sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

xerrada sobre no-monogàmies a Girona el 18 de març

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El proper dilluns dia 18 de març, a les 18h, estaré a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, parlant sobre no-monogàmies des d’una perspectiva crítica, feminista i responsable. La xerrada serà divulgativa, per introduir conceptes bàsics. Ens veiem dilluns a Girona!

Dia: 18 de març
Hora: 18h
Lloc: Biblioteca Carles Rahola (C/ Emili Grahit, 4C, 17002 Girona)

Share

rapidesa, capitalisme relacional i acumulacions d’afectes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 6 de febrer. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: capitalisme relacional, capacitisme, misautismia, consum, objectificació, competitivitat, apropiació

Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.

Per algunes coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono. Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de “mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de capacitats (i discapacitats).

Per a mi connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.

Degut a aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere, sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.

Però aquesta exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte, d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa, sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.

Això passa en la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran per part d’algunes.

També passa amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però explicar-li això a un nen de 3 anys).

La cooperació i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin, sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema competitiu i d’acumulació d’afectes.

Jo no sóc monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres versions, una mica més liberals, de la monogàmia.

Si trenquem amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos. I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.

Share

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

la multiplicitat de la violència monògama

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: violència monògama, apropiació, exclusió, consum, invisibilització, esborrat, agressions físiques i verbals, tècniques de dominació i manipulació, violència institucional i estructural, estereotips, discriminació

Voler parlar de violència monògama és complicat ja que, per un costat, primer hem d’aconseguir poder parlar de la monogàmia com una estructura de poder (no tant només com un recompte de número de relacions de parella i/o sexuals), i a la vegada també hem de parlar de la violència d’una forma més àmplia que no pas només d’agressions físiques o verbals. La violència simbòlica, per exemple,és també un tipus de violència, que col·loca a qui la rep en una posició vulnerable respecte a d’altres; una posició que pot acabar també afectant en molts àmbits: l’econòmic, l’emocional, el mental i la salut de forma general.

La dificultat de parlar de la violència que genera la monogàmia parteix del fet de que no funciona de la mateixa manera quela majoria de les estructures i per això molt sovint, fins i tot dins de la complexitat de parlar sobre estructures, aquesta és difícil de mostrar. La majoria d’estructures tenen un grup privilegiat que compleix unes característiques (per exemple, els homes, les cigènere, les blanques, les primes, etc) i un grup oprimit amb unes altres característiques (per exemple,les no heterosexuals, les neurodivergents, les trans, etc). La violència en aquestes estructures s’acostumaria a produir des del grup privilegiat cap al grup oprimit de formes múltiples (moltes vegades no resulta simple fer aquesta separació totalment binària, i pot ser molt més complex que això, però per aque ens entenguem ara podem simplificar el funcionament així). La diferència (i el que ho complica també més) és que en la monogàmia els grups de privilegiades i oprimides no són fàcils de dibuixar o descriure i, de fet es generen diferents tipus de grups d’opressores i d’oprimides, diferents eixos.

El primer cop que intentem entreveure la monogàmia com una estructura de poder solem veure com a grup privilegiat a les persones monògames (enteses com les persones que tenen pràctiques monògames, que només estan obertes a tenir una relació de parella i sexual) i a les oprimides com aquelles que practiquen no-monogàmies (aquí hi hauria un ventall molt ampli de filosofies relacionals i no totes es veurien afectades per aquest eix de la mateixa manera). Tot i que evidentment existeix una mala imatge de les pràctiques no monògames i una certa discriminació i impediments estructurals i institucionals i, per tant, existeix el privilegi cap a aquelles que practiquen la monogàmia, l’estructura monògama és molt més complexa i genera privilegis i opressions demoltes més maneres.

