l’objectificació de les “altres” relacions: meravelloses, decoratives i útils

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: objectificació, consum de relacions, jerarquies, relacions jeràrquiques, utilitarisme

Una de les coses que em va atraure d’algunes de les formes de veure i viure les no-monogàmies va ser la de deconstruir el concepte de parella i tot el que l’envolta, però també, i sobretot, valorar molt més altres relacions, com aquelles que solem anomenar “amistat” o relacions on es comparteixen projectes que són d’importància. Les relacions d’importància no poden estar centrades només en les relacions romàntiques i sexuals, existeix un gran món fora d’aquestes relacions on, sense nosaltres adonar-nos ni voler-ho acceptar, en depenem i normalment les tenim poc en compte, o bé no valorem l’organització familiar al voltant d’elles. No obstant, és difícil que ens n’adonem perquè gairebé tot l’imaginari social se centra en valoritzar només allò que ens aporten les parelles i, també a la inversa, només compartir amb les parelles allò que considerem important. 

Però no és suficient en afirmar-nos que les “demés” relacions (com si d’una alteritat es tractés) són importants. M’he adonat (o he sentit) que moltes vegades quan s’intenta parlar de la importància de les relacions que no són sexuals ni romàntiques es fa, segurament sense intencionalitat, a través d’un paradigma també capitalista: el de la utilitat i/o el de l’element decoratiu que li dona un toc bonic (i divers) a la teva vida. Repetir moltes vegades lo meravelloses que són aquestes altres relacions per la seva utilitat, o bé perquè “enriqueixen” la diversitat en la teva vida no és, de per sí mateix, una cosa que trenqui amb les jerarquies ni amb el fet de no tenir-les en compte. És un acte de consum més si no ve acompanyat d’un reconeixement real. Això ho acabes sentint sobretot quan intentes construir les teves relacions al voltant d’aquestes alternatives, però el terreny es torna excessivament inestable al voltant de tots aquests discursos i de moltes persones que repeteixen aquestes cantarelles. 

El problema que visc i sento sovint és que es parla d’aquest tipus de relacions des d’un punt de vista consumista perquè ens són “útils” i “enriqueixen” el nostre entorn, mentre a la vegada jerarquitzem i atorguem tot el poder de decisió en les nostres vides (i sobre aquelles relacions “alternatives”) a unes altres poques persones. O sigui, es confon molt sovint el concepte de jerarquia o no jerarquia amb el simple fet de quants tipus de persones consumeixo o no, en comptes de comprendre l’arrel de l’exercici de poder i del consum en sí mateix que és producte de les relacions jeràrquiques. Entenc, però, que tampoc m’agrada el discurs de que som éssers independents que no necessitem del nostre entorn i que ens hem d’omplir nosaltres mateixes, però tampoc m’agrada el de veure l’utilitarisme de les persones que ens envolten. En el fons, crec, el que no m’agrada és, precisament, el propi concepte d’omplir i d’utilitat. Les persones som això, persones: ens necessitem, però som importants per nosaltres mateixes no per la nostra utilitat ni per com decorem l’espai amb la nostra existència. Passem de que sigui una sola persona la que ens ompli a buscar-ho en vàries, veient, només, la seva utilitat, mentre a la vegada cantem allò de que som éssers independents que no necessitem a ningú per omplir-nos perquè ens és fàcil obtenir les coses del nostre entorn sense gaire esforç gràcies al consum que fem d’altres persones. 

Les relacions fora de les romàntiques-sexe-afectives en aquest marc s’acaben convertint en una espècie de fetitxe, decoratiu, on queden totalment objetificades i, a la vegada, en realitat, molt poc tingudes en compte. És aquesta una de les pors que sempre tinc amb discursos amb els que sempre he empatitzat i que jo mateixa he utilitzat. De fet, jo fa molts anys que no tinc cap parella, i cada vegada més intento organitzar-me al voltant d’altres tipus de relacions. Per a mi, totes aquestes qüestions són importants, no només per no voler caure, com m’ha passat mil cops, en relacions on se’t diu que tens certa importància, però on t’adones que no ets més que un element decoratiu o útil, sinó també per no voler caure en tractar a la gent com mers objectes que ajuden a fer-me la vida més fàcil. 

