exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

responsabilitat compartida

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: text en anglès que diu “accountability and responsability must be thought in terms of what matters and what is escluded from mattering” (Karen Barad)]

 

Avís de contingut: individualisme, dominació, estructures de poder, falsa independència, relacions de poder

 

No podem escapar del nostre entorn ja que nosaltres som part d’ell. No formem part de la natura, som natura; igual que no formem part d’una societat o d’un entorn o moment concret, sinó que el som i som part del seu procés de creació. Som, en quant a que afectem, allò amb el que ens relacionem i aquesta afectació és un tipus d’interacció que va més enllà d’una interacció “externa” a nosaltres: la pròpia interacció (la relació) es podria considerar també un individu en sí mateix. Som context.

Definir i diferenciar què és un individu o què no l’és és un acte (que afecta a com ens movem i relacionem) que creem nosaltres mateixes, i que també és social i cultural; és un acte que generem amb el llenguatge, la simbologia, la cultura, el raonament o també físicament quan creem objectes suposant aquesta diferenciació (quan creem el tipus de mobiliari com bancs, cadires, o d’altres objectes definits a través del que és un individu i/o les relacions, i com els distribuïm), i és un acte a través del qual sentim, pensem, creem, estimem, però també dominem, generem poder o ens solidaritzem. El que vull emfatitzar de tot això és que veure als individus separats de la resta d’objectes del seu voltant té part de realitat, però també d’elecció (majoritàriament social i cultural) que pot esdevenir diferent si ho treballem i ho volem.

És impossible descriure a una persona sense descriure el que l’envolta, el seu context. Si pensem un moment en quines són les característiques que utilitzaríem per a descriure una persona ens trobaríem amb una llista de trets comparatius (dir que una persona, per exemple, és alta és dir que ho és respecte d’altres), o bé amb adjectius que no tindrien sentit sense un context social (quan diem que una persona, per exemple, és extrovertida o té una certa edat, un gènere, una orientació sexual, o una classe social) o natural (quan descrivim quines són les seves necessitats, què necessita menjar, per exemple). I és que la frontera entre nosaltres i aquest entorn no és més que una frontera que nosaltres mateixes hem creat, que ens ajuda a definir conceptes per expressar-nos, però que la seva realitat és contextual. És una separació que es mou entre la realitat, la seva interpretació i la interacció d’aquesta interpretació amb unes voluntats socials i personals: podem configurar o desconfigurar segons els criteris que vulguem o necessitem.

Des de la mirada occidental això no s’interpreta d’aquesta manera. La nostra cultura ens fa veure a les persones com éssers totalment externs al que els envolta, totalment individuals, independents, desconnectats, i veu aquest fet com una cosa irrefutable i “objectiva”. La forma amb la que vivim conceptes com són la responsabilitat està molt vinculada amb aquesta sensació de no-dependència amb el nostre entorn: existeix la possibilitat i el fet de ser totalment independents les unes de altres i la responsabilitat, per tant, recau a cada una per separat i sense afectació (cada una és responsable de la seva vida).

Ara bé, com que això no és possible, no podem ser independents del que ens envolta ja que en realitat tenim una afectació amb el nostre entorn i relacions (hi ha una certa dependència), el que acaba passant és que per a poder recrear aquesta falsa independència hem de dominar el nostre entorn (per no sentir que ens afecta) creant relacions de poder i, per tant, de dominació: qui domini (el privilegiat) serà qui es podrà sentir més independent. Això és el mateix paradigma que solem anomenar com a individualisme, i el motiu pel qual l’individualisme ens porta a una situació de constant dominació.

La responsabilitat, però, també es pot conceptualitzar i entendre des de la visió de que formem part del nostre propi context, i entendre-la i viure-la d’una forma diferent al paradigma de l’individualisme. Per a mi, i des d’un punt de vista de co/inter/dependència amb el nostre entorn, la responsabilitat és la consciència de la connexió que tenim amb el nostre entorn i l’afectació constant amb aquesta (i per tant també l’afectació que aquest entorn té degut a nosaltres).

Però no caiguem en la trampa de creure i assenyalar constantment a les demés com a totals responsables del que ens passa. Això, per a mi, no deixa de recaure en el mateix paradigma: o jo sóc totalment responsable o tu ets totalment responsable, esborrant així la relació i el que implica aquesta juntament amb el context . La responsabilitat es reparteix en totes les parts, no sempre a parts iguals, també s’hi inclou el context, les estructures, els privilegis, la història que arrossegui la relació o qualsevol altre factor contextual. La responsabilitat és molt més complexa que no pas o “jo” o “tu”.

Pero no caigamos en la trampa de creer y señalar constantemente a les demás como totales responsables de lo que nos pasa. Esto, para mí, no deja de recaer en el mismo paradigma: o yo soy totalmente responsable o tú eres totalmente responsable, borrando así la relación y lo que implica esta juntamente con el contexto. La responsabilidad se reparte en todas las partes, no siempre a partes iguales, también se incluye el contexto, las estructuras, los privilegios, la historia que arrastre la relación o cualquier otro factor contextual. La responsabilidad es mucho más compleja que o “yo” o “tú”.

