més enllà del que anomenem “responsabilitat afectiva”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: monogàmia, estructura monògama, consum relacional 

En la monogàmia el concepte de la responsabilitat en les relacions està molt associada a les relacions de parella i íntimament lligada a la fidelitat monògama (sexual, econòmica, de projectes, criança, etc), on existeix un tipus de pacte implícit de responsabilitat mútua on existeix un suposat recolzament cap a l’altre en quant es fa el “sacrifici” de no compartir certs aspectes de la nostra vida amb altres (tot i que les responsabilitats en la relació són diferents segons el gènere, i també el suposat sacrifici i fidelitat es reparteixen de forma desigual). Trencar amb aquest tipus de fidelitat comporta obrir-se a un ventall molt gran de possibilitats, però a la vegada també comporta deixar un buit molt gran en com entenem la responsabilitat en les relacions, per acabar finalment esborrant-la, ja que col·loca a aquestes relacions en una posició molt semblant a aquella a la que es posa a les relacions d’amistat o que no cauen en el vincle de parella, familiar tradicional o el de la feina (un vincle estructuralment capitalista). És per aquest motiu que el consumisme relacional és tan fàcilment reproduïble en les no-monogàmies, i és un dels grans problemes del pensament liberal quan parlem de relacions. És en aquest context on es pot generar molta violència relacional invisible i on, per tant, s’ha creat la necessitat de parlar més de temes com la responsabilitat. 

Des de fa un temps s’està compartint molt el concepte de la “responsabilitat afectiva” per a intentar trencar amb aquest liberalisme/individualisme i recalcar que la responsabilitat no és només individual, sinó que el que fas no només t’afecta a tu mateixa i que tenim una responsabilitat cap a les demés persones a través de com ens hi relacionem i com ens hi vinculem. Així es poden construir altres maneres de relacionar-nos que trenquin amb l’individualisme amb el que normalment s’aborden algunes no-monogàmies. Tenim una responsabilitat amb els nostres afectes. Tot i que en algun moment he vist aparèixer per les xarxes alguna versió d’aquest concepte bastant individualista definint-la com la responsabilitat que tenim en no afectar amb “els nostres problemes emocionals” a les demés, aquesta versió no és la majoritària, per sort, i és la excusa amb al que típicament les persones més privilegiades s’han desresponsabilitzat de les seves relacions. 

No obstant, d’això ja n’hi ha moltes que n’estan parlant i crec que no sento la necessitat d’afegir molta cosa per intentar explicar que som responsables de com ens relacionem i com afectem a les persones. D’això n’està ple aquest blog sense haver d’usar aquest concepte concretament. Només sento una falta, que no és petita per a mi, i és sobre qui s’aplica aquest concepte, sobre quin tipus de relacions i sobre quines no. I d’aquí la necessitat d’escriure aquest text. El problema és que no m’acabo de sentir del tot còmode amb com s’utilitza aquest concepte fent èmfasi en l’”afectiva” com a eufemisme per acabar gairebé sempre parlant, en realitat, d’allò romàntic i/o sexual (encara que a vegades qui utilitzi el concepte en sí no ho estigui associant només a aquest tipus de relacions). Moltes vegades es fa èmfasi en que aquest tipus de responsabilitat s’ha d’aplicar a les relacions sense “etiquetes” o sense un compromís explícitament de parella, però se sobreentén la majoria de vegades que estem parlant de relacions sexuals o que tenen algun component sexual i/o romàntic: o sigui, relacions sexeafectives no etiquetades, fluides o “rotllos” sexuals. Quasi mai es parla d’amigues, de companyes, d’aquelles amb qui comparteixes projectes o espais

Poques vegades es parla o s’entén que les relacions tradicionalment d’amistat s’hi inclouen. Socialment sembla com si la resta de tipus de relacions no necessitin de responsabilitat, o bé es dona per suposat que existeix per defecte. Per tant, ens trobem que, tot i ser un pas endavant per trencar amb discursos liberals de les relacions, deixa fora totes aquelles relacions que ja es deixaven fora de tota responsabilitat també en la monogàmia i es segueix deixant la porta oberta al consum en aquest tipus de relacions. 

