Categoria: relacions

la violència de la comunicació no violenta

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

en français ici

Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials

La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.

He vist utilitzar aquesta eina comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions.

La responsabilitat

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant. El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.

Un dels exemples que utilitza la CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat: fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota coerció no és escollir lliurement.

Finalment, moltes vegades persones utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.

L’objectivitat

Segons la CNV, per comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a l’altra intencions, desitjos o emocions.

No obstant això, per defecte, el que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant, aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és important.

Aquest raonament, a més, no ens permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de subjectives.

L’empatia

Finalment, una de les estrelles de la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu l’assenyalada a assenyalar-la a ella.

He vist manipular moltes vegades a través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que utilitza aquesta eina.

Share

què s’amaga darrera de les relacions no-serioses?

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: objectificació i consum relacional

Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.

L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives famílies d’origen).  “Jo no vull res seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les “complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de “compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.

Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en “compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que van més enllà, com comentava a l’inici del text.

Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per defecte un binari força extrem: o ens relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor, però d’un altre tipus). Per això, quan una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).

Què vol dir, doncs, no voler tenir relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma “no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys privilegiada).

Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.

Cada vegada que escolto aquestes expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel simple fet d’existir. Totes mereixem ser tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho bé o gaudir.

Share

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

xerrada sobre no-monogàmies a Girona el 18 de març

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El proper dilluns dia 18 de març, a les 18h, estaré a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, parlant sobre no-monogàmies des d’una perspectiva crítica, feminista i responsable. La xerrada serà divulgativa, per introduir conceptes bàsics. Ens veiem dilluns a Girona!

Dia: 18 de març
Hora: 18h
Lloc: Biblioteca Carles Rahola (C/ Emili Grahit, 4C, 17002 Girona)

Share

rapidesa, capitalisme relacional i acumulacions d’afectes

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 6 de febrer. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: capitalisme relacional, capacitisme, misautismia, consum, objectificació, competitivitat, apropiació

Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.

Per algunes coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono. Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de “mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de capacitats (i discapacitats).

Per a mi connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.

Degut a aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere, sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.

Però aquesta exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte, d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa, sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.

Això passa en la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran per part d’algunes.

També passa amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però explicar-li això a un nen de 3 anys).

La cooperació i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin, sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema competitiu i d’acumulació d’afectes.

Jo no sóc monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres versions, una mica més liberals, de la monogàmia.

Si trenquem amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos. I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.

Share

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

quan el llenguatge, les estructures i la gent esborren constantment les meves relacions

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat

El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.

Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.

El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.

Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.

Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.

Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.

Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.

Share

2018: un fort agraïment i unes sinceres disculpes

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís decontingut: menció de maltractament, ferides, por, frustració, ràbia, dolor, instrumentalització

No sóc de les que fan balanços quan s’apropa el cap d’any. Sóc de les que ho fan pel seu aniversari. Tinc l’avantatge de que el meu aniversari cau a la tardor, i jo sóc molt de gaudir de cada un dels significats de les estacions de l’any (com a bona amant del taoisme), d’allò del que cada una de les estacions ens aporta en relació als processos que vivim segons un cicle anual que corresponen al naixement (primavera), la vivència i creixement (estiu), la reclusió i reflexió (tardor) i la mort (hivern). La transformació de totes les coses. La tardor és una època on comença la reflexió i la reclusió per a preparar-nos per la mort de parts dels processos durant el hivern i pel naixement de nous a la primavera. Aquest any, però, està sent molt especial, i tot el balanç que estic fent des del meu aniversari, que va ser el mes de novembre, s’està encara allargant i s’està ajuntant amb un balanç anual, d’aquests de gener a desembre, que m’està recorrent pensaments, cos i emocions i que també agafarà bona entrada de l’hivern.

Ha sigut un any especial, intens, diferent, amb molts naixements i moltes morts de processos que portava arrossegant feia temps i que no em deixaven quasi respirar. Ha sigut un any transformador, calmat i a la vegada agitat. Ha sigut un any que vaig començar emocionalment tocada: just acomiadava el 2017 amb la mort del gat amb el que vaig compartir 18 anys de la meva vida. Els últims mesos de l’any van ser durs i els vaig viure al meu llit fent-li companyia. La promesa que li vaig fer va ser que aconseguiria parlar de tot allò del que no se m’havia permès parlar durant tant de temps, que deixaria de callar tant dolor i tant procés de tancament de ferides. Feia ja un temps que portava curant-me de les conseqüències d’una relació nefasta, de maltractament. Ja vaig dedicar el 2017 a treure’m de sobre aquella relació i a començar a llepar-me algunes ferides. El 2018 començaria el que seria l’última part d’aquell procés, la cicatrització i la cura: acabar de treure’m tot el pes que portava a sobre per la invisibilització, menyspreu i avergonyiment que aquesta persona havia fet de mi.

