per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
El proper dilluns dia 18 de març, a les 18h, estaré a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, parlant sobre no-monogàmies des d’una perspectiva crítica, feminista i responsable. La xerrada serà divulgativa, per introduir conceptes bàsics. Ens veiem dilluns a Girona!
Dia: 18 de març
Hora: 18h
Lloc: Biblioteca Carles Rahola (C/ Emili Grahit, 4C, 17002 Girona)
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 6 de febrer. Podeu veure l’original en castellà aquí .
Avís de contingut: capitalisme relacional, capacitisme, misautismia, consum, objectificació, competitivitat, apropiació
Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.
Per algunes coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono. Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de “mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de capacitats (i discapacitats).
Per a mi connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.
Degut a aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere, sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.
Però aquesta exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte, d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa, sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.
Això passa en la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran per part d’algunes.
També passa amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però explicar-li això a un nen de 3 anys).
La cooperació i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin, sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema competitiu i d’acumulació d’afectes.
Jo no sóc monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres versions, una mica més liberals, de la monogàmia.
Si trenquem amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos. I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat
El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.
Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.
El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.
Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.
Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.
Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.
Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Avís de contingut: violència monògama, apropiació, exclusió, consum, invisibilització, esborrat, agressions físiques i verbals, tècniques de dominació i manipulació, violència institucional i estructural, estereotips, discriminació
Voler parlar de violència monògama és complicat ja que, per un costat, primer hem d’aconseguir poder parlar de la monogàmia com una estructura de poder (no tant només com un recompte de número de relacions de parella i/o sexuals), i a la vegada també hem de parlar de la violència d’una forma més àmplia que no pas només d’agressions físiques o verbals. La violència simbòlica, per exemple,és també un tipus de violència, que col·loca a qui la rep en una posició vulnerable respecte a d’altres; una posició que pot acabar també afectant en molts àmbits: l’econòmic, l’emocional, el mental i la salut de forma general.
La dificultat de parlar de la violència que genera la monogàmia parteix del fet de que no funciona de la mateixa manera quela majoria de les estructures i per això molt sovint, fins i tot dins de la complexitat de parlar sobre estructures, aquesta és difícil de mostrar. La majoria d’estructures tenen un grup privilegiat que compleix unes característiques (per exemple, els homes, les cigènere, les blanques, les primes, etc) i un grup oprimit amb unes altres característiques (per exemple,les no heterosexuals, les neurodivergents, les trans, etc). La violència en aquestes estructures s’acostumaria a produir des del grup privilegiat cap al grup oprimit de formes múltiples (moltes vegades no resulta simple fer aquesta separació totalment binària, i pot ser molt més complex que això, però per aque ens entenguem ara podem simplificar el funcionament així). La diferència (i el que ho complica també més) és que en la monogàmia els grups de privilegiades i oprimides no són fàcils de dibuixar o descriure i, de fet es generen diferents tipus de grups d’opressores i d’oprimides, diferents eixos.
El primer cop que intentem entreveure la monogàmia com una estructura de poder solem veure com a grup privilegiat a les persones monògames (enteses com les persones que tenen pràctiques monògames, que només estan obertes a tenir una relació de parella i sexual) i a les oprimides com aquelles que practiquen no-monogàmies (aquí hi hauria un ventall molt ampli de filosofies relacionals i no totes es veurien afectades per aquest eix de la mateixa manera). Tot i que evidentment existeix una mala imatge de les pràctiques no monògames i una certa discriminació i impediments estructurals i institucionals i, per tant, existeix el privilegi cap a aquelles que practiquen la monogàmia, l’estructura monògama és molt més complexa i genera privilegis i opressions demoltes més maneres.
