l’objectificació de les “altres” relacions: meravelloses, decoratives i útils

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: objectificació, consum de relacions, jerarquies, relacions jeràrquiques, utilitarisme

Una de les coses que em va atraure d’algunes de les formes de veure i viure les no-monogàmies va ser la de deconstruir el concepte de parella i tot el que l’envolta, però també, i sobretot, valorar molt més altres relacions, com aquelles que solem anomenar “amistat” o relacions on es comparteixen projectes que són d’importància. Les relacions d’importància no poden estar centrades només en les relacions romàntiques i sexuals, existeix un gran món fora d’aquestes relacions on, sense nosaltres adonar-nos ni voler-ho acceptar, en depenem i normalment les tenim poc en compte, o bé no valorem l’organització familiar al voltant d’elles. No obstant, és difícil que ens n’adonem perquè gairebé tot l’imaginari social se centra en valoritzar només allò que ens aporten les parelles i, també a la inversa, només compartir amb les parelles allò que considerem important. 

Però no és suficient en afirmar-nos que les “demés” relacions (com si d’una alteritat es tractés) són importants. M’he adonat (o he sentit) que moltes vegades quan s’intenta parlar de la importància de les relacions que no són sexuals ni romàntiques es fa, segurament sense intencionalitat, a través d’un paradigma també capitalista: el de la utilitat i/o el de l’element decoratiu que li dona un toc bonic (i divers) a la teva vida. Repetir moltes vegades lo meravelloses que són aquestes altres relacions per la seva utilitat, o bé perquè “enriqueixen” la diversitat en la teva vida no és, de per sí mateix, una cosa que trenqui amb les jerarquies ni amb el fet de no tenir-les en compte. És un acte de consum més si no ve acompanyat d’un reconeixement real. Això ho acabes sentint sobretot quan intentes construir les teves relacions al voltant d’aquestes alternatives, però el terreny es torna excessivament inestable al voltant de tots aquests discursos i de moltes persones que repeteixen aquestes cantarelles. 

El problema que visc i sento sovint és que es parla d’aquest tipus de relacions des d’un punt de vista consumista perquè ens són “útils” i “enriqueixen” el nostre entorn, mentre a la vegada jerarquitzem i atorguem tot el poder de decisió en les nostres vides (i sobre aquelles relacions “alternatives”) a unes altres poques persones. O sigui, es confon molt sovint el concepte de jerarquia o no jerarquia amb el simple fet de quants tipus de persones consumeixo o no, en comptes de comprendre l’arrel de l’exercici de poder i del consum en sí mateix que és producte de les relacions jeràrquiques. Entenc, però, que tampoc m’agrada el discurs de que som éssers independents que no necessitem del nostre entorn i que ens hem d’omplir nosaltres mateixes, però tampoc m’agrada el de veure l’utilitarisme de les persones que ens envolten. En el fons, crec, el que no m’agrada és, precisament, el propi concepte d’omplir i d’utilitat. Les persones som això, persones: ens necessitem, però som importants per nosaltres mateixes no per la nostra utilitat ni per com decorem l’espai amb la nostra existència. Passem de que sigui una sola persona la que ens ompli a buscar-ho en vàries, veient, només, la seva utilitat, mentre a la vegada cantem allò de que som éssers independents que no necessitem a ningú per omplir-nos perquè ens és fàcil obtenir les coses del nostre entorn sense gaire esforç gràcies al consum que fem d’altres persones. 

Les relacions fora de les romàntiques-sexe-afectives en aquest marc s’acaben convertint en una espècie de fetitxe, decoratiu, on queden totalment objetificades i, a la vegada, en realitat, molt poc tingudes en compte. És aquesta una de les pors que sempre tinc amb discursos amb els que sempre he empatitzat i que jo mateixa he utilitzat. De fet, jo fa molts anys que no tinc cap parella, i cada vegada més intento organitzar-me al voltant d’altres tipus de relacions. Per a mi, totes aquestes qüestions són importants, no només per no voler caure, com m’ha passat mil cops, en relacions on se’t diu que tens certa importància, però on t’adones que no ets més que un element decoratiu o útil, sinó també per no voler caure en tractar a la gent com mers objectes que ajuden a fer-me la vida més fàcil. 

Share

el que vull és viure amb les meves “més-que-amigues”, la meva família

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció de consum relacional, jerarquies, monogàmia, estrès post-traumàtic i por/pànic

Fa uns mesos (o més aviat fa una mica més d’un any) vaig tenir una crisi molt forta amb moltes de les coses amb les que estava implicada, no només com a filosofia de vida, sinó també fent activisme (en la meva tornada al blog ho vaig explicar aquí). Aquesta crisi es va unir a un procés personal i terapèutic on una de les conseqüències va ser poder tenir espai i reflexió per entendre millor què vull i necessito en general (una pregunta que em semblava obvia i contestada molt abans, però que no ho era pas). Una de les coses de les que més havia renegat últimament en aquest procés intens han sigut les no-monogàmies, que eren, a més, una de les coses sobre les que més havia escrit i de les portava amb més orgull. Potser era també això, una desil·lusió de tot allò en el que havia posat tantes ganes i energia. Haig d’admetre que aquí es barregen moltes coses: per un costat, un enfocament en les no-monogàmies que no era el que jo realment necessitava o volia; per un altre costat, una sensació i l’angoixa de sentir un consumisme relacional considerable en aquests entorns; sumat a això també he sentit una divergència entre com jo i algunes utilitzàvem certs conceptes i paraules i el seu ús més generalitzat; i, finalment, he tingut una tendència a engegar moltes coses a la merda degut al meu estrès post-traumàtic generat per certes relacions i agressions (que poc a poc es va diluint). 

La veritat és que jo vaig entrar en les no-monogàmies d’una forma més aviat política i per un interès en un estil de vida que intentés trencar amb el model de família tradicional jeràrquic, que ens aïlla de la resta del món, individualista, capitalista i patriarcal. Per tant, en realitat, el meu interès era més aviat comunitari i no tant en intentar multiplicar parelles romàntiques i/o sexuals, això per a mi era més secundari, només una conseqüència a la crítica de la monogàmia més organitzativa. Mai m’he identificat com a poliamorosa, segurament per aquest motiu. El meu interès era construir altres formes més solidàries i comunitàries de viure. No estic dient que el poliamor no sigui solidari ni comunitari, ni que no hi hagi persones poliamoroses amb pràctiques semblants a les que jo buscava. També sé que hi ha gent que defineix el poliamor a través d’aquestes pràctiques. Però a mi no em feia el pes l’etiqueta, sense entrar a criticar a qui la utilitza. Cadascú s’identifica amb el que sent i pot, sense que això impliqui una guerra d’etiquetes. 

