Avís de contingut: monosexisme, heterosexisme, bifòbia, lesbofòbia, masclisme, competitivitat, jerarquies
Estem vivint una època dins de molts activismes que sembla més aviat una lluita per veure qui està més oprimida. Ens repartim carnets amb punts, on es sumen i es resten punts segons cada estructura de forma totalment simplista i poc contextual. Entenc que moltes a vegades hi hagi persones una mica fartes sobre aquestes temàtiques i, fins i tot, escèptiques sobre el propi concepte de les estructures de poder. Les estructures són complexes, els privilegis i les opressions també, i no es poden veure com una col·lecció de suma de punts com moltes vegades es presenten. És molt probable, per exemple, que tot i que a mi m’afecten el masclisme, l’heterosexisme, el monosexisme i el capacitisme, pugui tenir una vida més fàcil que una persona que només és travessada pel racisme en el mateix context que el meu. No estic dient que hagi de ser sempre així, és, com ja he dit, complex, i el classisme també juga un paper important aquí.
Fa
uns anys una persona argentina que estava donant una xerrada sobre gordofòbia,
després d’explicar com aquesta estructura li afectava, va afegir que tot i que
li afectava molt, depenent del context hi havia altres que podrien afectar més,
o fer que la gordofòbia no afectés tant en comparació. Per exemple, quan t’atura
la policia en un aeroport i no ets europea hi ha estructures que seran més
importants o tindran més rellevància en aquell context. En canvi quan, per un
altre costat, vas al metge és probable que la gordofòbia, juntament amb el fet
de ser una dona, sigui el més rellevant.
Sabem que quan no es té en compte
l’existència del monosexisme, a les persones plurisexuals se’ns esborra part de
l’opressió que vivim. Normalment, quan això passa, es considera que només vivim
heterosexisme, homofòbia, amb “meitat intensitat” o “meitat de freqüència”, o
sigui, que només ens veiem afectades quan tenim relacions amb persones del
mateix gènere. I és cert que l’heterosexisme ens afecta, i ens afecta
especialment quan això passa. No obstant, existeix una altra estructura, el
monosexisme, que ens travessa específicament pel fet de sentir-nos atretes cap
a més d’un gènere, que no se sol tenir en compte. No tenir en compte això és no
tenir en compte l’alta vulnerabilitat que patim les dones plurisexuals a la
violència sexual (que també pateixen lesbianes, però que en plurisexuals se sol
disparar més), o bé no tenir en compte com se’ns esborra i ens estereotipa en
tot context monosexual.
Però en el procés d’acceptació de
l’existència del monosexisme en les comunitats plurisexuals s’ha generat una
tendència repetir que les dones bisexuals estem, en general, molt més oprimides
que les lesbianes. Això és la simple conseqüència de veure, com he comentat, les
estructures de poder com una suma i col·lecció de punts. Si ets una dona
plurisexual, et veus travessada pel masclisme, el monosexisme, i també
l’heterosexisme. Per tant, segons aquesta lògica, ens veiem afectades per una
estructura més (el monosexisme) que les lesbianes, i, en conseqüència, estem
molt més oprimides.
Veure les estructures d’aquesta
manera i arribar a conclusions com aquesta em sembla, no només perillós, sinó
també una forma de banalitzar i simplificar la violència estructural. És obvi que el monosexisme
ens afecta a persones plurisexuals, i que pel que fa a aquesta estructura, les
persones monosexuals tenen un privilegi. Però aquest privilegi i aquesta
opressió no es viuen ni s’expressen igual sempre. Una dona que, per exemple,
sigui bisexual i estigui tenint una relació monògama amb un home,
l’heterosexisme que patirà serà molt menor que el que pateixi una lesbiana. És
més, és probable que, en alguns casos, no sempre, també el monosexisme que
pateixi no sigui tan alt com el d’una dona bisexual no monògama i que mantingui
diferents relacions amb persones de diferents gèneres, o inclús amb només
dones. El context, com porto
comentant des del principi, sempre és
important.