Ser responsables en les nostres relacions implica acceptar i reconèixer que ens estem relacionant múltiplement i que fora de la parella o de les relacions sexuals també ens estem diàriament sustentant, ajudant, cuidant, vivint-nos i travessant-nos. I si no ho sentim o no ho veiem és perquè tenim suficients privilegis com perquè moltes de les nostres necessitats se’ns donin per defecte socialment sense que ni ho haguem de percebre. Parlar de responsabilitat “afectiva” sense parlar de tot tipus de relacions on es comparteix cert tipus d’afecte, o bé, diguem-ho clarament, obviar la responsabilitat relacional també més enllà del que considerem “afecte”, és oblidar-nos de que la responsabilitat és social i és molt àmplia. Sinó, què vol dir relacionar-nos amb el nostre entorn? No som éssers aïllats que només ens vinculem a través de l’afecte o d’allò romàntic o sexual. Parlar de relacions és parlar del vincle amb el que ens envolta, és parlar d’inter-dependència (o intra-dependència), i és, per tant, parlar de responsabilitat mútua amb tot el que ens envolta, sigui a través del tipus de relació que sigui. O potser el que hauríem de fer es, simplement, ampliar el propi concepte d’afecte. 

Share

l’objectificació de les “altres” relacions: meravelloses, decoratives i útils

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: objectificació, consum de relacions, jerarquies, relacions jeràrquiques, utilitarisme

Una de les coses que em va atraure d’algunes de les formes de veure i viure les no-monogàmies va ser la de deconstruir el concepte de parella i tot el que l’envolta, però també, i sobretot, valorar molt més altres relacions, com aquelles que solem anomenar “amistat” o relacions on es comparteixen projectes que són d’importància. Les relacions d’importància no poden estar centrades només en les relacions romàntiques i sexuals, existeix un gran món fora d’aquestes relacions on, sense nosaltres adonar-nos ni voler-ho acceptar, en depenem i normalment les tenim poc en compte, o bé no valorem l’organització familiar al voltant d’elles. No obstant, és difícil que ens n’adonem perquè gairebé tot l’imaginari social se centra en valoritzar només allò que ens aporten les parelles i, també a la inversa, només compartir amb les parelles allò que considerem important. 

Però no és suficient en afirmar-nos que les “demés” relacions (com si d’una alteritat es tractés) són importants. M’he adonat (o he sentit) que moltes vegades quan s’intenta parlar de la importància de les relacions que no són sexuals ni romàntiques es fa, segurament sense intencionalitat, a través d’un paradigma també capitalista: el de la utilitat i/o el de l’element decoratiu que li dona un toc bonic (i divers) a la teva vida. Repetir moltes vegades lo meravelloses que són aquestes altres relacions per la seva utilitat, o bé perquè “enriqueixen” la diversitat en la teva vida no és, de per sí mateix, una cosa que trenqui amb les jerarquies ni amb el fet de no tenir-les en compte. És un acte de consum més si no ve acompanyat d’un reconeixement real. Això ho acabes sentint sobretot quan intentes construir les teves relacions al voltant d’aquestes alternatives, però el terreny es torna excessivament inestable al voltant de tots aquests discursos i de moltes persones que repeteixen aquestes cantarelles. 

El problema que visc i sento sovint és que es parla d’aquest tipus de relacions des d’un punt de vista consumista perquè ens són “útils” i “enriqueixen” el nostre entorn, mentre a la vegada jerarquitzem i atorguem tot el poder de decisió en les nostres vides (i sobre aquelles relacions “alternatives”) a unes altres poques persones. O sigui, es confon molt sovint el concepte de jerarquia o no jerarquia amb el simple fet de quants tipus de persones consumeixo o no, en comptes de comprendre l’arrel de l’exercici de poder i del consum en sí mateix que és producte de les relacions jeràrquiques. Entenc, però, que tampoc m’agrada el discurs de que som éssers independents que no necessitem del nostre entorn i que ens hem d’omplir nosaltres mateixes, però tampoc m’agrada el de veure l’utilitarisme de les persones que ens envolten. En el fons, crec, el que no m’agrada és, precisament, el propi concepte d’omplir i d’utilitat. Les persones som això, persones: ens necessitem, però som importants per nosaltres mateixes no per la nostra utilitat ni per com decorem l’espai amb la nostra existència. Passem de que sigui una sola persona la que ens ompli a buscar-ho en vàries, veient, només, la seva utilitat, mentre a la vegada cantem allò de que som éssers independents que no necessitem a ningú per omplir-nos perquè ens és fàcil obtenir les coses del nostre entorn sense gaire esforç gràcies al consum que fem d’altres persones. 

