avís en tots els textos: quan parlo de relacions em refereixo a relacions de forma general, no només a relacions sexeafectives o de parella. quan em refereixi a aquestes últimes sempre ho especificaré.
Durant molt de temps vaig agafar-me molt fortament al discurs de les cures, al de no deixar les relacions amb el que se suposava que era violència, al de comunicar-me sempre molt, al de no imposar-me ni demanar per por a ser autoritària, o al contrari, demanar i demanar, posar límits, etc. I vaig patir molt. El que més em va fer patir, però, no van ser aquests conceptes en sí mateixos, sinó la falta de context des dels quals moltes vegades els recitem. Sense context, tot es trenca, tot es manipula, tot s’entén de forma banal, i s’esborren un munt d’emocions, situacions i jerarquies. Estem molt acostumades a les solucions i fórmules generals. Ens encanten els lemes. Som també addictes als titulars, a allò que ens sacseja. Però tot es queda en això, un sacseig que si no s’intenta comprendre en profunditat i a saber com i quan realment s’aplica allò que tant ens motiva conceptualment ens deixa també vulnerabilitzades o amb moltes armes també per vulnerabilitzar a altres.
Els contextos defineixen fronteres, límits, contorns
diferents en cada moment. El que per moltes pot ser la salvació en un moment
donat, per altres o en altres moments pot ser un desastre, violència, o
opressió. No
vull fer d’això el que moltes han aconseguit fer altres vegades: la
relativització total de qualsevol aspecte estructural que fa que s’acabi
esborrant tot, com allò que es ven com crític i acaba fluint cap a un discurs
liberal. Contextualitzar no és
relativitzar fins a esborrar els contorns i les fronteres. Tampoc és
apolititzar allò personal. Tot el contrari. No va d’això. Va de polititzar
també el context. Va, precisament, de llegir aquestes fronteres, d’afegir-les,
d’interpretar-les, de saber que hi són, i de que no sempre són iguals ni les
mateixes.
Per què un discurs pro-cures, per posar només un dels exemples, pot generar, en alguns casos, violència quan se suposa que el que pretén fer és tot el contrari? Pel context. La utilització descontextualitzada d’un concepte com aquest té el perill d’aplicar-se en molts casos on es beneficien a interessos purament personals, a persones que ens estan violentant, o que volen manipular una situació. Treure la carta de “cures” és com treure de cop un tipus de carta comodí que totes es miren, a vegades amb frustració. I, creieu-me, no estic parlant de casos “cantats” on és obvi que ens trobem davant d’un cas de manipulació. Parlo de situacions complexes, de múltiples estructures, d’afectacions que van més enllà del que a vegades ens hem ensenyat amb els nostres discursos a veure. A vegades necessitem, en un context donat, definir les cures d’altres maneres. Cuidar no sempre serà fer-li el sopar a la veïna. Potser la veïna no necessita que li facin el sopar. Tampoc sempre serà fer allò que ella necessiti i reclami, això també pot arribar a ser perillós algunes vegades. Hem de situar el context, veure què està passant, què més hi ha al voltant, tant d’ella com de nosaltres. Dir que sempre hem de cuidar, inclús quan no ens estem descuidant a nosaltres, pot implicar acabar generant límits per alguns costats perillosos. No fer-ho a vegades també. Les cures en el marc familiar, de fet, tot i ser una tasca necessària, es porta utilitzant des d’abans de les nostres àvies per a controlar, vigilar i castigar: per un costat als petits mentre a la vegada es té cura d’ells, i per un altre costat, a les dones mentre aquestes tenen cura dels marits. I no vull fer d’això un discurs anti-cures perquè no és la meva intenció. Les cures són importants. Juntament amb el seu context.
On és, per exemple, la frontera entre
no exercir poder sobre l’altra, no jerarquitzar i poder demanar i posar límits que
tinguin en compte les meves necessitats i cures? Ja us dic que la resposta no
és gens curta. Això passa també amb com deixar les relacions. És molt bonic tot
això d’aprendre a deixar les relacions amb afecte i cura, però aquesta idea,
juntament amb la de la importància de comunicar com et sents i la de no
abandonar una relació sense tenir en compte tot això abans, em va atrapar en
una relació de maltractament. Diré més, hi ha qui ho utilitza per atrapar a les
demés. He après que hi ha casos en que el millor és sortir corrent, quan en
molts altres casos fer això és, per a mi, un acte violent. Tinc moltes
històries més, que es podrien anar desgranant una a una, però que no hi caben
totes en aquest text que pretenia que fos més aviat introductori.
