Categoria: monosexisme/plurisexualitats

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

plurisexualitats i estereotips II: la infecció i el perill com a formes d’embrutar i contaminar les estructures imposades

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, monogàmia/pensament monògam, infeccions, heterosexisme

Aquesta és la segona part de ‘plurisexualitats i estereotips’. La primera la podeu llegir aquí.

 

A les persones plurisexuals (aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com les polisexuals, pansexuals o bisexuals, entre d’altres) socialment se’ns veu com portadores i fons d’ITS (infeccions de transmissió sexual). Però aquest estereotip d’infecció va molt més enllà: és la metàfora del perill que podem arribar a representar a les estructures de poder, especialment a l’heterosexisme i a la monogàmia. Les persones plurisexuals som aquelles que podem embrutar i contaminar la barrera que s’ha construït entre dos mons que han estat creats per a que estiguin separats infectant-los entre ells (el bo de l’heterosexual i el dolent de l’homosexual) i aquelles que posem en qüestió algunes de les idees amb les que es sustenta la insensibilitat relacional de la cultura monògama. Les persones plurisexuals en aquest marc simbòlic som considerades (i som) infeccioses i perilloses.

Una part del perill que representem és la possibilitat de contaminar i desdibuixar el privilegi heterosexual. Imaginem-nos una persona que en un moment donat té o està tenint una pràctica sexual, afectiva i/o romàntica que es llegeix socialment com a heterosexual (degut a que és una pràctica amb una persona d’un gènere diferent al seu): si acceptes l’existència d’opcions, orientacions o identitats on existeix una atracció cap a més d’un gènere, no pots demostrar de cap manera que aquella persona pel simple fet de tenir aquelles pràctiques és heterosexual, ja que podria ser bisexual, pansexual, o polisexual, o bé inclús també asexual/arromàntica (ja que també cap la possibilitat de que no existeixi atracció tot i les pràctiques que puguem tenir). De fet, és impossible davant d’aquesta possibilitat demostrar que l’heterosexualitat existeix en sí mateixa: això posa en perill la situació de privilegi i ‘norma’ de l’heterosexualitat. Per aquest motiu un dels funcionaments del monosexisme (estructura que oprimeix a les persones plurisexuals o no monosexuals) és negar la possibilitat de que existeixin persones que es puguin sentir atretes cap a més d’un gènere, mentre per l’altra banda ens defineix com a perilloses, infecciones i ‘contaminants’: precisament el que contaminem és la barrera hetero/homosexual, el que infectem són dos mons que no poden tocar-se, i el que posem en perill és el privilegi que tot això li dóna a l’heterosexualitat.

Per un altre costat, la monogàmia (com a estructura de poder) es sustenta a través de la idea de que el gènere de la persona amb la que mantens una relació romàntica i sexual és el que et completa i per tant una de les coses que necessites buscar (de fet, els dos gèneres binaris ‘acceptats’ i imposats s’han construït a través de rols que es consideren totalment diferents i ‘complementaris’). Aquesta idea es va construir juntament amb l’heterosexualitat per a fer de les dones una propietat dels homes, però s’ha reproduït després també en l’homosexualitat amb teories molt diverses on la idea de la recerca de la completesa pot estar també en el mateix gènere. Si seguim aquesta suposició construïda i que no se’t mostra de forma directa (has de capbussar-te en el pensament monògam, monosexista i patriarcal per adonar-te’n), les persones plurisexuals, al sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, necessitaríem més d’una persona per completar-nos i trencaríem amb la mateixa necessitat de mantenir la monogàmia com a estructura social. Per tant, les persones plurisexuals representem també un perill pel pensament monògam i aquest és un dels molts motius pels quals sempre se’ns estereotipa com a no monògames i promíscues, representant un perill social que ha d’esborrar-se i eliminar-se.