Sempre he sentit una desconnexió molt gran de la majoria d’experiències que es comparteixen en grups sobre no-monogàmies, així com també sobre conceptes com responsabilitat, llibertat o jerarquia. He sentit molts cops estar usant paraules que es contradeien o que no coincidien amb el seu ús majoritari. És com allò d’anomenar democràcia al sistema en el que vivim, on després tu (o jo, o altres persones) pots pensar o sentir que això no és realment una democràcia, o no ho definiries com a tal, però l’ús generalitzat és el que és i has d’acceptar d’alguna manera l’ús de la paraula per moure’t, entendre’t amb aquestes persones i poder comunicar el que vols. Amb molts conceptes usats en discursos no-monògams, com llibertat, responsabilitat, compromís o jerarquia (especialment aquesta última) passa una cosa semblant, el seu ús general no coincideix amb com el podem veure algunes persones. Això s’ha d’acceptar d’alguna manera, perquè has d’aprendre a moure’t a través d’això. A mi sempre m’ha costat aquesta part, però tampoc vull deixar de costat quina és la meva percepció i idea sobre aquests conceptes i poder seguir parlant d’ells des d’un punt de vista crític. 

Un cop comences a entrar en les comunitats no-monògames la majoria de les preocupacions i debats són els típics de quan centres la teva no-monogàmia en el nombre de parelles o relacions sexuals: gelosia, com gestionar el fet de tenir més d’una parella, sexe, compersió, NRE (New Relationship Energy), criança quan hi ha més d’una relació sexe-afectiva, etc. És normal, i no dic que no siguin temes que puguin ser importants o interessants, perquè al final són temes que ens afecten a totes, siguem o no monògames. El que intento recalcar és que l’enfocament majoritari gira normalment més al voltant de les relacions de parella i les relacions sexuals, i menys sobre formes alternatives d’organització familiar que no estiguin centrades amb les relacions romàntiques i sexuals, o bé aquestes últimes són més aviat minoritàries, anecdòtiques o “complementàries”, i algunes vegades “tokenitzades”, com aquelles coses que poses al final com a decoració per a que hi hagi més “diversitat”. No estic ara intentant criticar qui vulgui centrar la seva no-monogàmia en les parelles o el sexe, sinó entendre el perquè és tant fàcil que les pròpies atencions moltes vegades s’acabin posant en altres coses, i ja no només pels debats sinó també per les pròpies vivències relacionals un cop ets més a dins, inclús en el propi anarquisme relacional s’acaba caient en les seves pràctiques. 

Per un altre costat, moltes de les dinàmiques que veia i vivia en aquests entorns m’incomodaven i em feien sentir també en un estat relacional extremadament insegur. Les dinàmiques de poder juntament amb el consumisme relacional, tant fàcil de reproduir en les no-monogàmies, van fer que sentís molta necessitat d’apartar-me, de deixar d’identificar-m’hi i d’auto-revisar-me molt. A mi les relacions en entorns molt consumistes, competitius i amb dinàmiques de poder em costen, em rellisquen, no em permeten construir-les i viure-les d’una manera que em permeti d’un costat generar-les de forma segura, amb prou temps i prou horitzontal, i a la vegada poder equilibrar-les amb el meu propi espai, temps i necessitats sense caure exclosa, apartada o utilitzada (com seria una C, bàsicament). Aquí es barreja, no només el fet de no ser un home, ni ser heterosexual, sinó també pel fet de ser autista i tenir estrès post-traumàtic degut a agressions i relacions de maltractament. Tenia (i segueixo tenint) una bonica xarxa, però sentia constantment com aquesta podia perdre’s amb facilitat degut a una inestabilitat molt gran veient l’entorn en el que ens trobem. Això molts cops em produïa pànic. 

Per aquests motius vaig sentir que necessitava allunyar-me de tot aquest merder. I, vist el resultat, crec que va ser una de les millors decisions que podia prendre. A vegades cal allunyar-se d’algunes coses per veure-les una mica millor. Durant un procés terapèutic bastant intens, em vaig desidentificar de les no-monogàmies i això em va permetre veure i intentar construir sense tot el soroll que no em deixava escoltar-me. Quan m’hi vaig desidentificar tampoc vaig saber molt bé en què m’estava identificant o què era el que volia. Necessitava entendre què volia jo, què sentia. 

Com més clares he començat a tenir moltes coses més m’he adonat de que no vull la monogàmia per a mi. No la vull perquè no vull viure en parella i fer tot allò que s’espera de mi en aquesta posició. No vull organitzar la meva vida al voltant d’aquesta figura. Però tampoc vull organitzar-me sola, aïllada. Vull viure amb els meus vincles, relacions importants, aquelles que vosaltres anomeneu “amigues”, tot i que a mi aquesta etiqueta se’m queda curta. Vull compartir i organitzar-me amb elles, ajudar-nos, acompanyar-nos, transcendint totalment el concepte de “companyes de pis/casa”, que en el fons és un concepte entremig en la monogàmia, mentre esperes trobar algú amb qui compartir la teva vida. 

Vull construir al voltant d’altres models relacionals i compartir d’altres maneres. Algunes diran que això també és poliamor, però tornem a tot el que deia abans, no em ve de gust, al menys per ara, usar una etiqueta per una cosa que la majoria utilitza per una altra (especialment una cosa tant diferent al que jo necessito). Tampoc tinc clar si m’identifico amb l’anarquisme relacional perquè com utilitza molta gent aquesta etiqueta m’incomoda i tampoc m’hi sento identificada. Però monògama no soc. El que tinc clar, una vegada més, és que vull construir altres coses, organitzar-me d’altres formes. Ni monogàmies, ni poliamors, ni binaris parelles-amigues: el que vull és compartir amb les meves “no-nòvies” o les meves “més-que-amigues”. O sigui, la meva família.