On estan aquests contorns quan parlem
de les cures? On estan quan parlem de posar límits i de llibertats? On estan
quan parlem de la violència? On estan quan parlem de comunicar o de la
necessitat de deixar les relacions amb cura o poder-ne fugir per escapar d’una relació
de maltractament? On estan quan parlem de referents? Sé que és un tema que s’ha
tractat en molts àmbits, més aviat filosòfics i també polítics, però a mi em
falta que es faci quan parlem de relacions. I què més important que el context
quan parlem de relacions? De fet, parlar
de relacions no és només parlar de dues o més persones, és parlar d’una cosa
més complexa. Les persones en sí som relació, relació amb les demés, i relació
amb tot el que ens envolta. I és això, aquesta relació amb el que ens envolta,
aquest context, del que estic parlant. Hem parlat ja molt de voler fer les
coses “bé”. Ara, a mi, em falta començar a parlar de què, quan i com una cosa
està bé.
Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.
Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme
Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.
Un dels problemes que sovint es passen per alt
de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la,
privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment
inferior. La CNV s’autoanomena (o
el senyor que la va crear l’anomena) la
forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el
creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són
“naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no
l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que
acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i
dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu
com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta
tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés
que col·loca la mirada occidental i
blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir
formes diferents de comunicació i de “no-violència”.
Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats
comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”,
imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa
facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”.
És més, aquelles que tinguem capacitats
i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals”
i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats.
Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb
necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i
se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades
“violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot,
acabar d’assentar-la.
Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural”
faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes
les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les
coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques
sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer,
una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que
sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar
(com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a
un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de
realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú
només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques
que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva
a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma
sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les
ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer
aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat
compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment
individualista.
Finalment, apartant-nos una mica de la
“naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per
a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de
considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i
utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o
l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera
“neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre
cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del
que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior
text. Segons la CNV per a comunicar el
teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu
n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma
explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la
facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la
persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar
fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant,
sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots
expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n
senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que
l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és,
per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo
mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava
exercint sobre mi.
Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.
L’altre
dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició
de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes
situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir
per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser
cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les
vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat
de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al
revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la
vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al
rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres
vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver
sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol
possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut
infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull
aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre
oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en
molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et
fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho
tot, algunes vegades simplement no podem.
Sento
ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper
alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està
sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones,
les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat
deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada
crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir
que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes
ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de
mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes
expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del
bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una
violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).
Se’ns
omplen els espais de bullying i egos, penya.
Sento
ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si
ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades
no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això
genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una
necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no
et trepitgin. Hi ha alguna forma de
destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament
sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar
també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de
destruir tot això?
No sé
si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació
pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar
una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt
guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a
tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci
que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres
discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt
concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la
pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi
mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens
posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en
tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que
la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura,
no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les
demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que
a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot
és molt més complex que el que vomitem.
Però
més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes
persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant
que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels
nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com
importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el
seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més
emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no
posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de
tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta
importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol
fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació
i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem
molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen
moltíssimes coses més.
Quan
parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes
podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al
mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar
que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el
que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara
agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a
les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement
sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.
Estic
de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi
ha.
(avís de contingut: individualisme, capitalisme de relacions, objectificació, consum, manipulació, mentides)
En el mercat de les relacions, comprar, vendre, apropiar-se i consumir són la base de la majoria de les aproximacions entre persones que volen o pretenen tenir una relació sexual, afectivosexual o romàntica amb altres persones. Dóna igual el format: pot ser a través d’aplicacions, de xarxes socials, en ambients de festa, en ambients informals més tranquils, en ambients formals, a la feina o en trobades casuals a la plaça del barri. El paradigma del “lligar”, juntament amb el de “caçar”, és només qüestionat quan parlem de masclisme o de monogàmia, però el procés va molt més enllà. Està, òbviament, travessat per estructures com el masclisme, però no s’atura aquí perquè l’impregna el paradigma individualista i capitalista a través del qual veiem a les persones que ens envolten com a objectes.