Per exemple, anant més enllà d’això, Na Pai va apuntar en el seu text “Desmuntant la cultura de la monogàmia” que en aquesta estructura de poder les mateixes persones que oprimien eren oprimides: l’opressora i l’oprimida eren les components de la parella que pel fet de “posseir-se” l’una a l’altra s’oprimien mútuament. Aquest és un altre eix diferent al plantejat anteriorment i també una forma de funcionar i de violentar de la monogàmia, i un plantejament que em va ajudar una mica més i millor a entendre la monogàmia com a estructura de poder. No obstant, a aquests plantejaments també seguia faltant-los alguna cosa que no permetia entreveure algunes violències que surten de la monogàmia i de la nostra forma d’estructurar relacions, com per exemple l’amatonormativitat, que esborra relacions fora de la parella i invisibilitza violències que van més enllà de la parella.
L’autori del text “Lo contrario del amor es la amistad” va ser absolutament genial assenyalant l’amistat com l’alteritat de la parella i per tant, va mostrar un eix on es podia veure a aquesta alteritat com aagredida i oprimida per les jerarquies relacionals que col·locaven a la parella en una posició privilegiada. Això va ser per mi un punt d’inflexió en el aprofundiment per entendre tot aquest entramat estructural. Aquell canvi a l’hora de veure els estats d’oprimida i opressora en l’estructura monògama em va fer adonar de que la violència que la monogàmia exercia era molt més complexa, i em va ajudar a entendre moltes violències invisibles que portava patint des de feia anys.
Per tant, podríem destacar tres eixos diferents d’opressores/oprimides per l’estructura monògama: l’eix pràctiques monògames/pràctiques no monògames, l’eix component de la parella/component de la parella, i finalment l’eix parella/amistat (o resta de relacions). Cada un d’aquests eixos expressaria la violència exercida de formes diferents. M’agradaria en aquest text poder començar a posar nom a algunes d’aquestes violències, tot i que no pretén aprofundir-ne molt, al menys per ara. El que faré, per tant, és donar algunes idees superficials sobre com crec jo que s’expressa cada una d’aquestes violències en cada un d’aquests eixos.
En quant a la violència monògama que vivim les persones amb pràctiques no monògames,aquesta sol ser, per una part, institucional: impossibilitat per accedir a molts dels privilegis que té l’estructura monògama que s’obté amb el matrimoni, o derivats com la parella de fet, com són aspectes econòmics o aspectes legals sobre la criança, o bé també permisos per viure i treballar. També es pot expressar a través de com es solen distribuir els espais pensats per a parelles monògames (les distribucions, per exemple, dels pisos, sol centrar les relacions en un tipus de família nuclear). Per un altre costat, també existeix un tipus de discriminació a través de l’assignació d’un tipus d’imaginari social negatiu (com estereotips) sobre les persones amb pràctiques no monògames: portadores d’ITS, persones amb les que no es pot confiar,que no es comprometen, inestables, immadures, etc (de fet s’assemblen molt als estereotips assignats també a les persones bisexuals). Aquest tipus d’imaginari social és un tipus de violència simbòlica que no s’ha de minimitzar, doncs pot produir problemes de salut mental, així com també dificultats per trobar feina o perdre la feina o relacions afectives (en el cas de que es surti de l’armari). No obstant, no afecta igual a totes, ja que per exemple les dones podrien patir una càrrega molt més violenta quan es veuen associades a tot aquest imaginari, i els homes no es veurien tant afectats ja que les pràctiques no monògames els són més acceptades socialment; o bé les bisexuals que ja tenim aquesta càrrega d’estereotips, o bé les persones racialitzades que també hansigut assenyalades a través de la mirada europea blanca com a persones de cultures promíscues i no monògames. O sigui, al ser una estructura de poder, s’ha de tenir en compte també la intersecció amb altres estructures i que no afecta a totes de la mateixa manera.
