‘memòries d’una C’ a València el 24 de novembre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

El dissabte dia 24 de novembre estaré a la ciutat de València per repetir per quarta vegada ‘memòries d’una C’. L’activitat l’organitza Poliamor València i per anar-hi cal inscripció prèvia enviant un correu electrònic a poliamorvalencia+talleres@gmail.com. L’horari serà de 18h a 20h i el lloc és El Ventanal (C/ Fra Pere Vives, 13-15).

El preu de l’activitat és, com sempre, gratuïta amb donatius/taquilla inversa. Si no pots fer cap aportació econòmica no dubtis en venir!

Tota la informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/361103404667507/

Us deixo amb la descripció de l’esdeveniment:

“A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. Finalment C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que utilitza la lletra C com a metàfora sobre les relacions excloses, desapoderades, marginades, i en definitiva, les menys tingudes en compte quan gestionem emocions, quan parlem de relacions, de no-monogàmies, de poliamors; en definitiva, quan parlem d’amors o d’afectes. Es parlarà de jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb la monogàmia i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies.

Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Es parlarà a través de la teoria, però també, i sobretot, a través de l’experiència i les emocions relatades en un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents”

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

les excloses i consumides pel capitalisme de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

torno un altre cop a penjar entrades al blog, i començo amb un article que, de fet, ja tenia escrit i no el vaig penjar perquè suposadament me l’havien demanat per un altre espai i no es va utilitzar al final. va començar sent una versió de l’article ‘el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing‘ i es va anar canviant combinant coses de ‘memòria d’una C‘. i finalment, això que penjo aquí.

avís de contingut: capitalisme relacional, consum relacional, competitivitat, apropiació, objectificació, exclusió, violència monògama, menció de vàries estructures de poder (capacitisme, neurocapacitisme, gordofòbia, cissexisme, racisme…)

 

El capitalisme no és només un sistema “econòmic”, aquest està per totes les parts de la nostra vida, també en les relacions. El capitalisme relacional es basa en la competitivitat entre persones per poder aconseguir reconeixement, afecte o cures, en el consumisme que fa que ens apropem a les demés de forma utilitarista (no només per satisfer desitjos sexuals, sinó tot tipus de desitjos i voluntats que els imposem), o en l’apropiació (propietat) de desitjos, cures i atencions d’altres persones (com passa sovint amb la parella, i en altres tipus de relacions de forma més amagada).

Tots aquests mecanismes acaben apartant i excloent amb més probabilitat a les persones que queden més en els marges. La majoria de les vegades que es parla d’aquest sistema relacional es sol assenyalar de com ens afecta a les dones, ja que sistemàticament som objectivitzades i utilitzades en les relacions, tant de parella, com de consum sexual o emocional. Però cal assenyalar que som moltes més les afectades i que aquesta estructura es val de moltes més, deixant de costat i utilitzant a persones de col·lectius minoritzats, com són les neurodivergents, les que no tenen un cos normatiu, les discapacitades, les trans, les racialitzades, i un llarg etcètera. Com pots competir davant de cossos normatius quan el teu és travessat per la gordofòbia? O quan tens ansietat o fòbia social? O quan et rebutgen per ser trans i no entrar dins de les expectatives cissexistes del que ha de ser una persona amb una genitalitat concreta? I un llarg etcètera.

En articles d’opinió, xarxes socials i blogs, hi ha una tendència en assenyalar com a causa i conseqüència d’aquest capitalisme relacional a certes pràctiques “poliamoroses”, fent-les còmplices de la “fluïdesa” de les relacions actuals, la falta de compromís o de responsabilitat. Poso entre cometes “poliamoroses” perquè moltes persones utilitzen la paraula poliamor per a referir-se a tot tipus de pràctiques diferents a la monogàmia, tot i que existeixen pràctiques i filosofies més enllà del poliamor (i no només com a “evolució” d’aquesta, sinó que han sorgit per altres camins o inclús abans). Tot i que puc estar d’acord en que moltes formes de practicar el poliamor, així com d’altres no-monogàmies, parteixen d’una forma liberal i capitalista de veure les relacions, tampoc m’agradaria deixar-li al poliamor tant de protagonisme: i és que la monogàmia no té molt per envejar-li, de fet podríem dir que la monogàmia té gran responsabilitat en la creació d’aquest marc en el que ens movem a l’hora de relacionar-nos.