No suporto el concepte de “lligar”. Cal dir, però, que quan dic que no suporto el concepte de lligar no em refereixo a que no suporto que la gent tingui cert interès en altres persones, en voler-hi compartir coses concretes, i s’hi apropi per veure si l’altra persona també pot correspondre aquest interès. Tampoc em refereixo a que sentir-se atreta cap a alguna persona, sigui sexualment i/o romànticament, és un acte de per sí consumista, com tampoc que t’agradi una persona i li ho facis saber. No fotem, no és això. Tampoc tinc res en contra de certs processos una mica ritualístics d’apropament. El que no suporto és bona part del procés que està totalment acceptat en el que l’altra persona esdevé un producte de consum més. El procés de compra, venta, consum i acumulació. I el que més em sorprèn ja no només és el procés de veure a l’altra com un producte més, és també el desig de ser triada com a tal, comprada o consumida on acceptes parts del joc de forma bastant conscient, ignorant, de pas, a qui no ens tracta d’aquesta manera suposant que no estarà interessada en nosaltres. Sembla com si “si no hi jugues és que no tens cap interès en les demés”. Caiem en la competició per veure qui aconsegueix més atencions, qui aconsegueix més premis, qui aconsegueix col·leccionar més relacions, o simplement més rollos, qui aconsegueix ser enganyat una vegada i una altra o qui aconsegueix enganyar més. Ens transformem temporalment i a estones en altres persones, en personatges que creem per poder formar part d’aquest circ.
Tampoc em refereixo aquí al fet de que si m’apropo a algú per tenir-hi només sexe estic tractant a l’altra com un producte de consum. No té perquè. O sigui, moltes vegades sí, però no és el sexe en sí, és el com, i és per com s’instrumentalitza el sexe en les nostres estructures, especialment per part del masclisme. Però insisteixo amb que no és a través d’una relació exclusivament sexual perquè moltes creuen que l’objectificació està només en el sexe o en la curta durada de les relacions i no amb com ocorre el procés d’apropament i/o allunyament. A vegades el que és objectificador és el procés d’enganyar a l’altra persona per tenir-hi sexe (una cosa molt acceptada en processos de lligar, i és aquí on volia anar a parar), o bé apropar-se a algú només per aconseguir que et faci els deures de classe, o bé estar consumint emocionalment a algú durant anys de la teva vida.
L’acte de lligar està fortament relacionat amb els processos d’objectificació, de consum, de competició i d’obtenció de premis, trofeus, propietats, o productes que utilitzarem pel propi benefici. És un acte on es pretén normalitzar, i normalitza, allò de que “la finalitat justifica els mitjans”, i la finalitat és, això, l’objectiu final, que pot ser tant purament sexual com podria ser romàntic, i l’aconseguiment d’un premi/trofeu final que et permet escalar socialment o obtenir alguns beneficis. És un acte on la persona desapareix i esdevé un producte més. On nosaltres també esdevenim un producte més, tot també depenent de quines siguin les nostres posicions relatives de privilegis en comparació amb les altres. A més, poder aconseguir aquests premis no és un procés on totes hi tinguin el mateix accés: només les que aconsegueixin tenir una sèrie de privilegis podran entrar més fàcilment en el joc, tant si caces com si ets caçada.
Aquest “lligar” és un procés on es normalitza la mentida, la manipulació, el cridar l’atenció. Consisteix en “aconseguir convèncer” a l’altra persona que tingui un tipus concret de relació amb tu (sigui sexe, sigui una relació més romàntica, sigui només atencions, sigui el que sigui). I voler convèncer passa per no voler veure realment a la persona que tenim davant i no tenir en compte què vol, què sent o què necessita. I no estem parlant de voler convèncer a l’altra persona en un debat polític sobre el canvi climàtic. Estem parlant de voler convèncer a l’altra persona per a que, per exemple, tingui sexe amb tu.
avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*
*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).
Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).
Moltes
d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No
estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies
és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme
cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos
per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum
de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un
postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.
