Categoria: monosexisme/plurisexualitats

als caçadors d’unicorns

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més  (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.

No-estimats caçadors d’unicorns,

començaré presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia, també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.

Podria seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc “neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc. Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap interès en conèixer-vos.

Permeteu-me també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions, prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres. Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me, sé del que parlo.

També m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives, de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.

També vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.

Les dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.

Mereixem no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu. Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més. Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.

Espero que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo m’he quedat molt a gust.

Share

sóc bisexual, confosa i indecisa

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.

Amb el temps, l’existència de la bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).

El monosexisme –del qual la bifòbia és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre, que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).

La nostra forma d’analitzar i descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a nosaltres.

Tot això, que és molt simbòlic, ens fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què necessitem.

Com no hem d’estar confoses sota aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat, depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens inestabilitza?

Com de complicat és nedar en aquest mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol, com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés, que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats i de poder.

Recordo inclús amb dolor teràpies on la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.

Per això, crec que la millor lluita contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte de cures cap a la nostra salut mental.

Share

reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

Posted on by wuwei

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

plurisexualitats i estereotips VI: plurisexuals i traïdores al sistema patriarcal

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme

Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.

Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra, tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents), el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder escollir, això es veu que molesta.

Per què poder escollir suposa un problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament és resignació, no acceptació. La possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.

Sí, les persones plurisexuals podem ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció; un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la, podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser traïdores al sistema patriarcal.

Share

trobada d’activisme plurisexual del passat 17 de febrer a Madrid

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Com ja vaig anunciar aquí, el passat 17 de febrer vam estar a la seu de COGAM a Madrid parlant sobre activisme plurisexual i monosexisme. Us deixo el vídeo de la taula rodona on apareixem (per ordre): Carlos, Manuel, Esdras, Joss i jo.

Share

taula rodona sobre bisexualitat, plurisexualitats, bifòbia i monosexisme el 17 de febrer a Madrid

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El diumenge dia 17 de febrer estaré a Madrid participant d’un esdeveniment organitzat pel grup de bisexuals de COGAM. A les 14h farem una trobada/dinar informal per parlar sobre activismes bisexual i plurisexual (porta’t dinar!)i després a les 18h participaré en una taula rodona amb altres 3 activistes (Joss, Esdras i Manuel). Ens veiem a Madrid!

Adreça: Calle Puebla, 9 (Local), Madrid (Metro Callao)

Hora: 14h dinar informal, 18h taula rodona

Share

plurisexualitats i estereotips V: bisexualitat i promiscuïtat, bretxes a la monogàmia i al consum relacional

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el cinquè d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el sisè i últim aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 4 de gener. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, estereotips, promiscuïtat, consum relacional, consum sexual, monogàmia

Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats, com les pansexuals) estem en constant lluita contra un munt d’estereotips que se’ns assignen. De fet la violència que solem rebre és bastant simbòlica i envoltada de molts misteris a resoldre; moltes vegades impossible de detectar, i per tant molt difícil de lluitar contra ella. Una violència que, tot i ser simbòlica, acaba afectant molt les nostres vides, com per exemple a la nostra salut mental, a la pèrdua de relacions afectives, a la inestabilitat laboral (i per tant econòmica) i/o, en el cas específic de les dones i persones femenines, a una exposició més gran a la violència sexual.

Un d’aquests molts estereotips és el de la promiscuïtat (juntament amb la inestabilitat, la indecisió, la infecció o la traïció). Moltes reaccionem davant d’un estereotip com aquest negant la possibilitat de que les persones bisexuals puguem ser promiscues (també anomenant-lo “mite”, com si fos irreal), i inclús ho fem aquelles que ho podríem ser o que ho hem sigut. Negat la possibilitat de la promiscuïtat en les plurisexualitats estem negant una bona part de persones de la nostra comunitat, o a nosaltres mateixes. I no solament les neguem, sinó que moltes vegades les responsabilitzem de la violència que rebem i de la pròpia assignació d’un estereotip com aquest, especialment si ets dona: “per culpa de les dones bisexuals promiscues, a la resta se’ns senyala també com a promiscues i acabem patint un munt de violència sexual”. Una gran estratègia del patriarcat per desviar l’atenció de qui realment és responsable del masclisme i les violacions: la culpa, com sempre, de la víctima.

Tots els estereotips de les plurisexualitats s’han construït al voltant de la mirada monosexual: segons aquesta mirada només existeixen dos estats possibles, l’heterosexual i l’homosexual, i tot el que surti d’aquestes dues possibilitats s’expressarà com a combinació d’elles. Mirada dual, mirada monosexista. D’aquesta manera, entre totes les combinacions possibles, les persones bisexuals som vistes com el doble de sexuals, ja que som la suma de la sexualitat de cada un dels estats considerats com existents: som la suma de la sexualitat d’una persona heterosexual i la d’una persona homosexual, som el doble de sexuals. D’aquí prové l’estereotip de la nostra promiscuïtat.