Per exemple, anant més enllà d’això, Na Pai va apuntar en el seu text “Desmuntant la cultura de la monogàmia” que en aquesta estructura de poder les mateixes persones que oprimien eren oprimides: l’opressora i l’oprimida eren les components de la parella que pel fet de “posseir-se” l’una a l’altra s’oprimien mútuament. Aquest és un altre eix diferent al plantejat anteriorment i també una forma de funcionar i de violentar de la monogàmia, i un plantejament que em va ajudar una mica més i millor a entendre la monogàmia com a estructura de poder. No obstant, a aquests plantejaments també seguia faltant-los alguna cosa que no permetia entreveure algunes violències que surten de la monogàmia i de la nostra forma d’estructurar relacions, com per exemple l’amatonormativitat, que esborra relacions fora de la parella i invisibilitza violències que van més enllà de la parella.

L’autori del text “Lo contrario del amor es la amistad” va ser absolutament genial assenyalant l’amistat com l’alteritat de la parella i per tant, va mostrar un eix on es podia veure a aquesta alteritat com aagredida i oprimida per les jerarquies relacionals que col·locaven a la parella en una posició privilegiada. Això va ser per mi un punt d’inflexió en el aprofundiment per entendre tot aquest entramat estructural. Aquell canvi a l’hora de veure els estats d’oprimida i opressora en l’estructura monògama em va fer adonar de que la violència que la monogàmia exercia era molt més complexa, i em va ajudar a entendre moltes violències invisibles que portava patint des de feia anys.

Per tant, podríem destacar tres eixos diferents d’opressores/oprimides per l’estructura monògama: l’eix pràctiques monògames/pràctiques no monògames, l’eix component de la parella/component de la parella, i finalment l’eix parella/amistat (o resta de relacions). Cada un d’aquests eixos expressaria la violència exercida de formes diferents. M’agradaria en aquest text poder començar a posar nom a algunes d’aquestes violències, tot i que no pretén aprofundir-ne molt, al menys per ara. El que faré, per tant, és donar algunes idees superficials sobre com crec jo que s’expressa cada una d’aquestes violències en cada un d’aquests eixos.

En quant a la violència monògama que vivim les persones amb pràctiques no monògames,aquesta sol ser, per una part, institucional: impossibilitat per accedir a molts dels privilegis que té l’estructura monògama que s’obté amb el matrimoni, o derivats com la parella de fet, com són aspectes econòmics o aspectes legals sobre la criança, o bé també permisos per viure i treballar. També es pot expressar a través de com es solen distribuir els espais pensats per a parelles monògames (les distribucions, per exemple, dels pisos, sol centrar les relacions en un tipus de família nuclear). Per un altre costat, també existeix un tipus de discriminació a través de l’assignació d’un tipus d’imaginari social negatiu (com estereotips) sobre les persones amb pràctiques no monògames: portadores d’ITS, persones amb les que no es pot confiar,que no es comprometen, inestables, immadures, etc (de fet s’assemblen molt als estereotips assignats també a les persones bisexuals). Aquest tipus d’imaginari social és un tipus de violència simbòlica que no s’ha de minimitzar, doncs pot produir problemes de salut mental, així com també dificultats per trobar feina o perdre la feina o relacions afectives (en el cas de que es surti de l’armari). No obstant, no afecta igual a totes, ja que per exemple les dones podrien patir una càrrega molt més violenta quan es veuen associades a tot aquest imaginari, i els homes no es veurien tant afectats ja que les pràctiques no monògames els són més acceptades socialment; o bé les bisexuals que ja tenim aquesta càrrega d’estereotips, o bé les persones racialitzades que també hansigut assenyalades a través de la mirada europea blanca com a persones de cultures promíscues i no monògames. O sigui, al ser una estructura de poder, s’ha de tenir en compte també la intersecció amb altres estructures i que no afecta a totes de la mateixa manera.