Crec que és important que comencem a
contextualitzar les estructures, sense la por a perdre pel camí la politització
dels nostres activismes i les nostres lluites. El context també és polític, tant
com les estructures, perquè les estructures són context. El nostre context. Ni les bisexuals
estem, en general, més oprimides que les lesbianes, ni té perquè ser al revés.
Hi haurà casos, hi haurà contextos, i hi haurà més estructures que,
possiblement, puguin arribar a afectar molt més que totes aquestes, o que la
seva intersecció sigui molt més complexa. No hem vingut aquí a barallar-nos, a
sumar o a restar punts, ni a jugar al bingo. O al menys jo no he vingut a això.
La nostra lluita té molt en comú. Però per a poder compartir-la, abans hem de
començar a deixar certs tipus de competitivitats a banda, sense tampoc
oblidar-nos de que la bifòbia i la lesbofòbia, òbviament, existeixen.
Tot
i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”,
tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el
dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa
perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o
perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges
alternatius als missatges mainstream que
solen omplir tot el dia. La majoria dels
missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar
un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i
atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un
veritable empoderament.
Sabem
que el monosexisme es basa en l’esborrat
de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i
esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat
no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no
s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta
mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder
separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament
havia de perpetuar el binari de gènere: les
bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som
infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i
encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de
nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error,
desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per
aquest motiu per al que normalment
l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta
imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i
tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.
Però
el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i
heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals.
No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”,
esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures.
Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al
mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones.
No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què
estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals
tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals,
naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més,
no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar
l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?
Ens
trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació
sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però
monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme
podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una
mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el
discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes,
perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme.
Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de
sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però
utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent
expulsades als crits de “no sou prou queer”,
fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a
la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients
feministes.
Segueixo
sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i
identificacions que no sé com portar. Per
a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que
m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a
vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una
carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de
forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que
una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És
més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és
no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de
relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la
violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament
constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no
només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel
fet de no ser monosexual.
Les orientacions, al cap i a la fi,
han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme,
el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i
assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi
concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també.
No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em
travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc
bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure
i expressar la bisexualitat supuren.
A vegades he reclamat estereotips, o
derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de
“totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és
també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que
m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que
fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo
prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda,
ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i
no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva
desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i
cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En
comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que
segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap
a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes
estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a
l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns
pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.
Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.
No-estimats
caçadors d’unicorns,
començaré
presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia,
també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres
possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al
darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són
productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no
sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.
Podria
seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar
vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc
“neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan
medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si
els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc.
Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una
mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es
pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap
interès en conèixer-vos.
Permeteu-me
també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en
compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions,
prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres.
Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou
caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me,
sé del que parlo.
També
m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de
tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives,
de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc
res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més
de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios
sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot
això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint
un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes
pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes
altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients
sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però
ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.
També
vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació
sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació
sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes
critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens
busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles
que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que
inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu
a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho
feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes
quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a
persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a
altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.
Les
dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem
aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què
volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni
per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades
també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en
compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació
i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem
tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent
aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha
altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no
monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra
bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.
Mereixem
no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres
us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu.
Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres
emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una
imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes
socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot
allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de
preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho
és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser
tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari
i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més.
Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.
Espero
que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo
m’he quedat molt a gust.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí .
En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.
Amb el temps, l’existència de la
bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades
es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol
confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals
quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no
patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest
punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat
i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns
col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu
LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza
la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes
per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també
quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).
El monosexisme –del qual la bifòbia
és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un
gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest
esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres
experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les
nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre,
que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues
caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).
La nostra forma d’analitzar i
descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem
una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues
persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles
dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que
segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa
que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin
vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el
que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a
nosaltres.
Tot això, que és molt simbòlic, ens
fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals
no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en
ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades
per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través
d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau
d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les
que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs
amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar
contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem
de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també
a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que
diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les
nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a
que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la
mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què
necessitem.