Share

de tornada

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció d’estrès post-traumàtic, ansietat, por, maltractament, consum i agressions

Fa uns mesos vaig decidir allunyar-me de certes formes de fer activisme. Degut a això vaig decidir tancar aquest blog amb la intenció de no tornar-hi (aquí ho vaig explicar). La meva motivació era complexa (hi havia diferents motius i barrejats) i crec que va ser una decisió encertada pel moment que estava vivint. Allunyar-me’n i fer-ho sense la sensació de ser temporal m’ha ajudat a prendre perspectiva i a curar-me moltes coses. M’ha permès endinsar-me millor en el procés terapèutic en el que estava. Després de tots aquests mesos de teràpia i ressituar-me en moltes de les coses que havien sigut importants en la meva vida, he estat pensant molt què fer amb aquesta necessitat que tant sovint tinc d’escriure o de fer certs tipus d’activitats que feia anteriorment. He pogut, de fet, (re)connectar amb la motivació que em movia, o he pogut comprendre-la de forma més genuïna. La (re)connexió emocional no ha estat fàcil, però m’ha permès comprendre. Ara, però, des d’un altre prisma. He estat capbussada en un procés terapèutic molt important i que m’ha donat moltes eines per poder comprendre’m i entendre què vull fer i com ho vull fer. 

Els motius per escriure aquest text són dos. El primer és fer un procés de sinceritat, no només cap a qui vulgui llegir-ho sinó també cap a mi mateixa, per exposar quines han sigut les dificultats i què em va portar a sentir-me com em vaig sentir, així com també com em sento ara i el perquè d’aquestes diferències. El segon motiu, per un altre costat, és expressar la meva tornada i el context d’aquesta, intentant ordenar una mica què és el que estic buscant amb tot això. La sinceritat, en aquest cas, no ve motivada pel fet de creure que anteriorment no havia sigut sincera, sinó per poder exposar coses de les quals no era conscient anteriorment així com explicar parts del meu procés terapèutic que m’han portat a ressituar-me i redefinir-me per tornar a un punt que no és exactament el mateix d’abans, sinó a un altre punt que jo sento diferent. 

Un dels motius pels quals vaig tancar això va ser degut a sentir-me perduda en quant a les meves motivacions, mentre a la vegada no aconseguia gestionar gaire bé moltes de les coses contradictòries que veia i vivia: em molestava com es gestionaven o manipulaven certs discursos de forma superficial, però el que em molestava no eren aquelles contradiccions que moltes vegades des de posicions que creiem d’autoritat discursiva critiquem com, per exemple, no aconseguir tenir els tipus de relacions perfectament no-monògames, no ser la persona perfectament feminista, comprar un dia en una d’aquelles cadenes on et vas prometre que no compraries per motius ètics, o coses per l’estil, sinó, per exemple, coses com usar constantment la paraula i el concepte de l’anticapitalisme per a generar-te un discurs que beneficia d’alguna manera la teva postura no-monògama i donar-li de pas una excusa política a comportaments altament consumistes però després que te la bufi que a la teva veïna la desnonin. Eren aquestes contradiccions les que més em dolien. Que, en el fons, més que contradiccions són més aviat manipulacions. O bé dedicar-te a parlar constantment de conceptes relacionals trencadors mentre d’amagat trepitges a altres per a generar poder sobre elles de forma més aviat sistemàtica. M’era molt difícil separar algunes de les experiències viscudes amb tot l’entorn en general, segurament degut al propi estrès post-traumàtic que arrossegava des de feia molts anys. I, també, em va generar molta desconfiança cap a mi mateixa, per por a estar fent jo el mateix. Necessitava revisar-me i separar emocions d’alguna manera. 

No sé si realment em vaig desviar de la motivació que em va portar a escriure, o simplement no m’havia parat a pensar molt bé quines eren aquestes motivacions. O sigui, sí, però no totalment. Necessitava espai per a la reflexió, allunyant-me emocionalment de moltes coses. Necessitava respirar i comprendre què volia fer i perquè. Sense les interferències de quan ets dins i no saps quina part de tu s’està deixant portar i quina no. Perquè també crec, a més, que moltes vegades ens deixem portar per alguns discursos sense reflexionar-los, no només per poder formar part dels espais, sinó també per les pròpies dinàmiques en les relacions. Alguns d’aquests espais s’acaben convertint en guettos o espais amb discursos molt sectaris amb poc espai per a certs tipus de diferències. Entenc que hi ha diferències impossibles, que crec que no cal llistar, però a vegades sembla que no hi hagi espai per a les “petites” diferències, o per a certes contradiccions o, fins i tot, per a poder-nos relaxar una mica en la nostra constant deconstrucció, així com a les equivocacions. A vegades jutgem massa ràpid algunes coses, posant-les en sacs als quals no pertanyen. Espero que això no sigui apropiat per persones amb privilegis com a excusa per exercir violències, com sol passar. Especialment senyors (matxis) i maltractadors. Estic massa acostumada a que senyors en general i en particular maltractadors aprofitin aquestes crítiques per al seu benefici. Això no va per ells, ni va per aquí la cosa. Parlo d’altres coses, com les contradiccions de les que parlava al paràgraf anterior o bé no preocupar-se per la veïna de 80 anys desnonada perquè és massa monògama, no és feminista, no entén sobre certes ideologies polítiques o bé no sap el que és una persona bisexual. 

Les dinàmiques de poder en molts dels espais també em provocaven molta aversió. De fet era un tema recorrent que tenia en els meus escrits, especialment durant l’últim any o els últims dos anys. No sabia com gestionar el que sentia. A més, el problema va ser al final que quan les compartia m’he vist exposada a tornar-les a sentir per les mateixes persones que, de fet, m’utilitzaven per gestionar les seves merdes apropiant-se de les meves pròpies queixes. Sé que sembla molt complicat el que acabo d’exposar, ho és. Però ho he viscut repetides vegades. L’any passat va ser especialment un any on vaig acabar sentint molta desconfiança, que es va barrejar amb la desconfiança que ja carregava en les relacions en general, degut a passades relacions de maltractament, de consum i d’agressions. No obstant, una cosa que he guanyat durant la teràpia ha sigut poder reconèixer les alarmes i els mecanismes a temps i ara sé com focalitzar la meva desconfiança sense que l’acabi aplicant a tot o a res. 