Sí, les persones plurisexuals som infecciones, contaminem, embrutem i som perilloses. Infectem dos mons que han sigut construïts per a que no es toquin: l’heterosexual (el bo) i l’homosexual (el dolent). Dos mons que no es poden tocar perquè si es toquessin el privilegi de l’heterosexualitat quedaria qüestionat. Contaminem i embrutem perquè representem una amenaça cap a les jerarquies d’orientació i per tant a les de gènere, incloent les múltiples identitats. Som perilloses perquè la nostra existència posa en dubte les bases en les que es sustenta el pensament monògam que acaba imposant unes relacions basades en la propietat i en el consum.

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

plurisexualitats i estereotips I: no saber ni voler escollir és un acte revolucionari

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió

 

Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.

No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.

Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?

En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.

Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció.  Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.

Share

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14  de desembre de 2015 vaig participar en una taula rodona en les primeres jornades d’Amors Plurals. Aquesta és la meva intervenció (l’original la podeu trobar aquí), i anteriorment també la vaig penjar en castellà aquí.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Share

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share

bisexualitat: història d’un esborrat

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 de Setembre en motiu de la celebració del dia internacional de la visibilitat bisexual, o com m’agrada a mi anomenar-lo: dia de lluita contra el monosexisme.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

La bisexualitat (com també la resta de plurisexualitats, orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere) és normalment esborrada i estereotipada. L’esborrat o eradicació es caracteritza per la negació de l’existència d’aquestes orientacions, tant de forma explícita dient que no existim com de forma simbòlica a través del llenguatge amb expressions que ens invisibilitzen (com per exemple anomenant les relacions ‘relació heterosexual’ o ‘relació lèsbica’ sense tenir en compte les orientacions de les persones que formen part de la relació). Una altra forma d’esborrar-nos és amb expressions com ‘totes som bisexuals’, que neguen de forma indirecta l’experiència diferenciada a la monosexualitat (l’heterosexualitat o l’homosexualitat). Però això no és tot, ja que socialment també som considerades promíscues, que mai sabem el que volem i que per tant sempre dubtem, i que som immadures (entre molts altres estereotips).

La primera vegada que va aparèixer la paraula ‘bisexual’ no va ser per referir-se a una orientació sexual, sinó que va aparèixer a meitat de s. XIX, abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, i es va definir per primera vegada en el context de la biologia per referir-se a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc es seu ‘sexe’ era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Durant  la mateixa època, i paral·lelament a l’aparició d’aquest concepte, es va començar a creure que l’hermafroditisme era un estat primitiu de les espècies, anterior a la diferenciació sexual, i que per tant era menys ‘evolucionat’, amb tota la càrrega socialment negativa amb la que s’ha estat utilitzant des d’aleshores conceptes com ‘primitiu’ o ‘menys evolucionat’, sempre senyalant com a màxima evolució la cultura occidental, el capitalisme i tot allò relacionat amb les persones amb privilegis en les estructures de poder com el patriarcat, el racisme o el classisme.

En aquest context, la bisexualitat, entesa com hermafroditisme o indiferenciació sexual, es va considerar una fase immadura del desenvolupament humà i es va relacionar amb nens, persones no blanques (a les que anomenaven de ‘races primitives’, ja que també es va relacionar a les persones no blanques amb el primitivisme i allò ‘no evolucionat’), la conducta animal i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment, a través d’una visió totalment colonialista).

En aquella època les pràctiques sexuals (i per extensió les romàntiques o de ‘parella’) entre persones assignades amb el mateix gènere eren penalitzades en molts països occidentals europeus, i també moralment i socialment castigades. Eren anomenades pràctiques ‘contra natura’. A finals de s. XIX van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptat socialment, no estan exemptes de voler ser corregides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en la malaltia per a que se les sotmeti a ‘tractament’.

La teoria que més va ressonar va ser la de la ‘inversió sexual’, que partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre entre persones dels dos gèneres assignats oposats. Per tant, quan et senties atreta cap a una persona del mateix gènere assignat volia dir que la teva psique, la teva ment, era del gènere oposat al que se t’assignava. En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes pels dos eren persones que tenien psicològicament els dos gèneres, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquest cas, la psique ‘femenina’ es sentiria atret pels homes i la ‘masculina’ per les dones.