Com comentava anteriorment, les components de la parella poden exercir-se mútuament també un tipus de violència monògama. La parella, com a construcció social que afavoria especialment als homes per apropiar-se de les dones, parteix del concepte de propietat. L’apropiació genera dins de la mateixa parella desempoderament, explotació i falta d’autonomia. Aquests mecanismes acaben generant violència de molts tipus: des d’agressions físiques (arribant a assassinats, especialment feminicidis), control i vigilància, exigències i apoderament sobre el cos, ment i emocions de l’altre, violència verbal, manipulació, tècniques de dominació per a que no puguis compartir amb altres persones, passant per generació de relacions de poder (anomenades comunament “relacions de dependència”), afavorint també problemes de salut (especialment mental). Tot i que normalment l’apropiació es dóna més en un sentit que en un altre (sobretot de part de l’home cap a la dona), es pot acabar generant també certa violència monògama per part de les dues cap a les dues en diferents graus segons molts altres eixos (la transversalitat i interseccionalitat un altre cop).
Finalment, el tipus de violència que s’acaba exercint des de la parella cap a les relacions externes a la parella, les “alteritats”, també és un altre tipus de violència monògama. Aquesta, s’expressa més com a invisibilització i esborrat degut a que el reconeixement relacional està centralitzat en la parella (o parelles principals) i, per tant, s’esborra el de les demés relacions (que no siguin familiars). Les relacions fora de la parella acaben sent invisibles, no reconegudes, aquelles que queden als marges de les cures, el temps, o el ser tingudes en compte; són les relacions que reben normalment les conseqüències de les jerarquies de les relacions. Aquestes relacions també acaben caient en el consum, especialment de part dels dos components de la parella, l’explotació degut a la invisibilització del que s’obté d’elles sense no tornar-ho a canvi. Exemples d’aquest tipus de violència són que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o que se les recorda que “només” són amistats (col·locant-les en una posició on no puguin demanar res si ho necessiten), o bé que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació o que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. També s’expressa com a exclusió de totes aquelles que no encaixem amb els cànons corporals, emocionals o mentals (gordes, lletges, amb menys carisma, neurodivergents, amb diversitats funcionals o discapacitades, etc).
Es podria dir, per tant, que la violència monògama, i la monogàmia com a estructura de poder, funciona de formes molt múltiples, no només per les diverses formes que té d’expressar-se, sinó també per la diversitat d’eixos que presenta. Per tant, es poden entreveure violències en un ventall molt ampli, que passa des de la discriminació pel fet de tenir pràctiques no monògames, passant per la violència de la possessió de la parella, acabant pel consum, esborrat, invisibilització i exclusió de les persones de fora de les parelles principals.
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Avís de contingut: privilegis, estructures de poder, ocupació de l’espai, invisibilització, menció de masclisme, parellocentrisme, amatonormativitat, monogàmia, cissexisme, racisme, gordofòbia, capacitisme, neurocapacitisme, sexe
Des de fa temps que en els meus textos solc parlar de relacions de forma general per incloure tot tipus de relacions (no només les de parella, romàntiques i/o sexuals, sinó de tot tipus) per a mostrar, no només la importància que tenen altres relacions que no són les de parella, sinó també per parlar de com se solen tractar i menystenir aquestes relacions. A més, també en molts textos també parlo de forma general de “privilegis” o “persones amb privilegis” per parlar de persones privilegiades per totes les estructures de poder, no només per referir-me als homes privilegiats pel sexisme o masclisme. Moltes vegades, inclús, per a exemplificar-ho anomeno algunes estructures més enllà del masclisme per a que sigui més “evident” de que hi ha moltes més persones que ens beneficiem d’estructures de poder.