Karen Barad va introduir el prefix “intra” per parlar de la relació entre objectes, persones i discursos (com per exemple intra-acció, en comptes de parlar d’interacció) i dóna una idea de que el procés és intern del propi fenomen-relació. Dins del marc de la intra-connexió, la responsabilitat es converteix en una altra cosa que a mi m’agrada anomenar “responsabilitat compartida” i que ve inspirada pel concepte que introdueix també Karen Barad com response-ability: partint des del paradigma en el que formem part del que ens envolta la responsabilitat és un acte d’intra-dependència, és una consciència d’aquesta connexió, és compartida entre totes les parts del subjecte “relació” i és consciència de com posem o traiem aquestes barreres i fronteres per a decidir què és important, què no és important, quines coses decideixo tenir en compte i quines no, a l’hora de prendre decisions sobre els meus actes sabent que estic afectant i sóc afectada pel meu entorn i les meves relacions. També, a més, és un acte de consciència, respecte i acceptació de les nostres diferències sense que això impliqui sentir-nos externes, sinó més aviat sensibilitat, connexió i compromís. I aquests actes parteixen de decisions preses, òbviament. En realitat sempre prenem aquestes decisions, el que passa és que normalment les prenem deixant-nos arrossegar pel que ens imposen les estructures en comptes de convertir-les en actes polítics, sensibles i/o revolucionaris.

Share

demanda d’atencions: egoisme o necessitat?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La legitimitat o no de voler atencions, buscar-les, o simplement rebre’n és un tema recorrent en moltes discussions i debats. He vist, degut a això, crítiques, defenses i molts comentaris al respecte: que demanar atencions és egoista, o una voluntat d’acumulació d’algun tipus de capital social, o també, per un altre costat, que és un acte legítim per part de persones que necessiten cures. Però per poder parar-nos a debatre o entendre quina posició prenem al respecte hauríem primer d’explicar què són realment les atencions i què implica voler-ne, demanar-ne o reclamar-ne. Crec que és bastant comú que en una discussió es parteixi de definicions o conceptualitzacions des de punts diferents sobre què són les atencions o sobre què és l’egoisme que fan d’alguns debats contradictoris o confusos.

L’atenció és un acte relacional i contextual. Parar atenció a una persona significa parar atenció al que expressa i a ella en quan a persona, però a més, també és parar atenció als seus problemes, les seves necessitats, el vincle i relació que s’estableix entre les dues, com ens afectem i tenir-la en compte (reconèixer-la com a existent i per tant com a possible afectada també de les nostres decisions); i el mateix es podria dir per un grup de persones o col·lectiu. Com tot acte relacional es veurà contextualitzat per situacions molt diferents que dependran d’estructures, de posicions relatives de privilegi o opressió o també d’intencions completament diferents: no és el mateix demanar que se’t tingui en compte quan estàs en una posició d’exclusió que demanar que se’t miri i observi quan ets una persona carismàtica i que, a més, sol tenir les seves necessitats cobertes normalment.

Part de les crítiques senyalen la demanda d’atencions com un acte egoista i egocèntric. Però, què volem dir quan diem “egoista”? És pensar en una mateixa un acte negatiu? És necessitar cuidar-nos un acte egoista en sí mateix? Volem dir egoista quan en el procés de voler-nos tenir en compte deixem de pensar en tot el que ens envolta i com l’influïm? O bé només anomenem egoista quan pensem en nosaltres sense més? És interessant reflexionar al voltant d’aquestes preguntes ja que les estructures de poder ens imposen un imaginari social que no ens permeten veure necessitats importants de certes persones (aquelles discriminades i oprimides) i fa que quan aquesta en un moment donat intenti fer-les veure se la senyali com egoista, i precisament quan passa al revés, i és una persona amb privilegis qui mostra les seves, s’empatitza molt més i se l’acusa molt menys d’”egoista”.

Dins d’un paradigma que creu que pensar en una mateixa és un acte negatiu i que automàticament ignora a les demés, és fàcil creure que voler atencions i demanar-les és també un acte dolent en sí mateix. Aquesta crítica pot tenir certa raó, en el cas de que estiguéssim parlant d’un tipus d’egoisme que es basa en ignorar a les necessitats i les demés persones. Però aquest raonament oblida que, no tots els actes d’auto-cures, ni de demanar cures, ni d’expressar necessitats tenen perquè implicar ignorar el que ens envolta.