He superat l’angoixa constant i l’estrès posttraumàtic que no em permetien caminar per alguns dels barris de Barcelona. He calmat part de la por a les relacions, la frustració, que més m’aturava, des de l’estima cap a aquesta por, des de l’acceptació. He fet de la ràbia un farcell que ja no carrego de forma pesada, sinó que utilitzo i focalitzo en espais que no són el meu cos, ni el meu cap, ni les meves emocions. He reconnectat amb mi mateixa, m’he retrobat, m’he abraçat, de debò. He pogut veure la vida sense aquell vel constant de dolor que sempre es ficava entre jo i tot el que observava i que em tocava. I m’he adonat,després d’aquesta neteja, que la ciència (espai que havia compartit amb qui m’havia enfonsat) és un espai on vull tornar (sempre des de la meva perspectiva crítica, òbviament).

Ha sigut l’any on m’he descobert de formes que desconeixia. O més aviat, de formes que no acceptava de mi o que jo mateixa m’amagava. Des defeia temps ja havia comprès que jo no era neurotípica. Des d’adolescent sabia que tenia un funcionament que no era considerat gaire “normal”, tot i que no vaig arribar a cap diagnòstic psiquiàtric perquè sempre acabava enfadant-me (i barallant-me fortament) amb les meves psiquiatres i mai els donava temps a que em poguessin diagnosticar amb res (sí que els donava temps a medicar-me molt, òbviament, aquestes no perden mai el temps en aquest sentit). Des de fa uns pocs anys que vaig conèixer l’activisme de persones neurodivergents que em va fer sentir, sense saber molt bé perquè, certa pau i tranquil·litat amb mi mateixa. He acceptat discapacitats i he pogut assenyalar causes estructurals que no em permetien abraçar-les. Finalment, aquest any, ha sigut l’any en que m’he començat a identificar una mica més, m’he despertat a mi mateixa, i se m’ha obert tot un món. De cop moltes coses tenen sentit, he acceptat limitacions i funcionaments que tinc que fan que pugui gestionar molt millor la meva vida.

Ha sigut l’any de curar-me, d’estimar-me i on he pogut aprendre a situar-me. Aquest, per tant, ha estat un any on he après a cuidar-me, i a començar a tenir espai de debò per a aprendre (i poder) cuidar més bé a les altres. He hagut d’aprendre també com s’instrumentalitzen conceptes com són les cures, i he hagut d’intentar entreveure, apartant molta merda generada en forma de discursos utilitaristes, què significa cuidar. Ha sigut també des d’aquest punt on he sigut conscient del dolor que he pogut provocar a altres. Crec que la millor forma de tancar l’any és, no només demanant perdó, sinó a més, i sobretot, reparant i reparant-me. Al menys començant a prendre’n consciència; però per fer que la consciència no quedi en només això, consciència i pensaments, sinó que també siguin fets, canvis que es materialitzin en el possible sense caure en utilitzar aquella constant excusa que ens posem sobre les múltiples contradiccions que sempre totes tenim.

Vull demanar disculpes a totes aquelles a les que inconscientment vaig culpar de tot el que em passava; a aquelles que vaig doldre cada vegada que fortament em queixava i que es podrien haver sentit atacades; a totes aquelles de les que em vaig allunyar, a les que no vaig saber com cuidar, a les que vaig descuidar; a les que vaig esquitxar amb la meva ràbia mal direccionada. A totes aquelles que en el meu camí d’aprenentatge vaig poder fer mal. No parlo des del sentiment insuportable de culpa, ni des de la victimització de qui utilitza això per fer-se la guai. No. És un acte sincer que traspassa aquesta pantalla o aquest paper i comença a materialitzar-se en forma de canvis, a  partir d’aquí i a partir d’ara.