Share

el que vull és viure amb les meves “més-que-amigues”, la meva família

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció de consum relacional, jerarquies, monogàmia, estrès post-traumàtic i por/pànic

Fa uns mesos (o més aviat fa una mica més d’un any) vaig tenir una crisi molt forta amb moltes de les coses amb les que estava implicada, no només com a filosofia de vida, sinó també fent activisme (en la meva tornada al blog ho vaig explicar aquí). Aquesta crisi es va unir a un procés personal i terapèutic on una de les conseqüències va ser poder tenir espai i reflexió per entendre millor què vull i necessito en general (una pregunta que em semblava obvia i contestada molt abans, però que no ho era pas). Una de les coses de les que més havia renegat últimament en aquest procés intens han sigut les no-monogàmies, que eren, a més, una de les coses sobre les que més havia escrit i de les portava amb més orgull. Potser era també això, una desil·lusió de tot allò en el que havia posat tantes ganes i energia. Haig d’admetre que aquí es barregen moltes coses: per un costat, un enfocament en les no-monogàmies que no era el que jo realment necessitava o volia; per un altre costat, una sensació i l’angoixa de sentir un consumisme relacional considerable en aquests entorns; sumat a això també he sentit una divergència entre com jo i algunes utilitzàvem certs conceptes i paraules i el seu ús més generalitzat; i, finalment, he tingut una tendència a engegar moltes coses a la merda degut al meu estrès post-traumàtic generat per certes relacions i agressions (que poc a poc es va diluint). 

La veritat és que jo vaig entrar en les no-monogàmies d’una forma més aviat política i per un interès en un estil de vida que intentés trencar amb el model de família tradicional jeràrquic, que ens aïlla de la resta del món, individualista, capitalista i patriarcal. Per tant, en realitat, el meu interès era més aviat comunitari i no tant en intentar multiplicar parelles romàntiques i/o sexuals, això per a mi era més secundari, només una conseqüència a la crítica de la monogàmia més organitzativa. Mai m’he identificat com a poliamorosa, segurament per aquest motiu. El meu interès era construir altres formes més solidàries i comunitàries de viure. No estic dient que el poliamor no sigui solidari ni comunitari, ni que no hi hagi persones poliamoroses amb pràctiques semblants a les que jo buscava. També sé que hi ha gent que defineix el poliamor a través d’aquestes pràctiques. Però a mi no em feia el pes l’etiqueta, sense entrar a criticar a qui la utilitza. Cadascú s’identifica amb el que sent i pot, sense que això impliqui una guerra d’etiquetes. 

Sempre he sentit una desconnexió molt gran de la majoria d’experiències que es comparteixen en grups sobre no-monogàmies, així com també sobre conceptes com responsabilitat, llibertat o jerarquia. He sentit molts cops estar usant paraules que es contradeien o que no coincidien amb el seu ús majoritari. És com allò d’anomenar democràcia al sistema en el que vivim, on després tu (o jo, o altres persones) pots pensar o sentir que això no és realment una democràcia, o no ho definiries com a tal, però l’ús generalitzat és el que és i has d’acceptar d’alguna manera l’ús de la paraula per moure’t, entendre’t amb aquestes persones i poder comunicar el que vols. Amb molts conceptes usats en discursos no-monògams, com llibertat, responsabilitat, compromís o jerarquia (especialment aquesta última) passa una cosa semblant, el seu ús general no coincideix amb com el podem veure algunes persones. Això s’ha d’acceptar d’alguna manera, perquè has d’aprendre a moure’t a través d’això. A mi sempre m’ha costat aquesta part, però tampoc vull deixar de costat quina és la meva percepció i idea sobre aquests conceptes i poder seguir parlant d’ells des d’un punt de vista crític. 

Un cop comences a entrar en les comunitats no-monògames la majoria de les preocupacions i debats són els típics de quan centres la teva no-monogàmia en el nombre de parelles o relacions sexuals: gelosia, com gestionar el fet de tenir més d’una parella, sexe, compersió, NRE (New Relationship Energy), criança quan hi ha més d’una relació sexe-afectiva, etc. És normal, i no dic que no siguin temes que puguin ser importants o interessants, perquè al final són temes que ens afecten a totes, siguem o no monògames. El que intento recalcar és que l’enfocament majoritari gira normalment més al voltant de les relacions de parella i les relacions sexuals, i menys sobre formes alternatives d’organització familiar que no estiguin centrades amb les relacions romàntiques i sexuals, o bé aquestes últimes són més aviat minoritàries, anecdòtiques o “complementàries”, i algunes vegades “tokenitzades”, com aquelles coses que poses al final com a decoració per a que hi hagi més “diversitat”. No estic ara intentant criticar qui vulgui centrar la seva no-monogàmia en les parelles o el sexe, sinó entendre el perquè és tant fàcil que les pròpies atencions moltes vegades s’acabin posant en altres coses, i ja no només pels debats sinó també per les pròpies vivències relacionals un cop ets més a dins, inclús en el propi anarquisme relacional s’acaba caient en les seves pràctiques. 