Moltes vegades no necessitar demanar atencions pot venir degut a tenir molts privilegis (i no estic parlant aquí només de privilegis de gènere, sinó de molts més que tenen a veure moltes vegades amb el carisma, per exemple). Els privilegis fan que per defecte totes les teves necessitats i atencions et siguin donades de forma sistemàtica. Des d’aquesta posició seria, per tant, molt fàcil veure que qualsevol demanda ja seria un excés, perquè no en veiem les necessitats que hi poden haver al darrera. Però què passa amb totes aquelles que no les reben per defecte? De fet, moltes de les que defensen que demanar atencions no té res de dolent són les que acostumen a ser excloses en un sistema que deixa de banda les atencions de moltes, especialment d’aquelles que requereixen del que (erròniament) el sistema anomena “atencions especials” (fer èmfasi en que són “especials” les aparta de l’àmbit comú i fa que se les tracti com si no fos responsabilitat de totes tenir-ne cura, sinó més aviat un esforç extra que qui el fa és perquè és molt bona persona).

És cert que les atencions solen anar per defecte a les persones més privilegiades, i no només pel gènere, també totes aquelles amb un capital social, sexual, de cures, etc, perquè són guapes, perquè són més “normals”, perquè són primes, perquè són carismàtiques, perquè són extrovertides, així com aquelles que tenen privilegis en altres estructures com el racisme, el cissexisme, l’heterosexisme, i un llarg etcètera. Reconec que la demanda d’atencions des d’aquestes posicions (que és molt comuna) és un abús de privilegis, i un acte d’egocentrisme que ignora i s’imposa sobre el seu voltant: una voluntat d’acumulació de capital social que ignora la majoria de les vegades les cures, l’atenció que elles haurien de donar a “canvi” a altres persones, o el valor inclús de les pròpies atencions que es reben.

No obstant, jo no considero que demanar atencions o voler aconseguir atencions sigui una cosa dolenta en sí mateixa. Totes necessitem d’atencions, només que algunes les tenen per defecte (com he comentat abans sobretot per motius de privilegis) i d’altres els costa més obtenir-ne i per tant les han de buscar. El problema és quins mètodes utilitzem per demanar aquestes atencions i des de quina posició estructural: per exemple, si utilitzem tècniques de dominació, si la relació es converteix en una via només per aconseguir aquestes atencions de forma utilitarista, si no tens en compte què necessita o com se sent l’altra persona, etc.

Jo vaig patir molt les tècniques de dominació que va exercir sobre mi una persona durant anys per tenir tota la meva atenció constantment. Va ser horrible perquè ja no em quedaven energies per a res, només per parar-li atenció a aquesta persona. Allò va formar part d’un maltractament. Era una persona amb molts més privilegis que jo que l’únic que volia era obtenir atencions sense el meu consentiment (o sigui, que no fos una cosa de la que jo en fos conscient, ni que jo pogués escollir o racionar amb altres coses de la meva vida). Però això és molt diferent a que una  persona necessiti atenció i ho demani a través d’altres mètodes i respectant també les teves necessitats i emocions. O sigui, cuidar implica tenir en compte que l’altre pot necessitar parar atenció a altres coses o també pot tenir altres necessitats o no trobar-se bé ni disponible en molts moments.

 

[imatge: una persona cridant per un megafon d’on sembla sortir signes d’admiració]

Share

les excloses i consumides pel capitalisme de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

torno un altre cop a penjar entrades al blog, i començo amb un article que, de fet, ja tenia escrit i no el vaig penjar perquè suposadament me l’havien demanat per un altre espai i no es va utilitzar al final. va començar sent una versió de l’article ‘el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing‘ i es va anar canviant combinant coses de ‘memòria d’una C‘. i finalment, això que penjo aquí.

avís de contingut: capitalisme relacional, consum relacional, competitivitat, apropiació, objectificació, exclusió, violència monògama, menció de vàries estructures de poder (capacitisme, neurocapacitisme, gordofòbia, cissexisme, racisme…)

 

El capitalisme no és només un sistema “econòmic”, aquest està per totes les parts de la nostra vida, també en les relacions. El capitalisme relacional es basa en la competitivitat entre persones per poder aconseguir reconeixement, afecte o cures, en el consumisme que fa que ens apropem a les demés de forma utilitarista (no només per satisfer desitjos sexuals, sinó tot tipus de desitjos i voluntats que els imposem), o en l’apropiació (propietat) de desitjos, cures i atencions d’altres persones (com passa sovint amb la parella, i en altres tipus de relacions de forma més amagada).

Tots aquests mecanismes acaben apartant i excloent amb més probabilitat a les persones que queden més en els marges. La majoria de les vegades que es parla d’aquest sistema relacional es sol assenyalar de com ens afecta a les dones, ja que sistemàticament som objectivitzades i utilitzades en les relacions, tant de parella, com de consum sexual o emocional. Però cal assenyalar que som moltes més les afectades i que aquesta estructura es val de moltes més, deixant de costat i utilitzant a persones de col·lectius minoritzats, com són les neurodivergents, les que no tenen un cos normatiu, les discapacitades, les trans, les racialitzades, i un llarg etcètera. Com pots competir davant de cossos normatius quan el teu és travessat per la gordofòbia? O quan tens ansietat o fòbia social? O quan et rebutgen per ser trans i no entrar dins de les expectatives cissexistes del que ha de ser una persona amb una genitalitat concreta? I un llarg etcètera.