En la monogàmia només existeix una relació reconeguda com a “vàlida”: la parella. Només fa falta pensar que quan diem “tinc una relació amb algú” automàticament la majoria de persones pensaran que es tracta d’una relació de parella (o sexeafectiva, com vulguem anomenar-la). Serà, per tant, a través d’aquesta relació on podrem obtenir un “mínim” de cures, atenció o valor. Amb això no vull per a res obviar tota la violència que hi ha hagut sempre en la parella monògama (paradigma de l’apropiació), sinó assenyalar que fora de la parella les relacions reben un altre tipus de violència: queden més al desemparament, al descuit, al no compromís i a la falta de responsabilitat. Com que la majoria de les vegades que critiquem a la monogàmia només ho fem per criticar la violència que s’exerceix en la parella i de l’apropiació o propietat, creiem que trencant amb el concepte de parella trenquem amb tota la violència de la monogàmia. Però què ens queda si trenquem amb la parella sense parar-nos a criticar o reflexionar com tractem a la resta de relacions? Res, el que ens queda és el no-res: un món de relacions sense compromisos, sense responsabilitats i utilitaristes. Saltem aleshores de la relació basada en la propietat a relacions basades en el consum: les dues cares de la mateixa moneda en la monogàmia.

Totes aquestes persones excloses de les relacions per la monogàmia se’ns fa molt més complicat nedar en certes pràctiques no monògames o poliamoroses. Unes pràctiques que són com la monogàmia però amb algunes més “llibertats”: més llibertats només per a algunes persones, per a qui més privilegis té, i per tant més perjudicials per a qui no tenim aquests privilegis. A mi personalment em molesta que es negui que existeixin pràctiques poliamoroses o no monògames liberals, perquè moltes les patim, sobretot aquelles que estem dins de la comunitat no monògama o “poliamorosa” i que a més ja patim de l’exclusió en el capitalisme relacional. A la vegada, també em molesta que persones monògames tatxin directament les no-monogàmies de liberals, quan és la pròpia monogàmia la font d’aquesta forma de veure les relacions i hi ha moltes persones que estem intentant construir altres alternatives no monògames més crítiques (poliamoroses i no poliamoroses) deixant els nostres cossos i emocions en tot el procés.

Per trencar amb el capitalisme relacional les alternatives a la monogàmia que hem de construir han de passar per trencar, no nomes amb la propietat de les relacions (i per tant de la parella), sinó també amb el consum relacional, així com la competitivitat.  Ha de començar a reconèixer totes aquelles relacions oblidades, cuidar-les i tenir-les en compte. Hem de ser més sensibles als eixos d’opressió, parlar de discriminacions i d’exclusions, però parlar d’exclusions de forma molt àmplia, no només de dones o d’orientacions no heterosexuals. I, finalment, hem d’escoltar les queixes sobre el “poliamor” i qualsevol tipus de filosofia relacional de totes aquelles que se senten excloses o consumides perquè és molt probable de que la nostra monogàmia i el nostre “poliamor” les estigui deixant de costat. Però compte, res d’instrumentalitzar les seves queixes, que no ens serveixin només per omplir paràgrafs i articles, que sigui una escolta de veritat, per construir entre totes formes de relacionar-nos que incloguin de veritat.

Share

memòries d’una C (VI – trencar amb la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la sisena i última part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí  la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació

 

Moltes vegades en els nostres propis discursos crítics (sobre el pensament monògam i feministes) ens oblidem d’incloure a aquest tipus de relacions, ja que, tot i que intentem trencar amb moltes de les parts del pensament monògam, hi ha algunes coses que encara resten invisibles. Hem basat la major part de la nostra lluita en combatre la violència en la parella (molt necessària lluita, evidentment) i en l’alliberament sexual, però ens hem oblidat del que rebia precisament una violència d’esborrat, reproduint el mateix esborrat.

Un exemple d’això es veu en el discurs que fem sobre les cures. Les cures són molt importants en les relacions: són la forma de tractar-nos que no passi per la  dominació ni l’objectificació. S’ha generat discurs al respecte, tot i que moltes vegades sense que ens adonem quan parlem de cures acabem parlant de relacions de parella, relacions sexuals o relacions romàntiques, només (o poc més). Poques vegades escolto discursos que parlin d’altres relacions. De fet moltes persones ens veiem amb la necessitat en moltes ocasions de demanar que una relació sigui reconeguda com a parella per a sentir que podem demanar o exigir certes cures. Les cures parteixen a través del reconeixement, i sense reconeixement no hi pot haver cures.