Les relacions fora de les romàntiques-sexe-afectives en aquest marc s’acaben convertint en una espècie de fetitxe, decoratiu, on queden totalment objetificades i, a la vegada, en realitat, molt poc tingudes en compte. És aquesta una de les pors que sempre tinc amb discursos amb els que sempre he empatitzat i que jo mateixa he utilitzat. De fet, jo fa molts anys que no tinc cap parella, i cada vegada més intento organitzar-me al voltant d’altres tipus de relacions. Per a mi, totes aquestes qüestions són importants, no només per no voler caure, com m’ha passat mil cops, en relacions on se’t diu que tens certa importància, però on t’adones que no ets més que un element decoratiu o útil, sinó també per no voler caure en tractar a la gent com mers objectes que ajuden a fer-me la vida més fàcil. 

Share

el que vull és viure amb les meves “més-que-amigues”, la meva família

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció de consum relacional, jerarquies, monogàmia, estrès post-traumàtic i por/pànic

Fa uns mesos (o més aviat fa una mica més d’un any) vaig tenir una crisi molt forta amb moltes de les coses amb les que estava implicada, no només com a filosofia de vida, sinó també fent activisme (en la meva tornada al blog ho vaig explicar aquí). Aquesta crisi es va unir a un procés personal i terapèutic on una de les conseqüències va ser poder tenir espai i reflexió per entendre millor què vull i necessito en general (una pregunta que em semblava obvia i contestada molt abans, però que no ho era pas). Una de les coses de les que més havia renegat últimament en aquest procés intens han sigut les no-monogàmies, que eren, a més, una de les coses sobre les que més havia escrit i de les portava amb més orgull. Potser era també això, una desil·lusió de tot allò en el que havia posat tantes ganes i energia. Haig d’admetre que aquí es barregen moltes coses: per un costat, un enfocament en les no-monogàmies que no era el que jo realment necessitava o volia; per un altre costat, una sensació i l’angoixa de sentir un consumisme relacional considerable en aquests entorns; sumat a això també he sentit una divergència entre com jo i algunes utilitzàvem certs conceptes i paraules i el seu ús més generalitzat; i, finalment, he tingut una tendència a engegar moltes coses a la merda degut al meu estrès post-traumàtic generat per certes relacions i agressions (que poc a poc es va diluint). 

La veritat és que jo vaig entrar en les no-monogàmies d’una forma més aviat política i per un interès en un estil de vida que intentés trencar amb el model de família tradicional jeràrquic, que ens aïlla de la resta del món, individualista, capitalista i patriarcal. Per tant, en realitat, el meu interès era més aviat comunitari i no tant en intentar multiplicar parelles romàntiques i/o sexuals, això per a mi era més secundari, només una conseqüència a la crítica de la monogàmia més organitzativa. Mai m’he identificat com a poliamorosa, segurament per aquest motiu. El meu interès era construir altres formes més solidàries i comunitàries de viure. No estic dient que el poliamor no sigui solidari ni comunitari, ni que no hi hagi persones poliamoroses amb pràctiques semblants a les que jo buscava. També sé que hi ha gent que defineix el poliamor a través d’aquestes pràctiques. Però a mi no em feia el pes l’etiqueta, sense entrar a criticar a qui la utilitza. Cadascú s’identifica amb el que sent i pot, sense que això impliqui una guerra d’etiquetes. 

Sempre he sentit una desconnexió molt gran de la majoria d’experiències que es comparteixen en grups sobre no-monogàmies, així com també sobre conceptes com responsabilitat, llibertat o jerarquia. He sentit molts cops estar usant paraules que es contradeien o que no coincidien amb el seu ús majoritari. És com allò d’anomenar democràcia al sistema en el que vivim, on després tu (o jo, o altres persones) pots pensar o sentir que això no és realment una democràcia, o no ho definiries com a tal, però l’ús generalitzat és el que és i has d’acceptar d’alguna manera l’ús de la paraula per moure’t, entendre’t amb aquestes persones i poder comunicar el que vols. Amb molts conceptes usats en discursos no-monògams, com llibertat, responsabilitat, compromís o jerarquia (especialment aquesta última) passa una cosa semblant, el seu ús general no coincideix amb com el podem veure algunes persones. Això s’ha d’acceptar d’alguna manera, perquè has d’aprendre a moure’t a través d’això. A mi sempre m’ha costat aquesta part, però tampoc vull deixar de costat quina és la meva percepció i idea sobre aquests conceptes i poder seguir parlant d’ells des d’un punt de vista crític. 