Per un altre costat, moltes de les dinàmiques que veia i vivia en aquests entorns m’incomodaven i em feien sentir també en un estat relacional extremadament insegur. Les dinàmiques de poder juntament amb el consumisme relacional, tant fàcil de reproduir en les no-monogàmies, van fer que sentís molta necessitat d’apartar-me, de deixar d’identificar-m’hi i d’auto-revisar-me molt. A mi les relacions en entorns molt consumistes, competitius i amb dinàmiques de poder em costen, em rellisquen, no em permeten construir-les i viure-les d’una manera que em permeti d’un costat generar-les de forma segura, amb prou temps i prou horitzontal, i a la vegada poder equilibrar-les amb el meu propi espai, temps i necessitats sense caure exclosa, apartada o utilitzada (com seria una C, bàsicament). Aquí es barreja, no només el fet de no ser un home, ni ser heterosexual, sinó també pel fet de ser autista i tenir estrès post-traumàtic degut a agressions i relacions de maltractament. Tenia (i segueixo tenint) una bonica xarxa, però sentia constantment com aquesta podia perdre’s amb facilitat degut a una inestabilitat molt gran veient l’entorn en el que ens trobem. Això molts cops em produïa pànic. 

Per aquests motius vaig sentir que necessitava allunyar-me de tot aquest merder. I, vist el resultat, crec que va ser una de les millors decisions que podia prendre. A vegades cal allunyar-se d’algunes coses per veure-les una mica millor. Durant un procés terapèutic bastant intens, em vaig desidentificar de les no-monogàmies i això em va permetre veure i intentar construir sense tot el soroll que no em deixava escoltar-me. Quan m’hi vaig desidentificar tampoc vaig saber molt bé en què m’estava identificant o què era el que volia. Necessitava entendre què volia jo, què sentia. 

Com més clares he començat a tenir moltes coses més m’he adonat de que no vull la monogàmia per a mi. No la vull perquè no vull viure en parella i fer tot allò que s’espera de mi en aquesta posició. No vull organitzar la meva vida al voltant d’aquesta figura. Però tampoc vull organitzar-me sola, aïllada. Vull viure amb els meus vincles, relacions importants, aquelles que vosaltres anomeneu “amigues”, tot i que a mi aquesta etiqueta se’m queda curta. Vull compartir i organitzar-me amb elles, ajudar-nos, acompanyar-nos, transcendint totalment el concepte de “companyes de pis/casa”, que en el fons és un concepte entremig en la monogàmia, mentre esperes trobar algú amb qui compartir la teva vida. 

Vull construir al voltant d’altres models relacionals i compartir d’altres maneres. Algunes diran que això també és poliamor, però tornem a tot el que deia abans, no em ve de gust, al menys per ara, usar una etiqueta per una cosa que la majoria utilitza per una altra (especialment una cosa tant diferent al que jo necessito). Tampoc tinc clar si m’identifico amb l’anarquisme relacional perquè com utilitza molta gent aquesta etiqueta m’incomoda i tampoc m’hi sento identificada. Però monògama no soc. El que tinc clar, una vegada més, és que vull construir altres coses, organitzar-me d’altres formes. Ni monogàmies, ni poliamors, ni binaris parelles-amigues: el que vull és compartir amb les meves “no-nòvies” o les meves “més-que-amigues”. O sigui, la meva família.

Share

el context també és polític

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

avís en tots els textos: quan parlo de relacions em refereixo a relacions de forma general, no només a relacions sexeafectives o de parella. quan em refereixi a aquestes últimes sempre ho especificaré. 