Una altra cosa que veig que es repeteix molt és la de creure que un cop hem lluitat contra la violència que es genera en la parella ja hem lluitat contra tota la violència que genera la monogàmia. Fa poc vaig llegir a twitter una cosa que ja he llegit milions de vegades anteriorment: que ‘es pot tenir una relació monògama que no sigui tòxica’. Aquesta afirmació només centra la possibilitat de toxicitat o maltractament d’una relació en si és de parella, o en si és sexual, oblidant-se de com afecta a altres tipus de relacions. Aquest discurs esborra la possibilitat de que relacions que no són de parella o sexuals o romàntiques no poden ser ‘relacions tòxiques’ perquè d’entrada ‘no són relacions’. I això porta implícit violència, ja que qualsevol maltractament que hi pugui haver fora del que són considerades relacions, s’esborra i s’invisibilitza, un acte violent de per sí. Per tant, el reconeixement no és només important per a poder rebre cures, sinó també per a poder assenyalar violències.

I, finalment, també he vist una forta crítica cap a les jerarquies en les parelles i la violència que comporten, una crítica que ha aportat molt als discursos dins de les no-monogàmies, molt necessària i que a moltes ens ha ajudat a respirar una mica més. Un exemple és el llibre de ‘More than Two’ on expliquen què són i què no són les jerarquies i quines són les conseqüències d’aquestes (que en part són les que he estat explicant avui). Tot i així, un altre cop, aquest discurs s’oblida de les relacions que no són considerades de parella ni en com s’apliquen aquestes jerarquies en aquestes relacions.

 

Trencar amb la monogàmia

Com he comentat abans, moltes sentim la necessitat de demanar ser considerades parella per a sentir-nos valorades, reconegudes i cuidades; especialment persones que es troben en situacions més vulnerables i que sense compromisos en les relacions els és més difícil poder cobrir les seves necessitats. I qui diu parella, diu desitjar d’alguna vegada algun tipus de jerarquia, per a poder trobar una certa tranquil·litat relacional en la nostra vida. Això és degut a que fora de l’àmbit de la parella, el consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla, en una societat capitalista i agressiva que ens vulnerabilitza a moltes, l’únic lloc on trobar cert resguard. Però, evidentment tampoc estic comentant això per ara fer una oda a la parella, sinó més aviat utilitzar-ho com a visibilitzador del vertader problema: tractem a la resta de relacions tant malament, que l’única forma que a vegades trobem de ‘salvar-nos’ és resguardar-nos en la parella. Si no es fa aquest exercici quedaríem (especialment les més vulnerables) totalment exposades.

Trencar amb la monogàmia no hauria ‘només’ d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més ‘parelles’ o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria ‘només’ d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. De fet per a mi, l’alliberament sexual i afectiu és més secundari. Per a mi, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les ‘altres’: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘ser’.

Share

memòries d’una C (V – violència monògama)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí , la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la sisena aquí

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, violència monògama, tècniques de dominació

 

Violència monògama

 Aquest procés d’objectificació cap a certs tipus de relacions propicia també que es generin i que es consolidin (juntament amb les altres opressions que pateixen aquestes persones) mecanismes que són característics de les estructures de poder. Abans de seguir i introduir aquests mecanismes m’agradaria tornar a recordar i fer èmfasi amb el que he comentat anteriorment: les persones amb molts privilegis es poden beneficiar de les relacions amb poques implicacions i per tant no viuen aquest tipus de violència de la mateixa manera, i inclús se’n poden beneficiar; tot aquest discurs està pensat especialment per a persones vulnerabilitzades per altres estructures de poder, que són les que més fàcilment són excloses per la monogàmia.

