Categoria: neurocapacitisme/neurodivergències

espais que a vegades no sentim nostres

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

 

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

relacions horitzontals també des del dubte i des de la dificultat per expressar-nos

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: dos braços on hi ha escrit en un “indecise” i en l’altre “confosa”]

 

Avís de contingut: neurocapacitisme, obligatorietat de saber el que vols, obligatorietat de saber expressar, exclusió, jerarquies

 

Com ja he comentat en altres textos (com per exemple, a “el compromís com a acte revolucionari”), la majoria de les coses que es comparteixen en una relació són coses que no són (normalment) escollides entre les persones que la composen. Les coses que es comparteixen i els pactes o compromisos no es solen parlar, ni decidir ni prendre, sinó que venen donats per defecte a través d’unes normes implícites segons el tipus de relació que s’hi estableix: per exemple, si tens una relació de parella amb una persona es pressuposa que serà amb ella amb qui aniràs de vacances o acabaràs en algun moment compartint habitatge i finances.

Aquesta forma de “construir” relacions en realitat no construeix la relació, sinó que fa que es creï o es generi a través de normes (socials) que l’arrosseguen i li solen imposar també jerarquies (tant entre les persones que composen la relació com cap a altres persones/relacions). Els compromisos que es no-prenen (o sigui que venen implícits) no són sensibles al context ni les necessitats de les persones que composen la relació. Com ja havia apuntat també anteriorment, una forma alternativa més sensible de construir relacions i compromisos en aquestes relacions és fent explícit el què es vol compartir, parlant i deixant més clar entre les persones que la composen de què tracta la relació, i quins compromisos es volen prendre juntes. Aquests compromisos, però, no només haurien de ser explícits, sinó que puguin ser presos en un espai segur i en que totes realment puguin expressar-se sense coacció.

Hi ha hagut, però, una confusió bastant gran entre la necessitat de prendre les decisions de forma explícita amb que les persones haguem de saber sempre el que volem o el que necessitem i que a més ho haguem de saber expressar sempre de la millor manera. Hi ha moltes persones que consideren inclús violent que l’altra persona no sàpiga o no tingui clar el que vol o no sigui capaç d’expressar-ho de la forma que es considera “sana” (expressió que, sincerament, no m’agrada gens). Això genera, no només una pressió molt gran cap a totes, sinó a la vegada una jerarquia on només les més capacitades per decidir-se, a entendre el que necessiten en un temps considerat socialment “normal”, o a poder-ho expressar amb la claredat que es reclama, tindran el privilegi d’entrar en aquest discurs.

La creença de que per a poder tenir relacions horitzontals has de tenir clar el que vols i el que necessites és capacitista (especialment neurocapacitista), tot i que òbviament afecta a moltes persones no travessades pel capacitisme perquè aquesta incapacitat a l’hora de saber el que volem la podem sentir totes en alguns moments de la nostra vida. La necessitat d’establir pactes explícits no implica la necessitat de saber el que es vol i el que es necessita. És absurd pensar que si no podem establir un pacte concret implicarà automàticament que ens deixarem arrossegar. Que no sàpigues el que vols o necessites es pot respectar sense que es caigui en establir compromisos implícits i jeràrquics. Precisament la idea de trencar amb els compromisos sistemàtics implícits per crear-ne de sensibles és també per tenir-nos en compte amb les nostres especificitats, per tant també amb les nostres no capacitats.

Dir que no saps el que vols ni el que necessites també és ser explícita (una cosa que sovint oblidem perquè sembla que només es poden parlar les coses quan està tot clar i treballat, i precisament es tracta del contrari, compartir-nos i acceptar-nos en els nostres processos). Creure que no es poden pactar coses ni comprometre’s ni parlar sobre com sentim la relació si l’altre no ho té tot clar és bastant reduccionista ja que hi ha moltes formes de parlar, pactar i comprometre’s. Per exemple, es poden parlar dels dubtes que sentim o de les coses que tinguem una mica més clares que potser no volem per intentar moure’ns al voltant d’això; es poden establir pactes temporals depenent de com l’altre pugui anar-se adonant del que necessita, etc.

També es redueix molt la problemàtica a “saber-ho expressar” (o sigui, saber expressar les necessitats o voluntats en la relació) sense tenir en compte que moltes tenim dificultats a l’hora d’expressar el que volem per molts motius. Per exemple, a moltes que ens han negat les nostres necessitats des de petites (tant sigui pel nostre gènere com per tenir unes necessitats considerades “especials”, com passa a moltes neurodivergents) expressar-les moltes vegades se’ns fa dificilíssim; també ens pot ser difícil expressar necessitats quan és un tema que ens afecta emocionalment o tenim por a la reacció de l’altra i ens travessen certes dificultats a l’hora d’expressar-nos d’una manera que es considera “normal” o “acceptable” (no suporto, per exemple, aquest costum que hem adquirit en espais no monògams en resumir-ho tot dient que les coses es poden dir “tranquil·lament i naturalment”). Per a poder treballar les relacions de forma horitzontal no només hem de deixar espai per a que puguem ser explícites, sinó també hem de deixar espai per a que ens puguem expressar de moltes formes que intentin ser sensibles a les necessitats d’expressió de totes, i també hem de poder parlar d’aquestes dificultats que tenim per expressar-nos, parlar sobre els motius i intentar trobar entre totes com podríem crear aquest espai que pugui sentir-se més segur.

La idea de generar compromisos horitzontals és també la de que aquests compromisos no hagin de ser estàtics i puguin canviar per adaptar-se als nostres canvis de necessitats o bé a com ens anem adonant del que necessitem quan es va construint la relació;  també és que es puguin adquirir des de molts punts diferents, també des de la incertesa o el dubte. Els compromisos s’han de poder prendre des d’espais i situacions segures per a totes, especialment per les més vulnerables, on s’hi inclouen aquelles a les que els costa expressar el que volen com també aquelles que moltes vegades els costa temps entendre què necessiten. És important aprendre a parlar també des d’aquestes posicions i arribar a pactes des d’allà per fer les relacions horitzontals més inclusives i sensibles.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share