Però aquella suposada atracció cap als dos gèneres es va tractar com una cosa que molestava en les investigacions que es feien i ho visibilitzaven com si fos una cosa més aviat irreal. En alguns estudis es poden observar expressions com que aquest tipus de persones creàvem ‘dubte i incertesa’ per finalment dir que en realitat no existíem i que es tractava de persones ‘totalment invertides’. Degut a la molèstia de que pugui existir una cosa que pogués embrutar i no deixar clara la diferència entre el que volien fer entendre que era el ‘correcte’ (l’heterosexualitat) i el que hauria de ser incorrecte (l’homosexualitat), les persones que no quèiem en cap dels dos estats creàvem incertesa i dubte, o molestàvem en les seves dades, i s’intentarà a partir d’aquell moment negar la nostra existència. Podem veure aquí un dels estereotips dels que parlava al principi: que les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere som persones que dubtem i que no sabem el que volem.

Una altra cosa que perillava acceptant la bisexualitat com una opció vàlida era la monogàmia. Un dels motius de crear els dos rols de gènere com totalment diferents i complementaris era (a part de crear la jerarquia home/dona) la de perpetuar la idea de que el gènere de l’altra persona era l’important en l’atracció i el que et complementava; una vegada trobada una persona d’aquelles característiques ja no necessitaves res més per completar-te. L’atracció cap a més d’un gènere implicaria la ‘necessitat’ de més d’una persona per completar-se i això faria que la monogàmia no es perpetués. Aquest és un dels motius pels que sempre s’ha relacionat la bisexualitat i altres plurisexualitats amb pràctiques poc monògames i hipersexuals.

Més endavant es va començar a utilitzar també la paraula bisexual per referir-se a l’orientació i Freud va agafar la conceptualització que ja s’havia fet amb la bisexualitat com indiferenciació sexual o hermafroditisme i ho va copiar per parlar de l’atracció o, com anomenava ell, l’’elecció de l’objecte’, o el que abans anomenaven hermafroditisme psicosexual. Segons Freud totes les persones naixem sense una distinció entre objectes sexuals (bisexuals) i quan creixem acabem escollint un objecte. De les dues opcions una era l’acceptada (si escollies com objecte el gènere que et feia ‘heterosexual’) i l’altra la no acceptada (si escollies el meu mateix gènere). Per Freud, la naturalesa humana és bisexual, però no obstant és impossible practicar-la per una persona humana moderna ja que el ‘progrés humà’ (l’evolució cap a la cultura occidental) fa que s’hagi d’escollir una monosexualitat. Per tat, l’atracció cap a més d’un gènere es va relacionar també (com es va fer amb l’hermafroditisme) amb els nens, la immaduresa, amb les persones no blanques, etc. D’aquí ve el nostre estereotip de que som persones immadures, com també la relació que es fa sovint entre la bisexualitat i les persones no blanques (a qui també s’ha hipersexualitzat a través de l’estructura racista i colonialista).

A partir d’aquí l’únic binari considerat ‘real’ serà el monosexual heterosexual/homosexual. Els famosos posteriors estudis de Kinsey amb la seva famosa escala de Kinsey com a conclusió, van reforçar també aquest binari ja que construeix la bisexualitat a través de la combinació dels dos ‘pols’ que defineix en els extrems: l’homosexualitat i l’heterosexualitat ‘pures’. I, a la vegada, reforça la idea de que ‘totes som bisexuals, però en realitat no som bisexuals’ ja que quasi totes les persones monosexuals s’acaben trobant en un punt mitjà (perquè no existeix tal ‘puresa’).