Com comentava anteriorment, les components de la parella poden exercir-se mútuament també un tipus de violència monògama. La parella, com a construcció social que afavoria especialment als homes per apropiar-se de les dones, parteix del concepte de propietat. L’apropiació genera dins de la mateixa parella desempoderament, explotació i falta d’autonomia. Aquests mecanismes acaben generant violència de molts tipus: des d’agressions físiques (arribant a assassinats, especialment feminicidis), control i vigilància, exigències i apoderament sobre el cos, ment i emocions de l’altre, violència verbal, manipulació, tècniques de dominació per a que no puguis compartir amb altres persones, passant per generació de relacions de poder (anomenades comunament “relacions de dependència”), afavorint també problemes de salut (especialment mental). Tot i que normalment l’apropiació es dóna més en un sentit que en un altre (sobretot de part de l’home cap a la dona), es pot acabar generant també certa violència monògama per part de les dues cap a les dues en diferents graus segons molts altres eixos (la transversalitat i interseccionalitat un altre cop).

Finalment, el tipus de violència que s’acaba exercint des de la parella cap a les relacions externes a la parella, les “alteritats”, també és un altre tipus de violència monògama. Aquesta, s’expressa més com a invisibilització i esborrat degut a que el reconeixement relacional està centralitzat en la parella (o parelles principals) i, per tant, s’esborra el de les demés relacions (que no siguin familiars). Les relacions fora de la parella acaben sent invisibles, no reconegudes, aquelles que queden als marges de les cures, el temps, o el ser tingudes en compte; són les relacions que reben normalment les conseqüències de les jerarquies de les relacions. Aquestes relacions també acaben caient en el consum, especialment de part dels dos components de la parella, l’explotació degut a la invisibilització del que s’obté d’elles sense no tornar-ho a canvi. Exemples d’aquest tipus de violència són que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o que se les recorda que “només” són amistats (col·locant-les en una posició on no puguin demanar res si ho necessiten), o bé que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació o que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. També s’expressa com a exclusió de totes aquelles que no encaixem amb els cànons corporals, emocionals o mentals (gordes, lletges, amb menys carisma, neurodivergents, amb diversitats funcionals o discapacitades, etc).

Es podria dir, per tant, que la violència monògama, i la monogàmia com a estructura de poder, funciona de formes molt múltiples, no només per les diverses formes que té d’expressar-se, sinó també per la diversitat d’eixos que presenta. Per tant, es poden entreveure violències en un ventall molt ampli, que passa des de la discriminació pel fet de tenir pràctiques no monògames, passant per la violència de la possessió de la parella, acabant pel consum, esborrat, invisibilització i exclusió de les persones de fora de les parelles principals.

Share

privilegis i ocupacions d’espai: més enllà de l’home i de la parella

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: privilegis, estructures de poder, ocupació de l’espai, invisibilització, menció de masclisme, parellocentrisme, amatonormativitat, monogàmia, cissexisme, racisme, gordofòbia, capacitisme, neurocapacitisme, sexe

 

Des de fa temps que en els meus textos solc parlar de relacions de forma general per incloure tot tipus de relacions (no només les de parella, romàntiques i/o sexuals, sinó de tot tipus) per a mostrar, no només la importància que tenen altres relacions que no són les de parella, sinó també per parlar de com se solen tractar i menystenir aquestes relacions. A més, també en molts textos també parlo de forma general de “privilegis” o “persones amb privilegis” per parlar de persones privilegiades per totes les estructures de poder, no només per referir-me als homes privilegiats pel sexisme o masclisme. Moltes vegades, inclús, per a exemplificar-ho anomeno algunes estructures més enllà del masclisme per a que sigui més “evident” de que hi ha moltes més persones que ens beneficiem d’estructures de poder.

Tot i així, m’he adonat de que sovint moltes persones quan llegeixen aquests textos segueixen interpretant “relació” com a “relació de parella” o “relació sexeafectiva” (per molt que insisteixi en que no és així) o bé quan parlo de “privilegiats” solen tendir a considerar només a “homes” o a només aplicar-ho a homes. Això m’he adonat a partir dels comentaris sobre aquests textos o comentaris en activitats, tallers o xerrades, i m’ha sorprès molt. No obstant, tenint en compte que gairebé tots els discursos estan molt centrats en el masclisme i en les problemàtiques de parella, ens és molt difícil sortir del paper de que les dones són sempre víctimes (i mai poden ser opressores, que és una de les implicacions d’acceptar que hi ha altres estructures de poder) o bé ens fa creure, des del privilegi de parella o des de la mirada amatonormativa, que el parellocentrisme no pugui ser també generadora de violències, especialment quan estàs dins d’una relació de parella (o més d’una).