 

Durant molt de temps vaig agafar-me molt fortament al discurs de les cures, al de no deixar les relacions amb el que se suposava que era violència, al de comunicar-me sempre molt, al de no imposar-me ni demanar per por a ser autoritària, o al contrari, demanar i demanar, posar límits, etc. I vaig patir molt. El que més em va fer patir, però, no van ser aquests conceptes en sí mateixos, sinó la falta de context des dels quals moltes vegades els recitem. Sense context, tot es trenca, tot es manipula, tot s’entén de forma banal, i s’esborren un munt d’emocions, situacions i jerarquies. Estem molt acostumades a les solucions i fórmules generals. Ens encanten els lemes. Som també addictes als titulars, a allò que ens sacseja. Però tot es queda en això, un sacseig que si no s’intenta comprendre en profunditat i a saber com i quan realment s’aplica allò que tant ens motiva conceptualment ens deixa també vulnerabilitzades o amb moltes armes també per vulnerabilitzar a altres.

Els contextos defineixen fronteres, límits, contorns diferents en cada moment. El que per moltes pot ser la salvació en un moment donat, per altres o en altres moments pot ser un desastre, violència, o opressió. No vull fer d’això el que moltes han aconseguit fer altres vegades: la relativització total de qualsevol aspecte estructural que fa que s’acabi esborrant tot, com allò que es ven com crític i acaba fluint cap a un discurs liberal. Contextualitzar no és relativitzar fins a esborrar els contorns i les fronteres. Tampoc és apolititzar allò personal. Tot el contrari. No va d’això. Va de polititzar també el context. Va, precisament, de llegir aquestes fronteres, d’afegir-les, d’interpretar-les, de saber que hi són, i de que no sempre són iguals ni les mateixes.

Per què un discurs pro-cures, per posar només un dels exemples, pot generar, en alguns casos, violència quan se suposa que el que pretén fer és tot el contrari? Pel context. La utilització descontextualitzada d’un concepte com aquest té el perill d’aplicar-se en molts casos on es beneficien a interessos purament personals, a persones que ens estan violentant, o que volen manipular una situació. Treure la carta de “cures” és com treure de cop un tipus de carta comodí que totes es miren, a vegades amb frustració. I, creieu-me, no estic parlant de casos “cantats” on és obvi que ens trobem davant d’un cas de manipulació. Parlo de situacions complexes, de múltiples estructures, d’afectacions que van més enllà del que a vegades ens hem ensenyat amb els nostres discursos a veure. A vegades necessitem, en un context donat, definir les cures d’altres maneres. Cuidar no sempre serà fer-li el sopar a la veïna. Potser la veïna no necessita que li facin el sopar. Tampoc sempre serà fer allò que ella necessiti i reclami, això també pot arribar a ser perillós algunes vegades. Hem de situar el context, veure què està passant, què més hi ha al voltant, tant d’ella com de nosaltres. Dir que sempre hem de cuidar, inclús quan no ens estem descuidant a nosaltres, pot implicar acabar generant límits per alguns costats perillosos. No fer-ho a vegades també. Les cures en el marc familiar, de fet, tot i ser una tasca necessària, es porta utilitzant des d’abans de les nostres àvies per a controlar, vigilar i castigar: per un costat als petits mentre a la vegada es té cura d’ells, i per un altre costat, a les dones mentre aquestes tenen cura dels marits. I no vull fer d’això un discurs anti-cures perquè no és la meva intenció. Les cures són importants. Juntament amb el seu context.

On és, per exemple, la frontera entre no exercir poder sobre l’altra, no jerarquitzar i poder demanar i posar límits que tinguin en compte les meves necessitats i cures? Ja us dic que la resposta no és gens curta. Això passa també amb com deixar les relacions. És molt bonic tot això d’aprendre a deixar les relacions amb afecte i cura, però aquesta idea, juntament amb la de la importància de comunicar com et sents i la de no abandonar una relació sense tenir en compte tot això abans, em va atrapar en una relació de maltractament. Diré més, hi ha qui ho utilitza per atrapar a les demés. He après que hi ha casos en que el millor és sortir corrent, quan en molts altres casos fer això és, per a mi, un acte violent. Tinc moltes històries més, que es podrien anar desgranant una a una, però que no hi caben totes en aquest text que pretenia que fos més aviat introductori.

