Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 4 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí .
Avís de contingut: capacitisme, misautismia, masclisme, menció de maltractament
Les
persones femenines hem crescut veient-nos i llegint els nostres cossos i
emocions a través de la mirada de l’altre. Una mirada que ens controla i vigila
per a que no ens sortim de la posició que se’ns ha atorgat socialment. Mirar-se
al mirall o sentir ràbia poden ser processos que es compliquen i que es
barregen entre el plaer i el dolor, la submissió i l’empoderament. A més,
sempre hem d’estar atentes per veure què voldrà la gent de nosaltres i ser i
existir sempre “pels demés”, especialment per aquells que han crescut creient
que tenen més dret a trepitjar el terra que hi ha sota els seus peus.
En el meu procés de comprendre això, no obstant, vaig sentir més complicació que moltes de les meves companyes feministes. Per què, en moltes ocasions, em costava més deconstruir tota aquesta mirada? Les interseccions són importants. Fa poc he entès algunes coses més sobre mi que han complicat bastant aquests processos. El problema no era només el gènere, era també el capacitisme. Bona part del que he pogut comprendre últimament de forma més conscient ha sigut gràcies a la meva terapeuta actual, l’Elisende Coladan, qui a través de la seva experiència com a dona autista i com a terapeuta, ha pogut comprendre també aquesta intersecció. Ser una persona femenina autista complica més aquesta relació amb el nostre entorn i la mirada cap a nosaltres mateixes.
M’identifico
com a autista. No ho dic tampoc amb l’orgull de qui se sol posar un pin
identitari, però tampoc amb la vergonya social que això sol representar. És un
fet que sento que em travessa, i que m’ha travessat inclús quan no sabia que
podia ser-ho. Poc a poc estic desgranant moltes coses. La teràpia, com he dit,
també m’està ajudant. Un dels cops més forts va ser adonar-me que créixer com a
dona autista implica un procés, des de petita, molt més gran d’adaptació al
medi, on s’inclou, per tant, molts trets imposats relacionats amb la feminitat
(una feminitat que a la vegada ens és bastant més complicada d’aconseguir).
Ser
autista implica, en moltes ocasions, haver d’emmascarar-te, un procés molt
violent i a la vegada que sorgeix per la necessitat de sobreviure en un entorn
capacitista. Des de sempre reps el missatge (directe o indirecte) de que la
teva forma d’expressió no és correcta, que les teves emocions tampoc, que la
forma que tens de gestionar aquestes emocions tampoc. Creixes havent d’aprendre
constantment un codi neurotípic de relació amb les demés: com has de sentir,
com has de parlar, com has de gesticular, com t’has de moure, què significa
cada cosa implícita que tu no reconeixes, etc. Un codi que et costa horrors
entendre perquè no és com el teu però que aprens a imitar-lo. El teu codi no
t’està permès o et fa sembla rara, excèntrica i despreciable per les demés.
L’excés d’adaptació nostra mai és correspost per l’”altre costat” i per tant l’esforç no està repartit, tot recau sobre nosaltres. Moltes teràpies per a criatures autistes són teràpies de reconversió neurotípica, on s’intenten esborrar tots els trets autistes de les criatures i les obliga a haver de passar pel llistó al·lista (un concepte que s’utilitza des de l’activisme autista per a referir-se a les persones que no són autistes de forma no estigmatitzant). Hi ha moltes activistes autistes parlant sobre aquestes teràpies a twitter, a part d’altres temàtiques relacionades amb l’autisme (como por exemple, @AsperRevolution, @aprenderaquerer, @uma_noide, @gonyAutie, @NeuroRebel, entre moltes altres que podreu anar descobrint si seguiu a aquestes).
Us
podeu imaginar, per un moment, com es barreja això amb el que ja comentava
anteriorment sobre la demanda social cap a les persones femenines de ser “per
als demés”? Ho diré amb simplicitat: és una bomba. Una bomba que esclata en les
nostres vides i ens converteix en persones fàcilment maltractables. Veure’s una
mateixa en tot això implica veure a una persona que moltes vegades no saps qui
és perquè s’ha passat la vida havent de ser una altra persona. Implica llegir
el teu cos a través d’altres codis. Implica aprendre a odiar-lo, a odiar allò
que sents i a la vegada dedicar la teva vida a entendre com volen les demés que
et comportis. Implica estar sempre hiperalerta creient que tot el que passa és
culpa teva, perquè el que fas està sempre malament. El que sents no val, el que
vols no val, el que ets no val. I moltes vegades ho acabes odiant. Has de
convertir-te en un altra cosa, has d’imitar a les demés, i a més, saber
constantment com volen i necessiten que tu siguis.
Adonar-me
d’això ha sigut un xoc molt fort que m’ha afectat. I a la vegada m’ha alliberat.
Són dues emocions que es barregen dins meu cada dia des d’aleshores i que poc a
poc estic calmant. Exposar-me així explicant això, encara que ho senti d’alguna
manera necessari per molts motius, no és fàcil. Em sento vulnerable, i a la
vegada emocionada pel procés d’empoderament que seguidament ve amb tot això. A
la vegada també penso molt en totes les criatures autistes, com d’altres
discapacitats també, i sento dolor per tot el que han de passar i viure.
Especialment quan, a més, el masclisme les aixafa molt més. Només els desitjo
estar envoltades d’adultes que les acompanyin i que no intentin reconvertir-les
mai.