A través de l’imperialisme cultural, les normes socials que envolten la monogàmia com a sistema relacional col·loquen a les C en una posició inferior respecte altres tipus de relacions. I quan dic ‘inferior’ no em refereixo a ‘menys importants’, sinó a estatus que et treu veu, a jerarquia. Com he comentat anteriorment, quan es diu ‘relació’ es pensa sempre en ‘parella’, quan es diuen ‘sentiments’ es pensa sempre en ‘romàntics’, o quan es parla de gelosies o de problemes relacionals o de maltractament, també es pensa immediatament amb ‘parella’. Aquest imaginari col·loca a la resta de relacions en un estatus inferior, invisible, sense reconeixement de les seves emocions, o ni tan sols reconeixement dels problemes que hi sorgeixen o de la violència que s’hi pugui generar.

Això propicia que es pugui crear una situació de marginació (apartades del privilegi que concedeix altre tipus de relacions) i desapoderament en la pròpia relació degut a no poder formar part en  les preses de decisions de les coses que les afecten de la seva pròpia relació i no poder participar en la creació de les normes i decisions de la seva relació.A més, tambépropicia l’explotació relacional, quan, per exemple, les C acompanyen emocionalment a A i B (per beneficiar la seva relació), però aquest acompanyament no es rep de tornada degut a que les emocions de A i B són reconegudes, mentre que les de C no. O bé, en el context competitiu que he explicat anteriorment, el fet d’estar en constant lluita competitiva per a poder aconseguir un lloc reconegut en les relacions porta a moltes a un desgast energètic,que acaba portant a un ‘intercanvi’ gens just o sensible.

I, finalment, podríem anomenar a aquest tipus de mecanismes com un tipus de violència monògama. Així com s’ha especificat i com s’ha parlat de la violència que es genera en les parelles, i bé podríem anomenar un tipus de violència com violència monògama (on és l’apropiació, demanda d’exclusivitat, mites de l’amor romàntic, jerarquies entre components de la parella, rols socials de dominació i maltractament, etc), quan estem analitzant la monogàmia ens oblidem (com no) de la violència que la pròpia monogàmia exerceix cap a altres fora de la parella (això ja és un fet violent de per sí); i és que aquest tipus de violència es basa molt amb la invisibilització i l’esborrat.Un exemple d’aquest tipus de violència podria ser que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’’altre’, o l’’amant’ (conceptes que marquen una ‘alteritat’), o se’ns recorda que ‘només’ som amistats (col·locant-nos en una posició on no puguem demanar res si ho necessitem). Violència és que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. Violència és que se’t tingui en compte per parlar-te sobre els problemes de parella de l’altra, però que els teus problemes no siguin vàlids per no ser parella. Violència és el consum emocional. Violència és que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació.

 

Una vegada vaig veure una sèrie de televisió d’Estats Units on un home havia abandonat a la seva dona i filla durant bastants anys degut a estar treballant com a policia infiltrat en un cas. Després de tots els anys ‘desaparegut’ torna a aparèixer a la vida de la seva dona i filla. Ell intenta recuperar la relació amb la seva dona, però la dona està molt molesta per tot el que ha passat (òbviament). En un moment donat de la sèrie, ella descobreix que ell havia estat amb una altra dona durant aquells anys, i aquell s’acaba convertint també en un dels arguments per a no poder reprendre la seva relació: ‘si has estat amb una altra és que no m’estimes prou’. Durant tot un capítol sencer l’home intenta convèncer a la seva dona que aquella ‘altra’ dona no és ‘ningú’. Demostrar que algú no és ‘ningú’, hagi representat el que hagi representat a la teva vida, és un acte molt violent.

 

Tècniques de dominació i monogàmia

 Una vegada estava tenint una conversa emocionalment complicada i intensa amb una persona amb qui portava bastant de temps mantenint una relació propera. En un moment donat vaig aconseguir comunicar-li una cosa que em va costar molt i que era important: feia temps que m’estava sentint deixada, apartada i poc cuidada (especialment respecte a una altra relació més reconeguda i que semblava més de parella o principal). Ell es va adonar ràpidament de que allò era cert i em va dir que tenia raó. Tot i així, després d’afirmar-ho es va ‘defensar’ dient que allò li estava passant degut a la meva (‘mala’) reacció que vaig tenir jo un any abans quan ell em va dir que tornaria a veure a la seva exnòvia. Em vaig sentir molt malament i culpable. Vaig trigar hores en adonar-me de que la meva reacció un any  abans (una reacció que es basava en, simplement, deixar de parlar uns dies perquè havia col·lapsat emocionalment) havia sigut degut al fet de que m’entrés pànic ja que anteriorment sempre m’havia tractat molt malament quan tenia relació amb la seva exnòvia. Aquella tàctica que va fer servir en aquell moment ell és una tècnica de dominació anomenada ‘fer sentir culpable’.