Estic bastant cansada de que en entorns no monògams o poliamorosos, per exemple, es repeteixi constantment i s’assenyali que els homes ocupen molt d’espai i que no saben ni poden cuidar (a dones, especialment) mentre a la vegada s’ignora (o es vol ignorar) la infinitat de persones amb privilegis que dins del poliamor ocupen molt d’espai respecte a les que no tenen aquells privilegis i tampoc saben cuidar a aquelles que no els tenen: persones neurotípiques, persones blanques, persones cisgènere, persones heterosexuals, persones primes, persones guapes i/o carismàtiques, persones sense discapacitats o sense diversitats funcionals, etc (jo també m’incloc en alguns d’aquests grups). També inclouríem, òbviament, a les parelles. Tots aquests privilegis i la quantitat d’espai que ocupen i ocupem les persones que els tenim/tenen queden totalment amagats. No vull amb això negar la quantitat de privilegis que tenen els homes ni l’espai que ocupen, sinó que vull assenyalar que a part dels homes hi ha moltes més persones que dins d’aquestes comunitats es beneficien de molts privilegis, així com que ocupen molt d’espai fins al punt de que tots els discursos i temàtiques sempre giren al voltant seu.

Per exemple, per què tots els discursos sobre gestió emocional, sobre comunicació o sobre ”energia de la nova relació” (new relationship energy en anglès, o NRE) sempre giren al voltant de les necessitats de les persones neurotípiques i només al voltant de la parella o de l’amor romàntic i del sexe? Per què gairebé sempre es parla de relacions entre homes i dones cisgènere i les seves problemàtiques? Per què quan es parla de cossos i sexe sempre es parla en uns termes extremadament cissexistes? Per què mai es parla de l’exclusió que viuen les persones gordes, lletges o poc carismàtiques dins del món relacional? Per què sempre som gairebé totes tant blanques en tots els esdeveniments sobre poliamor o no monogàmies? Per què?

En termes d’ocupació de l’espai i del discurs hem de mirar més enllà i adonar-nos de que hi ha molts més privilegis que els masculins, i que en alguns contextos fins i tot poden pesar molt més d’altres privilegis (no en tots, òbviament, depèn del context). L’ocupació de l’espai no és només una qüestió física, de presència i representació, és una qüestió de com s’articulen els discursos, de quines són les problemàtiques que sempre toquem i com les enfoquem. Però el que no podem fer és passar-nos el dia assenyalant uns privilegis (aquells que ja estan més acceptats que existeixen) mentre ignorem tota la resta, especialment perquè aleshores gairebé totes, per no dir totes, ens hauríem de revisar. I és que ens hem de revisar.

Share

‘memòries d’una C’ a València el 24 de novembre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

El dissabte dia 24 de novembre estaré a la ciutat de València per repetir per quarta vegada ‘memòries d’una C’. L’activitat l’organitza Poliamor València i per anar-hi cal inscripció prèvia enviant un correu electrònic a poliamorvalencia+talleres@gmail.com. L’horari serà de 18h a 20h i el lloc és El Ventanal (C/ Fra Pere Vives, 13-15).

El preu de l’activitat és, com sempre, gratuïta amb donatius/taquilla inversa. Si no pots fer cap aportació econòmica no dubtis en venir!

Tota la informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/361103404667507/

Us deixo amb la descripció de l’esdeveniment:

“A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. Finalment C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que utilitza la lletra C com a metàfora sobre les relacions excloses, desapoderades, marginades, i en definitiva, les menys tingudes en compte quan gestionem emocions, quan parlem de relacions, de no-monogàmies, de poliamors; en definitiva, quan parlem d’amors o d’afectes. Es parlarà de jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb la monogàmia i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies.

Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Es parlarà a través de la teoria, però també, i sobretot, a través de l’experiència i les emocions relatades en un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents”

Share

relacions horitzontals també des del dubte i des de la dificultat per expressar-nos

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: dos braços on hi ha escrit en un “indecise” i en l’altre “confosa”]

 

Avís de contingut: neurocapacitisme, obligatorietat de saber el que vols, obligatorietat de saber expressar, exclusió, jerarquies

 

Com ja he comentat en altres textos (com per exemple, a “el compromís com a acte revolucionari”), la majoria de les coses que es comparteixen en una relació són coses que no són (normalment) escollides entre les persones que la composen. Les coses que es comparteixen i els pactes o compromisos no es solen parlar, ni decidir ni prendre, sinó que venen donats per defecte a través d’unes normes implícites segons el tipus de relació que s’hi estableix: per exemple, si tens una relació de parella amb una persona es pressuposa que serà amb ella amb qui aniràs de vacances o acabaràs en algun moment compartint habitatge i finances.

Aquesta forma de “construir” relacions en realitat no construeix la relació, sinó que fa que es creï o es generi a través de normes (socials) que l’arrosseguen i li solen imposar també jerarquies (tant entre les persones que composen la relació com cap a altres persones/relacions). Els compromisos que es no-prenen (o sigui que venen implícits) no són sensibles al context ni les necessitats de les persones que composen la relació. Com ja havia apuntat també anteriorment, una forma alternativa més sensible de construir relacions i compromisos en aquestes relacions és fent explícit el què es vol compartir, parlant i deixant més clar entre les persones que la composen de què tracta la relació, i quins compromisos es volen prendre juntes. Aquests compromisos, però, no només haurien de ser explícits, sinó que puguin ser presos en un espai segur i en que totes realment puguin expressar-se sense coacció.

Hi ha hagut, però, una confusió bastant gran entre la necessitat de prendre les decisions de forma explícita amb que les persones haguem de saber sempre el que volem o el que necessitem i que a més ho haguem de saber expressar sempre de la millor manera. Hi ha moltes persones que consideren inclús violent que l’altra persona no sàpiga o no tingui clar el que vol o no sigui capaç d’expressar-ho de la forma que es considera “sana” (expressió que, sincerament, no m’agrada gens). Això genera, no només una pressió molt gran cap a totes, sinó a la vegada una jerarquia on només les més capacitades per decidir-se, a entendre el que necessiten en un temps considerat socialment “normal”, o a poder-ho expressar amb la claredat que es reclama, tindran el privilegi d’entrar en aquest discurs.

La creença de que per a poder tenir relacions horitzontals has de tenir clar el que vols i el que necessites és capacitista (especialment neurocapacitista), tot i que òbviament afecta a moltes persones no travessades pel capacitisme perquè aquesta incapacitat a l’hora de saber el que volem la podem sentir totes en alguns moments de la nostra vida. La necessitat d’establir pactes explícits no implica la necessitat de saber el que es vol i el que es necessita. És absurd pensar que si no podem establir un pacte concret implicarà automàticament que ens deixarem arrossegar. Que no sàpigues el que vols o necessites es pot respectar sense que es caigui en establir compromisos implícits i jeràrquics. Precisament la idea de trencar amb els compromisos sistemàtics implícits per crear-ne de sensibles és també per tenir-nos en compte amb les nostres especificitats, per tant també amb les nostres no capacitats.

Dir que no saps el que vols ni el que necessites també és ser explícita (una cosa que sovint oblidem perquè sembla que només es poden parlar les coses quan està tot clar i treballat, i precisament es tracta del contrari, compartir-nos i acceptar-nos en els nostres processos). Creure que no es poden pactar coses ni comprometre’s ni parlar sobre com sentim la relació si l’altre no ho té tot clar és bastant reduccionista ja que hi ha moltes formes de parlar, pactar i comprometre’s. Per exemple, es poden parlar dels dubtes que sentim o de les coses que tinguem una mica més clares que potser no volem per intentar moure’ns al voltant d’això; es poden establir pactes temporals depenent de com l’altre pugui anar-se adonant del que necessita, etc.