En articles d’opinió, xarxes socials i blogs, hi ha una tendència en assenyalar com a causa i conseqüència d’aquest capitalisme relacional a certes pràctiques “poliamoroses”, fent-les còmplices de la “fluïdesa” de les relacions actuals, la falta de compromís o de responsabilitat. Poso entre cometes “poliamoroses” perquè moltes persones utilitzen la paraula poliamor per a referir-se a tot tipus de pràctiques diferents a la monogàmia, tot i que existeixen pràctiques i filosofies més enllà del poliamor (i no només com a “evolució” d’aquesta, sinó que han sorgit per altres camins o inclús abans). Tot i que puc estar d’acord en que moltes formes de practicar el poliamor, així com d’altres no-monogàmies, parteixen d’una forma liberal i capitalista de veure les relacions, tampoc m’agradaria deixar-li al poliamor tant de protagonisme: i és que la monogàmia no té molt per envejar-li, de fet podríem dir que la monogàmia té gran responsabilitat en la creació d’aquest marc en el que ens movem a l’hora de relacionar-nos.

En la monogàmia només existeix una relació reconeguda com a “vàlida”: la parella. Només fa falta pensar que quan diem “tinc una relació amb algú” automàticament la majoria de persones pensaran que es tracta d’una relació de parella (o sexeafectiva, com vulguem anomenar-la). Serà, per tant, a través d’aquesta relació on podrem obtenir un “mínim” de cures, atenció o valor. Amb això no vull per a res obviar tota la violència que hi ha hagut sempre en la parella monògama (paradigma de l’apropiació), sinó assenyalar que fora de la parella les relacions reben un altre tipus de violència: queden més al desemparament, al descuit, al no compromís i a la falta de responsabilitat. Com que la majoria de les vegades que critiquem a la monogàmia només ho fem per criticar la violència que s’exerceix en la parella i de l’apropiació o propietat, creiem que trencant amb el concepte de parella trenquem amb tota la violència de la monogàmia. Però què ens queda si trenquem amb la parella sense parar-nos a criticar o reflexionar com tractem a la resta de relacions? Res, el que ens queda és el no-res: un món de relacions sense compromisos, sense responsabilitats i utilitaristes. Saltem aleshores de la relació basada en la propietat a relacions basades en el consum: les dues cares de la mateixa moneda en la monogàmia.

Totes aquestes persones excloses de les relacions per la monogàmia se’ns fa molt més complicat nedar en certes pràctiques no monògames o poliamoroses. Unes pràctiques que són com la monogàmia però amb algunes més “llibertats”: més llibertats només per a algunes persones, per a qui més privilegis té, i per tant més perjudicials per a qui no tenim aquests privilegis. A mi personalment em molesta que es negui que existeixin pràctiques poliamoroses o no monògames liberals, perquè moltes les patim, sobretot aquelles que estem dins de la comunitat no monògama o “poliamorosa” i que a més ja patim de l’exclusió en el capitalisme relacional. A la vegada, també em molesta que persones monògames tatxin directament les no-monogàmies de liberals, quan és la pròpia monogàmia la font d’aquesta forma de veure les relacions i hi ha moltes persones que estem intentant construir altres alternatives no monògames més crítiques (poliamoroses i no poliamoroses) deixant els nostres cossos i emocions en tot el procés.

Per trencar amb el capitalisme relacional les alternatives a la monogàmia que hem de construir han de passar per trencar, no nomes amb la propietat de les relacions (i per tant de la parella), sinó també amb el consum relacional, així com la competitivitat.  Ha de començar a reconèixer totes aquelles relacions oblidades, cuidar-les i tenir-les en compte. Hem de ser més sensibles als eixos d’opressió, parlar de discriminacions i d’exclusions, però parlar d’exclusions de forma molt àmplia, no només de dones o d’orientacions no heterosexuals. I, finalment, hem d’escoltar les queixes sobre el “poliamor” i qualsevol tipus de filosofia relacional de totes aquelles que se senten excloses o consumides perquè és molt probable de que la nostra monogàmia i el nostre “poliamor” les estigui deixant de costat. Però compte, res d’instrumentalitzar les seves queixes, que no ens serveixin només per omplir paràgrafs i articles, que sigui una escolta de veritat, per construir entre totes formes de relacionar-nos que incloguin de veritat.

Share

una mirada crítica a la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: tècniques de dominació, individualisme, neurocapacitisme, privilegis, jerarquies, estructures de poder.