 Fer sentir culpable a una altra persona és una tècnica de dominació. Les tècniques de dominació van ser introduïdes per Berit As (feminista escandinava) i són mecanismes que s’utilitzen per exercir poder sobre una altra persona, on normalment s’aprofiten normes socials que faciliten la dominació sobre certs col·lectius oprimits.

S’invisibilitzen a les C a través de tècniques com no reconèixer la relació, negar la seva pròpia existència, esborrar la relació, etc. Les nostres demandes de compromisos o de cures es ridiculitzen anomenant-les excessivament demandants i com si això ens fes més dependents, en comparació del que pot demanar una persona que és parella principal. Quan demanem se’ns fa sentir culpables per estar intentant ocupar massa espai en la vida de l’altre, especialment espai que hauria d’ocupar la parella principal. A les C se les acostuma a amagar la informació mentre es prenen decisions de coses que les afecten.

 

Share

memòries d’una C (IV – competitivitat i consumisme relacional)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí,. la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, competitivitat, consumisme relacional

 

Competitivitat i les C

 La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en  lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i les demés, les altres, queden fora (excloses). La monogàmia és molt competitiva, ja que l’afecte, les cures, els compromisos i el reconeixement només es donen cap a una persona, fent que es puguin donar situacions de competitivitat per a poder aconseguir reconeixement d’una persona (competint entre persones que vulguin obtenir reconeixement de la mateixa persona). Aquesta competitivitat en les relacions podrà ser tant per obtenir prestigi social (obtenir ‘trofeus’ en forma de relació que et facin obtenir més privilegis socials), o bé simplement reconeixement personal o cures, i vindrà donada per una combinació de moltes coses: les creences i normes sobre les relacions (la pròpia idea de que només una persona pot accedir al reconeixement), com ens enfrontem a una metarelació (la relació d’una relació nostra), o bé també amb quina sensibilitat nosaltres mateixes col·loquem a les nostres relacions que pot facilitar o no la competició (especialment degut a factors estructurals, com per exemple quan reconeixem a qui més privilegis té, qui és més guapa, qui té més facilitats econòmiques, o socials, etc).

Les C, al ser relacions col·locades en una posició on no poden tenir veu en la seva relació, es veuen en competició moltes vegades amb les persones que sí que tenen veu en la seva relació tot i que no hi formen part. Les C estarien en constant lluita per poder aconseguir una posició reconeguda, on hi puguin haver un mínim de cures, o se les tingui en compte, quedant sempre finalment excloses. Tot això vindria fomentat especialment per altres estructures que, en comparació amb l’altra relació, les exclouria (quina seria la més guapa, quina tindria unes capacitats socials més destacables, quina seria del gènere que faria de la relació més reconeguda, etc). Per tant, aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent i les que ajudarien a col·locar-la en una posició C.

 

Diari d’una C (Història 3)

Últimament sento que tinc molta ansietat, acumulo molta tensió i tota la meva atenció està anant a parar a B; tant, que no em queda temps per a mi, ni per la resta de les meves relacions. Però és que em sento constantment desplaçada, que no importa el que digui o expressi, que se m’aparta sempre. I és molt subtil, que cada vegada que quedo amb B en alguna cosa, al cap d’uns dies em comenta que ho ha parlat amb A i que A li ha fet una proposta que, en comparació amb el que havia parlat amb mi, l’ha convençut més i que millor farà el que A li ha demanat. No entenc perquè tanta comparació, sento com si se m’hagués posat en una competició que jo no he demanat.

I ara tinc por. Tinc por a fer o dir qualsevol cosa que faci que se m’aparti encara més. Sense adonar-me he deixat d’expressar coses que sento o penso, que m’afecten, per por a que se m’aparti més, i acabo sempre dient tot allò que crec que farà que no se’m desplaci. O sigui, no em puc enfadar, no puc expressar disconformitat, no puc fer cap crítica. Només puc mostrar-me dòcil i complaent. I, sobretot, sento que haig d’aconseguir ser d’alguna manera millor que A.