Vista d’aquesta forma, no sembla l’orientació sexual una eina de consum sexual? Si sent heterosexual consumeixes X i sent homosexual Y, és obvi que sent bisexual consumiràs X+Y (a més suposant una mirada totalment binària del gènere). El capitalisme relacional ha tingut també influència en la construcció conceptual d’una cosa com és l’orientació sexual (com l’ha tingut amb el gènere, la raça, les capacitats, etc).

A traves de la seva mirada, les persones ens convertim en objectes que han de ser desitjats i utilitzats per la satisfacció de qui ens mira (tant sigui per convertir-la en una parella, com simplement en un consum d’un altre tipus, en aquest cas sexual). Dins d’aquesta visió, l’orientació sexual és l’eina a través de la qual ens dirigim a les demés per consumir-les. I si no, d’on surten expressions com “t’agrada tant el peix com la carn”? (Expressió que no només denota consum, sinó a més és extremadament especista).

Vull, no obstant, diferenciar el consum sexual de la promiscuïtat o del fet de tenir relacions sexuals amb persones amb qui no es mantenen relacions afectives de cap tipus; el consum té a veure amb el procés d’objectificació i de no consideració de l’altra persona com un ésser que també desitja i que pot tenir voluntats pròpies que s’han de tenir en compte més enllà de les nostres, té a veure amb el respecte dels consentiments i de la cura i responsabilitat de com ens relacionem amb algú o com ens allunyem d’algú. Es poden tenir relacions “només” sexuals i/o de curta durada sense que siguin de consum (igual que es poden tenir relacions no sexuals i de llarga durada que siguin de consum emocional o intel·lectual). És molt fàcil caure en la trampa sexòfoba de culpar a les persones que tenen relacions sexuals fora del que s’ha estipulat com una quantitat “normal” i senyalar-les com responsables del consum sexual, de la mateixa manera que voler culpar a les bisexuals promiscues de la violència sexual exercida sobre totes les dones bisexuals.

El consum relacional i sexual va molt lligat a la monogàmia, una altra estructura molt paral·lela al monosexisme i que també posa la mirada a unes formes molt concretes de relacionar-nos. La monogàmia ens diu que només ens podem sentir atretes per una persona; el monosexisme per un gènere. La monogàmia ens diu que quan ens sentim atretes per una persona aquesta atracció i aquest tipus de relació ha de complir totes les nostres necessitats: romàntiques, afectives, sexuals, etc. El monosexisme ens diu que hem de sentir atracció romàntica, afectiva, sexual, estètica, etc, cap a un sol gènere. La monogàmia ens diu que si ens “agraden” dues persones hem d’escollir, igual que fa el monosexisme on has d’escollir un sol gènere. La monogàmia ens diu que tenir relacions sexuals i romàntiques amb més d’una persona és excés, anomenant-la promiscuïtat i carregant-la de conceptes negatius. El monosexisme ens diu que si tens relacions sexuals i romàntiques amb més d’un gènere ets… promiscua.

L’orientació sexual ha sigut una eina (entre moltes) que s’ha sumat a la monogàmia per poder perpetuar el matrimoni patriarcal monògam entre un home i una dona (a través d’una assignació de gènere al néixer) que s’uneixen per tenir descendència (una descendència propietat de l’home). En aquest marc és on es construeixen tot de teories científiques i imaginaris socials per crear els dos rols de gènere duals i totalment diferenciats on existia una complementarietat: dos gèneres que es buscaven un a l’altre i una vegada s’havien trobat ja no necessitaven res més per completar-se.

Les teories científiques van “arreglar” el problema de l’homosexualitat encaixant-la en la malaltia, on la complementarietat es buscava en el mateix gènere assignat ja que psicològicament s’era del gènere “equivocat” (contrari des del punt de vista dual). D’aquesta manera, la bisexualitat (i òbviament la resta de plurisexualitats) s’esborraria per poder mantenir la monogàmia (com també el privilegi heterosexual): imaginem-nos haver d’acceptar, segons aquestes teories de la complementarietat, a éssers que necessitessin a més d’un gènere per completar-se… tiraria per terra totes les teories, així com també la monogàmia. D’aquí també surt l’estereotip de la promiscuïtat, juntament amb la nostra no-existència ja que les teories van intentar esborrar-nos i eradicar-nos. Segons la monogàmia monosexista som unes promiscues no existents: molt contradictori però aquest punt de vista travessa constantment les nostres vides.

L’existència de les persones bisexuals posa en qüestió la monogàmia a través d’un estereotip com el de la promiscuïtat. Això és una bretxa a les estructures. Aquest qüestionament, no només sobre l’obligatorietat en la quantitat de relacions romàntiques i sexuals que podem tenir, sinó també qüestiona a tota l’estructura i el consum sexual del que parlava al principi. Se’ns llegeix com a promiscues perquè existint posem en perill la imposició d’una forma relacional insensible i jeràrquica. La monogàmia no ens permet teixir relacions horitzontals ni solidàries, sensibles a les nostres necessitats, desitjos, ni a les estructures que ens travessen. D’aquesta manera posem en valor tot allò que la monogàmia i el capitalisme relacional ens treuen: un món relacional sensible i que ens té en compte a totes des de la nostra multiplicitat, les nostres diferències i les nostres responsabilitats cap a les altres.