 

Deconstruir-te i reconstruir-te en entorns no monògams implica parlar molt sobre emocions, comunicació i relacions. En aquests contextos l’eina més tractada i utilitzada quan es parla de comunicació és la Comunicació No Violenta (CNV), fins a haver-la convertit en l’opi de les no-monogàmies i del poliamor: quasi tots els esdeveniments sobre no-monogàmies acaba apareixent algun taller sobre CNV o alguna proposta semblant. Però hem d’anar en compte, ja que tot allò que es presenta sempre com la gran i perfecta solució “neutra” a tots els problemes (com se sol fer amb la CNV) acostuma a venir farcit de totes les estructures de poder que el mantell de  “neutralitat” sempre intenta amagar, ignorar o passar per alt. El fet d’haver vist utilitzar aquesta “eina” comunicativa tantes vegades per part de persones (especialment homes) que manipulen, maltracten i abusen, és per a mi una alarma prou important que em porta a voler comprendre millor quins són els seus punts més problemàtics. I no, no sóc de l’opinió de que aquestes persones en fan un mal ús i tergiversen la CNV, sinó que crec que la problemàtica rau en la base mateixa del discurs que construeix la CNV: el paradigma liberal de l’individualisme.

No vull tampoc dir que tot en la CNV em sembli problemàtic, i s’ha d’admetre que la CNV té coses que ajuden a apoderar-se i a comprendre’s una mica millor a una mateixa. Sembla també una bona eina quan estàs en una relació horitzontal. El problema bàsic de la CNV és que obvia les estructures de poder, les tècniques de dominació i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions, i obviar això és molt perillós perquè suposa una forma de veure les relacions molt simplista i genera moltes complicacions i violènccies (especialment cap a les afectades per estructures de poder, discriminacions i opressions). Això és perquè parteix d’una idea individualista de les relacions que veu a les persones com éssers aïllats i independents els uns dels altres i que només s’afecten de forma puntual i voluntària. D’aquesta manera obvia i ignora la interdependència, l’afectació mútua i constant i la responsabilitat compartida.

La CNV proposa un tipus de comunicació que anomena la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. La valoració sobre què és violent és un procés cultural, no és “universal”. A més, no existeixen formes de comunicar-se més naturals que d’altres, ni més culturals que altres, ni natural té perquè significar millor que “no natural”: tot allò que llegim com a “no natural”, o sigui com a social o cultural, neix de la natura i la natura és influïda també per la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures poden construir formes diferents de comunicació i de violència.

Una de les bases de la CNV és el que anomenen “donar de forma natural” (seguim amb el paradigma de la “naturalitat”): totes les necessitats queden cobertes sense obligar res a ningú i fent només les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre m’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida per com fer-les; normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva i obvia que moltes decisions del que una desitja o no fer són culturals i no “naturals”.

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i de les emocions utilitzant expressions del tipus “haig de fer alguna cosa” (expressió que indica obligatorietat) en comptes d’expressar que ho faig perquè ho escullo, auto-responsabilitzant-me de les meves decisions, actes i emocions. Per un costat, aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta en comptes d’estar sempre atorgant aquest poder externament: per tant, és un pas cap a l’autonomia i a certs apoderaments. Tot i això, és una visió que ignora que hi ha persones que tenen una limitació molt més gran del que poden fer o del que poden escollir. Em fa ràbia que inclús en molts exemples que posa la persona que va crear la CNV (un home blanc i amb una bona col·lecció de privilegis) explica que les persones oprimides (com les racialitzades) tenen menys opcions per escollir però que tot i així són lliures: segons ell, sempre es pot escollir morir en comptes de fer el que se’t demana. Aquest pensament és un pensament liberal i que prové d’una posició de molts privilegis. Tenir menys opcions, o escollir sota coerció, no és escollir lliurement.

Per un altre costat, la idea de que som lliures i totalment responsables del que fem i sentim pot ser utilitzat per persones amb molts privilegis per no responsabilitzar-se elles de les coses que fan i “escórrer el bulto”, especialment de les coses que fan que afecten a altres: si tu ets responsable del que sents i del que et passa, el que jo faci o deixi de fer no és important, i com et sentis degut a les meves accions no és responsabilitat meva, encara que siguin coses que t’afectin directament. D’aquesta manera moltes vegades persones amb més privilegis, especialment homes, utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se de moltes agressions o actes que afecten a les seves relacions.

La CNV diferencia entre “observacions” (objectives) i judicis o valoracions (subjectives). Segons la CNV per a comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través  de les observacions objectives, intentant evitar les valoracions “subjectives” sobre el que les demés persones fan: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és un judici i una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem (no sabem si una persona no ens respon perquè ens està ignorant o bé perquè no ens ha sentit bé, no es troba bé o per algun altre motiu) ni atorgar-li nosaltres intencions, desitjos o emocions.