Avís de contingut: monosexisme, heterosexisme, bifòbia, lesbofòbia, masclisme, competitivitat, jerarquies
Estem vivint una època dins de molts activismes que sembla més aviat una lluita per veure qui està més oprimida. Ens repartim carnets amb punts, on es sumen i es resten punts segons cada estructura de forma totalment simplista i poc contextual. Entenc que moltes a vegades hi hagi persones una mica fartes sobre aquestes temàtiques i, fins i tot, escèptiques sobre el propi concepte de les estructures de poder. Les estructures són complexes, els privilegis i les opressions també, i no es poden veure com una col·lecció de suma de punts com moltes vegades es presenten. És molt probable, per exemple, que tot i que a mi m’afecten el masclisme, l’heterosexisme, el monosexisme i el capacitisme, pugui tenir una vida més fàcil que una persona que només és travessada pel racisme en el mateix context que el meu. No estic dient que hagi de ser sempre així, és, com ja he dit, complex, i el classisme també juga un paper important aquí.
Fa
uns anys una persona argentina que estava donant una xerrada sobre gordofòbia,
després d’explicar com aquesta estructura li afectava, va afegir que tot i que
li afectava molt, depenent del context hi havia altres que podrien afectar més,
o fer que la gordofòbia no afectés tant en comparació. Per exemple, quan t’atura
la policia en un aeroport i no ets europea hi ha estructures que seran més
importants o tindran més rellevància en aquell context. En canvi quan, per un
altre costat, vas al metge és probable que la gordofòbia, juntament amb el fet
de ser una dona, sigui el més rellevant.
Sabem que quan no es té en compte
l’existència del monosexisme, a les persones plurisexuals se’ns esborra part de
l’opressió que vivim. Normalment, quan això passa, es considera que només vivim
heterosexisme, homofòbia, amb “meitat intensitat” o “meitat de freqüència”, o
sigui, que només ens veiem afectades quan tenim relacions amb persones del
mateix gènere. I és cert que l’heterosexisme ens afecta, i ens afecta
especialment quan això passa. No obstant, existeix una altra estructura, el
monosexisme, que ens travessa específicament pel fet de sentir-nos atretes cap
a més d’un gènere, que no se sol tenir en compte. No tenir en compte això és no
tenir en compte l’alta vulnerabilitat que patim les dones plurisexuals a la
violència sexual (que també pateixen lesbianes, però que en plurisexuals se sol
disparar més), o bé no tenir en compte com se’ns esborra i ens estereotipa en
tot context monosexual.
Però en el procés d’acceptació de
l’existència del monosexisme en les comunitats plurisexuals s’ha generat una
tendència repetir que les dones bisexuals estem, en general, molt més oprimides
que les lesbianes. Això és la simple conseqüència de veure, com he comentat, les
estructures de poder com una suma i col·lecció de punts. Si ets una dona
plurisexual, et veus travessada pel masclisme, el monosexisme, i també
l’heterosexisme. Per tant, segons aquesta lògica, ens veiem afectades per una
estructura més (el monosexisme) que les lesbianes, i, en conseqüència, estem
molt més oprimides.
Veure les estructures d’aquesta
manera i arribar a conclusions com aquesta em sembla, no només perillós, sinó
també una forma de banalitzar i simplificar la violència estructural. És obvi que el monosexisme
ens afecta a persones plurisexuals, i que pel que fa a aquesta estructura, les
persones monosexuals tenen un privilegi. Però aquest privilegi i aquesta
opressió no es viuen ni s’expressen igual sempre. Una dona que, per exemple,
sigui bisexual i estigui tenint una relació monògama amb un home,
l’heterosexisme que patirà serà molt menor que el que pateixi una lesbiana. És
més, és probable que, en alguns casos, no sempre, també el monosexisme que
pateixi no sigui tan alt com el d’una dona bisexual no monògama i que mantingui
diferents relacions amb persones de diferents gèneres, o inclús amb només
dones. El context, com porto
comentant des del principi, sempre és
important.
Crec que és important que comencem a
contextualitzar les estructures, sense la por a perdre pel camí la politització
dels nostres activismes i les nostres lluites. El context també és polític, tant
com les estructures, perquè les estructures són context. El nostre context. Ni les bisexuals
estem, en general, més oprimides que les lesbianes, ni té perquè ser al revés.
Hi haurà casos, hi haurà contextos, i hi haurà més estructures que,
possiblement, puguin arribar a afectar molt més que totes aquestes, o que la
seva intersecció sigui molt més complexa. No hem vingut aquí a barallar-nos, a
sumar o a restar punts, ni a jugar al bingo. O al menys jo no he vingut a això.
La nostra lluita té molt en comú. Però per a poder compartir-la, abans hem de
començar a deixar certs tipus de competitivitats a banda, sense tampoc
oblidar-nos de que la bifòbia i la lesbofòbia, òbviament, existeixen.
Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.
Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme
Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.
Un dels problemes que sovint es passen per alt
de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la,
privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment
inferior. La CNV s’autoanomena (o
el senyor que la va crear l’anomena) la
forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el
creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són
“naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no
l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que
acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i
dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu
com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta
tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés
que col·loca la mirada occidental i
blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir
formes diferents de comunicació i de “no-violència”.
Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats
comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”,
imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa
facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”.
És més, aquelles que tinguem capacitats
i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals”
i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats.
Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb
necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i
se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades
“violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot,
acabar d’assentar-la.
Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural”
faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes
les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les
coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques
sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer,
una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que
sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar
(com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a
un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de
realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú
només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques
que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva
a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma
sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les
ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer
aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat
compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment
individualista.
Finalment, apartant-nos una mica de la
“naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per
a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de
considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i
utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o
l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera
“neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre
cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del
que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior
text. Segons la CNV per a comunicar el
teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu
n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma
explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la
facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la
persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar
fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant,
sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots
expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n
senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que
l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és,
per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo
mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava
exercint sobre mi.
avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*
*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).
Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).
Moltes
d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No
estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies
és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme
cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos
per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum
de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un
postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.
A
part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt,
especialment perquè costa veure
l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la
violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un
cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent,
ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i
això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment:
no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una
exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se
solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa
alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és
contextual. Però el problema segueix sent estructural.
No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.
Ens agrada parlar de deconstruccions,
de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de
l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres
coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que
es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es
parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats
per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com
si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències,
comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest
tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de
problemàtiques.
Es
parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir
de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola
relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona
de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i
“habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones
neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de
molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles
coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per
tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens
pot empoderar. En aquests casos és molt
fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona
neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells),
sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies
i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context.
I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per
exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona,
quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat
amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent
a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es
tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.
La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat(allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.
Se’ns
diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de
introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens
afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de
rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és
una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I,
seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que
qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això
exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.
I
què passa, per exemple, quan es vol deconstruir
l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la
possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas,
d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a
l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que,
per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li
ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o
altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben
aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix
des del mateix punt. És més, quan el teu
accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit,
l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només
aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi
i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora
d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes,
degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa
seguretat ens els afectes.
Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.
Una
altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE,
aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té
quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i
que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions
precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els
inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple,
aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a
l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria
afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també
amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i
desitjar-les molt. Tampoc vivim igual
els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà
que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que
es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició
de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.
Tot
això que he comentat fins ara, a més, també
afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat.
Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil
parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic,
carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no
ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que
tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els
processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li
deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de
“lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que
és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que
tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques,
però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig
pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a
tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital
social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No
vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó
precisament qüestionar-lo i qüestionar
els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que
ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa
molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre
deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests
privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.
També
he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només
de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació
de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un
altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per,
per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos
també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.
Sé
que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic
que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de
l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i
en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen
realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he
pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després
no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat
l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà,
sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por,
com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a
les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les
persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional
(que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques
i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques
no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist
fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre
es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte,
això és només una forma d’apropiació.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí .
En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.
Amb el temps, l’existència de la
bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades
es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol
confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals
quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no
patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest
punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat
i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns
col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu
LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza
la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes
per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també
quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).
El monosexisme –del qual la bifòbia
és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un
gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest
esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres
experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les
nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre,
que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues
caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).
La nostra forma d’analitzar i
descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem
una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues
persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles
dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que
segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa
que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin
vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el
que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a
nosaltres.
Tot això, que és molt simbòlic, ens
fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals
no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en
ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades
per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través
d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau
d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les
que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs
amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar
contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem
de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també
a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que
diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les
nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a
que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la
mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què
necessitem.
Com no hem d’estar confoses sota
aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no
tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora
l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels
quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat,
depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim
totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les
plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també
passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes
volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar
sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El
mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús
confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els
que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant
així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és
més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens
inestabilitza?
Com de complicat és nedar en aquest
mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol,
com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se
sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés,
que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem
constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els
nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes
definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de
càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes
ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats
i de poder.
Recordo inclús amb dolor teràpies on
la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels
meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la
monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això
quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.
Per això, crec que la millor lluita
contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per
crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i
que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més
productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat
plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen
emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè
són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte
de cures cap a la nostra salut mental.
A mi em van diagnosticar amb lateralitat creuada als 5 anys. Abans d’explicar-vos en què m’afecta o va afectar i per què ho considero una neurodiversitat vull deixar clar què és:
No tinc ni idea dels termes mèdics, no sóc experte, ni he estudiat res relacionat amb això, però de manera simplificada seria el següent.
El nostre cervell es divideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre. Cada un amb les seves funcions i, normalment, un predomina sobre l’altre. Això fa que tinguis preferència en utilitzar una part del teu cos sobre l’altra. Aquest concepte es diu lateralitat i és el que determina si ets equerrane o dretane. Queda definit quan fem els 5 anys aproximadament. Si la part del teu cervell que és més dominant concorda amb la part del teu cos que és més dominant, tens una lateralitat homogènia o homolateral, independentment de si equerrane o dretane. Seràs dretane de mà, d’ull i de motricitat en general i dominarà l’hemisferi esquerre, per exemple.
És a dir, com diu wikipedia: “La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. L’exemple més popular és la preferència per utilitzar la mà dreta o ser dretà. “
La lateralitat creuada o heterogènia és quan no hi ha una homogeneïtat de dominació. Per exemple: tens l’ull dominant dretà i el braç esquerrà. O domina el teu hemisferi dret però en el teu cos domina la part dreta. Això afecta a l’aprenentatge del llenguatge i de les matemàtiques, a la capacitat analítica, lògica, de comprensió i concentració, a la percepció espai-temporal, a l’equilibri, etc.
“La lateralitat (creuada) es considera un trastorn neurofisiològic (del sistema nerviós): els influxos nerviosos que procedeixen de cada costat del cos i que haurien de confluir en els costats oposats del cervell no circulen ordenadament.”
Això és difícil de detectar, en part perquè és una cosa bastant poc coneguda i en part és perquè els símptomes s’associen al fet que la persona és maldestra, deixada, passota o que no estudia o s’esforça prou.