Share

la multiplicitat de la violència monògama

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: violència monògama, apropiació, exclusió, consum, invisibilització, esborrat, agressions físiques i verbals, tècniques de dominació i manipulació, violència institucional i estructural, estereotips, discriminació

Voler parlar de violència monògama és complicat ja que, per un costat, primer hem d’aconseguir poder parlar de la monogàmia com una estructura de poder (no tant només com un recompte de número de relacions de parella i/o sexuals), i a la vegada també hem de parlar de la violència d’una forma més àmplia que no pas només d’agressions físiques o verbals. La violència simbòlica, per exemple,és també un tipus de violència, que col·loca a qui la rep en una posició vulnerable respecte a d’altres; una posició que pot acabar també afectant en molts àmbits: l’econòmic, l’emocional, el mental i la salut de forma general.

La dificultat de parlar de la violència que genera la monogàmia parteix del fet de que no funciona de la mateixa manera quela majoria de les estructures i per això molt sovint, fins i tot dins de la complexitat de parlar sobre estructures, aquesta és difícil de mostrar. La majoria d’estructures tenen un grup privilegiat que compleix unes característiques (per exemple, els homes, les cigènere, les blanques, les primes, etc) i un grup oprimit amb unes altres característiques (per exemple,les no heterosexuals, les neurodivergents, les trans, etc). La violència en aquestes estructures s’acostumaria a produir des del grup privilegiat cap al grup oprimit de formes múltiples (moltes vegades no resulta simple fer aquesta separació totalment binària, i pot ser molt més complex que això, però per aque ens entenguem ara podem simplificar el funcionament així). La diferència (i el que ho complica també més) és que en la monogàmia els grups de privilegiades i oprimides no són fàcils de dibuixar o descriure i, de fet es generen diferents tipus de grups d’opressores i d’oprimides, diferents eixos.

El primer cop que intentem entreveure la monogàmia com una estructura de poder solem veure com a grup privilegiat a les persones monògames (enteses com les persones que tenen pràctiques monògames, que només estan obertes a tenir una relació de parella i sexual) i a les oprimides com aquelles que practiquen no-monogàmies (aquí hi hauria un ventall molt ampli de filosofies relacionals i no totes es veurien afectades per aquest eix de la mateixa manera). Tot i que evidentment existeix una mala imatge de les pràctiques no monògames i una certa discriminació i impediments estructurals i institucionals i, per tant, existeix el privilegi cap a aquelles que practiquen la monogàmia, l’estructura monògama és molt més complexa i genera privilegis i opressions demoltes més maneres.

Per exemple, anant més enllà d’això, Na Pai va apuntar en el seu text “Desmuntant la cultura de la monogàmia” que en aquesta estructura de poder les mateixes persones que oprimien eren oprimides: l’opressora i l’oprimida eren les components de la parella que pel fet de “posseir-se” l’una a l’altra s’oprimien mútuament. Aquest és un altre eix diferent al plantejat anteriorment i també una forma de funcionar i de violentar de la monogàmia, i un plantejament que em va ajudar una mica més i millor a entendre la monogàmia com a estructura de poder. No obstant, a aquests plantejaments també seguia faltant-los alguna cosa que no permetia entreveure algunes violències que surten de la monogàmia i de la nostra forma d’estructurar relacions, com per exemple l’amatonormativitat, que esborra relacions fora de la parella i invisibilitza violències que van més enllà de la parella.

L’autori del text “Lo contrario del amor es la amistad” va ser absolutament genial assenyalant l’amistat com l’alteritat de la parella i per tant, va mostrar un eix on es podia veure a aquesta alteritat com aagredida i oprimida per les jerarquies relacionals que col·locaven a la parella en una posició privilegiada. Això va ser per mi un punt d’inflexió en el aprofundiment per entendre tot aquest entramat estructural. Aquell canvi a l’hora de veure els estats d’oprimida i opressora en l’estructura monògama em va fer adonar de que la violència que la monogàmia exercia era molt més complexa, i em va ajudar a entendre moltes violències invisibles que portava patint des de feia anys.

Per tant, podríem destacar tres eixos diferents d’opressores/oprimides per l’estructura monògama: l’eix pràctiques monògames/pràctiques no monògames, l’eix component de la parella/component de la parella, i finalment l’eix parella/amistat (o resta de relacions). Cada un d’aquests eixos expressaria la violència exercida de formes diferents. M’agradaria en aquest text poder començar a posar nom a algunes d’aquestes violències, tot i que no pretén aprofundir-ne molt, al menys per ara. El que faré, per tant, és donar algunes idees superficials sobre com crec jo que s’expressa cada una d’aquestes violències en cada un d’aquests eixos.