Share

quan el llenguatge, les estructures i la gent esborren constantment les meves relacions

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat

El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.

Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.

El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.

Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.

Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.

Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.

Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.

Share

plurisexualitats i estereotips: no existir, existir o existir entremig com a éssers híbrids

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

font de la imagte

Aquest text és el quart d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, al·losexisme, eradicació, esborrat, esterotips

Segons l’imaginari social les plurisexualitats no existeixen. En realitat es diu que la bisexualitat no existeix, i a les demés plurisexualitats ni tant sols se les anomena, se les esborra encara més. A la vegada, aquest imaginari també ens diu que totes les persones som en realitat bisexuals (esborrant d’aquesta manera l’especificitat de la violència que rebem) i, per fer-ho encara més rodó, el mateix imaginari afegeix que les persones bisexuals som meitat heterosexuals i meitat homosexuals. En resum: ningú ho és, totes ho són i som mig-mig altres coses. Part de la reacció del col·lectiu bisexual ha sigut buscar maneres de defensar-se’n cridant fortament que existim i que no som meitat-meitat res, que som 100% bisexuals. Però quin tipus d’identitat, orientació o opció estem creant amb això? Som realment 100% alguna cosa que ens representa a totis? El problema de generar aquest tipus de discurs és que no analitza ni va més enllà per intentar entreveure quina és la problemàtica que ocasionem que fa que se’ns llegeixi com a éssers híbrids que a la vegada no existim i que formem part de totes les persones.

La famosa escala de Kinsey exemplifica molt bé aquest entramat tan complicat i a la vegada tan simple. Kinsey, intentant visibilitzar la pluralitat de l’atracció sexual va acabar, sense ell adonar-se’n, reproduint la mateixa idea que acabo de plantejar (i per tant la falta de pluralitat): va crear una escala del 0 al 6, on totes estem en algun punt, on 0 representa “exclusiva” heterosexualitat i 6 “exclusiva” homosexualitat. La resta de punts acaben representant escales de suposada mescla. Tot i que Kinsey anomena molts dels estats intermedis com “bisexualitat”, en realitat la seva forma de representar-ho és com un estat combinatori d’hetero/homo, i de fet és així com quasi sempre es presenta en l’actualitat. Totes les persones, després de respondre un qüestionari, traiem un número en l’olimpíada monosexista (i al·losexista, ja que no considera la possibilitat de no sentir-te atreta cap a ningú ni cap gènere) en la que se’ns situa en algun punt d’aquesta escala.

Aquesta escala acaba reproduint tot l’imaginari social junt: en aquesta escala només estan representades les monosexualitats (les bisexuals no existim), acaba demostrant que la majoria cauen entremig dels dos extrems i que molt poques són exclusivament monosexuals (totes som bisexuals), i que aquestes persones que estan “entremig” poden, en realitat, representar la seva sexualitat com a combinació dels dos extrems (som mig heterosexuals i mig homosexuals).

Us podríeu imaginar una escala que, en comptes d’anar de “totalment” heterosexual a “totalment” homosexual, passant per totes les escales de suposada “bisexualitat” (com és l’escala de Kinsey), anés de “totalment” asexual (sense atracció cap a cap gènere) a  “totalment” omnisexual (atracció cap a tots els gèneres), passant per la “suposada” monosexualitat (només atracció cap a un gènere), i tot el ventall de plurisexualitats fins a arribar a l’omnisexualitat? O bé passar de l’atracció on és molt important el gènere (la monosexualitat) a on és totalment indiferent (pansexualitat o asexualitat)? O de totalment asexual a totalment hipersexual? Aquests exercicis s’han plantejat anteriorment (no he trobat les referències, però existeixen estudis que ho plantegen) i ens ajuda a entendre que veiem les orientacions sexuals de forma totalment construïda. Per què veiem la bisexualitat com un pas entre mig de les dues monosexualitats i no veiem, per exemple, ser monosexual com una cosa que està de camí entre l’asexualitat i la bisexualitat, pansexualitat o l’omnisexualitat? En realitat, si veiem les plurisexualitats com meitat i meitat les dues monosexualitats reconegudes (heterosexualitat i homosexualitat) és perquè culturalment l’únic que reconeixem com a estats possibles són aquestes dues monosexualitats.

La nostra cultura i les nostres estructures llegeixen i interpreten a les persones plurisexuals com éssers híbrids. Ser híbrides és part de la nostra forma d’estar i existir en un sistema monosexista que sempre ens llegeix a través d’aquesta mirada monosexual. Formem part dels dos mons i a la vegada de cap. Per això existim i no existim. Som totes però no som cap. Som meitat i meitat. Som frontera entre dos mons que no haurien de poder tocar-se. Contaminem la frontera. Una frontera construïda per a mantenir el privilegi i el poder heterosexual. I per aquest motiu molestem.

Share

espais que a vegades no sentim nostres

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el primer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El segon està aquí el tercer aquí.

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share