Un cop comences a entrar en les comunitats no-monògames la majoria de les preocupacions i debats són els típics de quan centres la teva no-monogàmia en el nombre de parelles o relacions sexuals: gelosia, com gestionar el fet de tenir més d’una parella, sexe, compersió, NRE (New Relationship Energy), criança quan hi ha més d’una relació sexe-afectiva, etc. És normal, i no dic que no siguin temes que puguin ser importants o interessants, perquè al final són temes que ens afecten a totes, siguem o no monògames. El que intento recalcar és que l’enfocament majoritari gira normalment més al voltant de les relacions de parella i les relacions sexuals, i menys sobre formes alternatives d’organització familiar que no estiguin centrades amb les relacions romàntiques i sexuals, o bé aquestes últimes són més aviat minoritàries, anecdòtiques o “complementàries”, i algunes vegades “tokenitzades”, com aquelles coses que poses al final com a decoració per a que hi hagi més “diversitat”. No estic ara intentant criticar qui vulgui centrar la seva no-monogàmia en les parelles o el sexe, sinó entendre el perquè és tant fàcil que les pròpies atencions moltes vegades s’acabin posant en altres coses, i ja no només pels debats sinó també per les pròpies vivències relacionals un cop ets més a dins, inclús en el propi anarquisme relacional s’acaba caient en les seves pràctiques. 

Per un altre costat, moltes de les dinàmiques que veia i vivia en aquests entorns m’incomodaven i em feien sentir també en un estat relacional extremadament insegur. Les dinàmiques de poder juntament amb el consumisme relacional, tant fàcil de reproduir en les no-monogàmies, van fer que sentís molta necessitat d’apartar-me, de deixar d’identificar-m’hi i d’auto-revisar-me molt. A mi les relacions en entorns molt consumistes, competitius i amb dinàmiques de poder em costen, em rellisquen, no em permeten construir-les i viure-les d’una manera que em permeti d’un costat generar-les de forma segura, amb prou temps i prou horitzontal, i a la vegada poder equilibrar-les amb el meu propi espai, temps i necessitats sense caure exclosa, apartada o utilitzada (com seria una C, bàsicament). Aquí es barreja, no només el fet de no ser un home, ni ser heterosexual, sinó també pel fet de ser autista i tenir estrès post-traumàtic degut a agressions i relacions de maltractament. Tenia (i segueixo tenint) una bonica xarxa, però sentia constantment com aquesta podia perdre’s amb facilitat degut a una inestabilitat molt gran veient l’entorn en el que ens trobem. Això molts cops em produïa pànic. 

Per aquests motius vaig sentir que necessitava allunyar-me de tot aquest merder. I, vist el resultat, crec que va ser una de les millors decisions que podia prendre. A vegades cal allunyar-se d’algunes coses per veure-les una mica millor. Durant un procés terapèutic bastant intens, em vaig desidentificar de les no-monogàmies i això em va permetre veure i intentar construir sense tot el soroll que no em deixava escoltar-me. Quan m’hi vaig desidentificar tampoc vaig saber molt bé en què m’estava identificant o què era el que volia. Necessitava entendre què volia jo, què sentia. 

Com més clares he començat a tenir moltes coses més m’he adonat de que no vull la monogàmia per a mi. No la vull perquè no vull viure en parella i fer tot allò que s’espera de mi en aquesta posició. No vull organitzar la meva vida al voltant d’aquesta figura. Però tampoc vull organitzar-me sola, aïllada. Vull viure amb els meus vincles, relacions importants, aquelles que vosaltres anomeneu “amigues”, tot i que a mi aquesta etiqueta se’m queda curta. Vull compartir i organitzar-me amb elles, ajudar-nos, acompanyar-nos, transcendint totalment el concepte de “companyes de pis/casa”, que en el fons és un concepte entremig en la monogàmia, mentre esperes trobar algú amb qui compartir la teva vida. 