Els símptomes s’acostumen a detectar a l’infància, encara que no exclusivament (i es poden atenuar mitjançant teràpia). Marco en cursiva els símptomes que tenia i ja no tinc i en negreta les característiques o símptomes que encara tinc en major o menor mesura. Moltes d’aquestes dificultats les he pogut compensar a força de teràpia i molt d’esforç, encara que altres em segueixen causant problemes, simplement he après a viure amb elles. He recopilat els símptomes de diferents webs citades al final de l’article i he afegit i modificat segons la meva experiència:
Llenguatge i aprenentatge:
-Dificultats per a les matemàtiques
– Dificultat de l’aprenentatge mecànic i raonament lògic.
-Dificultats en l’ordenació de la informació codificada com la sintaxi, pensament lògic, memorització o matemàtiques.
-Dificultat en l’automatització de la lectura, l’escriptura o el càlcul.
– Confusions dreta-esquerra Confusió entre la suma i la resta o la mutiplicació i la divisió.
-Dificultats per a la comprensió.
-Problemes de comunicació i relació.
-Dificultats en el llenguatge oral: fluïdesa, llegir en veu alta, comprensió lectora i retenció de la informació.
-Parla poc fluida, la persona s’ensopega habitualment en parlar.
-Dificultat per tenir un discurs ordenat.
-Costa expressar amb paraules les idees que es tenen al cap.
-Por a parlar en públic.
-Dificultats en el llenguatge escrit: Invertir lletres, síl·labes, números a l’escriure. Escriure en format “mirall”.
-Llegir seguint la línia del text amb el dit o amb el punt de llibre.
-Acostar molt els ulls al llibre o la pantalla.
– Moure el cap en llegir en lloc de moure els ulls.
–Perdre el fil en llegir, saltar-línies o fins i tot paràgrafs.
-Llegir sense assabentar-se de què s’ha llegit.
-Tenir dificultats en copiar un text d’una pissarra o un llibre.
-Lletra il·legible.
Concentració i memòria
– Dificultat per seguir amb una tasca durant un temps prolongat.
-Incapacitat de realitzar dues tasques a l’hora que altra gent fa de forma mecànica. Per exemple: Escoltar la ràdio i cuinar alhora.
-Incapacitat de mecanitzar accions com rentar-se les dents cada dia. -Dificultat en recordar accions rutinàries i interioritzar-les.
-Haver de treballar més hores que qualsevol persona neurotípica per aconseguir els mateixos resultats.
-Problemes de memòria
-No seguir la lectura d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una conversa, encara que t’interessi molt.
-Poca “efectivitat”. No centrar-se en una acció. Això causa problemes escolars i laborals.
-Despistes, oblidar on s’han deixat les coses o si s’ha fet o no una acció rutinària com tancar amb clau la porta.
Motricitat:
-Deficiències motores i funcionals. És a dir, caure molt, ensopegar constantment etc.
-Dificultat o impossibilitat per conduir o ballar, nedar, anar en bicicleta, patinar, caminar recte o sense ensopegar, esports en general.
-Ser maldestre a nivell psicomotriu. Es pot veure en fer manualitats, capacitat de dibuixar, per exemple. També problemes per agafar un llapis, una forquilla, etc.
-Reaccions lentes, reflexos lents.
-Apretar molt el llapis en escriure.
Percepció Espai-Temps
-Dificultat en calcular quant de temps es triga en realitzar una tasca o en arribar a un lloc.
-Desorientació
-No tenir interioritzat què és l’esquerra i què la dreta.
-Problemes en ordenar espai i organitzar objectes.
-Dificultat en organitzar el temps i les tasques.
– Distingir línies rectes de les que no ho són (simetria)
– Dificultat en calcular distàncies
De peque, amb tot just 5 anys, la meva profe es va adonar que era incapaç de passar per una porta sense donar-me contra els marcs, que em costava caminar i ensopegava amb tot. Així que després de molts tests em van diagnosticar lateralitat creuada.
Tinc el record molt clar d’haver de esforçar-me especialment per aixecar els peus, per caminar. La gent no entenia que no era automàtic per a mi aixecar els peus al caminar o que caminar recte no entrava dins de les meves facultats.
Em va costar molt aprendre a escriure. La meva lletra era il·legible i, com he marcat en la llista, escrivia les lletres a l’inrevés, en forma de mirall o canviava síl·labes. L’ortografia i la gramàtica no s’em ficaven al cap, en cap dels idiomes que sé. I això que m’he fet filòlogue, però vaja, no ens enganyem, ho vaig fer per la poesia. El que és veritat és que m’ha costat bastant més esforç no fer faltes d’ortografia que a una persona neurotípica. Vaja, aquí també intervé el tema del classisme, però és una altra història.
També, a part de ser “maldestre” que no era més que un símptoma de la lateralitat creuada i que em va causar (i em causa) bastantes ferides físiques, no era capaç de nedar o anar en bici, o patins. Avui dia puc evitar certes activitats perquè sé que la meva falta de coordinació em posaria en perill. Al final aquest tipus d’activitats, com conduir, requereixen d’una coordinació ull-cos que jo no tinc. Vaig anar a teràpia durant anys per “reeducar el meu cos” per ser capaç de fer totes aquestes coses, encara que altres segueixo sense poder fer-les segons la norma o em presenten una major dificultat. No tenia problemes de parla, però sí d’organització del discurs. Al final, tot això té a veure amb l’ordre, amb situar l’ordre de les coses. Per això potser em vaig fer poeta, aquí la meva caos era un avantatge, em podia expressar més lliurement. A causa de la LC vaig desenvolupar miopia, però es va poder corregir amb teràpia.
Tot això ha causat problemes d’autoestima bastant profunds, evidentment.
