una relació no sigui una espècie de trofeu o de prestigi, si el que es vol és afecte, atencions, compartir, compromisos o cures, degut a la mateixa creença d’escassetat, o a la de que només una o poques persones hi poden accedir, també fa que s’acabi competint sense necessitat de voler obtenir cap premi en ‘especial’. Finalment, això acaba arrossegant a totes aquelles que no entrarien a competir per a obternir trofeus ni consumir, o encara que no creiessin que l’afecte, les cures o els compromisos no es puguessin compartir amb altres persones, ja que en aquest context, que ja és competitiu de per sí, el risc és quedar-te exclosa.

Una de les conseqüències de la competitivitat és l’exclusió, que vindrà donada la majoria de vegades per qüestions estructurals: la persona que té menys característiques que la fan bona per competir en aquelles circumstàncies. Si parlem de relacions pot ser des de la menys guapa, a la més introvertida i/o que té menys facilitat per poder socialitzar, passant per la que menys diners té, la que té menys capacitats (socials, emocionals, o físiques), o la que el seu gènere fa que la seva relació no pugui competir amb el privilegi d’una relació entre dues persones de gèneres diferents. No totes les persones partim des de la mateixa posició, algunes estem col·locades en una posició estructuralment inferior comparades amb altres persones respecte una relació en comú. Aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent. Fomentar aquest tipus de competitivitat acaba reproduïnt quins són els valors socials ‘positius’ marcats per les estructures i s’acaba reproduïnt violència estructural: masclisme, heterosexisme, racisme, gordofòbia, capactisime, classisme, etc.

Aquesta lluita, a més, porta a moltes a un desgast energètic, de temps i d’atencions considerable degut a que quan estàs competint has de focalitzar-te molt en aquella relació per aconseguir ser reconeguda. Degut al desgat de recursos sense que hi estigui havent un ‘intercanvi’ prou just o sensible, s’acaba arribant a una explotació (que beneficia a la persona que hi ha ‘al mig’ per la que s’està competint), un desgast energètic i també a una alienació (ja que al final tampoc et queda temps per altres persones o relacions).

A partir de la meva experiència he pogut vivenciar i detectar tres tipus de situacions diferents en les que se sol donar competitivitat en les relacions. El primer tipus de situació es donaria per com generem i creem els espais que compartim; dient ‘crear espais’ em refereixo a espais també virtuals (grups de debat, fòrums, grups de whatsapp, etc), no només físics, i no només a través de com es reparteix l’espai, sinó també les normes i referències que s’hi creen (explícites i implícites) entre molts altres factors. Normalment per defecte se sol pensar molt poc en aquest aspecte i tots els espais acaben reproduint estructures de poder i jerarquies: un exemple simple seria el d’un pis estàndard on l’habitació principal sol ser pensada per una parella i no per a que hi puguin dormir més de dues persones juntes, reproduint l’estructura monògama i amatonormativa. En aquest exemple es dóna el cas de que per a poder dormir amb companyia, la lluita per aquest espai i a la vegada per veure qui el pot ocupar, pot estar excloent a altres persones. Però si anem a casos més complicats, podriem pensar-nos com organitzem normalment els esdeveniments socials on queda poc espai per a pensar com es gestionen les interaccions tenint en compte totes les estructures, i moltes persones queden excloses de la possibilitat de poder connectar amb altres persones que hi assisteixen, reproduint capacitisme (les persones amb menys capacitats socials quedarien més excloses), pressions estètiques, entre molts altres factors.

El segon tipus de situacions competitives es donarien quan una persona que està tenint dues o més relacions no és sensible a com tracta a aquestes i les posa en situacions en que han de competir entre elles. Això acaba beneficiant a qui li és molt més fàcil aconseguir tenir una relació més ‘reconeguda’ socialment degut a tenir més privilegis. Per exemple, una relació entre un home i una dona gaudirà de més privilegis i serà més fàcilment reconeguda que la de dues dones; o bé, una relació amb una persona amb unes capacitats socials més grans també podrà ser més reconeguda socialment com a relació. I, finalment, una altra situació de competitivitat es donaria si és la teva metarelació (la relació de la teva relació), o tu mateixa, la que voldria (de forma conscient o inconscient) competir amb l’altre, posant-vos en una situació de competició intentant fer-se amb la relació que teniu en comú a través de mecanismes molt diversos.