No obstant, fer-nos creure que existeixen observacions objectives és perillós, ja que per defecte el que és sovint descrit com “observacions” objectives solen caure amb una definició concreta del món que ens envolta, sovint vinculada als privilegis (l’objectivitat correspon a la mirada de l’home blanc cis heterosexual de classe mitja/alta neurotípic sense diversitat funcional, etc), i per tant exigir aquest tipus d’observacions a qui més beneficia és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva i cultural que es correspon a una definició sobre el que és o no una resposta i el que és acceptat o no com a comunicació “vàlida”: podria ser que la persona dins de les seves capacitats comunicatives ens hagi respost però nosaltres no ho haguem entès així quan ho llegim o interpretem a través de les normes culturals sobre comunicació. Aquest raonament, a més, no ens permet fer valoracions de molts dels actes que rebem d’altres persones: no ens permetria dir que una persona ens està maltractant, enganyant, manipulant, etc, ja que segons la CNV això són valoracions subjectives. Com de positiu és no poder fer aquest tipus de valoracions, per molt subjectives que la nostra cultura ens digui que són? No serà que la “subjectivitat” està subvalorada?

La CNV et diu que per expressar emocions no has de dir mai que les demés persones et fan sentir com et sents, sinó que has de dir que quan l’altra persona fa alguna cosa tu et sents d’una manera determinada, desresponsabilitzant a l’altre de com et sents, autoresponsabilitzant-te tu i deslligant les accions i emocions (reaccions) de cada persona. Aquesta és una forma de veure les relacions com persones separades que no s’afecten i amb responsabilitats separades en comptes de veure la responsabilitat de les relacions com responsabilitats compartides. Oi que quan jo li dono un cop de puny a algú tinc part de responsabilitat del dolor que pugui sentir? Oi que quan aconsegueixo una fita amb altres companyes més és responsabilitat de totes el benestar que jo en pugui obtenir? (I de fet moltes fites que aconseguim i creiem, i ens fan creure, que són individuals, són gràcies a moltes altres persones). És molt fàcil que aquest discurs sigui utilitzat per part de manipuladors per desresponsabilitzar-se d’emocions que provoquen a altres persones a través de les tècniques que fan servir per a manipular-les o maltractar-les: si tu ets totalment responsable de les teves emocions, les meves manipulacions no ho són.

Finalment, una de les “estrelles” de la CNV és el que anomena “empatia”, que per a mi és una de les més problemàtiques. Tot i que hi ha moltes definicions i formes de sentir sobre què és l’empatia, la CNV descriu el procés empàtic a través de “llegir” i interpretar què necessita l’altra persona sense que aquesta l’expressi. Segons la CNV, quan una persona es “queixa” d’alguna cosa que estàs fent tu o t’exigeix alguna cosa és perquè té una necessitat que no està sent satisfeta. El que proposa la CNV és girar la truita quan algú t’assenyala alguna queixa i expressar-li què és el que tu creus que ella sent i què deu necessitar. Segons la CNV aquest acte és un acte de preocupació per a l’altra persona.

Torbo molt violent que si una persona no ha expressat quines són les seves emocions ni necessitats sigui algú altre qui li ho digui (encara que ho expressi amb una pregunta) a través d’una suposició i lectura. Fent això el que fas és focalitzar l’atenció en una altra cosa diferent a la que ella assenyalava: unes emocions i necessitats que tu li atorgues, a més excusant en una suposada preocupació per ella. És fins i tot contradictori amb un dels postulats que he presentat anteriorment sobre no fer judicis o valoracions, ja que suposar quines necessitats té l’altre no és una lectura subjectiva. Quantes vegades he vist manipular a través d’aquest tipus d’”empatia”? Moltíssimes. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves necessitats i “carències” que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en sí la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions.  Aquesta és una de les parts més explotades de la CNV i una de les més violentes.

Share

memòries d’una C (VI – trencar amb la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la sisena i última part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí  la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació

 

Moltes vegades en els nostres propis discursos crítics (sobre el pensament monògam i feministes) ens oblidem d’incloure a aquest tipus de relacions, ja que, tot i que intentem trencar amb moltes de les parts del pensament monògam, hi ha algunes coses que encara resten invisibles. Hem basat la major part de la nostra lluita en combatre la violència en la parella (molt necessària lluita, evidentment) i en l’alliberament sexual, però ens hem oblidat del que rebia precisament una violència d’esborrat, reproduint el mateix esborrat.

Un exemple d’això es veu en el discurs que fem sobre les cures. Les cures són molt importants en les relacions: són la forma de tractar-nos que no passi per la  dominació ni l’objectificació. S’ha generat discurs al respecte, tot i que moltes vegades sense que ens adonem quan parlem de cures acabem parlant de relacions de parella, relacions sexuals o relacions romàntiques, només (o poc més). Poques vegades escolto discursos que parlin d’altres relacions. De fet moltes persones ens veiem amb la necessitat en moltes ocasions de demanar que una relació sigui reconeguda com a parella per a sentir que podem demanar o exigir certes cures. Les cures parteixen a través del reconeixement, i sense reconeixement no hi pot haver cures.