En quant a la violència monògama que vivim les persones amb pràctiques no monògames,aquesta sol ser, per una part, institucional: impossibilitat per accedir a molts dels privilegis que té l’estructura monògama que s’obté amb el matrimoni, o derivats com la parella de fet, com són aspectes econòmics o aspectes legals sobre la criança, o bé també permisos per viure i treballar. També es pot expressar a través de com es solen distribuir els espais pensats per a parelles monògames (les distribucions, per exemple, dels pisos, sol centrar les relacions en un tipus de família nuclear). Per un altre costat, també existeix un tipus de discriminació a través de l’assignació d’un tipus d’imaginari social negatiu (com estereotips) sobre les persones amb pràctiques no monògames: portadores d’ITS, persones amb les que no es pot confiar,que no es comprometen, inestables, immadures, etc (de fet s’assemblen molt als estereotips assignats també a les persones bisexuals). Aquest tipus d’imaginari social és un tipus de violència simbòlica que no s’ha de minimitzar, doncs pot produir problemes de salut mental, així com també dificultats per trobar feina o perdre la feina o relacions afectives (en el cas de que es surti de l’armari). No obstant, no afecta igual a totes, ja que per exemple les dones podrien patir una càrrega molt més violenta quan es veuen associades a tot aquest imaginari, i els homes no es veurien tant afectats ja que les pràctiques no monògames els són més acceptades socialment; o bé les bisexuals que ja tenim aquesta càrrega d’estereotips, o bé les persones racialitzades que també hansigut assenyalades a través de la mirada europea blanca com a persones de cultures promíscues i no monògames. O sigui, al ser una estructura de poder, s’ha de tenir en compte també la intersecció amb altres estructures i que no afecta a totes de la mateixa manera.

Com comentava anteriorment, les components de la parella poden exercir-se mútuament també un tipus de violència monògama. La parella, com a construcció social que afavoria especialment als homes per apropiar-se de les dones, parteix del concepte de propietat. L’apropiació genera dins de la mateixa parella desempoderament, explotació i falta d’autonomia. Aquests mecanismes acaben generant violència de molts tipus: des d’agressions físiques (arribant a assassinats, especialment feminicidis), control i vigilància, exigències i apoderament sobre el cos, ment i emocions de l’altre, violència verbal, manipulació, tècniques de dominació per a que no puguis compartir amb altres persones, passant per generació de relacions de poder (anomenades comunament “relacions de dependència”), afavorint també problemes de salut (especialment mental). Tot i que normalment l’apropiació es dóna més en un sentit que en un altre (sobretot de part de l’home cap a la dona), es pot acabar generant també certa violència monògama per part de les dues cap a les dues en diferents graus segons molts altres eixos (la transversalitat i interseccionalitat un altre cop).

Finalment, el tipus de violència que s’acaba exercint des de la parella cap a les relacions externes a la parella, les “alteritats”, també és un altre tipus de violència monògama. Aquesta, s’expressa més com a invisibilització i esborrat degut a que el reconeixement relacional està centralitzat en la parella (o parelles principals) i, per tant, s’esborra el de les demés relacions (que no siguin familiars). Les relacions fora de la parella acaben sent invisibles, no reconegudes, aquelles que queden als marges de les cures, el temps, o el ser tingudes en compte; són les relacions que reben normalment les conseqüències de les jerarquies de les relacions. Aquestes relacions també acaben caient en el consum, especialment de part dels dos components de la parella, l’explotació degut a la invisibilització del que s’obté d’elles sense no tornar-ho a canvi. Exemples d’aquest tipus de violència són que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o que se les recorda que “només” són amistats (col·locant-les en una posició on no puguin demanar res si ho necessiten), o bé que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació o que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. També s’expressa com a exclusió de totes aquelles que no encaixem amb els cànons corporals, emocionals o mentals (gordes, lletges, amb menys carisma, neurodivergents, amb diversitats funcionals o discapacitades, etc).

Es podria dir, per tant, que la violència monògama, i la monogàmia com a estructura de poder, funciona de formes molt múltiples, no només per les diverses formes que té d’expressar-se, sinó també per la diversitat d’eixos que presenta. Per tant, es poden entreveure violències en un ventall molt ampli, que passa des de la discriminació pel fet de tenir pràctiques no monògames, passant per la violència de la possessió de la parella, acabant pel consum, esborrat, invisibilització i exclusió de les persones de fora de les parelles principals.

Share

experiència sobre el procés i gestió de la visibilització d’una relació de maltractament

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: denúncia, maltractament, invisibilització, masclisme, sexisme, poder

Aquest text és el segon d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el tercer aquí.