Com no hem d’estar confoses sota
aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no
tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora
l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels
quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat,
depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim
totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les
plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també
passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes
volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar
sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El
mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús
confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els
que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant
així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és
més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens
inestabilitza?
Com de complicat és nedar en aquest
mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol,
com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se
sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés,
que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem
constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els
nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes
definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de
càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes
ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats
i de poder.
Recordo inclús amb dolor teràpies on
la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels
meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la
monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això
quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.
Per això, crec que la millor lluita
contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per
crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i
que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més
productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat
plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen
emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè
són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte
de cures cap a la nostra salut mental.
El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)
Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació
Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.
L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes
totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única
veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització
evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del
dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema
heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici
d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions,
exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo
anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de
polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i
estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el
que es pretén lluitar.
Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de
subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça,
classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses,
són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies
necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i
apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical
que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones
subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició
(LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals
que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals
poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).
Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible
prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells
subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns
exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem
parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el
matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de
promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la
relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i
lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals,
romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades
per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.
Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents
realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions,
això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa
obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes
altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles
que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i
força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un
sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant
les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme,
etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que
s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les
polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura
l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als
més invisibilitzats o menys empoderats.
Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base
de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició
prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i
suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a
quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç
mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels
membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta
suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú?
I, qui defensa aquest bé comú?
Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir
que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a
través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder.
Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició,
reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels
subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i
defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i
exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de
representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes
que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu
representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells
participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres.
Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a
home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs
altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i
pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha
passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una
coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on
persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres
perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes
que construeixen aquestes polítiques.
Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les
raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més
com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer
condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra
orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el
monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i
després es fa activisme, no al revés.
Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que
ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de
l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan
unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs,
independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en
més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una
construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels
discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions
d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i
exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament,
se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la
nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política
restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú
i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme,
l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.
Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la
unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions
comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en
sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està
integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions
diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que
comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb
només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la
tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia
de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra
d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a
orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves
interseccions relacionades amb la seva orientació.
M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme
LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la
bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de
l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és
la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè
això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens
submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i
indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i
identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies
d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar
les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures
d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles
que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes
més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen
la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos
visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o
les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir
sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a
bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les
reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que
identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens
aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que
tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens
restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de
l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a
persones bisexuals.
Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.
Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme
Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.
Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.
Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la
suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones
plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o
homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem
escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però
el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra,
tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents),
el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder
escollir, això es veu que molesta.
Per què poder escollir suposa un
problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la
no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una
cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així
només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que
l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament
és resignació, no acceptació. La
possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja
que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament
heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat
sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers
que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat
i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.
Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la
construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista
estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere
concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els
dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins
d’aquest marc la possibilitat del desig
cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta
construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de
l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint
la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona
d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que
existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.
Sí, les persones plurisexuals podem
ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de
com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció;
un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i
discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la,
podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser
traïdores al sistema patriarcal.
El diumenge dia 17 de febrer estaré a Madrid participant d’un esdeveniment organitzat pel grup de bisexuals de COGAM. A les 14h farem una trobada/dinar informal per parlar sobre activismes bisexual i plurisexual (porta’t dinar!)i després a les 18h participaré en una taula rodona amb altres 3 activistes (Joss, Esdras i Manuel). Ens veiem a Madrid!
Adreça: Calle Puebla, 9 (Local), Madrid (Metro Callao)
Aquest text és el cinquè d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el sisè i últim aquí.
Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 4 de gener. Podeu veure l’original aquí en castellà.
Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats, com les pansexuals) estem en constant lluita contra un munt d’estereotips que se’ns assignen. De fet la violència que solem rebre és bastant simbòlica i envoltada de molts misteris a resoldre; moltes vegades impossible de detectar, i per tant molt difícil de lluitar contra ella. Una violència que, tot i ser simbòlica, acaba afectant molt les nostres vides, com per exemple a la nostra salut mental, a la pèrdua de relacions afectives, a la inestabilitat laboral (i per tant econòmica) i/o, en el cas específic de les dones i persones femenines, a una exposició més gran a la violència sexual.