Vull construir al voltant d’altres models relacionals i compartir d’altres maneres. Algunes diran que això també és poliamor, però tornem a tot el que deia abans, no em ve de gust, al menys per ara, usar una etiqueta per una cosa que la majoria utilitza per una altra (especialment una cosa tant diferent al que jo necessito). Tampoc tinc clar si m’identifico amb l’anarquisme relacional perquè com utilitza molta gent aquesta etiqueta m’incomoda i tampoc m’hi sento identificada. Però monògama no soc. El que tinc clar, una vegada més, és que vull construir altres coses, organitzar-me d’altres formes. Ni monogàmies, ni poliamors, ni binaris parelles-amigues: el que vull és compartir amb les meves “no-nòvies” o les meves “més-que-amigues”. O sigui, la meva família.

Share

de l’exclusió en les relacions a l’exclusió en discursos i espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*

*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).

Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).

Moltes d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.

A part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt, especialment perquè costa veure l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent, ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment: no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és contextual. Però el problema segueix sent estructural.

No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.

Ens agrada parlar de deconstruccions, de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències, comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de problemàtiques.

Es parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i “habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens pot empoderar. En aquests casos és molt fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells), sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context. I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona, quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.

La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat (allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.

Se’ns diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I, seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.

I què passa, per exemple, quan es vol deconstruir l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas, d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que, per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix des del mateix punt. És més, quan el teu accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit, l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes, degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa seguretat ens els afectes.

Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.

Una altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE, aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple, aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i desitjar-les molt. Tampoc vivim igual els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.

Tot això que he comentat fins ara, a més, també afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat. Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic, carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de “lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques, però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó precisament qüestionar-lo i qüestionar els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.

També he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per, per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.

Sé que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà, sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por, com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional (que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte, això és només una forma d’apropiació.

Share

als caçadors d’unicorns

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més  (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.

No-estimats caçadors d’unicorns,

començaré presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia, també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.

Podria seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc “neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc. Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap interès en conèixer-vos.

Permeteu-me també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions, prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres. Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me, sé del que parlo.

També m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives, de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.

També vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.

Les dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.

Mereixem no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu. Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més. Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.

Espero que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo m’he quedat molt a gust.

Share

què s’amaga darrera de les relacions no-serioses?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: objectificació i consum relacional

Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.

L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives famílies d’origen).  “Jo no vull res seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les “complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de “compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.

Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en “compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que van més enllà, com comentava a l’inici del text.

Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per defecte un binari força extrem: o ens relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor, però d’un altre tipus). Per això, quan una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).

Què vol dir, doncs, no voler tenir relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma “no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys privilegiada).

Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.

Cada vegada que escolto aquestes expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel simple fet d’existir. Totes mereixem ser tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho bé o gaudir.

Share

xerrada sobre no-monogàmies a Girona el 18 de març

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El proper dilluns dia 18 de març, a les 18h, estaré a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, parlant sobre no-monogàmies des d’una perspectiva crítica, feminista i responsable. La xerrada serà divulgativa, per introduir conceptes bàsics. Ens veiem dilluns a Girona!

Dia: 18 de març
Hora: 18h
Lloc: Biblioteca Carles Rahola (C/ Emili Grahit, 4C, 17002 Girona)

Share

rapidesa, capitalisme relacional i acumulacions d’afectes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 6 de febrer. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: capitalisme relacional, capacitisme, misautismia, consum, objectificació, competitivitat, apropiació

Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.

Per algunes coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono. Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de “mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de capacitats (i discapacitats).

Per a mi connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.

Degut a aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere, sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.

Però aquesta exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte, d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa, sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.

Això passa en la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran per part d’algunes.

També passa amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però explicar-li això a un nen de 3 anys).

La cooperació i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin, sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema competitiu i d’acumulació d’afectes.

Jo no sóc monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres versions, una mica més liberals, de la monogàmia.

Si trenquem amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos. I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.

Share

la multiplicitat de la violència monògama

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: violència monògama, apropiació, exclusió, consum, invisibilització, esborrat, agressions físiques i verbals, tècniques de dominació i manipulació, violència institucional i estructural, estereotips, discriminació

Voler parlar de violència monògama és complicat ja que, per un costat, primer hem d’aconseguir poder parlar de la monogàmia com una estructura de poder (no tant només com un recompte de número de relacions de parella i/o sexuals), i a la vegada també hem de parlar de la violència d’una forma més àmplia que no pas només d’agressions físiques o verbals. La violència simbòlica, per exemple,és també un tipus de violència, que col·loca a qui la rep en una posició vulnerable respecte a d’altres; una posició que pot acabar també afectant en molts àmbits: l’econòmic, l’emocional, el mental i la salut de forma general.