També es redueix molt la problemàtica a “saber-ho expressar” (o sigui, saber expressar les necessitats o voluntats en la relació) sense tenir en compte que moltes tenim dificultats a l’hora d’expressar el que volem per molts motius. Per exemple, a moltes que ens han negat les nostres necessitats des de petites (tant sigui pel nostre gènere com per tenir unes necessitats considerades “especials”, com passa a moltes neurodivergents) expressar-les moltes vegades se’ns fa dificilíssim; també ens pot ser difícil expressar necessitats quan és un tema que ens afecta emocionalment o tenim por a la reacció de l’altra i ens travessen certes dificultats a l’hora d’expressar-nos d’una manera que es considera “normal” o “acceptable” (no suporto, per exemple, aquest costum que hem adquirit en espais no monògams en resumir-ho tot dient que les coses es poden dir “tranquil·lament i naturalment”). Per a poder treballar les relacions de forma horitzontal no només hem de deixar espai per a que puguem ser explícites, sinó també hem de deixar espai per a que ens puguem expressar de moltes formes que intentin ser sensibles a les necessitats d’expressió de totes, i també hem de poder parlar d’aquestes dificultats que tenim per expressar-nos, parlar sobre els motius i intentar trobar entre totes com podríem crear aquest espai que pugui sentir-se més segur.

La idea de generar compromisos horitzontals és també la de que aquests compromisos no hagin de ser estàtics i puguin canviar per adaptar-se als nostres canvis de necessitats o bé a com ens anem adonant del que necessitem quan es va construint la relació;  també és que es puguin adquirir des de molts punts diferents, també des de la incertesa o el dubte. Els compromisos s’han de poder prendre des d’espais i situacions segures per a totes, especialment per les més vulnerables, on s’hi inclouen aquelles a les que els costa expressar el que volen com també aquelles que moltes vegades els costa temps entendre què necessiten. És important aprendre a parlar també des d’aquestes posicions i arribar a pactes des d’allà per fer les relacions horitzontals més inclusives i sensibles.

Share

l’amor també pot fer mal?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una paret blanca on hi ha escrit en negre més ressaltat i en majúscules “L’AMORE É UNA COSA RARA”. També hi ha escrit en negre però més fluix: després de “RARA” posa “es la vida”, una fletxa des de “É” senyala “FOLLAR”, senyalant “UNA” afegeix “mierda”, i després de “AMORE” posa “e bello”.]

 

avís de contingut: menció de dolor i patiment, maltractament, abús, jerarquies, estructures de poder, objectificació i explotació emocionals

 

“L’amor de debò implica patiment” és un ideal que gira al voltant de l’amor romàntic i de l’amor en general. És un concepte amb el que ens han farcit a través dels contes, de la televisió, de les cançons, de les històries que ens expliquem entre nosaltres, d’internet amb memes que acostumen a ressaltar un tipus d’amor i d’afecte que s’expressa a través de la jerarquia, del dolor, del patiment i de l’objectificació i l’explotació emocionals i de cures. L’amor, segons aquest tipus d’amor o d’afecte, sempre comporta un sacrifici jeràrquic i molt unit a la violència estructural, masclista, i també d’altres diferències estructurals (no només utilitza el masclisme, sinó també s’alimenta de la monogàmia, de l’heterosexisme, del capacitisme, del racisme, etc).

Segons aquest ideal per l’amor s’ha de patir, tant per a poder-hi accedir com pel que implica en sí mateix un cop obtingut: s’ha d’acceptar incondicionalment tot el que l’altre fa, especialment quan ets la part que està jeràrquicament per sota. Especialment la incondicionalitat és una de les armes més destructives d’aquest tipus d’amor que no qüestiona les jerarquies que ens imposa, ni el maltractament, ni l’explotació emocional. He emfatitzat també l’existència d’aquesta romantització/idealització a través de l’afecte (o l’amor entre persones que no té perquè comportar un component romàntic) perquè entre amigues també pot passar, especialment quan una de les parts és una persona que per por a perdre la relació (degut també a factors estructurals) accepta una situació d’abús.