Els meus problemes motrius i de memòria són evidents per a qui em coneix, com la meva incapacitat d’organitzar l’espai o ubicar-me en el temps (sempre arribo aviat, no sé calcular el temps). També em costa molt ubicar els records en un espai temporal.
No m’acostumo a desorientar en ciutats i carrers, però això és perquè he desenvolupat molt la meva observació i m’aferro a detalls que em donen pistes per ubicar-me.
Però és que és més profund encara, la psicòloga li va explicar a la meva mare el següent, jo ho adapto una mica: La gent neurotípica té a la ment un munt de calaixos amb etiquetes que els diuen on s’ubiquen les accions que han de dur a terme i en quin ordre. Ho saben de memòria i ho automatitzen. Saben la seva ubicació i en quin moment obrir-los i tancar-los. Les persones amb lateralitat creuada tenen aquests calaixos sense les etiquetes i no se’n recorden en quin ordre obrir-los i què hi ha en ells, han d’aprendre de memòria i buscar maneres de no oblidar-ho. La meva manera de pensar i el meu món interior també es veuen regits per això. Per això s’em coneix com a una persona caòtica, poc racional, amb problemes d’entendre el pensament lògic (com les ciències, però també el discurs acadèmic). Acostumo a expressar-me i pensar des d’un lloc més emocional perquè no filo els meus pensaments d’una forma ordenada. Això no vol dir que no hagi après amb els anys a adaptar-me als discursos i la forma neurotípica, però no deixa de ser un adaptació per la meva pròpia supervivència. Per això per a mi a + b = c m’és difícil d’entendre. Perquè quan he entès a i em poso a entendre b ja he oblidat el que era la a i per què és allà i per què estan en aquest ordre i quin sentit té tot plegat. Un exemple pràctic: Jo cada dia m’he de recordar activament de rentar-me les dents. La meva ment no ho té automatitzat, perquè el calaix de “1. Rentar-se les dents” no tinc ni idea d’on és. Així que he de fer un esforç diari per no oblidar-ho i per no oblidar que després he de posar-li menjar al gat. Tenir una rutina per a mi és molt difícil, encara que en el meu cas la necessito. Però no automatitzo les accions, no tenen un ordre espai-tempsl a la meva ment. És igual si cada dia vaig a la mateixa hora al mateix lloc. Cada vegada he d’intentar recordar i calcular a quina hora sortir de casa (sempre m’equivoco) i com arribar.
Però tinc els meus trucs i estratègies. I això és el que he fet tota la meva vida. Intentar buscar maneres de recordar-me de quan i en quin ordre es fan les coses i intentar entendre el món amb la lògica de les persones neurotípiques que tenen la facilitat de mecanitzar tots els seus actes i no haver de pensar en ells contínuament. Per això dic que sóc despistade, perquè per a mi és molt fàcil oblidar quines coses fer, ON i QUAN he deixat les coses, quan vaig fer o vaig deixar de fer o dir X (per això em repeteixo tant) etc.
Algunes coses sí que les he mecanitzat. La lectura, l’escriptura, el caminar (més o menys, perquè la meva tendència segueix sent no aixecar els peus) etc. Però m’ha costat més que a persones neurotípiques.
El tema és que quan parlo d’això o ho vull nomenar com a part de la meva diversitat funcional i mental la gent es riu de mi o ho minimitza. No sembla important, no sembla rellevant. Em diuen exagerade, que no n’hi ha per tant. La incomprensió és molt invalidant. Alhora això forma una gran part de mi, encara que jo pugui amagar-ho, maquillar-ho o el que sigui. La gent no sap l’esforç que faig cada dia per no donar-me cops contra fanals, motos, portes i altres objectes, per pujar i baixar escales sense que suposi un perill mortal, per no oblidar-me de rentar-me les dents, dutxar-me, fer-me el llit o esmorzar, o sigui de mantenir unes rutines o obligacions. No m’és tan fàcil ubicar-me en general en el món. Tot això ha afectat moltíssim la meva autoestima i la meva confiança, perquè en la meva infància tots aquests símptomes eren més evidents i més aguts, perquè estaven sense gestionar i tampoc els sabia amagar o dissimular. Això em provocava sentir-me diferent, sentir fracàs, sentir-me inferior i est * pide, perquè clar si no se’t dóna bé la lògica i el pensament racional, el teu pensament no és vàlid i tu vals menys. I encara sento aquesta sensació d’inferioritat per no entendre o no poder expressar-me d’una manera lògica i acadèmica o, que si ho faig, no es correspongui amb els meus pensaments. És frustrant que, a més, aquest esforç per encaixar en el món no es vegi traduït en resultats i com de fàcil és rendir-se i no voler sortir de casa, ni moure, ni ballar, ni nedar, ni anar en bici, ni caminar per no fer el ridícul, ni parlar en públic, ni estudiar, ni escriure, ni dibuixar, ni voler viure amb ningú perquè odien que t’oblidis de que has de tirar de la cadena. Sí, això tampoc ho tinc mecanitzat.
A més, és que la gent s’irrita fàcilment per les teves “distraccions” i falta d ‘ “organització”, i ho entenc, perquè pot comportar problemes. El que passa és que la gent es creu que tot això ho faig per falta d’interès o ganes. Per això hi ha conflictes i que em puguin veure com una persona “poc eficient” o “mandrosa” per al capitalisme, que es cregui que passo de tot o que no faig les coses per desconsideració, quan la realitat és que no me’n recordo de fer-les. “Però si has de treure la caca del gat cada dia! Com pot ser que no t’en recordis?! “. Doncs perquè tinc problemes amb automatitzar les accions, el que deia. Per això intento fer les coses a l’instant, perquè si ho deixo per després no m’en recordaré, potser en dies o potser definitivament. En el cas del gat, m’en recordaria perquè Oskar (el nom del gat amb el que visc) es queixaria i llavors em donaria compte del que passa. Però no sempre passa això. Tinc agenda i em serveix, però recordar mirar l’agenda és una altra cosa a automatitzar. És tot un món.
