relacions – estructura difractada

a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

Posted on 19 d'abril de 201819 d'abril de 2018 by wuwei

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

memòries d’una C (I – introducció i context)

Posted on 13 d'abril de 201813 d'abril de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

1a part de ‘Memòries d’una C’

Introducció i context

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

trobades sobre anarquisme relacional – segona trobada el 14 d’abril

Posted on 5 d'abril de 20185 d'abril de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14 d’Abril a les 10h faré el taller de ‘deconstruir contextos per construir relacions‘, el segon taller que dinamitzaré dins del cicle que organitza Veusambveu titulat ‘Trobades sobre anarquisme relacional’. Si us interessés i us anés bé assistir-hi us hauríeu d’inscriure al correu electrònic de veusambveu.editorial@gmail.com ja que hi ha un límit de places de 20 persones. El lloc on es realitzarà el taller és al C/ Picalquers, 2, Barcelona. No fa falta haver assistit a la primera trobada per inscriure’s, tot i que es donarà preferència a qui ja hagi vingut a la primera.

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook on també s’anuncia l’última trobada, un espai de debat el dia 5 de Maig per la tarda. Més info a: https://www.facebook.com/events/171593670142565/

pensament monògam més enllà de les relacions de parella (o perquè detesto la monogàmia)

Posted on 28 de març de 201828 de març de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia/pensament monògam, jerarquies, relacions jeràrquiques, violència monògama, violència simbòlica

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) de la xerrada ‘Memòries d’una C‘ que vaig fer el passat Novembre i vaig repetir a les 3es Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 449 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i així, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi a C del veredicte on potser podrà dir acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B degut a l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrera) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre… i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.

El pensament monògam més enllà de la parella

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten de retruc a tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc) i col·loca a cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes en vers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que li afecten.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”, que quan diguem “sentiments” per defecte es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexeafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la; també se pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrat. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment per qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació” a tots els mals.

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones suposant que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el que es treu veu tant sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrera, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘¡”ser”.

instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

Posted on 14 de març de 201814 de març de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada). I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.

canvi de contacte a ‘trobades sobre anarquisme relacional’

Posted on 3 de març de 20183 de març de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

En referència a l’entrada on parlava de les trobades sobre anarquisme relacional he fet un canvi a l’entrada original, ja que hi ha hagut problemes amb el correu electrònic per inscriure’s i s’ha hagut de canviar. Per inscriure-us heu d’enviar un correu a veusambveu.editorial@gmail.com

memòries d’una C i taller de tècniques de dominació a Madrid (Abril)

Posted on 2 de març de 20182 de març de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les activitats es realitzaran en castellà.

Els dies 28 i 29 d’abril estaré a Madrid per repetir la xerrada de Memòries d’una C i dinamitzar un taller de tècniques de dominació. La xerrada de Memòries d’una C la faré el dissabe 28 d’abril a les 18h a La mala mujer (c/ Mesón de Paredes, 76, Madrid), i no fa falta inscriure’s, però l’aforament és limitat. El taller de tèniques de dominació el faré el diumenge 29 d’abril a les 18h també a La mala mujer ; pel aller sí que fa falta inscripció, ja que el límit de placces és 20. Inscripcions pel taller a info@interpuzzle.es

En les dues activitats faré taquilla inversa (aportació suggerida entre 5 i 10 € però no deixis de venir per no poder-lo pagar).

Aquí teniu els dos esdeveniments de facebbok:

https://www.facebook.com/events/365960850571214
https://www.facebook.com/events/595767387431371/

Ens veiem per Madrid 🙂

trobades sobre anarquisme relacional

Posted on 27 de febrer de 20183 de març de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 10 de Març a les 18:30h faré el taller de ‘Parlem de tècniques de dominació’ dins d’un cicle que organitza Veusambveu titulat ‘Trobades sobre anarquisme relacional’. Si us interessés i us anés bé assistir-hi us hauríeu d’inscriure al correu electrònic de veusambveu.editorial@gmail.com ja que hi ha un límit de places de 20 persones. El lloc on es realitzarà el taller és al C/ Picalquers, 20, Barcelona.

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook on també s’anuncien el taller sobre ‘deconstruir contextos per construir relacions’ que farem el 14 d’Abril al matí i un espai de debat el dia 5 de Maig per la tarda. Us heu d’inscriure per cada una de les 3 activitats si us interessés. Més info a: https://www.facebook.com/events/171593670142565/

relacions a la nostra mida: no-monogàmies de pensament monògam i liberal

Posted on 20 de febrer de 201820 de febrer de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: pensament monògam, pensament liberal de les relacions

En algunes no-monogàmies un pensament que es repeteix bastant és la idea de que les relacions les hem de construir a la nostra mida: trobar quins són els nostres desitjos, necessitats i voluntats i a partir d’aquí construir el tipus de relacions que ens van bé i volem, com si les relacions haguessin de ser un objecte fet a mida per les nostres necessitats. Aquesta idea intenta diferenciar-se de la monogàmia (de fet s’intenta presentar com ‘la’ alternativa a la monogàmia), ja que la monogàmia ens imposa un únic model de relació que no té en compte les nostres necessitats, desitjos o gustos. Però tot i que aquesta idea sembla una vertadera ‘alternativa’ al discurs monògam, la realitat és que el que fa és reproduir un pensament molt semblant però de caire més liberal que acaba beneficiant a qui més privilegis té.