Les dinàmiques de poder que comentava, a més, van fer que necessités fer un pas enrere per por a estar caient jo mateixa en elles. Vaig a ser sincera, és molt difícil sobreviure a certs ambients i fer certs tipus d’activisme més visible si no participes d’aquestes dinàmiques. Ho he comprovat jo mateixa. Si no hi participes o bé el que fas no arriba o bé et poden literalment enfonsar. Jo mateixa en algun moment vaig caure en certes dinàmiques que detesto. I això em va fer sentir encara pitjor. Perquè jo no he vingut aquí per això. He necessitat revisió, aprendre a situar-me sense morir en l’intent, així com també comprendre, com ja deia anteriorment, quins són els motius per escriure i fer certes activitats. Fins que no ho he tingut clar he preferit no fer cap pas. No vull entrar en aquestes dinàmiques, vull centrar-me en les meves motivacions i seguir amb elles de forma conscient, apartant-me de tot allò que, no només no m’agrada, sinó que contradiu altament el meu propi discurs (així com el de moltes). 

Finalment, a totes les desconfiances relacionals que ja he comentat, es va sumar desconfiança degut a certes vivències personals i relacionals bastant dolentes per com s’apropaven algunes persones dins d’ambients activistes i dels moviments socials. No entenia moltes vegades la motivació amb la que la gent s’apropava a mi, i encara menys amb la que s’allunyaven després, i això em generava ansietat i por. O bé, algunes vegades, vaig sentir que no es tenia en compte com em sentia i se’m posaven sobre la taula problemes per resoldre que no havien de ser meus. Això he pogut millorar-ho també molt a través de la teràpia, i em sento molt més tranquil·la per poder detectar aquestes coses a temps. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Cal dir que part de l’estrès post-traumàtic que ja tenia degut al que ja comentava feia que em costés molt confiar amb la gent i amb les relacions degut a que sentia tota relació com una potencial relació de maltractament o font de possibles agressions. O bé, passava de la total desconfiança a la total confiança per intentar millorar el meu estat, cosa que tampoc ajudava perquè em feia caure novament en situacions desagradables. No sabia com confiar perquè no sabia com identificar cada situació. Això em generava un estat d’angoixa constant. He après a identificar les situacions dolentes i les alarmes a temps, també a identificar l’ansietat i els bloquejos i a situar-los on toca. Això m’ha permès poder-me relacionar d’una forma millor per a mi, i a poder compartir, confiar i a la vegada defensar-me i protegir-me. I això és aplicable també a tots els estats de desconfiança que he descrit anteriorment. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Share

tancament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Deixo d’escriure textos en aquest blog i en altres mitjans. Els motius són variats i no els exposaré tots. Bàsicament vull seguir fent els meus activismes d’altres formes i estar d’altres formes i en altres llocs. També porto bastant de temps en crisis constant sobre com ens movem i com utilitzem certs mitjans. Hi ha molts textos, de fet, escrits en aquest espai on es pot percebre. No tanco el blog en sí, el deixo a la xarxa, però sí tanco també la possibilitat de que altres persones hi escriguin. També deixo les xerrades, i els tallers i les activitats que feia relacionades amb aquest espai. No descarto dinamitzar activitats (junt amb altres persones) que tinguin a veure amb els col·lectius on em pugui moure a partir d’ara.

També estic deixant d’identificar-me de moltes coses que creia molt revolucionàries però amb les que també he entrat en crisi: especialment les no-monogàmies, però també entorns “queer”, etc. No pels mateixos motius que les persones cis heterosexuals i/o monògames, òbviament, ni tampoc pels mateixos motius que moltes feministes que exclouen dones trans, persones no binàries i/o plurisexuals. Té més a veure amb l’individualisme, el consum relacional, la competitivitat, el protagonisme i l’ús de discursos crítics només per la venta i consum.

Dit això, ha sigut un plaer. Ens veiem d’altres formes i en altres llocs, virtuals i no virtuals.

Share

el context també és polític

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

avís en tots els textos: quan parlo de relacions em refereixo a relacions de forma general, no només a relacions sexeafectives o de parella. quan em refereixi a aquestes últimes sempre ho especificaré. 

 

Durant molt de temps vaig agafar-me molt fortament al discurs de les cures, al de no deixar les relacions amb el que se suposava que era violència, al de comunicar-me sempre molt, al de no imposar-me ni demanar per por a ser autoritària, o al contrari, demanar i demanar, posar límits, etc. I vaig patir molt. El que més em va fer patir, però, no van ser aquests conceptes en sí mateixos, sinó la falta de context des dels quals moltes vegades els recitem. Sense context, tot es trenca, tot es manipula, tot s’entén de forma banal, i s’esborren un munt d’emocions, situacions i jerarquies. Estem molt acostumades a les solucions i fórmules generals. Ens encanten els lemes. Som també addictes als titulars, a allò que ens sacseja. Però tot es queda en això, un sacseig que si no s’intenta comprendre en profunditat i a saber com i quan realment s’aplica allò que tant ens motiva conceptualment ens deixa també vulnerabilitzades o amb moltes armes també per vulnerabilitzar a altres.

Els contextos defineixen fronteres, límits, contorns diferents en cada moment. El que per moltes pot ser la salvació en un moment donat, per altres o en altres moments pot ser un desastre, violència, o opressió. No vull fer d’això el que moltes han aconseguit fer altres vegades: la relativització total de qualsevol aspecte estructural que fa que s’acabi esborrant tot, com allò que es ven com crític i acaba fluint cap a un discurs liberal. Contextualitzar no és relativitzar fins a esborrar els contorns i les fronteres. Tampoc és apolititzar allò personal. Tot el contrari. No va d’això. Va de polititzar també el context. Va, precisament, de llegir aquestes fronteres, d’afegir-les, d’interpretar-les, de saber que hi són, i de que no sempre són iguals ni les mateixes.