Una altra cosa que veig que es repeteix molt és la de creure que un cop hem lluitat contra la violència que es genera en la parella ja hem lluitat contra tota la violència que genera la monogàmia. Fa poc vaig llegir a twitter una cosa que ja he llegit milions de vegades anteriorment: que ‘es pot tenir una relació monògama que no sigui tòxica’. Aquesta afirmació només centra la possibilitat de toxicitat o maltractament d’una relació en si és de parella, o en si és sexual, oblidant-se de com afecta a altres tipus de relacions. Aquest discurs esborra la possibilitat de que relacions que no són de parella o sexuals o romàntiques no poden ser ‘relacions tòxiques’ perquè d’entrada ‘no són relacions’. I això porta implícit violència, ja que qualsevol maltractament que hi pugui haver fora del que són considerades relacions, s’esborra i s’invisibilitza, un acte violent de per sí. Per tant, el reconeixement no és només important per a poder rebre cures, sinó també per a poder assenyalar violències.

I, finalment, també he vist una forta crítica cap a les jerarquies en les parelles i la violència que comporten, una crítica que ha aportat molt als discursos dins de les no-monogàmies, molt necessària i que a moltes ens ha ajudat a respirar una mica més. Un exemple és el llibre de ‘More than Two’ on expliquen què són i què no són les jerarquies i quines són les conseqüències d’aquestes (que en part són les que he estat explicant avui). Tot i així, un altre cop, aquest discurs s’oblida de les relacions que no són considerades de parella ni en com s’apliquen aquestes jerarquies en aquestes relacions.

 

Trencar amb la monogàmia

Com he comentat abans, moltes sentim la necessitat de demanar ser considerades parella per a sentir-nos valorades, reconegudes i cuidades; especialment persones que es troben en situacions més vulnerables i que sense compromisos en les relacions els és més difícil poder cobrir les seves necessitats. I qui diu parella, diu desitjar d’alguna vegada algun tipus de jerarquia, per a poder trobar una certa tranquil·litat relacional en la nostra vida. Això és degut a que fora de l’àmbit de la parella, el consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla, en una societat capitalista i agressiva que ens vulnerabilitza a moltes, l’únic lloc on trobar cert resguard. Però, evidentment tampoc estic comentant això per ara fer una oda a la parella, sinó més aviat utilitzar-ho com a visibilitzador del vertader problema: tractem a la resta de relacions tant malament, que l’única forma que a vegades trobem de ‘salvar-nos’ és resguardar-nos en la parella. Si no es fa aquest exercici quedaríem (especialment les més vulnerables) totalment exposades.

Trencar amb la monogàmia no hauria ‘només’ d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més ‘parelles’ o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria ‘només’ d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. De fet per a mi, l’alliberament sexual i afectiu és més secundari. Per a mi, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les ‘altres’: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘ser’.

Share

memòries d’una C (IV – competitivitat i consumisme relacional)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí,. la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, competitivitat, consumisme relacional

 

Competitivitat i les C

 La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en  lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i les demés, les altres, queden fora (excloses). La monogàmia és molt competitiva, ja que l’afecte, les cures, els compromisos i el reconeixement només es donen cap a una persona, fent que es puguin donar situacions de competitivitat per a poder aconseguir reconeixement d’una persona (competint entre persones que vulguin obtenir reconeixement de la mateixa persona). Aquesta competitivitat en les relacions podrà ser tant per obtenir prestigi social (obtenir ‘trofeus’ en forma de relació que et facin obtenir més privilegis socials), o bé simplement reconeixement personal o cures, i vindrà donada per una combinació de moltes coses: les creences i normes sobre les relacions (la pròpia idea de que només una persona pot accedir al reconeixement), com ens enfrontem a una metarelació (la relació d’una relació nostra), o bé també amb quina sensibilitat nosaltres mateixes col·loquem a les nostres relacions que pot facilitar o no la competició (especialment degut a factors estructurals, com per exemple quan reconeixem a qui més privilegis té, qui és més guapa, qui té més facilitats econòmiques, o socials, etc).

Les C, al ser relacions col·locades en una posició on no poden tenir veu en la seva relació, es veuen en competició moltes vegades amb les persones que sí que tenen veu en la seva relació tot i que no hi formen part. Les C estarien en constant lluita per poder aconseguir una posició reconeguda, on hi puguin haver un mínim de cures, o se les tingui en compte, quedant sempre finalment excloses. Tot això vindria fomentat especialment per altres estructures que, en comparació amb l’altra relació, les exclouria (quina seria la més guapa, quina tindria unes capacitats socials més destacables, quina seria del gènere que faria de la relació més reconeguda, etc). Per tant, aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent i les que ajudarien a col·locar-la en una posició C.

 

Diari d’una C (Història 3)

Últimament sento que tinc molta ansietat, acumulo molta tensió i tota la meva atenció està anant a parar a B; tant, que no em queda temps per a mi, ni per la resta de les meves relacions. Però és que em sento constantment desplaçada, que no importa el que digui o expressi, que se m’aparta sempre. I és molt subtil, que cada vegada que quedo amb B en alguna cosa, al cap d’uns dies em comenta que ho ha parlat amb A i que A li ha fet una proposta que, en comparació amb el que havia parlat amb mi, l’ha convençut més i que millor farà el que A li ha demanat. No entenc perquè tanta comparació, sento com si se m’hagués posat en una competició que jo no he demanat.