La dificultat de parlar de la violència que genera la monogàmia parteix del fet de que no funciona de la mateixa manera quela majoria de les estructures i per això molt sovint, fins i tot dins de la complexitat de parlar sobre estructures, aquesta és difícil de mostrar. La majoria d’estructures tenen un grup privilegiat que compleix unes característiques (per exemple, els homes, les cigènere, les blanques, les primes, etc) i un grup oprimit amb unes altres característiques (per exemple,les no heterosexuals, les neurodivergents, les trans, etc). La violència en aquestes estructures s’acostumaria a produir des del grup privilegiat cap al grup oprimit de formes múltiples (moltes vegades no resulta simple fer aquesta separació totalment binària, i pot ser molt més complex que això, però per aque ens entenguem ara podem simplificar el funcionament així). La diferència (i el que ho complica també més) és que en la monogàmia els grups de privilegiades i oprimides no són fàcils de dibuixar o descriure i, de fet es generen diferents tipus de grups d’opressores i d’oprimides, diferents eixos.

El primer cop que intentem entreveure la monogàmia com una estructura de poder solem veure com a grup privilegiat a les persones monògames (enteses com les persones que tenen pràctiques monògames, que només estan obertes a tenir una relació de parella i sexual) i a les oprimides com aquelles que practiquen no-monogàmies (aquí hi hauria un ventall molt ampli de filosofies relacionals i no totes es veurien afectades per aquest eix de la mateixa manera). Tot i que evidentment existeix una mala imatge de les pràctiques no monògames i una certa discriminació i impediments estructurals i institucionals i, per tant, existeix el privilegi cap a aquelles que practiquen la monogàmia, l’estructura monògama és molt més complexa i genera privilegis i opressions demoltes més maneres.

Per exemple, anant més enllà d’això, Na Pai va apuntar en el seu text “Desmuntant la cultura de la monogàmia” que en aquesta estructura de poder les mateixes persones que oprimien eren oprimides: l’opressora i l’oprimida eren les components de la parella que pel fet de “posseir-se” l’una a l’altra s’oprimien mútuament. Aquest és un altre eix diferent al plantejat anteriorment i també una forma de funcionar i de violentar de la monogàmia, i un plantejament que em va ajudar una mica més i millor a entendre la monogàmia com a estructura de poder. No obstant, a aquests plantejaments també seguia faltant-los alguna cosa que no permetia entreveure algunes violències que surten de la monogàmia i de la nostra forma d’estructurar relacions, com per exemple l’amatonormativitat, que esborra relacions fora de la parella i invisibilitza violències que van més enllà de la parella.

L’autori del text “Lo contrario del amor es la amistad” va ser absolutament genial assenyalant l’amistat com l’alteritat de la parella i per tant, va mostrar un eix on es podia veure a aquesta alteritat com aagredida i oprimida per les jerarquies relacionals que col·locaven a la parella en una posició privilegiada. Això va ser per mi un punt d’inflexió en el aprofundiment per entendre tot aquest entramat estructural. Aquell canvi a l’hora de veure els estats d’oprimida i opressora en l’estructura monògama em va fer adonar de que la violència que la monogàmia exercia era molt més complexa, i em va ajudar a entendre moltes violències invisibles que portava patint des de feia anys.

Per tant, podríem destacar tres eixos diferents d’opressores/oprimides per l’estructura monògama: l’eix pràctiques monògames/pràctiques no monògames, l’eix component de la parella/component de la parella, i finalment l’eix parella/amistat (o resta de relacions). Cada un d’aquests eixos expressaria la violència exercida de formes diferents. M’agradaria en aquest text poder començar a posar nom a algunes d’aquestes violències, tot i que no pretén aprofundir-ne molt, al menys per ara. El que faré, per tant, és donar algunes idees superficials sobre com crec jo que s’expressa cada una d’aquestes violències en cada un d’aquests eixos.