Tot i així, m’he adonat de que sovint moltes persones quan llegeixen aquests textos segueixen interpretant “relació” com a “relació de parella” o “relació sexeafectiva” (per molt que insisteixi en que no és així) o bé quan parlo de “privilegiats” solen tendir a considerar només a “homes” o a només aplicar-ho a homes. Això m’he adonat a partir dels comentaris sobre aquests textos o comentaris en activitats, tallers o xerrades, i m’ha sorprès molt. No obstant, tenint en compte que gairebé tots els discursos estan molt centrats en el masclisme i en les problemàtiques de parella, ens és molt difícil sortir del paper de que les dones són sempre víctimes (i mai poden ser opressores, que és una de les implicacions d’acceptar que hi ha altres estructures de poder) o bé ens fa creure, des del privilegi de parella o des de la mirada amatonormativa, que el parellocentrisme no pugui ser també generadora de violències, especialment quan estàs dins d’una relació de parella (o més d’una).
Estic bastant cansada de que en entorns no monògams o poliamorosos, per exemple, es repeteixi constantment i s’assenyali que els homes ocupen molt d’espai i que no saben ni poden cuidar (a dones, especialment) mentre a la vegada s’ignora (o es vol ignorar) la infinitat de persones amb privilegis que dins del poliamor ocupen molt d’espai respecte a les que no tenen aquells privilegis i tampoc saben cuidar a aquelles que no els tenen: persones neurotípiques, persones blanques, persones cisgènere, persones heterosexuals, persones primes, persones guapes i/o carismàtiques, persones sense discapacitats o sense diversitats funcionals, etc (jo també m’incloc en alguns d’aquests grups). També inclouríem, òbviament, a les parelles. Tots aquests privilegis i la quantitat d’espai que ocupen i ocupem les persones que els tenim/tenen queden totalment amagats. No vull amb això negar la quantitat de privilegis que tenen els homes ni l’espai que ocupen, sinó que vull assenyalar que a part dels homes hi ha moltes més persones que dins d’aquestes comunitats es beneficien de molts privilegis, així com que ocupen molt d’espai fins al punt de que tots els discursos i temàtiques sempre giren al voltant seu.
Per exemple, per què tots els discursos sobre gestió emocional, sobre comunicació o sobre ”energia de la nova relació” (new relationship energy en anglès, o NRE) sempre giren al voltant de les necessitats de les persones neurotípiques i només al voltant de la parella o de l’amor romàntic i del sexe? Per què gairebé sempre es parla de relacions entre homes i dones cisgènere i les seves problemàtiques? Per què quan es parla de cossos i sexe sempre es parla en uns termes extremadament cissexistes? Per què mai es parla de l’exclusió que viuen les persones gordes, lletges o poc carismàtiques dins del món relacional? Per què sempre som gairebé totes tant blanques en tots els esdeveniments sobre poliamor o no monogàmies? Per què?
En termes d’ocupació de l’espai i del discurs hem de mirar més enllà i adonar-nos de que hi ha molts més privilegis que els masculins, i que en alguns contextos fins i tot poden pesar molt més d’altres privilegis (no en tots, òbviament, depèn del context). L’ocupació de l’espai no és només una qüestió física, de presència i representació, és una qüestió de com s’articulen els discursos, de quines són les problemàtiques que sempre toquem i com les enfoquem. Però el que no podem fer és passar-nos el dia assenyalant uns privilegis (aquells que ja estan més acceptats que existeixen) mentre ignorem tota la resta, especialment perquè aleshores gairebé totes, per no dir totes, ens hauríem de revisar. I és que ens hem de revisar.
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
El diumenge dia 16 de desembre repetiré el taller ‘deconstruir contextos per construir relacions‘. Es farà a les 17h (fins a les 21h) a Barcelona (lloc encara per confirmar). Per tal de construir un espai més segur el número de places és limitat. Encara hi ha places. Si hi estàs interessadi envia’m un correu a wuwei.activismedesorientat@gmail.com.
Més informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/284898965552522/
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
El dissabte dia 24 de novembre estaré a la ciutat de València per repetir per quarta vegada ‘memòries d’una C’. L’activitat l’organitza Poliamor València i per anar-hi cal inscripció prèvia enviant un correu electrònic a poliamorvalencia+talleres@gmail.com. L’horari serà de 18h a 20h i el lloc és El Ventanal (C/ Fra Pere Vives, 13-15).