A
part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt,
especialment perquè costa veure
l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la
violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un
cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent,
ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i
això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment:
no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una
exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se
solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa
alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és
contextual. Però el problema segueix sent estructural.
No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.
Ens agrada parlar de deconstruccions,
de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de
l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres
coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que
es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es
parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats
per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com
si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències,
comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest
tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de
problemàtiques.
Es
parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir
de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola
relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona
de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i
“habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones
neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de
molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles
coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per
tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens
pot empoderar. En aquests casos és molt
fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona
neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells),
sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies
i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context.
I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per
exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona,
quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat
amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent
a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es
tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.
La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat(allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.
Se’ns
diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de
introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens
afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de
rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és
una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I,
seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que
qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això
exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.
I
què passa, per exemple, quan es vol deconstruir
l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la
possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas,
d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a
l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que,
per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li
ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o
altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben
aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix
des del mateix punt. És més, quan el teu
accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit,
l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només
aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi
i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora
d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes,
degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa
seguretat ens els afectes.
Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.
Una
altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE,
aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té
quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i
que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions
precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els
inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple,
aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a
l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria
afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també
amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i
desitjar-les molt. Tampoc vivim igual
els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà
que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que
es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició
de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.
Tot
això que he comentat fins ara, a més, també
afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat.
Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil
parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic,
carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no
ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que
tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els
processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li
deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de
“lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que
és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que
tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques,
però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig
pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a
tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital
social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No
vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó
precisament qüestionar-lo i qüestionar
els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que
ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa
molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre
deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests
privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.
També
he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només
de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació
de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un
altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per,
per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos
també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.
Sé
que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic
que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de
l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i
en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen
realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he
pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després
no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat
l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà,
sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por,
com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a
les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les
persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional
(que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques
i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques
no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist
fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre
es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte,
això és només una forma d’apropiació.
Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.
Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials
La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.
He vist utilitzar aquesta eina
comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat
per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins
són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una
visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents
que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la
interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació
horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi
ha en les relacions.
La
responsabilitat
La CNV anomena violència a negar
la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant.
El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que
depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que
es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats
estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets
totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del
que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat
teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.
Un dels exemples que utilitza la
CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una
cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat:
fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la
CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la
nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho
escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del
poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com
tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant
totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota
coerció no és escollir lliurement.
Finalment, moltes vegades persones
utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten
les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com
et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.
L’objectivitat
Segons la CNV, per comunicar-nos
de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no
amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant
és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació
objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a
l’altra intencions, desitjos o emocions.
No obstant això, per defecte, el
que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició
concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat
sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe
mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han
tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant,
aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis
té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha
respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició
sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser
que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost
però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les
normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és
important.
Aquest raonament, a més, no ens
permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que
aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de
subjectives.
L’empatia
Finalment, una de les estrelles de
la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació
sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani
aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna
queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar
sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella
mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser
la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona
què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho
hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es
fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu
l’assenyalada a assenyalar-la a ella.
He vist manipular moltes vegades a
través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar
alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar
sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles
emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la
persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una
de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que
utilitza aquesta eina.
Avís de contingut: objectificació i consum relacional
Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.
L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una
relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la
limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa
que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses
que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives
famílies d’origen). “Jo no vull res
seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de
relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el
que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les
“complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de
“compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per
qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.
Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la
quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en
“compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en
relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís
amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni
romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a
aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades
acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís
especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que
van més enllà, com comentava a l’inici del text.
Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per
defecte un binari força extrem: o ens
relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens
trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor,
però d’un altre tipus). Per això, quan
una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant
aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum
sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel
seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa
no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són
importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).
Què vol dir, doncs, no voler tenir
relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un
tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el
compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una
forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un
tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però
l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma
“no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una
amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia
algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon
dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les
normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia
apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta
de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la
responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la
que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys
privilegiada).
Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.