Per què un discurs pro-cures, per posar només un dels exemples, pot generar, en alguns casos, violència quan se suposa que el que pretén fer és tot el contrari? Pel context. La utilització descontextualitzada d’un concepte com aquest té el perill d’aplicar-se en molts casos on es beneficien a interessos purament personals, a persones que ens estan violentant, o que volen manipular una situació. Treure la carta de “cures” és com treure de cop un tipus de carta comodí que totes es miren, a vegades amb frustració. I, creieu-me, no estic parlant de casos “cantats” on és obvi que ens trobem davant d’un cas de manipulació. Parlo de situacions complexes, de múltiples estructures, d’afectacions que van més enllà del que a vegades ens hem ensenyat amb els nostres discursos a veure. A vegades necessitem, en un context donat, definir les cures d’altres maneres. Cuidar no sempre serà fer-li el sopar a la veïna. Potser la veïna no necessita que li facin el sopar. Tampoc sempre serà fer allò que ella necessiti i reclami, això també pot arribar a ser perillós algunes vegades. Hem de situar el context, veure què està passant, què més hi ha al voltant, tant d’ella com de nosaltres. Dir que sempre hem de cuidar, inclús quan no ens estem descuidant a nosaltres, pot implicar acabar generant límits per alguns costats perillosos. No fer-ho a vegades també. Les cures en el marc familiar, de fet, tot i ser una tasca necessària, es porta utilitzant des d’abans de les nostres àvies per a controlar, vigilar i castigar: per un costat als petits mentre a la vegada es té cura d’ells, i per un altre costat, a les dones mentre aquestes tenen cura dels marits. I no vull fer d’això un discurs anti-cures perquè no és la meva intenció. Les cures són importants. Juntament amb el seu context.

On és, per exemple, la frontera entre no exercir poder sobre l’altra, no jerarquitzar i poder demanar i posar límits que tinguin en compte les meves necessitats i cures? Ja us dic que la resposta no és gens curta. Això passa també amb com deixar les relacions. És molt bonic tot això d’aprendre a deixar les relacions amb afecte i cura, però aquesta idea, juntament amb la de la importància de comunicar com et sents i la de no abandonar una relació sense tenir en compte tot això abans, em va atrapar en una relació de maltractament. Diré més, hi ha qui ho utilitza per atrapar a les demés. He après que hi ha casos en que el millor és sortir corrent, quan en molts altres casos fer això és, per a mi, un acte violent. Tinc moltes històries més, que es podrien anar desgranant una a una, però que no hi caben totes en aquest text que pretenia que fos més aviat introductori.

On estan aquests contorns quan parlem de les cures? On estan quan parlem de posar límits i de llibertats? On estan quan parlem de la violència? On estan quan parlem de comunicar o de la necessitat de deixar les relacions amb cura o poder-ne fugir per escapar d’una relació de maltractament? On estan quan parlem de referents? Sé que és un tema que s’ha tractat en molts àmbits, més aviat filosòfics i també polítics, però a mi em falta que es faci quan parlem de relacions. I què més important que el context quan parlem de relacions? De fet, parlar de relacions no és només parlar de dues o més persones, és parlar d’una cosa més complexa. Les persones en sí som relació, relació amb les demés, i relació amb tot el que ens envolta. I és això, aquesta relació amb el que ens envolta, aquest context, del que estic parlant. Hem parlat ja molt de voler fer les coses “bé”. Ara, a mi, em falta començar a parlar de què, quan i com una cosa està bé.

Share

ser dona i autista: imitar, (sobre)viure i veure’s a través de la mirada de l’altre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

 

 

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 4 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

 

 

Avís de contingut: capacitisme, misautismia, masclisme, menció de maltractament

 

 

Les persones femenines hem crescut veient-nos i llegint els nostres cossos i emocions a través de la mirada de l’altre. Una mirada que ens controla i vigila per a que no ens sortim de la posició que se’ns ha atorgat socialment. Mirar-se al mirall o sentir ràbia poden ser processos que es compliquen i que es barregen entre el plaer i el dolor, la submissió i l’empoderament. A més, sempre hem d’estar atentes per veure què voldrà la gent de nosaltres i ser i existir sempre “pels demés”, especialment per aquells que han crescut creient que tenen més dret a trepitjar el terra que hi ha sota els seus peus.

En el meu procés de comprendre això, no obstant, vaig sentir més complicació que moltes de les meves companyes feministes. Per què, en moltes ocasions, em costava més deconstruir tota aquesta mirada? Les interseccions són importants. Fa poc he entès algunes coses més sobre mi que han complicat bastant aquests processos. El problema no era només el gènere, era també el capacitisme. Bona part del que he pogut comprendre últimament de forma més conscient ha sigut gràcies a la meva terapeuta actual, l’Elisende Coladan, qui a través de la seva experiència com a dona autista i com a terapeuta, ha pogut comprendre també aquesta intersecció. Ser una persona femenina autista complica més aquesta relació amb el nostre entorn i la mirada cap a nosaltres mateixes.

M’identifico com a autista. No ho dic tampoc amb l’orgull de qui se sol posar un pin identitari, però tampoc amb la vergonya social que això sol representar. És un fet que sento que em travessa, i que m’ha travessat inclús quan no sabia que podia ser-ho. Poc a poc estic desgranant moltes coses. La teràpia, com he dit, també m’està ajudant. Un dels cops més forts va ser adonar-me que créixer com a dona autista implica un procés, des de petita, molt més gran d’adaptació al medi, on s’inclou, per tant, molts trets imposats relacionats amb la feminitat (una feminitat que a la vegada ens és bastant més complicada d’aconseguir).

Ser autista implica, en moltes ocasions, haver d’emmascarar-te, un procés molt violent i a la vegada que sorgeix per la necessitat de sobreviure en un entorn capacitista. Des de sempre reps el missatge (directe o indirecte) de que la teva forma d’expressió no és correcta, que les teves emocions tampoc, que la forma que tens de gestionar aquestes emocions tampoc. Creixes havent d’aprendre constantment un codi neurotípic de relació amb les demés: com has de sentir, com has de parlar, com has de gesticular, com t’has de moure, què significa cada cosa implícita que tu no reconeixes, etc. Un codi que et costa horrors entendre perquè no és com el teu però que aprens a imitar-lo. El teu codi no t’està permès o et fa sembla rara, excèntrica i despreciable per les demés.