En quant a la violència monògama que vivim les persones amb pràctiques no monògames,aquesta sol ser, per una part, institucional: impossibilitat per accedir a molts dels privilegis que té l’estructura monògama que s’obté amb el matrimoni, o derivats com la parella de fet, com són aspectes econòmics o aspectes legals sobre la criança, o bé també permisos per viure i treballar. També es pot expressar a través de com es solen distribuir els espais pensats per a parelles monògames (les distribucions, per exemple, dels pisos, sol centrar les relacions en un tipus de família nuclear). Per un altre costat, també existeix un tipus de discriminació a través de l’assignació d’un tipus d’imaginari social negatiu (com estereotips) sobre les persones amb pràctiques no monògames: portadores d’ITS, persones amb les que no es pot confiar,que no es comprometen, inestables, immadures, etc (de fet s’assemblen molt als estereotips assignats també a les persones bisexuals). Aquest tipus d’imaginari social és un tipus de violència simbòlica que no s’ha de minimitzar, doncs pot produir problemes de salut mental, així com també dificultats per trobar feina o perdre la feina o relacions afectives (en el cas de que es surti de l’armari). No obstant, no afecta igual a totes, ja que per exemple les dones podrien patir una càrrega molt més violenta quan es veuen associades a tot aquest imaginari, i els homes no es veurien tant afectats ja que les pràctiques no monògames els són més acceptades socialment; o bé les bisexuals que ja tenim aquesta càrrega d’estereotips, o bé les persones racialitzades que també hansigut assenyalades a través de la mirada europea blanca com a persones de cultures promíscues i no monògames. O sigui, al ser una estructura de poder, s’ha de tenir en compte també la intersecció amb altres estructures i que no afecta a totes de la mateixa manera.

Com comentava anteriorment, les components de la parella poden exercir-se mútuament també un tipus de violència monògama. La parella, com a construcció social que afavoria especialment als homes per apropiar-se de les dones, parteix del concepte de propietat. L’apropiació genera dins de la mateixa parella desempoderament, explotació i falta d’autonomia. Aquests mecanismes acaben generant violència de molts tipus: des d’agressions físiques (arribant a assassinats, especialment feminicidis), control i vigilància, exigències i apoderament sobre el cos, ment i emocions de l’altre, violència verbal, manipulació, tècniques de dominació per a que no puguis compartir amb altres persones, passant per generació de relacions de poder (anomenades comunament “relacions de dependència”), afavorint també problemes de salut (especialment mental). Tot i que normalment l’apropiació es dóna més en un sentit que en un altre (sobretot de part de l’home cap a la dona), es pot acabar generant també certa violència monògama per part de les dues cap a les dues en diferents graus segons molts altres eixos (la transversalitat i interseccionalitat un altre cop).

Finalment, el tipus de violència que s’acaba exercint des de la parella cap a les relacions externes a la parella, les “alteritats”, també és un altre tipus de violència monògama. Aquesta, s’expressa més com a invisibilització i esborrat degut a que el reconeixement relacional està centralitzat en la parella (o parelles principals) i, per tant, s’esborra el de les demés relacions (que no siguin familiars). Les relacions fora de la parella acaben sent invisibles, no reconegudes, aquelles que queden als marges de les cures, el temps, o el ser tingudes en compte; són les relacions que reben normalment les conseqüències de les jerarquies de les relacions. Aquestes relacions també acaben caient en el consum, especialment de part dels dos components de la parella, l’explotació degut a la invisibilització del que s’obté d’elles sense no tornar-ho a canvi. Exemples d’aquest tipus de violència són que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o que se les recorda que “només” són amistats (col·locant-les en una posició on no puguin demanar res si ho necessiten), o bé que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació o que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. També s’expressa com a exclusió de totes aquelles que no encaixem amb els cànons corporals, emocionals o mentals (gordes, lletges, amb menys carisma, neurodivergents, amb diversitats funcionals o discapacitades, etc).

Es podria dir, per tant, que la violència monògama, i la monogàmia com a estructura de poder, funciona de formes molt múltiples, no només per les diverses formes que té d’expressar-se, sinó també per la diversitat d’eixos que presenta. Per tant, es poden entreveure violències en un ventall molt ampli, que passa des de la discriminació pel fet de tenir pràctiques no monògames, passant per la violència de la possessió de la parella, acabant pel consum, esborrat, invisibilització i exclusió de les persones de fora de les parelles principals.