Suposadament les plurisexuals hauríem d’estar contentes de que se’ns digui que ‘totes som bisexuals’ (o pansexuals), pensant que així visibilitzen d’alguna forma les nostres orientacions. El problema és que això s’utilitza com a tècnica de dominació des del privilegi monosexual per dir-nos una i una altra vegada ‘no us queixeu tant, en realitat totes som bisexuals, però ja sabem que al final sempre acabes escollint un costat; i quan creixis i maduris ho entendràs’.

Share

per què faig/fem activisme bi/pluri? (intervenció en la taula rodona d’enrenou 23S)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El 23 de Septiembre és el dia internacional de la visibilitat bisexual (tot i que a mi m’agrada anomenar-lo el dia de la lluita contra el monosexisme), i es va organitzar una taula rodona el dia 25 de setembre de 2015 per part d’Enrenou. Aquesta va ser la meva intervenció.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc activista bisexual i formo part del col·lectiu d’Enrenou, un grup d’activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Per les persones que no coneguin el terme plurisexual, és un terme que utilitzem per a referir-nos a totes aquelles orientacions sexuals (o afectives) on ens sentim atretes per més d’un gènere. El que m’agradaria poder portar a aquesta taula és exposar quina és la necessitat de fer un activisme bisexual, i per tant partir de la pregunta ‘Per què faig/fem activisme bisexual?’. Per aquesta raó i partint d’aquesta pregunta, intentaré explicar quines són les problemàtiques específiques amb les que ens trobem les persones plurisexuals i bisexuals i a partir d’aquí entendre el per què de la necessitat d’aquest activisme.

La norma social, com moltes sabem, és l’heterosexualitat. Totes les persones som heterosexuals, fins que algú ens treu de l’armari o nosaltres mateixes ho fem. Només les persones que ens enfrontem amb discriminacions o violència d’algun tipus hem de sortir de l’armari, perquè sinó, no ens faria falta sortir de cap lloc que representi un amagatall.

Es sol creure que quan una persona no és heterosexual, per defecte és homosexual (lesbiana o gai). L’heterosexualitat es contempla com el que és ‘correcte’ i ‘bo’, mentre que l’homosexualitat és considerada dolenta, un error, discriminable, menyspreable i a eradicar. Tot i això, considerar-se dolenta i desviada ( i per tant de patir de violència i discriminació), es considera com existent. I cap altre opció és habitualment considerada.

Dintre d’aquest marc, les persones plurisexuals no existim. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Posem l’exemple de tenir una parella. Heu tingut alguna vegada una relació bisexual? O heu vist una parella i heu dit ‘oh, una parella bisexual’? O heu trobat un lloc d’ambient bisexual? Gairebé sempre es parla de relacions hetero o homosexuals, o lèsbiques, o bé de parelles hetero o parelles gai, sempre agafant com a referent al gènere de les persones de la relació. Si vaig pel carrer de la mà amb una noia anomenaran la meva relació com a lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Les persones bisexuals hem d’estar constantment sortint de l’armari, inclús amb les persones amb les que tenim relacions de parella o sexeafectives, amb tota la violència que això representa.

Les discriminacions que sovint patim parteixen d’aquest supòsit constant de que no existim. Però i què passa quan es parla de nosaltres? Les poques vegades que es parla de nosaltres, o les coses amb les que ens enfrontem quan diem que som bisexuals, és donar-nos de morros amb els estereotips amb els que se’ns relaciona; ja que no es parla mai de nosaltres, però quan es parla és per assignar-nos connotacions socialment negatives, com per exemple, que som promiscues, que estem confoses, indecises, que no sabem el que volem, que som inestables… Una assignació que és una trampa. Una trampa perquè en el fons ser promiscua, ser inestable, ser indecisa, estar confosa, només són negatives pel fet d’estar en una societat patriarcal i capitalista.