Aquesta forma de veure les relacions prové de la idea de que el nostre entorn (i per tant les nostres relacions o les persones amb les que ens relacionem) estan al nostre servei i les modifiquem i emmotllem al que nosaltres necessitem: un acte d’objectificació que oblida que aquestes altres persones també poden tenir necessitats, desitjos o voluntats que poden ser diferents a les nostres o incompatibles i a les quals també hem de ser sensibles (i que es podria ampliar a tot el que no són relacions, perdent la sensibilitat amb el funcionament del nostre entorn o medi ambient). Movent-nos amb aquest pensament, les persones que tenen més privilegis els és més fàcil obtenir les seves necessitats ja que el sistema, a través de creences socials i normes, els hi proveeix amb molta més facilitat, mentre que les persones amb menys privilegis respecte les primeres acaben sent les que s’emmotllen i s’adapten.

Una forma de construir relacions sent conscients del nostre entorn, i per tant sent conscients de les altres persones, no només ha de passar per entendre què volem nosaltres, sinó també què volen i poden aportar a la relació les persones amb les que ens relacionem, i què volen i necessiten elles. Ser conscients de les altres significa no adaptar-les a nosaltres, sinó trobar maneres de construir-nos que ens puguin tenir en compte a les persones que composen la relació, i adaptar-nos una mica també a què ens poden aportar elles o el què ens aporten. I, finalment, i no menys important, ser conscients de que ens movem en un mar molt complicat d’estructures de poder que no ens situen a totes al mateix lloc i que a més influeixen i afecten totes aquestes necessitats i desitjos (tant perquè les estructures ens construeixen part de les necessitats com també perquè ens vulnerabilitzen a moltes quan les nostres necessitats no estan cobertes de forma sistemàtica).

Passa semblant quan parlem de cures: creiem que cuidar és fer allò que per nosaltres significa cuidar i que hem d’acceptar que les demés ens cuidaran com elles senten que és cuidar. I podria ser (i de fet passa moltíssim) que per a una altra persona cuidar signifiqui fer certes coses que jo no necessito, i que en molts casos em va malament que se’m facin. Però quan cuidem… es tracta de l’altra, no? De tenir-la en compte, vull dir (quan no ens referim a auto-cures, òbviament). En realitat si el que volem és tenir cura de l’altra el que hauríem de fer és entendre què necessita l’altra per a sentir-se cuidada en comptes de pensar sempre en nosaltres i què necessitem per sentir que cuidem. Al final sembla que les cures acabin tractant-se més de ‘sentir-nos tranquil·les i bones persones perquè cuidem’ i no de tenir en compte el valor de l’altra persona. Cal emfatitzar que ser sensibles a què necessiten les demés per sentir-se cuidades no ha d’implicar automàticament haver de complir els desitjos de l’altra persona, sinó simplement ser-ne conscient i tenir-les en compte.

Adaptar el nostre entorn a nosaltres és un pensament liberal que es reflexa també en com veiem el nostre medi ambient i el teixit social (en el que ens movem i el que està més enllà però que també és afectat per nosaltres). Per a mi l’alternativa a la idea monògama de que les relacions estan establertes a través de paràmetres estructurals que no tenen en compte els meus desitjos, necessitats ni voluntats, no és deixar de tenir en compte els desitjos, necessitats ni voluntats de les altres, fent el mateix que fa la monogàmia però exercint-ho com a persona amb més privilegis a través d’un discurs liberal de les relacions. Una alternativa a la imposició de la monogàmia és la de valorar cada una de les relacions que tenim pel que ens aporta i pot aportar cada una a part del que nosaltres poguéssim desitjar d’elles.

sant valentí i el menyspreu de les relacions

Posted on 14 de febrer de 201814 de febrer de 2018 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: amatonormativitat, monogàmia (pensament monògam), devaluació de les relacions fora de la parella

Sant Valentí és un dia en el que el capitalisme, apropiant-se de tot el que és estructural, celebra, juntament amb el patriarcat, l’amor romàntic i tots els seus mites. És un dia on conceptes com “parella”, “amor”, “romanticisme” o el propi pensament monògam es donen totalment per suposats a través d’una exaltació de tota la violència que poden comportar si no se’ls expressa a través d’un filtre crític. Qüestionar el seu funcionament, o posar en dubte que hagin de ser conceptes “universals” amb valors compartits per a totes, pot arribar a ser considerat un acte de traïció. Però moltes hem vingut a ser traïdores, i jo sóc una d’aquestes. La meva traïció, però, no és només per criticar com afecten els mites de l’amor romàntic a les persones que formen part del que anomenem “parelles”, sinó també per qüestionar com afecta tot això a tota la resta d’afectes i relacions que queden sempre més al marge: les amistats, les companyes, les conegudes, o aquelles amb les que compartim projectes infravalorats per no tenir una base romàntica.