L’excés d’adaptació nostra mai és correspost per l’”altre costat” i per tant l’esforç no està repartit, tot recau sobre nosaltres. Moltes teràpies per a criatures autistes són teràpies de reconversió neurotípica, on s’intenten esborrar tots els trets autistes  de les criatures i les obliga a haver de passar pel llistó al·lista (un concepte que s’utilitza des de l’activisme autista per a referir-se a les persones que no són autistes de forma no estigmatitzant). Hi ha moltes activistes autistes parlant sobre aquestes teràpies a twitter, a part d’altres temàtiques relacionades amb l’autisme (como por exemple, @AsperRevolution, @aprenderaquerer, @uma_noide, @gonyAutie, @NeuroRebel, entre moltes altres que podreu anar descobrint si seguiu a aquestes).

Us podeu imaginar, per un moment, com es barreja això amb el que ja comentava anteriorment sobre la demanda social cap a les persones femenines de ser “per als demés”? Ho diré amb simplicitat: és una bomba. Una bomba que esclata en les nostres vides i ens converteix en persones fàcilment maltractables. Veure’s una mateixa en tot això implica veure a una persona que moltes vegades no saps qui és perquè s’ha passat la vida havent de ser una altra persona. Implica llegir el teu cos a través d’altres codis. Implica aprendre a odiar-lo, a odiar allò que sents i a la vegada dedicar la teva vida a entendre com volen les demés que et comportis. Implica estar sempre hiperalerta creient que tot el que passa és culpa teva, perquè el que fas està sempre malament. El que sents no val, el que vols no val, el que ets no val. I moltes vegades ho acabes odiant. Has de convertir-te en un altra cosa, has d’imitar a les demés, i a més, saber constantment com volen i necessiten que tu siguis.

Adonar-me d’això ha sigut un xoc molt fort que m’ha afectat. I a la vegada m’ha alliberat. Són dues emocions que es barregen dins meu cada dia des d’aleshores i que poc a poc estic calmant. Exposar-me així explicant això, encara que ho senti d’alguna manera necessari per molts motius, no és fàcil. Em sento vulnerable, i a la vegada emocionada pel procés d’empoderament que seguidament ve amb tot això. A la vegada també penso molt en totes les criatures autistes, com d’altres discapacitats també, i sento dolor per tot el que han de passar i viure. Especialment quan, a més, el masclisme les aixafa molt més. Només els desitjo estar envoltades d’adultes que les acompanyin i que no intentin reconvertir-les mai.

Share

no, les bisexuals no estem molt més oprimides que les lesbianes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: monosexisme, heterosexisme, bifòbia, lesbofòbia, masclisme, competitivitat, jerarquies

 

 

Estem vivint una època dins de molts activismes que sembla més aviat una lluita per veure qui està més oprimida. Ens repartim carnets amb punts, on es sumen i es resten punts segons cada estructura de forma totalment simplista i poc contextual. Entenc que moltes a vegades hi hagi persones una mica fartes sobre aquestes temàtiques i, fins i tot, escèptiques sobre el propi concepte de les estructures de poder. Les estructures són complexes, els privilegis i les opressions també, i no es poden veure com una col·lecció de suma de punts com moltes vegades es presenten. És molt probable, per exemple, que tot i que a mi m’afecten el masclisme, l’heterosexisme, el monosexisme i el capacitisme, pugui tenir una vida més fàcil que una persona que només és travessada pel racisme en el mateix context que el meu. No estic dient que hagi de ser sempre així, és, com ja he dit, complex, i el classisme també juga un paper important aquí.

Fa uns anys una persona argentina que estava donant una xerrada sobre gordofòbia, després d’explicar com aquesta estructura li afectava, va afegir que tot i que li afectava molt, depenent del context hi havia altres que podrien afectar més, o fer que la gordofòbia no afectés tant en comparació. Per exemple, quan t’atura la policia en un aeroport i no ets europea hi ha estructures que seran més importants o tindran més rellevància en aquell context. En canvi quan, per un altre costat, vas al metge és probable que la gordofòbia, juntament amb el fet de ser una dona, sigui el més rellevant.

Sabem que quan no es té en compte l’existència del monosexisme, a les persones plurisexuals se’ns esborra part de l’opressió que vivim. Normalment, quan això passa, es considera que només vivim heterosexisme, homofòbia, amb “meitat intensitat” o “meitat de freqüència”, o sigui, que només ens veiem afectades quan tenim relacions amb persones del mateix gènere. I és cert que l’heterosexisme ens afecta, i ens afecta especialment quan això passa. No obstant, existeix una altra estructura, el monosexisme, que ens travessa específicament pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, que no se sol tenir en compte. No tenir en compte això és no tenir en compte l’alta vulnerabilitat que patim les dones plurisexuals a la violència sexual (que també pateixen lesbianes, però que en plurisexuals se sol disparar més), o bé no tenir en compte com se’ns esborra i ens estereotipa en tot context monosexual.

Però en el procés d’acceptació de l’existència del monosexisme en les comunitats plurisexuals s’ha generat una tendència repetir que les dones bisexuals estem, en general, molt més oprimides que les lesbianes. Això és la simple conseqüència de veure, com he comentat, les estructures de poder com una suma i col·lecció de punts. Si ets una dona plurisexual, et veus travessada pel masclisme, el monosexisme, i també l’heterosexisme. Per tant, segons aquesta lògica, ens veiem afectades per una estructura més (el monosexisme) que les lesbianes, i, en conseqüència, estem molt més oprimides.

Veure les estructures d’aquesta manera i arribar a conclusions com aquesta em sembla, no només perillós, sinó també una forma de banalitzar i simplificar la violència estructural. És obvi que el monosexisme ens afecta a persones plurisexuals, i que pel que fa a aquesta estructura, les persones monosexuals tenen un privilegi. Però aquest privilegi i aquesta opressió no es viuen ni s’expressen igual sempre. Una dona que, per exemple, sigui bisexual i estigui tenint una relació monògama amb un home, l’heterosexisme que patirà serà molt menor que el que pateixi una lesbiana. És més, és probable que, en alguns casos, no sempre, també el monosexisme que pateixi no sigui tan alt com el d’una dona bisexual no monògama i que mantingui diferents relacions amb persones de diferents gèneres, o inclús amb només dones. El context, com porto comentant des del principi, sempre és important.