Share

privilegis i ocupacions d’espai: més enllà de l’home i de la parella

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: privilegis, estructures de poder, ocupació de l’espai, invisibilització, menció de masclisme, parellocentrisme, amatonormativitat, monogàmia, cissexisme, racisme, gordofòbia, capacitisme, neurocapacitisme, sexe

 

Des de fa temps que en els meus textos solc parlar de relacions de forma general per incloure tot tipus de relacions (no només les de parella, romàntiques i/o sexuals, sinó de tot tipus) per a mostrar, no només la importància que tenen altres relacions que no són les de parella, sinó també per parlar de com se solen tractar i menystenir aquestes relacions. A més, també en molts textos també parlo de forma general de “privilegis” o “persones amb privilegis” per parlar de persones privilegiades per totes les estructures de poder, no només per referir-me als homes privilegiats pel sexisme o masclisme. Moltes vegades, inclús, per a exemplificar-ho anomeno algunes estructures més enllà del masclisme per a que sigui més “evident” de que hi ha moltes més persones que ens beneficiem d’estructures de poder.

Tot i així, m’he adonat de que sovint moltes persones quan llegeixen aquests textos segueixen interpretant “relació” com a “relació de parella” o “relació sexeafectiva” (per molt que insisteixi en que no és així) o bé quan parlo de “privilegiats” solen tendir a considerar només a “homes” o a només aplicar-ho a homes. Això m’he adonat a partir dels comentaris sobre aquests textos o comentaris en activitats, tallers o xerrades, i m’ha sorprès molt. No obstant, tenint en compte que gairebé tots els discursos estan molt centrats en el masclisme i en les problemàtiques de parella, ens és molt difícil sortir del paper de que les dones són sempre víctimes (i mai poden ser opressores, que és una de les implicacions d’acceptar que hi ha altres estructures de poder) o bé ens fa creure, des del privilegi de parella o des de la mirada amatonormativa, que el parellocentrisme no pugui ser també generadora de violències, especialment quan estàs dins d’una relació de parella (o més d’una).

Estic bastant cansada de que en entorns no monògams o poliamorosos, per exemple, es repeteixi constantment i s’assenyali que els homes ocupen molt d’espai i que no saben ni poden cuidar (a dones, especialment) mentre a la vegada s’ignora (o es vol ignorar) la infinitat de persones amb privilegis que dins del poliamor ocupen molt d’espai respecte a les que no tenen aquells privilegis i tampoc saben cuidar a aquelles que no els tenen: persones neurotípiques, persones blanques, persones cisgènere, persones heterosexuals, persones primes, persones guapes i/o carismàtiques, persones sense discapacitats o sense diversitats funcionals, etc (jo també m’incloc en alguns d’aquests grups). També inclouríem, òbviament, a les parelles. Tots aquests privilegis i la quantitat d’espai que ocupen i ocupem les persones que els tenim/tenen queden totalment amagats. No vull amb això negar la quantitat de privilegis que tenen els homes ni l’espai que ocupen, sinó que vull assenyalar que a part dels homes hi ha moltes més persones que dins d’aquestes comunitats es beneficien de molts privilegis, així com que ocupen molt d’espai fins al punt de que tots els discursos i temàtiques sempre giren al voltant seu.

Per exemple, per què tots els discursos sobre gestió emocional, sobre comunicació o sobre ”energia de la nova relació” (new relationship energy en anglès, o NRE) sempre giren al voltant de les necessitats de les persones neurotípiques i només al voltant de la parella o de l’amor romàntic i del sexe? Per què gairebé sempre es parla de relacions entre homes i dones cisgènere i les seves problemàtiques? Per què quan es parla de cossos i sexe sempre es parla en uns termes extremadament cissexistes? Per què mai es parla de l’exclusió que viuen les persones gordes, lletges o poc carismàtiques dins del món relacional? Per què sempre som gairebé totes tant blanques en tots els esdeveniments sobre poliamor o no monogàmies? Per què?

En termes d’ocupació de l’espai i del discurs hem de mirar més enllà i adonar-nos de que hi ha molts més privilegis que els masculins, i que en alguns contextos fins i tot poden pesar molt més d’altres privilegis (no en tots, òbviament, depèn del context). L’ocupació de l’espai no és només una qüestió física, de presència i representació, és una qüestió de com s’articulen els discursos, de quines són les problemàtiques que sempre toquem i com les enfoquem. Però el que no podem fer és passar-nos el dia assenyalant uns privilegis (aquells que ja estan més acceptats que existeixen) mentre ignorem tota la resta, especialment perquè aleshores gairebé totes, per no dir totes, ens hauríem de revisar. I és que ens hem de revisar.

Share