 

Consumisme de C

 Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir ‘relació de consum’ com una relació que no té gaire durada en el temps. Fent aquesta relació estem invisibilitzant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, i a la vegada negant la possibilitat de que una relació de curta durada pugui ser cuidada, i no objectificada.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb ‘només’ sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això des del meu punt de vista també és un error, perquè esborra molts altres tipus de consum que no són ‘sexuals’ (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació de només sexe és consumista. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació només sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és objectificador.

Jo prefereixo relacionar el consum de relacions amb la motivació i amb la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum des del meu punt de vista seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte), utilitarista, on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de tot plegat ni com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

Les C ocupen una posició de consum relacional ja que, com he comentat, no tenen veu en les coses que les afecten i, per tant, s’hi apropa la gent tenint en compte les seves necessitats, i inclús les de la seva parella, però no les de les C. Es podria fins i tot ampliar el consum des de la pròpia parella, no només d’una de les components, com a nova individualitat que consumeix relacions.

 

Diari d’una C (Història 4)

Avui he anat a una trobada amb A i B i he sortit d’allà molt confosa. No entenc molt bé perquè, ja que tampoc m’han dit res dolent. Resulta que fa un parell de mesos ens vam enrotllar les 3. Tot bé (al menys per la meva part) i tampoc s’havia parlat de portar la relació cap a cap lloc en concret; de fet em van deixar molt clar que ‘només’ volien una amistat. A i B ja eren parella abans, això sí, i ho segueixen sent. Fa una setmana em van dir que necessitaven parlar amb mi i que era molt important.

Aquest matí hem quedat i de cop m’han començat a explicar una història súper complicada d’emocions, de com van viure les dues la situació aquell dia, tot un procés emocional de gelosia treballat durant més d’un mes, i un munt de coses que no se’m demanaven directament però sí: un munt de comprensió i unes normes a portar a partir d’aleshores. Resulta que aquestes normes (bàsicament que jo no puc parlar ni quedar amb cada una d’elles per separat) les havien estat parlant elles dos amb anterioritat. Han estat més d’un mes treballant-s’ho i parlant-ho entre elles i posant aquests límits que de cop m’he trobat.

Però això no és tot, perquè ara tinc la sensació de que haig d’anar amb molt de compte amb tot el que faci o digui amb elles perquè se m’ha mig imposat que haig de ser sensible a la situació, ja que és un procés emocional. També de sobte tinc la sensació de que estic en una relació amb més implicació emocional i crec que jo no ho he pogut parlar, o sigui, no ha sigut un procés en el que jo hagi pogut parlar res de tot això, sinó que he sortit d’aquella casa entenent que de cop estic en una relació amb un cert grau emocional (ja que se m’està demanant una implicació, comprensió, acompanyament i empatia), però on jo no tinc privilegis de parella, i on haig d’acceptar certes normes de limitació per ser sensible als seus processos emocionals. I clar, a veure, és que tampoc he tingut moltes opcions, només podia dir que sí o no a aquella situació. Evidentment podia dir que no, però no sé tampoc em sento còmode amb aquestes dues opcions.

Ara entenc una mica més la implicació del ‘només’ en l’expressió ‘només vull una amistat’.

Share

memòries d’una C (II – la monogàmia com a estructura de poder)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Marc de referència: la monogàmia com a estructura de poder

 Ens relacionem amb les persones a través d’una estructura, d’un pensament, d’unes idees i unes normes que ens diuen com ens hi hem de relacionar. Aquestes normes socials privilegien una forma concreta de relacionar-se i generen un cert tipus de jerarquies i violències, entre moltes altres coses. A aquest sistema relacional el podríem anomenar monogàmia, sistema monògam, estructura monògama, cultura de la monogàmia o pensament monògam; i l’anomenem així ja que tot i ser un sistema que afecta a més persones més enllà de la parella monògama, està molt relacionat amb la parella (especialment monògama), ja que és el que normalment privilegia.