Des dels feminismes s’ha parlat bastant d’aquesta problemàtica, no estic assenyalant res del que no s’hagi tractat ja anteriorment en moltes plataformes, espais i activismes. Aquestes crítiques han intentat trencar amb la imatge positiva i bonica d’aquest tipus d’abús i d’acceptació del maltractament. La visibilització ha sigut, per tant, una forma de desemmascarar el maltractament anomenant-lo pel seu nom i mostrant que no és bonic en sí mateix, sinó jeràrquic, de dominació i estructural i una forma de tenir-nos enganxades a relacions que ens absorbeixen, exploten i oprimeixen.

Un dels lemes derivats de tot això que es repeteix és “si és amor, no fa mal” (o “si fa mal, no és amor”), intentant emfatitzar la necessitat de buscar un tipus d’amor no basat en el maltractament, en el control, o que justifica el dolor de per se, especialment cap a aquelles que són dones o que gaudeixen de menys privilegis. Però aquesta frase (com totes les que giren al voltant del mateix concepte), tot i ser certa quan parlem de maltractament, és, per un altre costat, una trampa i invisibilitza que es pot patir per amor sense necessitat de que sigui un patiment derivat del maltractament. De fet, sense que aquesta sigui la intenció del lema en sí mateix, el que fa és tornar a romantitzar l’amor, idealitzant-lo al voltant d’un tipus d’emoció perfecte perquè no “gaudeix” de cap tipus de dolor ni patiment. Ignora, per tant, que el món de les emocions és molt més complex que un simple “fa mal” / “no fa mal”.

Amagar que l’amor també pot venir acompanyat algunes/moltes vegades d’algun tipus de patiment pot produir una gran excusa (amb discurs)  per abandonar una relació a la mínima que hi hagi la possibilitat de patiment o dolor per desdir-nos de les cures cap a altres. Es pot patir per la pèrdua, es pot patir pels processos d’acceptació d’incompatibilitats, es pot sentir dolor per les pors que arrosseguem degut al rebuig, o també podem patir quan les persones a les que estimem estan passant per un moment dolent, o una crisi. Estimar també ens pot portar a la ràbia per les situacions injustes, una ràbia molt necessària i que constantment intenten esborrar-nos a través de discursos sobre la cerca de la pura felicitat acrítica. I podríem allargar la llista. També, a més, s’ignora que hi ha moltes persones a les que les intensitats emocionals les pot portar a dolor i patiment en molts sentits, ignorem que no totes tenim les mateixes capacitats a l’hora de sentir o sentir-nos i que estimar, per a algunes persones, pot suposar un patiment que s’intensifica quan, a més, ens travessen les pors a la pèrdua i les pors a que ens maltractin o que ens rebutgin.

Tot això que exposo no pretén ser una alabança ni una acceptació del maltractament dins de les relacions amoroses o afectuoses, al contrari, com a persona que ha patit maltractament és l’últim que vull. Però el que pretenc expressar és que reduir tot el patiment i el dolor al maltractament i idealitzar l’amor és caure en una trampa que ens fa creure que hem de perseguir la més pura felicitat ignorant tots els problemes que ens travessen, sense voler tampoc abraçar o deixar-se afectar per tot allò que no és definit com a “perfecte” pel sistema en les demés i en les relacions.

L’amor és un gran sentiment, això no ho nego. És aquell que ens permet solidaritzar-nos, connectar amb el que ens envolta. Però per aquest mateix motiu, pel fet de ser el que ens permet afectar-nos amb el nostre entorn, és també el que ens connecta amb certs dolors i patiments, tant nostres com de les demés. El que no hem de permetre és que utilitzin el nostre amor per abusar de nosaltres, per a col·locar-se per sobre, ni per maltractar. Per la resta, sí, l’amor pot fer mal, i no és necessari negar-ho per convertir-lo en un altre concepte ideal.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share