Un d’aquests molts estereotips és el
de la promiscuïtat (juntament amb la inestabilitat, la indecisió, la infecció o
la traïció). Moltes reaccionem davant d’un estereotip com aquest negant la
possibilitat de que les persones bisexuals puguem ser promiscues (també
anomenant-lo “mite”, com si fos irreal), i inclús ho fem aquelles que ho
podríem ser o que ho hem sigut. Negat la possibilitat de la promiscuïtat en les
plurisexualitats estem negant una bona part de persones de la nostra comunitat,
o a nosaltres mateixes. I no solament les neguem, sinó que moltes vegades les
responsabilitzem de la violència que rebem i de la pròpia assignació d’un
estereotip com aquest, especialment si ets dona: “per culpa de les dones
bisexuals promiscues, a la resta se’ns senyala també com a promiscues i acabem
patint un munt de violència sexual”. Una gran estratègia del patriarcat per
desviar l’atenció de qui realment és responsable del masclisme i les
violacions: la culpa, com sempre, de la víctima.
Tots els estereotips de les plurisexualitats
s’han construït al voltant de la mirada monosexual: segons aquesta mirada només
existeixen dos estats possibles, l’heterosexual i l’homosexual, i tot el que
surti d’aquestes dues possibilitats s’expressarà com a combinació d’elles.
Mirada dual, mirada monosexista. D’aquesta manera, entre totes les combinacions
possibles, les persones bisexuals som vistes com el doble de sexuals, ja que
som la suma de la sexualitat de cada un dels estats considerats com existents:
som la suma de la sexualitat d’una persona heterosexual i la d’una persona
homosexual, som el doble de sexuals. D’aquí prové l’estereotip de la nostra
promiscuïtat.
Vista d’aquesta forma, no sembla
l’orientació sexual una eina de consum sexual? Si sent heterosexual consumeixes
X i sent homosexual Y, és obvi que sent bisexual consumiràs X+Y (a més suposant
una mirada totalment binària del gènere). El capitalisme relacional ha tingut
també influència en la construcció conceptual d’una cosa com és l’orientació
sexual (com l’ha tingut amb el gènere, la raça, les capacitats, etc).
A traves de la seva mirada, les
persones ens convertim en objectes que han de ser desitjats i utilitzats per la
satisfacció de qui ens mira (tant sigui per convertir-la en una parella, com
simplement en un consum d’un altre tipus, en aquest cas sexual). Dins d’aquesta
visió, l’orientació sexual és l’eina a través de la qual ens dirigim a les
demés per consumir-les. I si no, d’on surten expressions com “t’agrada tant el
peix com la carn”? (Expressió que no només denota consum, sinó a més és
extremadament especista).
Vull, no obstant, diferenciar el
consum sexual de la promiscuïtat o del fet de tenir relacions sexuals amb
persones amb qui no es mantenen relacions afectives de cap tipus; el consum té
a veure amb el procés d’objectificació i de no consideració de l’altra persona
com un ésser que també desitja i que pot tenir voluntats pròpies que s’han de
tenir en compte més enllà de les nostres, té a veure amb el respecte dels
consentiments i de la cura i responsabilitat de com ens relacionem amb algú o
com ens allunyem d’algú. Es poden tenir relacions “només” sexuals i/o de curta
durada sense que siguin de consum (igual que es poden tenir relacions no
sexuals i de llarga durada que siguin de consum emocional o intel·lectual). És
molt fàcil caure en la trampa sexòfoba de culpar a les persones que tenen
relacions sexuals fora del que s’ha estipulat com una quantitat “normal” i
senyalar-les com responsables del consum sexual, de la mateixa manera que voler
culpar a les bisexuals promiscues de la violència sexual exercida sobre totes
les dones bisexuals.