La monogàmia normalment la definim i l’entenem com una qüestió de número de parelles o de demanda d’exclusivitat romàntica i sexual: si ets monògama només estaràs oberta a la possibilitat de tenir una parella i demanaràs exclusivitat romàntica i sexual a aquesta, i si no ets monògama suposadament estàs oberta a la possibilitat de tenir més d’una relació romàntica i/o sexual i/o a no demanar a aquestes exclusivitats. Però la monogàmia va més enllà del recompte del número de relacions de parella, ja que a més és un sistema, una estructura de poder, un pensament, que ens diu com ens hem de relacionar amb les persones segons cada un dels estatus diferents relacionals (parella, amistat, familiar, etc) i que col·loca cada una d’aquestes segons unes jerarquies concretes, sumant-se o barrejant-se, a més, amb les demés jerarquies que ja existeixen d’altres estructures (masclisme, heterosexisme, racisme, classisme, capacitisme…). Y no només es suma a aquestes, sinó que també hi està relacionada i s’alimenta d’elles, com elles s’alimenten de la monogàmia (com passa sempre amb les estructures de poder).

I, evidentment, no ser monògama (o sigui, tenir més d’una parella, o més d’una companya romàntica i/o sexual, o no demanar exclusivitat a la teva parella) no implica necessàriament trencar amb aquest sistema relacional. Es pot ser no monògama i seguir reproduint-lo i perpetuant-lo, a través de les no-monogàmies de pensament monògam.

S’ha parlat ja una mica de com funciona aquest pensament, però la majoria de les vegades ha sigut per parlar sobre com afecta a les relacions de parella: que hi ha unes normes que ens imposen com han de ser les nostres relacions de parella,  quantes hem de tenir, que funciona a través de l’apropiació i l’exclusivitat (especialment travessat pel gènere, i per tant, l’apropiació es produeix normalment de l’home cap a la dona) i de la violència que genera aquest tipus de relació, especialment barrejat amb l’amor romàntic. Però en tot aquest discurs moltes vegades ens oblidem de com afecta tot això a les demés relacions.

La demanda d’exclusivitat en la parella no és només una demanda d’exclusivitat sexual, sinó també de moltes altres coses que sovint estan implícites (o sigui, que moltes vegades no cal que funcioni a través d’una demanda o una exigència explícita per part de la parella, sinó que hi ha unes normes que per defecte fan que s’atorguin). Aquestes exclusivitats s’allarguen a moltes més coses, com són el temps que es passa juntes, el tipus d’activitats a les que estan limitades altres relacions (com la criança o les vacances), o inclús, i molt important, el reconeixement de la relació. El reconeixement per a mi és molt important, i el vull diferenciar del ‘prestigi’ social, ja que a vegades anomenem reconeixement a coses que estan més vinculades a aconseguir un cert prestigi social (allò que t’atorga certs privilegis socials, metafòricament trofeus). Però el reconeixement en una relació és la forma d’acceptar i de fer entendre que saps el que estàs obtenint d’aquella relació: sense aquest reconeixement el que acostuma a passar és que s’obtenen coses d’una relació i no es valora, ni s’accepta, ni es ‘reconeix’ que tot allò existeix, facilitant l’explotació o el consum (com parlaré més endavant), o que no hi hagi cures, ni compromisos, ni un equilibri en els desitjos, atencions o necessitats. I en el marc monògam, l’única relació que es permet reconèixer és la de la parella. Totes les demandes que es fan dins de la parella (d’exclusivitats) acaben afectant a altres relacions que no són la parella, ja que s’està demanant (encara que sigui de forma implícita) que no es puguin fer certes coses amb les persones d’altres relacions.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació (per aquest motiu la parella té el privilegi de demandar aquestes exclusivitats, especialment la del reconeixement). La resta de relacions (les que no són ‘familiars’, ja que la família potser podria trobar-se en algun altre rang), degut a no formar part d’aquest tipus de ‘privilegi’ (atorgat especialment per l’exclusivitat de reconeixement), queden més al marge i es crea, a part de les jerarquies entre persones que hi pugui haver degut a gènere, racialització, o capacitats, entre d’altres, una jerarquia entre relacions.

Les relacions jeràrquiques impliquen un seguit de normes que s’imposen des de la relació de parella (o la que es considera principal en la jerarquia) i que limiten la resta de relacions que puguin tenir amb d’altres. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no composen la relació de parella (o més ‘principal’) puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació de parella. Les relacions fora de la relació de parella venen definides per aquestes relacions de parella i externes a la relació que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions fora de la parella a persones de les relacions de parella que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Cal emfatitzar que normalment quan es critica la jerarquia relacional s’assenyala el poliamor jeràrquic, però es sol oblidar la monogàmia com a sistema que jerarquitza entre relacions. És més, el poliamor jeràrquic ha copiat de la monogàmia: és una ideologia del pensament monògam.