Crec que és important que comencem a contextualitzar les estructures, sense la por a perdre pel camí la politització dels nostres activismes i les nostres lluites. El context també és polític, tant com les estructures, perquè les estructures són context. El nostre context. Ni les bisexuals estem, en general, més oprimides que les lesbianes, ni té perquè ser al revés. Hi haurà casos, hi haurà contextos, i hi haurà més estructures que, possiblement, puguin arribar a afectar molt més que totes aquestes, o que la seva intersecció sigui molt més complexa. No hem vingut aquí a barallar-nos, a sumar o a restar punts, ni a jugar al bingo. O al menys jo no he vingut a això. La nostra lluita té molt en comú. Però per a poder compartir-la, abans hem de començar a deixar certs tipus de competitivitats a banda, sense tampoc oblidar-nos de que la bifòbia i la lesbofòbia, òbviament, existeixen.

Share

vendre intencions i motivacions: el mercat dels discursos i les atencions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: apropiació, consum, instrumentalització

S’omplen xerrades, debats, comentaris, articles, i activitats de tot tipus. Tenim, les que hem tingut el privilegi de viure en una ciutat plena d’aquestes coses i d’uns moviments socials prou importants, un ventall molt gran d’ofertes de totes les temàtiques i de tots els colors. Algunes temàtiques inclús s’han convertit en negoci, i moure’s entre la supervivència quan vius l’opressió i el perill de caure en la voluntat i desig de treure’n un profit (econòmic o social) és un procés molt complicat.

Tradicionalment el profit sempre ha estat per part de les persones amb privilegis a costa de les opressions d’altres, explotant-les a molts nivells. No obstant, ara les coses semblen complicar-se bastant, tot i que està clar que qui pot treure’n més profit seran les que tinguin més privilegis, no tenen perquè ser directament els privilegis des dels quals normalment se’n treia profit (les heterosexuals sobre les no heterosexuals, els homes sobre les dones, les cis sobre les trans, les blanques a les no blanques, etc), sinó més aviat s’hi sumen d’altres, com les capacitats comunicatives, carismàtiques i socials. És més fàcil, per exemple, treure un profit parlant sobre feminismes si ets una dona amb unes capacitats comunicatives més elevades, tens carisma i no tens ansietat social, i si acumules molts dels altres privilegis (ets blanca, cis, etc). Algunes, tenint aquests privilegis, poden apropiar-se fàcilment de discursos que es generen de forma col·lectiva, i les xarxes són un bon lloc per observar i apropiar. Entenc que algunes persones hagin volgut sensibilitzar les seves professions (com algunes terapeutes), però l’altre costat de la balança és que algunes d’aquestes temàtiques també s’han professionalitzat. Així com, per tant, les nostres opressions.

El problema és que en un ambient d’aquest tipus és molt fàcil caure en una espècie de  mercat dels discursos i de les atencions. On hi ha molta atenció i molta gent, hi ha públic i hi ha mercat. La producció de discursos i el seu consum, moltes vegades acrític i amb una tendència important al divineig segons les necessitats de cada una, va molt més enllà de les altes esferes dels espais alternatius: a vegades és simplement omplir amb comentaris absurds assemblees, o portar a terme accions per auto-centrar-nos en el que podem obtenir i en com ens col·loca tot això en una escala més elevada d’un cert guaisme, que s’aparta de la motivació original que suposadament estem “venent”. És precisament això: es venen, literalment, intencions, discursos i motivacions. Però això és com quan compres qualsevol producte: moltes vegades el que es compra acaba sent fum, un buit, només paraules que queden molt bé, o bàsicament mentides. He vist, literalment, seguir consumint coses que sabem conscientment que són mentides, i sembla donar-nos igual, només perquè si no ho fem tampoc podrem formar part dels grups més privilegiats dins dels espais alternatius.

Share

la meva bisexualitat és un “desfase”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 21 de octubre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, masclisme, heterosexisme

El meu cos, la meva ment, i tot el meu sentir, porten des de que vaig néixer canviant, mudant. No vull imposar què és més natural i què no. Tot el que pugui ocórrer i ocorri, és natural. Les coses “bones” i les “dolentes”. El que està bé o no està bé no té res a veure amb que sigui més o menys natural, té a veure amb la ideologia de cada una. Molta gent greu que els canvis tenen més tendència a produir-se, i a ser més “naturals”, quan ets petita, i que quan ens fem grans tendim a ser més rígides, menys canviants.

Aquesta no ha sigut la meva experiència. Jo sempre he sigut conscient dels meus canvis, i gràcies a ells he sobreviscut i he pogut sortir de moments complicats de la meva vida. La vida per a mi és canvi. Sempre m’he sentit jo mateixa com una espècie de procés. No fa falta que ningú em digui que m’estic posant filosòfica, jo ja sé que em poso així molt sovint, pot ser que sigui una de les poques coses que no han canviat en mi des de que tinc consciència, i des de que amb cinc anys la meva gran preocupació era comprendre si tot el que veia i sentia era real o no i què era el “jo” i aquella veu que ressonava dins el meu cap. Però amb tot això tampoc vull donar la impressió de que sóc un ésser que sap molt o que es coneix molt i sap bé el que vol o sent. Al contrari. Simplement sóc una rallada de la vida, sense més. Cada una té lo seu.

Jo vaig sortir de l’armari com a bisexual de forma molt confosa. De fet, vaig sortir de l’armari amb una amiga i amb mi mateixa a la vegada. Li vaig dir a la meva amiga “escolta, vull dir-te una cosa”, i ella em va contestar “el què?”. En aquell moment no sabia ni el que li anava a dir. “Que sóc bisexual”, li vaig dir. I mentre ho vaig dir la sorpresa vaig ser jo. Segurament més que ella. No hi va haver cap raonament anterior, ni una crisi existencial, ni un dubte mentre veia el món passar. Res, va sortir, així. Però a partir d’aquell moment sí que vaig començar a rallar-me, com sempre, intentant entendre’m una mica. També va començar una època molt complicada en la meva vida, perquè és el que té l’adolescència, i més sent una persona femenina, bisexual i autista. Però fins aleshores la meva vida havia sigut suposadament heterosexual. O no. No ho va ser. Em vaig adonar en aquell moment, rebuscant en el meu passat, que jo quan era preadolescent era més lesbiana que una altra cosa.