Cada vegada que escolto aquestes
expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no
perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien
estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma
no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de
consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar
sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de
reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel
simple fet d’existir. Totes mereixem ser
tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho
bé o gaudir.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí .
Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.
Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.
Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).
Però la realitat ens explota a la
cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els
poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre
les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics,
d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.
Al meu voltant des de fa temps
persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú:
per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant
certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre
costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder.
Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un
exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials
perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels
nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+,
no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes
socials.
Ja sabem que les estructures socials
de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells.
Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres
estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són,
precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han
emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs
reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella
tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els
paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar
construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest
discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i
divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i
reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat
de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o
intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra
és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.
És complicat entendre en quins
moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós
l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres,
aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols
discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem
après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un
privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència,
oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li
puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és
un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar
d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i
entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant,
hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui
considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.
Hem confós acompanyament a les
violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui
hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho.
La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que
se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a
agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a
una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares
de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que
suposadament volíem obtenir.
Tot això ho dic amb dolor després
d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un
home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada
vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha
costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a
generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol
fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment
i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir
part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí,
hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un
espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per
revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i
a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar
segons la situació.
Altres dogmes que hem creat són, per
exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha
estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb
“agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit
agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer
tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les
agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns
cregui i se’ns acompanyi.
El que hem de replantejar-nos és què
vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no
tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui
té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les
que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist
i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir
a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb
l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia,
s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar
encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos
o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no
sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.
Hem basat bona part dels nostres
discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna
cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en
el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides
haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder
escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment
ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest
motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure
sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no
té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres
vies.
Una cosa que dóna molt de poder en
els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo.
Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un
poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els
discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular
els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és
capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar
relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist
maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si
senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del
tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a
persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment
formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades
em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist
manipular tot.
Finalment, i no menys important,
també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel
consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les
productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions,
ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es
guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de
companyerisme.
Escric tot això no només per parlar
de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i
responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb
les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades
ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo
forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una
farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus
d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot
allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me:
companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res
més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo
aire i força i decideixo seguir.
El proper dilluns dia 18 de març, a les 18h, estaré a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, parlant sobre no-monogàmies des d’una perspectiva crítica, feminista i responsable. La xerrada serà divulgativa, per introduir conceptes bàsics. Ens veiem dilluns a Girona!
Dia: 18 de març Hora: 18h Lloc: Biblioteca Carles Rahola (C/ Emili Grahit, 4C, 17002 Girona)
Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.
Per algunes
coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que
ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva
lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en
sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono.
Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en
el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com
percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una
incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo
mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de
“mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en
una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament
competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es
basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha
privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar
en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha
d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de
capacitats (i discapacitats).
Per a mi
connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi
caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o
romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és
igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes
coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a
la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la
meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que
estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder
comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a
arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em
costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber
què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em
passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen
o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que
em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.
Degut a
aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant
en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant
mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora
està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una
persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap
de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una
certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien
corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere,
sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en
bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més
fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als
llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt
més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El
temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.
Però aquesta
exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos
normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets
carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es
només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte,
d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar
amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava
comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb
els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i
quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment
compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser
excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa,
sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.
Això passa en
la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres
no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista
de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona
aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la
parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb
la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una
relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una
vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició
d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure
sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem
la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la
possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es
trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més
afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a
vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i
multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes
ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que
en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte
d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran
per part d’algunes.
També passa
amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de
monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he
adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família
junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una
lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita
que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi
afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç
per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la
llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per
tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa
sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en
el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo
en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer
aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però
explicar-li això a un nen de 3 anys).
La cooperació
i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava
anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb
altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin,
sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts
desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per
mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les
relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per
aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema
competitiu i d’acumulació d’afectes.
Jo no sóc
monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels
meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a
mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro
fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la
propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit
sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa
va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt
diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències
que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres
versions, una mica més liberals, de la monogàmia.
Si trenquem
amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si
trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos.
I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de
quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables
processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant
els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I
hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler
veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la
propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.