El consum relacional i sexual va molt
lligat a la monogàmia, una altra estructura molt paral·lela al monosexisme i
que també posa la mirada a unes formes molt concretes de relacionar-nos. La
monogàmia ens diu que només ens podem sentir atretes per una persona; el
monosexisme per un gènere. La monogàmia ens diu que quan ens sentim atretes per
una persona aquesta atracció i aquest tipus de relació ha de complir totes les
nostres necessitats: romàntiques, afectives, sexuals, etc. El monosexisme ens
diu que hem de sentir atracció romàntica, afectiva, sexual, estètica, etc, cap
a un sol gènere. La monogàmia ens diu que si ens “agraden” dues persones hem
d’escollir, igual que fa el monosexisme on has d’escollir un sol gènere. La
monogàmia ens diu que tenir relacions sexuals i romàntiques amb més d’una
persona és excés, anomenant-la promiscuïtat i carregant-la de conceptes
negatius. El monosexisme ens diu que si tens relacions sexuals i romàntiques
amb més d’un gènere ets… promiscua.
L’orientació sexual ha sigut una eina
(entre moltes) que s’ha sumat a la monogàmia per poder perpetuar el matrimoni
patriarcal monògam entre un home i una dona (a través d’una assignació de
gènere al néixer) que s’uneixen per tenir descendència (una descendència
propietat de l’home). En aquest marc és on es construeixen tot de teories
científiques i imaginaris socials per crear els dos rols de gènere duals i
totalment diferenciats on existia una complementarietat: dos gèneres que es
buscaven un a l’altre i una vegada s’havien trobat ja no necessitaven res més
per completar-se.
Les teories científiques van
“arreglar” el problema de l’homosexualitat encaixant-la en la malaltia, on la
complementarietat es buscava en el mateix gènere assignat ja que
psicològicament s’era del gènere “equivocat” (contrari des del punt de vista
dual). D’aquesta manera, la bisexualitat (i òbviament la resta de
plurisexualitats) s’esborraria per poder mantenir la monogàmia (com també el
privilegi heterosexual): imaginem-nos haver d’acceptar, segons aquestes teories
de la complementarietat, a éssers que necessitessin a més d’un gènere per
completar-se… tiraria per terra totes les teories, així com també la
monogàmia. D’aquí també surt l’estereotip de la promiscuïtat, juntament amb la
nostra no-existència ja que les teories van intentar esborrar-nos i
eradicar-nos. Segons la monogàmia monosexista som unes promiscues no existents:
molt contradictori però aquest punt de vista travessa constantment les nostres
vides.
L’existència de les persones
bisexuals posa en qüestió la monogàmia a través d’un estereotip com el de la
promiscuïtat. Això és una bretxa a les estructures. Aquest qüestionament, no
només sobre l’obligatorietat en la quantitat de relacions romàntiques i sexuals
que podem tenir, sinó també qüestiona a tota l’estructura i el consum sexual
del que parlava al principi. Se’ns llegeix com a promiscues perquè existint
posem en perill la imposició d’una forma relacional insensible i jeràrquica. La
monogàmia no ens permet teixir relacions horitzontals ni solidàries, sensibles
a les nostres necessitats, desitjos, ni a les estructures que ens travessen.
D’aquesta manera posem en valor tot allò que la monogàmia i el capitalisme
relacional ens treuen: un món relacional sensible i que ens té en compte a
totes des de la nostra multiplicitat, les nostres diferències i les nostres
responsabilitats cap a les altres.
Aquest text és el quart d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.
Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, al·losexisme, eradicació, esborrat, esterotips
Segons l’imaginari social les plurisexualitats no existeixen. En realitat es diu que la bisexualitat no existeix, i a les demés plurisexualitats ni tant sols se les anomena, se les esborra encara més. A la vegada, aquest imaginari també ens diu que totes les persones som en realitat bisexuals (esborrant d’aquesta manera l’especificitat de la violència que rebem) i, per fer-ho encara més rodó, el mateix imaginari afegeix que les persones bisexuals som meitat heterosexuals i meitat homosexuals. En resum: ningú ho és, totes ho són i som mig-mig altres coses. Part de la reacció del col·lectiu bisexual ha sigut buscar maneres de defensar-se’n cridant fortament que existim i que no som meitat-meitat res, que som 100% bisexuals. Però quin tipus d’identitat, orientació o opció estem creant amb això? Som realment 100% alguna cosa que ens representa a totis? El problema de generar aquest tipus de discurs és que no analitza ni va més enllà per intentar entreveure quina és la problemàtica que ocasionem que fa que se’ns llegeixi com a éssers híbrids que a la vegada no existim i que formem part de totes les persones.