On estan aquests contorns quan parlem de les cures? On estan quan parlem de posar límits i de llibertats? On estan quan parlem de la violència? On estan quan parlem de comunicar o de la necessitat de deixar les relacions amb cura o poder-ne fugir per escapar d’una relació de maltractament? On estan quan parlem de referents? Sé que és un tema que s’ha tractat en molts àmbits, més aviat filosòfics i també polítics, però a mi em falta que es faci quan parlem de relacions. I què més important que el context quan parlem de relacions? De fet, parlar de relacions no és només parlar de dues o més persones, és parlar d’una cosa més complexa. Les persones en sí som relació, relació amb les demés, i relació amb tot el que ens envolta. I és això, aquesta relació amb el que ens envolta, aquest context, del que estic parlant. Hem parlat ja molt de voler fer les coses “bé”. Ara, a mi, em falta començar a parlar de què, quan i com una cosa està bé.

Share

la violència de la comunicació no violenta (II)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.

Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme

Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.

Un dels problemes que sovint es passen per alt de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la, privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment inferior. La CNV s’autoanomena (o el senyor que la va crear l’anomena) la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir formes diferents de comunicació i de “no-violència”.

Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”, imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”. És més, aquelles que tinguem capacitats i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals” i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats. Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades “violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot, acabar d’assentar-la.

Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural” faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment individualista.

Finalment, apartant-nos una mica de la “naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera “neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior text. Segons la CNV per a comunicar el teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant, sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és, per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava exercint sobre mi.

Share

que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.

L’altre dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho tot, algunes vegades simplement no podem.

Sento ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones, les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).

Se’ns omplen els espais de bullying i egos, penya.

Sento ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no et trepitgin.  Hi ha alguna forma de destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de destruir tot això?

No sé si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura, no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot és molt més complex que el que vomitem.

Però més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen moltíssimes coses més.

Quan parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.

Estic de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi ha.

Share

l’art de lligar i consumir

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

(avís de contingut: individualisme, capitalisme de relacions, objectificació, consum, manipulació, mentides)

En el mercat de les relacions, comprar, vendre, apropiar-se i consumir són la base de la majoria de les aproximacions entre persones que volen o pretenen tenir una relació sexual, afectivosexual o romàntica amb altres persones. Dóna igual el format: pot ser a través d’aplicacions, de xarxes socials, en ambients de festa, en ambients informals més tranquils, en ambients formals, a la feina o en trobades casuals a la plaça del barri. El paradigma del “lligar”, juntament amb el de “caçar”, és només qüestionat quan parlem de masclisme o de monogàmia, però el procés va molt més enllà. Està, òbviament, travessat per estructures com el masclisme, però no s’atura aquí perquè l’impregna el paradigma individualista i capitalista a través del qual veiem a les persones que ens envolten com a objectes.

No suporto el concepte de “lligar”. Cal dir, però, que quan dic que no suporto el concepte de lligar no em refereixo a que no suporto que la gent tingui cert interès en altres persones, en voler-hi compartir coses concretes, i s’hi apropi per veure si l’altra persona també pot correspondre aquest interès. Tampoc em refereixo a que sentir-se atreta cap a alguna persona, sigui sexualment i/o romànticament, és un acte de per sí consumista,  com tampoc que t’agradi una persona i li ho facis saber. No fotem, no és això. Tampoc tinc res en contra de certs processos una mica ritualístics d’apropament. El que no suporto és bona part del procés que està totalment acceptat en el que l’altra persona esdevé un producte de consum més. El procés de compra, venta, consum i acumulació. I el que més em sorprèn ja no només és el procés de veure a l’altra com un producte més, és també el desig de ser triada com a tal, comprada o consumida on acceptes parts del joc de forma bastant conscient, ignorant, de pas, a qui no ens tracta d’aquesta manera suposant que no estarà interessada en nosaltres. Sembla com si “si no hi jugues és que no tens cap interès en les demés”. Caiem en la competició per veure qui aconsegueix més atencions, qui aconsegueix més premis, qui aconsegueix col·leccionar més relacions, o simplement més rollos, qui aconsegueix ser enganyat una vegada i una altra o qui aconsegueix enganyar més. Ens transformem temporalment i a estones en altres persones, en personatges que creem per poder formar part d’aquest circ.