El preu de l’activitat és, com sempre, gratuïta amb donatius/taquilla inversa. Si no pots fer cap aportació econòmica no dubtis en venir!
Tota la informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/361103404667507/
Us deixo amb la descripció de l’esdeveniment:
“A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. Finalment C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.
‘Memòries d’una C’ és una xerrada que utilitza la lletra C com a metàfora sobre les relacions excloses, desapoderades, marginades, i en definitiva, les menys tingudes en compte quan gestionem emocions, quan parlem de relacions, de no-monogàmies, de poliamors; en definitiva, quan parlem d’amors o d’afectes. Es parlarà de jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb la monogàmia i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies.
Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Es parlarà a través de la teoria, però també, i sobretot, a través de l’experiència i les emocions relatades en un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.
Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents”
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]
Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà.
Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.
Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.
Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.
Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.
Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.
Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.
Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.
Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.
Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.
Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.
En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.
Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.
Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.
Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.
El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.
Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.
Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
torno un altre cop a penjar entrades al blog, i començo amb un article que, de fet, ja tenia escrit i no el vaig penjar perquè suposadament me l’havien demanat per un altre espai i no es va utilitzar al final. va començar sent una versió de l’article ‘el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing‘ i es va anar canviant combinant coses de ‘memòria d’una C‘. i finalment, això que penjo aquí.
avís de contingut: capitalisme relacional, consum relacional, competitivitat, apropiació, objectificació, exclusió, violència monògama, menció de vàries estructures de poder (capacitisme, neurocapacitisme, gordofòbia, cissexisme, racisme…)
El capitalisme no és només un sistema “econòmic”, aquest està per totes les parts de la nostra vida, també en les relacions. El capitalisme relacional es basa en la competitivitat entre persones per poder aconseguir reconeixement, afecte o cures, en el consumisme que fa que ens apropem a les demés de forma utilitarista (no només per satisfer desitjos sexuals, sinó tot tipus de desitjos i voluntats que els imposem), o en l’apropiació (propietat) de desitjos, cures i atencions d’altres persones (com passa sovint amb la parella, i en altres tipus de relacions de forma més amagada).
Tots aquests mecanismes acaben apartant i excloent amb més probabilitat a les persones que queden més en els marges. La majoria de les vegades que es parla d’aquest sistema relacional es sol assenyalar de com ens afecta a les dones, ja que sistemàticament som objectivitzades i utilitzades en les relacions, tant de parella, com de consum sexual o emocional. Però cal assenyalar que som moltes més les afectades i que aquesta estructura es val de moltes més, deixant de costat i utilitzant a persones de col·lectius minoritzats, com són les neurodivergents, les que no tenen un cos normatiu, les discapacitades, les trans, les racialitzades, i un llarg etcètera. Com pots competir davant de cossos normatius quan el teu és travessat per la gordofòbia? O quan tens ansietat o fòbia social? O quan et rebutgen per ser trans i no entrar dins de les expectatives cissexistes del que ha de ser una persona amb una genitalitat concreta? I un llarg etcètera.
En articles d’opinió, xarxes socials i blogs, hi ha una tendència en assenyalar com a causa i conseqüència d’aquest capitalisme relacional a certes pràctiques “poliamoroses”, fent-les còmplices de la “fluïdesa” de les relacions actuals, la falta de compromís o de responsabilitat. Poso entre cometes “poliamoroses” perquè moltes persones utilitzen la paraula poliamor per a referir-se a tot tipus de pràctiques diferents a la monogàmia, tot i que existeixen pràctiques i filosofies més enllà del poliamor (i no només com a “evolució” d’aquesta, sinó que han sorgit per altres camins o inclús abans). Tot i que puc estar d’acord en que moltes formes de practicar el poliamor, així com d’altres no-monogàmies, parteixen d’una forma liberal i capitalista de veure les relacions, tampoc m’agradaria deixar-li al poliamor tant de protagonisme: i és que la monogàmia no té molt per envejar-li, de fet podríem dir que la monogàmia té gran responsabilitat en la creació d’aquest marc en el que ens movem a l’hora de relacionar-nos.