Fa uns mesos vaig decidir compartir públicament a través de Facebook una relació de maltractament que vaig viure per part d’una persona vinculada als moviments socials de Barcelona. En aquell text vaig compartir la meva vivència i el nom de la persona en qüestió ja que la meva intenció era, per un costat, mostrar el que aquesta persona havia amagat sistemàticament (una tècnica contrapoder), i a la vegada també volia avisar a persones que poguessin estar en la mateixa situació i, per tant, poguessin estar en cert “perill” (de fet aquesta segona part era la que més em preocupava).

Aquest text no és per remoure més aquella història ni fer-ne cap denúncia més. L’escriptura d’aquest text ve motivada per la voluntat de fer per la meva part un tancament (mental) i per la de compartir l’experiència del procés i de la gestió. Aquesta reflexió pretén estar emmarcada en un conjunt de textos on vull crear un espai d’auto-crítica sobre la gestió de l’espai que fem. Aquestes gestions acaben, vulguem o no, afectant molt la vida de les persones i, per tant, crec que és important parlar-ne, encara que algunes vegades sembli un tema tabú.

Abans d’escriure aquella “denúncia” pública a Facebook (no m’agrada pensar-hi en clau de denúncia, sinó més aviat de visibilització), vaig passar-me mesos pensant com fer-ho o què fer. Sé que sóc una rallada de la vida (però molt rallada de la vida) i moltes vegades el que faig és quedar-me en bucle intentant trobar la millor manera de gestionar alguna cosa. Tenia por a caure en un procés de demandes de vetos o exclusions amb les que jo tampoc hi creia (al menys en aquell cas) o bé a caure en la venjança o en el càstig (en el que tampoc hi crec).

Un dels problemes que em trobava, a més, era que l’especificitat del meu cas implicava no haver pogut participar ni ser en molts espais degut a la pròpia relació, espais on aquesta persona sí que hi era o on hi podrien haver persones que el coneguessin o properes a ell. Finalment el que vaig acabar fent va ser evitar tot un barri sencer i inclús marxant d’aquest (ja que hi vivia). Tampoc sé fins a quin punt haguéssim tingut espais tant comuns, per algunes diferències ideològiques; ara, des de la calma d’haver superat tot allò, veig que és probable que no haguéssim tingut tants espais en comú. Tot i així, la no coneixença i la por a sentir-me com ja em sentia en l’únic espai que compartíem (la feina), vaig acabar esquivant tota la resta amb molta angoixa. Degut a això a tots els meus conflictes i debats interns que tenia es sumaven alguns més: quin dret tenia jo en demanar res a espais on jo no hi participo? És, però, just que hi hagi espais on no hi participo precisament degut a aquesta relació? Fins a quin punt s’entendria realment que no hi hagués participat si no tenim en compte gairebé mai en aquests espais el neurocapacitisme, les tècniques de dominació, entre moltes altres coses? Què podia realment fer?

Sí que se’m van passar pel cap coses que sentia que necessitava demanar, coses molt bàsiques que tenien a veure amb la seva ocupació de l’espai (sobretot virtual) en temes sobre feminisme, violència de gènere o coses relacionades amb violències masclistes; però en cap moment (i era una de les pors que tenia) volia demanar que se’l fes fora d’espais, ni que perdés cap reconeixement per la seva feina, ni que perdés res relacionat amb la seva feina ni entorn. Amb això no estic dient que demanar certs vetos no pugui ser necessari en altres casos, per a mi és contextual i en el meu cas no ho sentia oportú.

Finalment vaig decidir només explicar-ho, sense donar-li més voltes ni demanar res. Volia simplement fer un procés de visibilització per a compensar tota la invisibilització que vaig patir i per a que les persones que es relacionessin amb ell sabessin part del seu comportament relacional, especialment amb dones (al menys que poguessin estar previngudes i poguessin escollir com es compartia espai i discurs amb ell). Vaig pensar que només explicant-ho les persones que els preocupés mínimament aquest tipus de temes ho tindrien en compte com elles creguessin que ho havien de tenir en compte, segons les seves pròpies referències i dels espais que freqüentaven. A més, vaig decidir fer-ho a través de Facebook perquè em semblava més simple i per no haver d’entrar en protocols típics de denúncia i demandes. El post era públic i totes hi podien accedir, es podia compartir fàcilment i llegir.

També vaig decidir no enviar directament la informació a cap dels grups on ell hi participava, ni tampoc enviar-ho directament a persones que formaven part d’aquests grups (tot i que a bastantes d’elles les tinc com a contactes directes). El motiu va ser, seguint en la línia del que ja comentava anteriorment, que no pretenia demanar res concret i tenia certa por a que se’m qüestionés, se’m ridiculitzés o se’m menystingués degut a aquesta falta de demanda.