Sí, d’això em vaig adonar en aquell moment. O sigui, quan vaig començar a fixar-me en persones d’una forma més conscient, ho feia bàsicament amb nois. I m’atreien. Però abans de començar a experimentar-me sexualment, la meva atracció era cap a noies només. I permeteu-me que sigui així de binària, no tenia més opcions en aquell moment. Jo no tenia ni idea de que el que sentia era atracció, o excitació. Òbviament aquí estaven el masclisme i l’heterosexisme ballant-li a la meva vida. Però no només això, també estava el problema de ser autista, i molts sentiments meus em van ser vetats des de petita, una cosa que ha fet que al llarg de la meva vida hagi hagut d’emmascarar masses coses de mi i imitar tot el que m’envoltava, més que una persona neurotípica.

No vull que això es llegeixi com que la meva orientació “verdadera” i “natural” és la lèsbica i que després amb tota la pressió social em vaig tornar més heterosexual i/o em vaig quedar al mig. No és això. Tampoc vull que es llegeixi que vaig passar una fase sense importància. Les fases existeixen, són importants, tant com el que interpretem com a “no-fases”. A mi m’agraden i són parts importants de la meva vida. Però vaja, tampoc ens pensem, perquè la meva bisexualitat en aquell moment va acabar sent una fase també. La violència a la que vaig estar sotmesa els dos següents anys va fer que em tanqués en una relació monògama amb un home. Creia que així estava més segura. Al menys això és el que sentia. I allà es va acabar. Temporalment, és clar.

Moltes activistes bisexuals s’obsessionen en dir que si tens una relació monògama amb una persona d’un gènere concret això no et converteix en monosexual, o sigui en heterosexual o en lesbiana, que segueixes sent bisexual, sense matisos, sense contextos. Jo era una d’aquestes persones que no paraven de repetir-ho. Però crec que depèn de cada una, què voleu que us digui. O sigui, el que crec és que no té per què, i tampoc hem d’obligar a la gent a que sí segueixi sent-ho. Les persones canviem i les nostres experiències també. També les estructures que ens travessen. Les experiències i els contextos són diferents per cada una. Hi haurà les que sentin que sí, hi haurà les que sentin que no, i hi haurà les que no ho saben o sentin que potser.

Per mi aquesta retòrica té una forta base monògama, amb tot el rollo de que la bisexualitat només sembla poder-se demostrar fora de la monogàmia, sembla que a totes ens espanti tant aquesta idea que volem aferrar-nos a aquesta identitat fixa del nostre ésser. En el meu cas, durant aquells onze anys de relació monògama amb un home vaig passar per vàries fases: en algunes d’aquelles fases seguia sentint-me atreta per dones, però tampoc m’importava i no ho expressava, i tampoc sentia ser bisexual, així que el monosexisme no m’afectava; en algunes altres fases sí que m’afectava i sí sentia la necessitat d’expressar certs sentiments; i en altres fases simplement em sentia heterosexual. És així. I estic segura de que no he sigut l’única.

Però aquestes múltiples fases van passar també. Vaig deixar aquella relació. I la meva atracció, o al menys com jo la percebo, es va complicar. Els eixos de la meva atracció no són el gènere. Però per no fer-ho simple, que seria massa fàcil, tampoc vull dir que el gènere no compta per a res en la meva atracció. Diguem que no filtro totalment ningun gènere, i em puc arribar a sentir atreta per una persona de qualsevol gènere. Però sí que és veritat que hi ha gèneres que filtro més que altres. Això no va començar sent així fa quasi deu anys quan vaig deixar aquella relació. En realitat, no filtrava res en el gènere. Però hi ha certes coses que vaig anar aprenent, i certes experiències que també van canviar les meves atraccions. Em vaig tornar selectiva amb algunes coses, i el meu propi cos també, de fet, una de les meves fases va ser l’asexualitat. Durant dos anys vaig deixar de sentir atracció, i crec que va ser una benedicció, realment necessitava allò. Necessitava deixar de sentir certes coses per curar-me de moltes altres. Ara sóc al·losexual. I bisexual. Actualment, els meus eixos d’atracció són més complexos que el gènere, i es dibuixen i desdibuixen a través també de posicions polítiques, activistes i ideològiques. No és només la meva ment que decideix això, és també tot el meu cos. I m’agrada ser així.

Em flipa molt quan hi ha gent que afirma amb total rotunditat que la bisexualitat no és una fase. O que qualsevol des/orientació tampoc ho és. Sembla com que necessitem posar-li èmfasis a això, ja que les fases i els canvis en el nostre context social no valen res. Però és irònic, aquest context social i estructural no ens permet canviar segons les nostres necessitats i contextos, és una cosa prohibida, vol fixar-nos en algunes caixes per jerarquitzar-nos, estigmatitzar-nos, col·locar-nos en algun lloc, sigui el de productiva, sigui al de “despreciable”.

Però a la vegada ens obliga a un constant fluir canviant que ens inestabilitza, especialment en lo econòmic i relacional. Una espècie de fluir que és més aviat un arrossegament estructural que mai saps on et portarà. I a les més vulnerables sol arrossegar-les als llocs més precaris. És veritat que hi ha un discurs en pro de les fases i dels fluirs que és bastant liberal, que esborra totalment les estructures que ens afecten i que simplement es sumen a una confusió apolítica intencionada. Però el contrari no hauria de passar per negar els nostres canvis. Davant de tot això prefereixo pensar en altres vies. La vostra bisexualitat podrà no ser una fase, però la meva porta sent un gran desfase des del primer dia.

Share

la violència de la comunicació no violenta (II)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.

Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme

Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.

Un dels problemes que sovint es passen per alt de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la, privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment inferior. La CNV s’autoanomena (o el senyor que la va crear l’anomena) la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir formes diferents de comunicació i de “no-violència”.

Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”, imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”. És més, aquelles que tinguem capacitats i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals” i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats. Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades “violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot, acabar d’assentar-la.

Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural” faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment individualista.

Finalment, apartant-nos una mica de la “naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera “neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior text. Segons la CNV per a comunicar el teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant, sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és, per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava exercint sobre mi.

Share