Les situacions de competitivitat poden portar fàcilment a emocions relacionades amb l’exclusió, o amb la por a aquesta exclusió, o bé a aquest sentiment constant de comparació en la que et sents petita, especialment quan et compares en termes estructurals (si pateixes, per exemple, de gordofòbia, capacitisme, entre d’altres estructures, és molt probable que aquest sigui un motiu més de sentir aquesta por i d’estar constantment sentint que has de competir amb qui no pateix aquestes opressions i estructures). Aquestes emocions es podrien traduir i interpretar moltes vegades també com ‘gelosia’. Normalment quan es parla de gelosia es sol assenyalar només com un conjunt d’emocions que provenen de falses creences i de la necessitat d’apropiar-se d’una altra persona (com que jo vull que una persona, la meva parella, sigui de la meva propietat, quan està amb una altra persona això em genera unes emocions que em fan sentir malament). Aquesta forma tant excessivament resumida d’explicar la gelosia esborra totes les altres vegades on aquest conjunt emocional prové de situacions on se t’està tractant d’una forma injusta respecte altres persones o bé que estàs patint una situació d’exclusió o de competició.

Una de les coses que no parem de repetir en entorns no monògams és que s’ha d’aconseguir substituir la gelosia per la compersió (sentiment de felicitat o plaer degut a que la teva relació està amb una altra persona que no ets tu). Aquest èmfasi cap a la compersió desvia totalment l’atenció de com tractar la gelosia intentant substituir-la per una altra suposada emoció que no permet poder assenyalar situacions injustes i a la vegada no deixa de recaure en un ideal absurd de fer èmfasi de que ens hem de sentir d’alguna manera quan les persones amb les que ens relacionem estan compartint quelcom amb altres persones. Si en els mites de l’amor romàntic i la monogàmia, la gelosia és una mostra d’amor, en els discursos no monògams s’ha substituit per la compersió com l’ideal de mostra d’amor. Però aquesta compersió no es tradueix en accions concretes que ajudin a generar relacions més o menys justes, sinó més aviat la desvien i treuen l’atenció en intentar analitzar d’on podria provenir la gelosia, especialment quan es tracta de situacions d’exclusió, competició o d’altres situacions injustes.

Realment què soluciona subtituir tot tipus d’emoció interpretat com a gelosia per la compersió? És necessari que jo hagi de sentir alegria? No dic que no estigui bé o que no sigui bonic sentir alegria, sinó que em plantejo si és necessari. No és millor parlar de quines propostes podem presentar per evitar relacions de maltracte, quines són les formes més justes o no de relacionar-se per a també ocupar-nos i responsabilitzar-nos de les emocions que provoquem a altres en situacions injustes o violentes? Una proposta alternativa, més pràctica, a la compersió és la cooperació. La cooperació ens permet tenir en compte a les demés persones, a la seva existència, i per tant a pensar com ser sensibles les unes amb les altres per no posar-nos en situacions de competició. Ens permet pensar en accions, en entendre quina és la situació de cadascuna, en comptes de centrar-nos simplement en substituir una emoció per una altra, com si això arreglés alguna cosa. La cooperació ens permetria deixar de voler ‘curar’ les meves emocions, inseguretats i pors, generant-ne a les demés, que és el que passa molts cops quan ‘per curar les meves inseguretats’ responem competint i excloent a d’altres. Això no vol dir que no ens haguem de ‘curar’ ni que no haguem de prestar atenció a allò que s’està sentint; però en comptes de competir i fer fora a una altra, potser podriem ser conscients de l’altra i ajudar-nos entre totes a curar-nos les ferides que el patriarcat i el capitalisme ens han anat deixant.

Share