Aquest pensament es pot reproduir també encara que no anomenem aquella relació com a ‘parella’, per exemple, si anomenem les nostres relacions com ‘sexeafectiva’, ‘companya’, o no etiquetant-la; també es pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella ‘principal’ o des de les ‘parelles’ cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

S’ha de diferenciar la jerarquia de la importància, la prioritat o el fet de compartir coses diferents amb diferents persones. Que una relació sigui menys important, sigui menys prioritària en un moment donat, o es comparteixin més o menys coses, no implica que se l’hagi d’objectificar ni treure-li la veu en coses que li afecten. Qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem ‘relació’ sempre es pensi en ‘relació de parella’, que quan diguem ‘sentiments’ per defecte es pensi en els ‘romàntics’, o també que quan parlem de violències com la ‘de gènere’ o el ‘maltractament’ es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

M’agradaria aclarir una cosa sobre el tema de la gelosia. No vull per a res estigmatitzar la gelosia. La gelosia, de fet, és un conjunt molt complex d’emocions, que no sempre ha de tenir el mateix origen o motivació. El problema, el que objectifica (i jerarquitza), no és la gelosia, és com es decideix gestionar una situació així, objectificant o traient-li veu a una altra persona. A més, no totes les gelosies provenen de situacions de voler ‘apropiar-se d’una persona’, a vegades la gelosia pot provenir d’una situació on se t’està tractant de forma injusta o se t’està esborrant o negant, com podria passar en els casos de les relacions jerarquitzades: irònicament jo he viscut emocions que es podien llegir com a gelosia pel fet d’estar sent apartada, esborrada o invisibilitzada, quan tot això estava passant per a poder ‘empatitzar’ amb la gelosia d’una parella, mentre a mi no se m’acompanyava.

Una vegada en un taller que estava dinamitzant sobre relacions, una persona em va dir: “L’amistat no cal cuidar-la ni dedicar-li molt de temps perquè ‘sempre està allà’, però a les parelles o possibles parelles (aquelles de les que t’enamores) se les ha de dedicar molt de temps i cuidar perquè es poden perdre”

 

Diari d’una C (Història 1)

 Constantment sentia que la meva relació amb B anava canviant i no entenia el perquè. El que més em fotia és que jo no podia decidir mai com era la relació. I cada vegada que m’acostumava i m’adaptava (tal com havia intuït que havia de ser), pam, canviava la situació i jo ho havia de tornar a interpretar i m’hi havia d’adaptar. Fa un any el que vaig haver de percebre va ser que la relació canviava cap a més distanciament, més límits emocionals i físics, més límits del que es podia compartir o del que podia demanar. Em sentia molt desapoderada en aquesta relació.

De cop, després de molt de temps, avui B s’ha presentat a casa meva i m’ha demanat que l’ajudi a solucionar problemes amb la seva relació amb A. Tal com anava relatant tot jo em sentia molt incòmode, em sento molt descuidada i m’està demanant ajuda i consell per entendre com cuidar de la seva relació amb A. No és que em molesti que em demani ajuda, és que sento un desequilibri molt gran que no sé com descriure.

Share

cancel·lació de l’última activitat del cicle ‘trobades sobre anarquisme relacional’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Per motius múltiples (personals, relacionals i d’espai) es cancel·la l’activitat que hi havia programada per aquest dissabte 5 de Maig del cicle ‘Trobades sobre anarquisme relacional’.  Segurament la tornarem a programar d’aquí a uns mesos. Demanem disculpes per la cancel·lació i esperem poder-nos trobar aleshores. Estem bé! Només que no podem oferir l’activitat 🙂

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La segona part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share

xerrada i debat sobre anarquia relacional – dimecres 11 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El proper dimecres 11 d’abril estaré a l’Ateneu Llibertari de Gràcia per parlar sobre anarquisme relacional, una xerrada amb debat obert en un espai íntim. Us espero dimecres que ve 🙂

Xerrada i debat obert sobre Anarquia Relacional

Lloc: Ateneu Llibertari de Gràcia, c/ Alzina, 5, Barcelona

Dia i hora: dimecres 11 d’abril a les 19h

 

Share