Tampoc em refereixo aquí al fet de que si m’apropo a algú per tenir-hi només sexe estic tractant a l’altra com un producte de consum. No té perquè. O sigui, moltes vegades sí, però no és el sexe en sí, és el com, i és per com s’instrumentalitza el sexe en les nostres estructures, especialment per part del masclisme. Però insisteixo amb que no és a través d’una relació exclusivament sexual perquè moltes creuen que l’objectificació està només en el sexe o en la curta durada de les relacions i no amb com ocorre el procés d’apropament i/o allunyament. A vegades el que és objectificador és el procés d’enganyar a l’altra persona per tenir-hi sexe (una cosa molt acceptada en processos de lligar, i és aquí on volia anar a parar), o bé apropar-se a algú només per aconseguir que et faci els deures de classe, o bé estar consumint emocionalment a algú durant anys de la teva vida.

L’acte de lligar està fortament relacionat amb els processos d’objectificació, de consum, de competició i d’obtenció de premis, trofeus, propietats, o productes que utilitzarem pel propi benefici. És un acte on es pretén normalitzar, i normalitza, allò de que “la finalitat justifica els mitjans”, i la finalitat és, això, l’objectiu final, que pot ser tant purament sexual com podria ser romàntic, i l’aconseguiment d’un premi/trofeu final que et permet escalar socialment o obtenir alguns beneficis. És un acte on la persona desapareix i esdevé un producte més. On nosaltres també esdevenim un producte més, tot també depenent de quines siguin les nostres posicions relatives de privilegis en comparació amb les altres. A més, poder aconseguir aquests premis no és un procés on totes hi tinguin el mateix accés: només les que aconsegueixin tenir una sèrie de privilegis podran entrar més fàcilment en el joc, tant si caces com si ets caçada.

Aquest “lligar” és un procés on es normalitza la mentida, la manipulació, el cridar l’atenció. Consisteix en “aconseguir convèncer” a l’altra persona que tingui un tipus concret de relació amb tu (sigui sexe, sigui una relació més romàntica, sigui només atencions, sigui el que sigui). I voler convèncer passa per no voler veure realment a la persona que tenim davant i no tenir en compte què vol, què sent o què necessita. I no estem parlant de voler convèncer a l’altra persona en un debat polític sobre el canvi climàtic. Estem parlant de voler convèncer a l’altra persona per a que, per exemple, tingui sexe amb tu.

Share

de l’exclusió en les relacions a l’exclusió en discursos i espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*

*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).

Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).

Moltes d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.

A part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt, especialment perquè costa veure l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent, ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment: no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és contextual. Però el problema segueix sent estructural.

No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.

Ens agrada parlar de deconstruccions, de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències, comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de problemàtiques.

Es parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i “habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens pot empoderar. En aquests casos és molt fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells), sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context. I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona, quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.

La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat (allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.

Se’ns diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I, seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.

I què passa, per exemple, quan es vol deconstruir l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas, d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que, per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix des del mateix punt. És més, quan el teu accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit, l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes, degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa seguretat ens els afectes.

Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.

Una altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE, aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple, aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i desitjar-les molt. Tampoc vivim igual els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.

Tot això que he comentat fins ara, a més, també afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat. Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic, carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de “lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques, però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó precisament qüestionar-lo i qüestionar els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.

També he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per, per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.

Sé que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà, sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por, com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional (que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte, això és només una forma d’apropiació.

Share

la violència de la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

en français ici

Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials

La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.

He vist utilitzar aquesta eina comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions.

La responsabilitat

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant. El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.

Un dels exemples que utilitza la CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat: fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota coerció no és escollir lliurement.

Finalment, moltes vegades persones utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.

L’objectivitat

Segons la CNV, per comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a l’altra intencions, desitjos o emocions.

No obstant això, per defecte, el que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant, aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és important.

Aquest raonament, a més, no ens permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de subjectives.

L’empatia

Finalment, una de les estrelles de la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu l’assenyalada a assenyalar-la a ella.

He vist manipular moltes vegades a través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que utilitza aquesta eina.

Share

què s’amaga darrera de les relacions no-serioses?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: objectificació i consum relacional

Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.

L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives famílies d’origen).  “Jo no vull res seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les “complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de “compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.

Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en “compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que van més enllà, com comentava a l’inici del text.

Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per defecte un binari força extrem: o ens relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor, però d’un altre tipus). Per això, quan una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).

Què vol dir, doncs, no voler tenir relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma “no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys privilegiada).

Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.

Cada vegada que escolto aquestes expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel simple fet d’existir. Totes mereixem ser tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho bé o gaudir.

Share

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share