La meva falta de concentració tampoc és per falta d’interès. M’interessa molt la nostra conversa, però la meva atenció es desvia i sé que és una merda, intento que no passi, però té a veure amb tot això que estic explicant i no amb que no m’interessis tu.
Jo mateixa passo d’explicar a tothom això. Em limito a dir que sí, que sóc maldestre, que sóc despistada, que sóc de ment més abstracta, que la lògica no és el meu fort, que em costa l’ortografia, que sóc un desastre, que sóc desorganitzada, que sóc desordenada, que sóc dispersa etc. És més fàcil. Perquè si dic que tinc lateralitat creuada em diuen que això és una excusa, que m’arrepenjo en això per no “millorar com a persona” (quin concepte de merda, realment). Em diuen que m’aferro a això per justificar els meus defectes. Doncs si sabessin quant m’esforço perquè aquests “defectes” desapareguin i quants traumes i falta d’autoestima m’han ocasionat, potser no m’ho dirien. Però la gent no sap res d’això i quan ho explico ho subestimen. Per això he volgut explicar-ho aquí més extensament.
És la primera vegada que escric seriosament sobre això, així que em sento vulnerable. Però volia visibilitzar-ho, perquè conec més gent que té LC, diagnosticada o no, i es senten com una merda i es culpabilitzen per ser “un desastre”.
Crec que queda clar per què és una neurodiversitat. Més enllà que sigui un tema genètic o no, el nostre cervell és diferent i amb això les nostres capacitats i limitacions són diferents a les normatives i vistes com a desitjables, sobretot pel capitalisme. Al final vull dir que també em travessa el capacitisme per tot això i sé que per a altres persones pot semblar que són nimietats, però influeixen en la meva vida i em travessen cada dia.
Que tu no ho vegis és una altra cosa.
Per acabar, com postdata, volia emfatitzar que en totes les webs que he consultat, a part del llenguatge i les idees capacitistes, es fa molt d’èmfasi en com corregir les dificultats de llenguatge i motricitat, perquè semblen més urgents. Perquè són més productives per al sistema. En canvi el tema de la mecanització de les accions i els problemes d’ubicació espai-temporals, sembla que es tracten com a aspectes menys importants. Perquè clar, són temes que afecten la persona i no afecten tant a la teva productivitat i efectivitat. Al final interessa el que interessa, encara que el problema de mecanització i la falta d’ubicació espai-temporal m’hagin marcat més i em afectin molt més que el escriure en forma de mirall o donar-me cops (encara que també sigui una cosa important i que m’afecta, òbviament), però és que es veuen com anècdotes en comparació a no saber escriure bé o no saber fer una divisió. Ah, segueixo sense saber fer divisions, que consti.
Espero que tot això us hagi servit d’alguna cosa o tingueu més informació o curiositat.
Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.
Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials
La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.
He vist utilitzar aquesta eina
comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat
per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins
són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una
visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents
que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la
interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació
horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi
ha en les relacions.
La
responsabilitat
La CNV anomena violència a negar
la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant.
El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que
depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que
es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats
estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets
totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del
que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat
teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.
Un dels exemples que utilitza la
CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una
cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat:
fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la
CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la
nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho
escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del
poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com
tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant
totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota
coerció no és escollir lliurement.
Finalment, moltes vegades persones
utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten
les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com
et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.
L’objectivitat
Segons la CNV, per comunicar-nos
de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no
amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant
és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació
objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a
l’altra intencions, desitjos o emocions.
No obstant això, per defecte, el
que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició
concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat
sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe
mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han
tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant,
aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis
té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha
respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició
sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser
que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost
però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les
normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és
important.
Aquest raonament, a més, no ens
permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que
aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de
subjectives.
L’empatia
Finalment, una de les estrelles de
la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació
sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani
aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna
queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar
sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella
mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser
la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona
què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho
hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es
fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu
l’assenyalada a assenyalar-la a ella.
He vist manipular moltes vegades a
través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar
alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar
sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles
emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la
persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una
de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que
utilitza aquesta eina.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí .
Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.
Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.
Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).
Però la realitat ens explota a la
cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els
poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre
les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics,
d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.
Al meu voltant des de fa temps
persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú:
per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant
certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre
costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder.
Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un
exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials
perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels
nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+,
no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes
socials.
Ja sabem que les estructures socials
de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells.
Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres
estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són,
precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han
emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs
reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella
tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els
paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar
construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest
discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i
divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i
reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat
de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o
intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra
és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.
És complicat entendre en quins
moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós
l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres,
aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols
discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem
après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un
privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència,
oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li
puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és
un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar
d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i
entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant,
hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui
considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.
Hem confós acompanyament a les
violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui
hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho.
La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que
se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a
agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a
una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares
de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que
suposadament volíem obtenir.
Tot això ho dic amb dolor després
d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un
home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada
vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha
costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a
generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol
fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment
i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir
part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí,
hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un
espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per
revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i
a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar
segons la situació.
Altres dogmes que hem creat són, per
exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha
estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb
“agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit
agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer
tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les
agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns
cregui i se’ns acompanyi.