Durant els darrers anys, gràcies als feminismes i a tota la feina de les feministes, s’han assenyalat moltes de les problemàtiques d’aquesta exaltació de l’amor romàntic: els mites de l’amor romàntic generen un ideal de relació totalment mitificat al voltant d’una relació de poder entre l’home i la dona (que també es reprodueix entre persones d’altres gèneres o entre persones del mateix gènere, però que té el seu origen i s’ha construït socialment per a la unió de les construccions occidentals home-dona). Aquests mites poden arribar a generar molta violència i inclús propiciar i excusar el feminicidi.

Els mites de l’amor romàntic es poden resumir en, per exemple, creure que hi ha una parella per a la qual estem predestinades i que ha estat l’única o millor elecció possible, creure que és impossible que ens agradin diverses persones a la vegada, creure que l’amor ho pot tot i que qualsevol sacrifici és vàlid, o bé creure que els membres de la parella han de ser “un”. A més, aquests mites no han estat construïts en igualtat al voltant dels rols de gènere binaris home-dona, i tradicionalment la dona és la que fa els sacrificis, estima incondicionalment (i sense posar cap límit) a l’home, la que cuida, i la que també sacrifica la seva identitat en benefici de l’”un” (un “un” que s’identifica molt més amb el pensament, benefici i emoció vinculada a l’home que forma part de la relació). Els mites de l’amor romàntic juntament amb la diferència de gènere facilita l’apropiació de les dones per part dels homes, per a fer amb elles qualsevol cosa que els beneficiï, portant en molts casos a l’assassinat d’elles en el cas de que puguin revelar-se contra la idea de ser la seva propietat.

A tota aquesta crítica, que és molt important i necessària, cal afegir-li a més una altra de la qual no se’n parla tant en una data com aquesta: l’exaltació de l’amor romàntic devalua altres tipus de relacions i d’afectes. Aquesta devaluació és un altre tipus de violència relacionada amb el menyspreu o l’esborrat de les pròpies relacions (i de tot el que aquestes relacions comporten, les seves cures, els seus compromisos i les violències que s’hi podrien reproduir). Fora de les relacions de “parella” (les romàntiques per dir-ho d’alguna manera) les relacions afectives com són l’amistat, el companyerisme, o relacions on es comparteixen projectes no vinculats a les relacions romàntiques, són relacions vistes i tractades com “inferiors”, “poc importants” i també com a “alteritats”.

L’amatonormativitat va ser introduïda i definida per Elizabeth Brake a Minimizing Marriage (2012) com la creença de que l’amor romàntic té un valor especial i que està per sobre d’altres relacions afectuoses: suposa que una relació amorosa “romàntica” és “normal” per les persones humanes, que tenir-ne és un objectiu compartit i universal, i que a més ha de ser preferent respecte altres tipus de relacions. Aquestes suposicions devaluen les relacions d’amistat i altres relacions afectuoses, que les “sacrifica” en favor de l’amor romàntic i relega l’amistat i la relació amb una mateixa a la invisibilitat cultural. Aquí podem veure com, paral·lelament, l’amor romàntic i els seus mites reprodueixen altres tipus de “sacrificis” de forma múltiple.

Aquesta creença, convertida en estructura de poder social, col·loca a les relacions que no són la parella en una posició inferior i les esborra: la jerarquia relacional el que fa és esborrar la veu (els desitjos i necessitats) de les persones que formen part d’aquestes relacions considerades “inferiors” posant per sobre la veu de les persones amb les que es té una relació “romàntica”. Aquesta devaluació de relacions acaba tenint conseqüències com l’esborrat o menyspreu d’emocions, de necessitats, de cures, de compromisos, de molèsties i incomoditats que s’estiguin podent sentir o també de violències generades en aquestes relacions “menystingudes”’. El vocabulari que utilitzem ho diu molt clar quan utilitzem expressions com “només és una amistat” (on aquest “només” denota “falta” o “inferioritat”) o bé expressem alteritat dient l’”altra” o l’”amant”.

L’amor romàntic no només violenta les relacions de parella. L’amor romàntic sacseja, remou i afecta a tot tipus de relacions. A les que no violenta a través de l’apropiació i els mites de l’amor romàntic, les esborra, devalua i menysprea. És curiós si més no que després som nosaltres les que som acusades de devaluar l’amor quan fem aquesta crítica, mentre a la vegada hem de sentir perles com que “les amistats no cal cuidar-les ja que no les pots perdre”.