Durant un parell de dies vaig estar rebent bastantes mostres de recolzament de persones que jo coneixia, persones a qui agraeixo molt el suport emocional, especialment les que van viure amb mi tot el procés.  Per un altre costat, sí que vaig parlar d’aquesta qüestió amb un grup on ell participa, tot i que el procés va ser més aviat protocol·lari: tenia les portes obertes per demanar coses, sempre que fos jo la que m’hi apropés (jo m’hi vaig apropar a través d’una persona que conec que em va dir que estaven disposades a escoltar-me). M’hi vaig posar en contacte només per donar-los informació que crec que era important que tinguessin, pel mateix motiu que vaig explicar la meva història, sobretot per avisar a altres dones que poguessin estar en una situació similar i perquè el seu entorn sabés la història, la meva història.

La meva interacció amb aquest grup va ser curta i van dir-me que prendrien unes mesures que jo no vaig demanar però que elles consideraven necessàries. Mesos després m’he adonat de forma indirecta que aquelles mesures en realitat no es van portar a terme i que el grup no es va assabentar de cap part del que jo havia explicat. Tampoc vaig voler apropar-m’hi més perquè, com ja he comentat, jo no formava part d’aquests grups i, sincerament, jo tampoc sabia quina relació tenien les persones amb les que jo estava parlant amb la persona que m’havia maltractat durant set anys. Davant d’allò vaig preferir seguir amb la meva vida, lluny d’aquell barri i d’aquests entorns. Curar-me implicava cuidar-me, que implicava a la vegada allunyar-me de tot allò.

Sé que van llegir el que vaig escriure moltes persones que comparteixen amb ell espais de molts tipus. Ho sé més que res perquè altres persones m’ho van comentar (no perquè cregui que pel simple fet de posar una cosa al Facebook totes ho han d’haver llegit). Sé, però, que aquestes persones van decidir mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res. Puc entendre aquest tipus de reacció, i podria ser deguda a varis motius: a no creure necessari compartir-ho degut a que no hi ha una exigència ni demanda explícita de res que ens sembli destacable, a tenir por a que la cosa acabi complicant molt al grup al que pertanys degut a les demandes que hi podrien sorgir (igual que abans), o bé degut a com ens deixem anar pel corrent del moment (o sigui pels fluxos de poder que també es donen, molt, en els nostres espais). També pot ser que els importi bastant poc. A més gairebé sempre s’espera que siguis tu la que t’hi apropis i demanis coses, com si estar afectada o traumatitzada et permetés la majoria de vegades tenir la capacitat de fer-ho, especialment quan no coneixes les relacions que es donen entre elles.

Mirant amb retrospectiva, tot i que tinc certes crítiques a fer sobre com gestionem aquest tipus de coses, jo, per la meva part, em sento molt bé amb tot el que vaig fer i com ho vaig fer. No em penedeixo de res. Després del temps que ha passat i veure com em sento crec que vaig fer el que havia de fer. Em sento bé i amb calma. El resultat? Prefereixo no pensar-hi gaire, ara mateix m’és igual, tot i que admeto sentir bastanta decepció. He compartit la meva experiència per poder, per un costat, tancar aquesta història per part meva, però per altre costat, que pugui servir també de reflexió sobre la gestió, que crec que hem de fer en molts aspectes. M’agradaria estirar alguns fils d’aquesta reflexió, sobretot el com ens apropem a les víctimes (si és que ho fem), quan i per què, sobre per què les gestions acaben suposant a vegades efectes totalment contraris als d’aquesta experiència, què volem, què no volem, i si els fluxos de poder acaben o no influint en com gestionem tot plegat (fluxos de poder que a vegades contradiuen els privilegis/opressions que es volen tenir en compte en la denúncia). Jo sé que si m’hagués posat pesada, hagués començat a exigir demandes i hagués buscat aliades en alguns grups feministes, hagués pogut aconseguir certes coses. Però coses que tampoc necessitava i amb les que no em sentia còmode. Ara bé, considero que passar d’aquest extrem a que ni tant sols es vulgui compartir la informació, mirar cap a un altre costat i ignorar tot el que aquesta persona ha fet i com m’hagi pogut afectar a mi, és una cosa que, des del meu punt de vista, fa que senti que s’ha de reflexionar i posar en qüestió molt bona part dels nostres discursos.

Share