El que hem de replantejar-nos és què
vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no
tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui
té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les
que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist
i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir
a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb
l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia,
s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar
encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos
o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no
sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.
Hem basat bona part dels nostres
discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna
cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en
el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides
haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder
escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment
ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest
motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure
sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no
té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres
vies.
Una cosa que dóna molt de poder en
els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo.
Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un
poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els
discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular
els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és
capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar
relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist
maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si
senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del
tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a
persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment
formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades
em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist
manipular tot.
Finalment, i no menys important,
també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel
consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les
productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions,
ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es
guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de
companyerisme.
Escric tot això no només per parlar
de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i
responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb
les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades
ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo
forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una
farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus
d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot
allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me:
companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res
més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo
aire i força i decideixo seguir.
Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.
Per algunes
coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que
ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva
lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en
sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono.
Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en
el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com
percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una
incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo
mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de
“mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en
una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament
competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es
basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha
privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar
en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha
d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de
capacitats (i discapacitats).
Per a mi
connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi
caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o
romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és
igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes
coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a
la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la
meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que
estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder
comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a
arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em
costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber
què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em
passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen
o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que
em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.
Degut a
aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant
en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant
mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora
està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una
persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap
de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una
certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien
corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere,
sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en
bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més
fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als
llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt
més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El
temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.
Però aquesta
exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos
normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets
carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es
només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte,
d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar
amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava
comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb
els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i
quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment
compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser
excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa,
sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.
Això passa en
la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres
no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista
de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona
aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la
parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb
la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una
relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una
vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició
d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure
sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem
la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la
possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es
trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més
afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a
vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i
multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes
ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que
en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte
d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran
per part d’algunes.
També passa
amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de
monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he
adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família
junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una
lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita
que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi
afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç
per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la
llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per
tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa
sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en
el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo
en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer
aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però
explicar-li això a un nen de 3 anys).
La cooperació
i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava
anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb
altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin,
sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts
desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per
mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les
relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per
aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema
competitiu i d’acumulació d’afectes.
Jo no sóc
monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels
meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a
mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro
fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la
propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit
sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa
va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt
diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències
que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres
versions, una mica més liberals, de la monogàmia.
Si trenquem
amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si
trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos.
I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de
quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables
processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant
els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I
hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler
veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la
propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.
Avís de contingut: alcohol, drogues, addicció, neurocapacitisme, misautismia, dolor, acceptació social, rebuig, por a la pèrdua de relacions, menció de síndrome d’abstinència
El que relato en aquest text és la meva experiència personal i no implica ni significa que totes les persones travessades pel neurocapacitisme hagin de viure el mateix. De fet hi ha experiències molt diferents, i totes les experiències són mereixedores de ser tingudes en compte. També, òbviament, dependran del neurotipos. Això no treu que la vivència sigui en molt bona part estructural, i és que cada una vivim les estructures de forma diferent segons molts altres factors de les nostres vides.
L’adolescència per a mi (igual que per a moltes) va ser una època de total i absolut trontoll emocional, sobretot en quant a com vivia tota la informació que m’arribava del que m’envoltava i de les relacions. Ara entenc moltes més coses de mi, especialment gràcies al feminisme i a l’activisme de moltes persones neurodivergents que m’ha ajudat a entendre’m fora de la neurotipicitat. Entenc i sé que l’adolescència per a totes sol ser un gran desgavell, però quan et travessen certes estructures pot arribar a fer-se un de més gran. Degut a les exigències socials, a que vaig aprendre sobre mi mateixa i sobre el meu funcionament a través de paràmetres que realment no em representaven ja que jo no funcionava com el que era estipulat com a “normal” i, per tant, degut al fet de no haver tingut temps d’auto-coneixença, al fet de que el meu cap sentia diferent, processava diferent i vivia tot el que li arribava de forma diferent, el neurocapacitisme va afectar molt bona part de la meva vida. En el meu cas les relacions socials i la vivència amb el meu cos, amb el meu cap i les emocions es van fer bastant insuportables. Només sentia dolor i una necessitat molt gran de tapar-lo. Vaig començar a consumir drogues i alcohol envoltada d’aquell neguit, i ràpidament vaig començar a tenir problemes d’abús d’aquestes substàncies (especialment alcohol) i una addicció bastant elevada.
Les meves anades i vingudes amb totes les meves addiccions han sigut complicades, estant barrejades moltes vegades amb episodis molt complexos de la meva vida: he tingut períodes on he deixat completament tot tipus de substància addictiva (també sucres, tes i cafès), i altres moments on he consumit fins a punts extremadament preocupants i on sóc conscient que quasi m’hi ha anat la vida. Tota la meva problemàtica, òbviament, es barrejava amb la gran normalització que hi ha en el consum d’alcohol i d’altres drogues (però sobretot alcohol) en molts tipus d’espais, com els espais de festa, també en celebracions o en el dia a dia. Tot i així, no vull desviar-me del meu problema ja que tot el que a mi m’ha passat en relació amb les drogues ha anat més enllà de la problemàtica del consum en espais on està socialment acceptat: he anat beguda a l’institut, he consumit drogues considerades més “dures” entre setmana per anar a classe a la universitat, he begut per poder sortir al carrer a caminar i interaccionar “normalment” amb gent, etc.