I ara tinc por. Tinc por a fer o dir qualsevol cosa que faci que se m’aparti encara més. Sense adonar-me he deixat d’expressar coses que sento o penso, que m’afecten, per por a que se m’aparti més, i acabo sempre dient tot allò que crec que farà que no se’m desplaci. O sigui, no em puc enfadar, no puc expressar disconformitat, no puc fer cap crítica. Només puc mostrar-me dòcil i complaent. I, sobretot, sento que haig d’aconseguir ser d’alguna manera millor que A.

 

Consumisme de C

 Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir ‘relació de consum’ com una relació que no té gaire durada en el temps. Fent aquesta relació estem invisibilitzant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, i a la vegada negant la possibilitat de que una relació de curta durada pugui ser cuidada, i no objectificada.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb ‘només’ sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això des del meu punt de vista també és un error, perquè esborra molts altres tipus de consum que no són ‘sexuals’ (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació de només sexe és consumista. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació només sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és objectificador.

Jo prefereixo relacionar el consum de relacions amb la motivació i amb la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum des del meu punt de vista seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte), utilitarista, on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de tot plegat ni com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

Les C ocupen una posició de consum relacional ja que, com he comentat, no tenen veu en les coses que les afecten i, per tant, s’hi apropa la gent tenint en compte les seves necessitats, i inclús les de la seva parella, però no les de les C. Es podria fins i tot ampliar el consum des de la pròpia parella, no només d’una de les components, com a nova individualitat que consumeix relacions.

 

Diari d’una C (Història 4)

Avui he anat a una trobada amb A i B i he sortit d’allà molt confosa. No entenc molt bé perquè, ja que tampoc m’han dit res dolent. Resulta que fa un parell de mesos ens vam enrotllar les 3. Tot bé (al menys per la meva part) i tampoc s’havia parlat de portar la relació cap a cap lloc en concret; de fet em van deixar molt clar que ‘només’ volien una amistat. A i B ja eren parella abans, això sí, i ho segueixen sent. Fa una setmana em van dir que necessitaven parlar amb mi i que era molt important.

Aquest matí hem quedat i de cop m’han començat a explicar una història súper complicada d’emocions, de com van viure les dues la situació aquell dia, tot un procés emocional de gelosia treballat durant més d’un mes, i un munt de coses que no se’m demanaven directament però sí: un munt de comprensió i unes normes a portar a partir d’aleshores. Resulta que aquestes normes (bàsicament que jo no puc parlar ni quedar amb cada una d’elles per separat) les havien estat parlant elles dos amb anterioritat. Han estat més d’un mes treballant-s’ho i parlant-ho entre elles i posant aquests límits que de cop m’he trobat.

Però això no és tot, perquè ara tinc la sensació de que haig d’anar amb molt de compte amb tot el que faci o digui amb elles perquè se m’ha mig imposat que haig de ser sensible a la situació, ja que és un procés emocional. També de sobte tinc la sensació de que estic en una relació amb més implicació emocional i crec que jo no ho he pogut parlar, o sigui, no ha sigut un procés en el que jo hagi pogut parlar res de tot això, sinó que he sortit d’aquella casa entenent que de cop estic en una relació amb un cert grau emocional (ja que se m’està demanant una implicació, comprensió, acompanyament i empatia), però on jo no tinc privilegis de parella, i on haig d’acceptar certes normes de limitació per ser sensible als seus processos emocionals. I clar, a veure, és que tampoc he tingut moltes opcions, només podia dir que sí o no a aquella situació. Evidentment podia dir que no, però no sé tampoc em sento còmode amb aquestes dues opcions.

Ara entenc una mica més la implicació del ‘només’ en l’expressió ‘només vull una amistat’.

Share

a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

 

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La segona part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share

trobades sobre anarquisme relacional – segona trobada el 14 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El dia 14 d’Abril a les 10h faré el taller de ‘deconstruir contextos per construir relacions‘, el segon taller que dinamitzaré dins del cicle que organitza Veusambveu titulat ‘Trobades sobre anarquisme relacional’. Si us interessés i us anés bé assistir-hi us hauríeu d’inscriure al correu electrònic de veusambveu.editorial@gmail.com ja que hi ha un límit de places de 20 persones. El lloc on es realitzarà el taller és al C/ Picalquers, 2, Barcelona. No fa falta haver assistit a la primera trobada per inscriure’s, tot i que es donarà preferència a qui ja hagi vingut a la primera.

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook on també s’anuncia l’última trobada, un espai de debat el dia 5 de Maig per la tarda. Més info a: https://www.facebook.com/events/171593670142565/

 

Share