En la monogàmia només existeix una relació reconeguda com a “vàlida”: la parella. Només fa falta pensar que quan diem “tinc una relació amb algú” automàticament la majoria de persones pensaran que es tracta d’una relació de parella (o sexeafectiva, com vulguem anomenar-la). Serà, per tant, a través d’aquesta relació on podrem obtenir un “mínim” de cures, atenció o valor. Amb això no vull per a res obviar tota la violència que hi ha hagut sempre en la parella monògama (paradigma de l’apropiació), sinó assenyalar que fora de la parella les relacions reben un altre tipus de violència: queden més al desemparament, al descuit, al no compromís i a la falta de responsabilitat. Com que la majoria de les vegades que critiquem a la monogàmia només ho fem per criticar la violència que s’exerceix en la parella i de l’apropiació o propietat, creiem que trencant amb el concepte de parella trenquem amb tota la violència de la monogàmia. Però què ens queda si trenquem amb la parella sense parar-nos a criticar o reflexionar com tractem a la resta de relacions? Res, el que ens queda és el no-res: un món de relacions sense compromisos, sense responsabilitats i utilitaristes. Saltem aleshores de la relació basada en la propietat a relacions basades en el consum: les dues cares de la mateixa moneda en la monogàmia.
Totes aquestes persones excloses de les relacions per la monogàmia se’ns fa molt més complicat nedar en certes pràctiques no monògames o poliamoroses. Unes pràctiques que són com la monogàmia però amb algunes més “llibertats”: més llibertats només per a algunes persones, per a qui més privilegis té, i per tant més perjudicials per a qui no tenim aquests privilegis. A mi personalment em molesta que es negui que existeixin pràctiques poliamoroses o no monògames liberals, perquè moltes les patim, sobretot aquelles que estem dins de la comunitat no monògama o “poliamorosa” i que a més ja patim de l’exclusió en el capitalisme relacional. A la vegada, també em molesta que persones monògames tatxin directament les no-monogàmies de liberals, quan és la pròpia monogàmia la font d’aquesta forma de veure les relacions i hi ha moltes persones que estem intentant construir altres alternatives no monògames més crítiques (poliamoroses i no poliamoroses) deixant els nostres cossos i emocions en tot el procés.
Per trencar amb el capitalisme relacional les alternatives a la monogàmia que hem de construir han de passar per trencar, no nomes amb la propietat de les relacions (i per tant de la parella), sinó també amb el consum relacional, així com la competitivitat. Ha de començar a reconèixer totes aquelles relacions oblidades, cuidar-les i tenir-les en compte. Hem de ser més sensibles als eixos d’opressió, parlar de discriminacions i d’exclusions, però parlar d’exclusions de forma molt àmplia, no només de dones o d’orientacions no heterosexuals. I, finalment, hem d’escoltar les queixes sobre el “poliamor” i qualsevol tipus de filosofia relacional de totes aquelles que se senten excloses o consumides perquè és molt probable de que la nostra monogàmia i el nostre “poliamor” les estigui deixant de costat. Però compte, res d’instrumentalitzar les seves queixes, que no ens serveixin només per omplir paràgrafs i articles, que sigui una escolta de veritat, per construir entre totes formes de relacionar-nos que incloguin de veritat.
per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquesta és la sisena i última part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.
Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació
Moltes vegades en els nostres propis discursos crítics (sobre el pensament monògam i feministes) ens oblidem d’incloure a aquest tipus de relacions, ja que, tot i que intentem trencar amb moltes de les parts del pensament monògam, hi ha algunes coses que encara resten invisibles. Hem basat la major part de la nostra lluita en combatre la violència en la parella (molt necessària lluita, evidentment) i en l’alliberament sexual, però ens hem oblidat del que rebia precisament una violència d’esborrat, reproduint el mateix esborrat.
Un exemple d’això es veu en el discurs que fem sobre les cures. Les cures són molt importants en les relacions: són la forma de tractar-nos que no passi per la dominació ni l’objectificació. S’ha generat discurs al respecte, tot i que moltes vegades sense que ens adonem quan parlem de cures acabem parlant de relacions de parella, relacions sexuals o relacions romàntiques, només (o poc més). Poques vegades escolto discursos que parlin d’altres relacions. De fet moltes persones ens veiem amb la necessitat en moltes ocasions de demanar que una relació sigui reconeguda com a parella per a sentir que podem demanar o exigir certes cures. Les cures parteixen a través del reconeixement, i sense reconeixement no hi pot haver cures.
Una altra cosa que veig que es repeteix molt és la de creure que un cop hem lluitat contra la violència que es genera en la parella ja hem lluitat contra tota la violència que genera la monogàmia. Fa poc vaig llegir a twitter una cosa que ja he llegit milions de vegades anteriorment: que ‘es pot tenir una relació monògama que no sigui tòxica’. Aquesta afirmació només centra la possibilitat de toxicitat o maltractament d’una relació en si és de parella, o en si és sexual, oblidant-se de com afecta a altres tipus de relacions. Aquest discurs esborra la possibilitat de que relacions que no són de parella o sexuals o romàntiques no poden ser ‘relacions tòxiques’ perquè d’entrada ‘no són relacions’. I això porta implícit violència, ja que qualsevol maltractament que hi pugui haver fora del que són considerades relacions, s’esborra i s’invisibilitza, un acte violent de per sí. Per tant, el reconeixement no és només important per a poder rebre cures, sinó també per a poder assenyalar violències.
I, finalment, també he vist una forta crítica cap a les jerarquies en les parelles i la violència que comporten, una crítica que ha aportat molt als discursos dins de les no-monogàmies, molt necessària i que a moltes ens ha ajudat a respirar una mica més. Un exemple és el llibre de ‘More than Two’ on expliquen què són i què no són les jerarquies i quines són les conseqüències d’aquestes (que en part són les que he estat explicant avui). Tot i així, un altre cop, aquest discurs s’oblida de les relacions que no són considerades de parella ni en com s’apliquen aquestes jerarquies en aquestes relacions.
Trencar amb la monogàmia
Com he comentat abans, moltes sentim la necessitat de demanar ser considerades parella per a sentir-nos valorades, reconegudes i cuidades; especialment persones que es troben en situacions més vulnerables i que sense compromisos en les relacions els és més difícil poder cobrir les seves necessitats. I qui diu parella, diu desitjar d’alguna vegada algun tipus de jerarquia, per a poder trobar una certa tranquil·litat relacional en la nostra vida. Això és degut a que fora de l’àmbit de la parella, el consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla, en una societat capitalista i agressiva que ens vulnerabilitza a moltes, l’únic lloc on trobar cert resguard. Però, evidentment tampoc estic comentant això per ara fer una oda a la parella, sinó més aviat utilitzar-ho com a visibilitzador del vertader problema: tractem a la resta de relacions tant malament, que l’única forma que a vegades trobem de ‘salvar-nos’ és resguardar-nos en la parella. Si no es fa aquest exercici quedaríem (especialment les més vulnerables) totalment exposades.
Trencar amb la monogàmia no hauria ‘només’ d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més ‘parelles’ o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria ‘només’ d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. De fet per a mi, l’alliberament sexual i afectiu és més secundari. Per a mi, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les ‘altres’: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘ser’.