La famosa escala de Kinsey exemplifica molt bé aquest entramat tan complicat i a la vegada tan simple. Kinsey, intentant visibilitzar la pluralitat de l’atracció sexual va acabar, sense ell adonar-se’n, reproduint la mateixa idea que acabo de plantejar (i per tant la falta de pluralitat): va crear una escala del 0 al 6, on totes estem en algun punt, on 0 representa “exclusiva” heterosexualitat i 6 “exclusiva” homosexualitat. La resta de punts acaben representant escales de suposada mescla. Tot i que Kinsey anomena molts dels estats intermedis com “bisexualitat”, en realitat la seva forma de representar-ho és com un estat combinatori d’hetero/homo, i de fet és així com quasi sempre es presenta en l’actualitat. Totes les persones, després de respondre un qüestionari, traiem un número en l’olimpíada monosexista (i al·losexista, ja que no considera la possibilitat de no sentir-te atreta cap a ningú ni cap gènere) en la que se’ns situa en algun punt d’aquesta escala.
Aquesta escala acaba reproduint tot l’imaginari social junt: en aquesta escala només estan representades les monosexualitats (les bisexuals no existim), acaba demostrant que la majoria cauen entremig dels dos extrems i que molt poques són exclusivament monosexuals (totes som bisexuals), i que aquestes persones que estan “entremig” poden, en realitat, representar la seva sexualitat com a combinació dels dos extrems (som mig heterosexuals i mig homosexuals).
Us podríeu imaginar una escala que, en comptes d’anar de “totalment” heterosexual a “totalment” homosexual, passant per totes les escales de suposada “bisexualitat” (com és l’escala de Kinsey), anés de “totalment” asexual (sense atracció cap a cap gènere) a “totalment” omnisexual (atracció cap a tots els gèneres), passant per la “suposada” monosexualitat (només atracció cap a un gènere), i tot el ventall de plurisexualitats fins a arribar a l’omnisexualitat? O bé passar de l’atracció on és molt important el gènere (la monosexualitat) a on és totalment indiferent (pansexualitat o asexualitat)? O de totalment asexual a totalment hipersexual? Aquests exercicis s’han plantejat anteriorment (no he trobat les referències, però existeixen estudis que ho plantegen) i ens ajuda a entendre que veiem les orientacions sexuals de forma totalment construïda. Per què veiem la bisexualitat com un pas entre mig de les dues monosexualitats i no veiem, per exemple, ser monosexual com una cosa que està de camí entre l’asexualitat i la bisexualitat, pansexualitat o l’omnisexualitat? En realitat, si veiem les plurisexualitats com meitat i meitat les dues monosexualitats reconegudes (heterosexualitat i homosexualitat) és perquè culturalment l’únic que reconeixem com a estats possibles són aquestes dues monosexualitats.
La nostra cultura i les nostres estructures llegeixen i interpreten a les persones plurisexuals com éssers híbrids. Ser híbrides és part de la nostra forma d’estar i existir en un sistema monosexista que sempre ens llegeix a través d’aquesta mirada monosexual. Formem part dels dos mons i a la vegada de cap. Per això existim i no existim. Som totes però no som cap. Som meitat i meitat. Som frontera entre dos mons que no haurien de poder tocar-se. Contaminem la frontera. Una frontera construïda per a mantenir el privilegi i el poder heterosexual. I per aquest motiu molestem.
[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]
Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.
Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat
El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.
Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.
El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.
El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.
Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).
És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.
Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.
El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).
Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).
Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.