Poc a poc, i sobretot, com he comentat al principi, gràcies a llegir i escoltar a activistes neurodivergents, m’he adonat de quines han sigut les causes del meu problema amb el consum de certs tipus de substàncies. Les causes estan molt relacionades amb el neurocapacitisme que he patit des de sempre i que ara he aconseguit posar-li nom. Com comentava a l’inici del text, des d’adolescent totes les interaccions amb el meu entorn em suposaven un dolor constant, no només psicològic, sinó també emocional i físic. Ara he entès que aquest dolor era provocat per no entendre (o no acceptar) que el meu funcionament era diferent, obligar-me a interaccionar i relacionar-me com s’ha estipulat socialment que s’ha de fer, i no acceptar les meves diferències i sensibilitats sensorials. No era capaç de treure’m aquest dolor de cap manera i hi havia drogues que al produir-me cert plaer tenien la capacitat de treure’m aquest dolor, encara que fos per calmar-me temporalment. No vull, però, que tot recaigui en una qüestió d’auto-acceptació, com si jo fos l’única responsable d’aquell procés, ja que aquesta no acceptació provenia d’una no acceptació social i que jo vaig a aprendre del meu “exterior”.
A part del dolor, m’he adonat de que tinc certa ansietat social que moltes vegades no em permetia suportar el dia a dia, especialment la relació constant (i sense mesura segons com em sentia) amb companyes i amigues i en esdeveniments socials. Ara mateix en aquestes situacions quan m’angoixo o tinc ansietat solc marxar del lloc on sóc per poder-ho gestionar (a vegades amb frustració perquè m’agradaria poder-hi ser i amb la por de perdre relacions en el camí d’haver de marxar dels llocs). També, per prevenir aquestes situacions d’ansietat, solc organitzar la meva agenda per poder tenir moments i dies per a mi i no socialitzar en excés per a ser capaç de poder-ho fer en altres moments. No obstant, això abans no ho coneixia i a més pensava que no seria acceptada per les demés (no només ho pensava, la meva experiència m’ho demostrava), i moltes vegades acabava utilitzant l’alcohol com a ansiolític per a fer-me aguantar situacions socials que em produïen ansietat. També m’he adonat de que en trobades socials fumava molt més, no només per ansietat social, sinó també per amagar els meus stims: o sigui, com que la majoria de stims no són “acceptables” però l’acte de fumar sí, el que feia era substituir-los i utilitzava l’acte de fumar com a stim amagat a ulls de les demés persones.
L’alcohol també m’ajudava a semblar de cara a altres persones més neurotípica; o sigui, més normal. He après que això és un tipus de camuflatge. Davant de la meva desconeixença sobre el tema el que sentia és que l’alcohol m’ajudava a “desinhibir-me”, que és el que se sol dir. Ara, reflexionant bé moltes de les situacions on sentia la necessitat de beure, m’he adonat de que beure m’ajudava a emmascarar molts dels meus trets no neurotípics per semblar més acceptable; en realitat en aquella època que no coneixia la meva no neurotipicitat, simplement sentia que em convertia en una persona més “normal”. D’aquesta manera sentia que podria aconseguir actuar com s’espera de tota persona, una cosa que a mi em costava molt ser-ne capaç i pensava que necessitava treballar-me més. Fer-ho em costava un sobreesforç molt gran, esforç que l’alcohol suavitzava. Aquests processos s’ajuntaven amb una por molt gran a ser exclosa i a ser rebutjada. Jo em forçava i m’obligava a trobar maneres de no passar més per aquelles processos de rebuig i d’exclusió, i el consum d’alcohol formava part de tot aquell desig d’acceptació.
Tot això, juntament amb tenir una facilitat molt gran per enganxar-me a qualsevol droga degut al meu funcionament (més aviat de forma física, no m’estic referint a addició purament psicològica o emocional), acabava per arrossegar-me molts cops a pous d’on em costava molt sortir. Tinc una dificultat molt elevada (comparada amb altres persones) per deixar certes substàncies (també la cafeïna, no tot és un problema amb drogues menys acceptades socialment) i els símptomes dels síndromes d’abstinència que solc tenir són bastant forts. Amb el temps he aconseguit comprendre’m, acceptar-me i entendre com gestionar situacions d’abstinència, i cada cop sortir-me’n més bé. Però això ho he après amb el temps, com tota la resta.
Mai he sabut on col·locar-me davant dels discursos pro-drogues o anti-drogues. A mi les drogues, a part de tot el que he explicat, m’han aportat coses molt bones, així com d’altres de desastroses. Crec en el consum d’aquestes substàncies per l’ús que cada persona li pugui trobar sempre que intenti (com amb tot) compartir els espais de forma responsable (tema complex de tractar, ja ho sé). Per altra banda, simpatitzo amb una part del discurs anti-drogues, especialment per com gestionem els nostres espais, tant de festa com no de festa, i el consum acrític, sense cap mena de reflexió sobre com influeixen amb el nostre entorn i l’obligatorietat que imposen aquests espais a consumir-les sense moltes alternatives. Tot i així, ambdós discursos cauen moltes vegades en el neurocapacitisme (igual que molts discursos sobre el consum de medicaments, siguin o no drogues), especialment el discurs anti-drogues. Per això necessitava compartir la meva experiència. No ens serveix de res fer crítiques cap al consum de drogues que estiguin obviant una part de les persones que tenim tantes dificultats per moure’ns per qualsevol espai fent-nos sentir moltes vegades culpables del nostre propi consum. Certament la resposta als problemes que tenim moltes que ens travessa el neurocapacitisme no tindrien perquè passar per les drogues. Segurament no. Però no ens serveix de res criticar el consum de drogues per a tapar els nostres problemes amb totes aquestes vivències si no generem primer uns espais i relacions menys neurocapacitistes. I amb això últim encara ens queda moltíssima feina per fer.