Per por a sentir-nos rebutjades, les persones bisexuals ens sentim amb la pressió de negar que som això, que complim aquests estereotips, discriminant així a persones de la nostra comunitat que són promiscues, inestables, confoses, indecises.. (i que ja estan discriminades pel simple fet d’estar així, sumant-nos a aquesta violència). Jo durant anys vaig estar fent un esforç constant per a negar-los, per por al rebuig social, fins que em vaig adonar de la violència que, no només estava exercint cap a una part de la comunitat bisexual, sinó fins i tot a mi mateixa, obligant-me a ser una cosa que no era o que no volia ser. Com per exemple, el fet de no ser monògama, o el fet de poder estar confosa, o de no saber escollir… Com no vaig a estar confosa i indecisa si visc en un sistema patriarcal i capitalista competitiu que m’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a escollir entre dues relacions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a tenir un tipus d’estabilitat molt concreta que només està al servei productiu i reproductiu, o aïllada en una unitat familiar, o que m’obliga a no poder canviar, i haver de ser una mateixa cosa des de que neixo fins que moro (amb la trampa de que un cop neixo se m’assigna el que haig de ser sense que jo ho pugui escollir)?

Doncs bé, aquest marc de la negació de la nostra existència juntament amb l’assignació d’estereotips fan que les discriminacions que patim les persones bisexuals siguin diferents al tipus de discriminació més directa, o de violència més física o verbal; és un tipus de violència més aviat simbòlica. És un tipus de violència poc visible, palpable, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i que té conseqüències. Com, posaré alguns exemples:

  • Problemes de salut mental, com depressions o ansietat, i intents de suïcidi, pel fet de sentir no encaixar, o la pressió constant de definir-nos d’una manera com no ens sentim
  • Ser més vulnerable a violències sexuals, especialment les dones bisexuals pel fet de ser hipersexualitzades
  • Pèrdua de parelles o relacions sexeafectives, degut a la falta de confiança en els pactes als que arribem amb elles (supòsits de que les enganyarem, les deixarem)
  • Pèrdua de llocs de treball, ja que sovint se’ns veu com a persones amb les que no es poc confiar i poc estables, i per tant poc responsables
  • Pèrdua del suport familiar

Entre d’altres. Això també, com passa amb tot tipus de discriminacions, pot acabar afectant al nivell econòmic i a la classe social (si, posem el cas, que perds el suport familiar, d’amistats, perds la feina, i pateixes d’una salut mental més pobre, tens tots els números de patir més problemes econòmics).

Evidentment, totes aquestes problemàtiques són molt difícils de plasmar i de mostrar, ja que és molt més fàcil comptabilitzar la violència física o verbal directa, però no quan ens trobem que moltes persones no volen tenir relacions amb nosaltres perquè som bisexuals, o que se’ns exclou o es desconfia de nosaltres quan denunciem una violació. Aquest tipus de violència simbòlica normalment es pot veure i mostrar a través d’estudis i investigacions específiques, que malauradament no existeixen a Catalunya ni a l’Estat Espanyol, i que de moment només se n’han fet al Regne Unit, EEUU i Canadà.

Tot això exposat és el que anomenem bifòbia i, de forma més estesa com a estructura social de poder, monosexisme. És per tots aquests motius que existeix una necessitat de fer un activisme específic que tingui en compte, no tant la discriminació que puguem patir quan tenim una relació amb una persona del mateix gènere que nosaltres, sinó de la discriminació que patim pel fet de ser bisexuals i sentir atracció cap a més d’un gènere.

A més, i ja per acabar la intervenció, en la nostra lluita també es suma la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, etc, per dos motiu principals. El primer motiu és perquè en la nostra comunitat també hi ha persones trans, també som dones, també patim homofòbia, i per tant, la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, igual que altres opressions, també són les nostres lluites. I a més, com a segon motiu, creiem que el monosexisme és una estructura que reforça les altres estructures, reforça el sexisme, reforça el cissexisme, reforça l’heterosexisme, i reforça l’heteropatriarcat en general, i per tant, lluitar contra el monosexisme és indirectament lluitar contra totes aquestes altres estructures. És per això, que per a nosaltres és important l’aliança, tant amb els col·lectius LGBT com amb els feministes.

Share