ser dona i autista: imitar, (sobre)viure i veure’s a través de la mirada de l’altre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

 

 

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 4 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

 

 

Avís de contingut: capacitisme, misautismia, masclisme, menció de maltractament

 

 

Les persones femenines hem crescut veient-nos i llegint els nostres cossos i emocions a través de la mirada de l’altre. Una mirada que ens controla i vigila per a que no ens sortim de la posició que se’ns ha atorgat socialment. Mirar-se al mirall o sentir ràbia poden ser processos que es compliquen i que es barregen entre el plaer i el dolor, la submissió i l’empoderament. A més, sempre hem d’estar atentes per veure què voldrà la gent de nosaltres i ser i existir sempre “pels demés”, especialment per aquells que han crescut creient que tenen més dret a trepitjar el terra que hi ha sota els seus peus.

En el meu procés de comprendre això, no obstant, vaig sentir més complicació que moltes de les meves companyes feministes. Per què, en moltes ocasions, em costava més deconstruir tota aquesta mirada? Les interseccions són importants. Fa poc he entès algunes coses més sobre mi que han complicat bastant aquests processos. El problema no era només el gènere, era també el capacitisme. Bona part del que he pogut comprendre últimament de forma més conscient ha sigut gràcies a la meva terapeuta actual, l’Elisende Coladan, qui a través de la seva experiència com a dona autista i com a terapeuta, ha pogut comprendre també aquesta intersecció. Ser una persona femenina autista complica més aquesta relació amb el nostre entorn i la mirada cap a nosaltres mateixes.

M’identifico com a autista. No ho dic tampoc amb l’orgull de qui se sol posar un pin identitari, però tampoc amb la vergonya social que això sol representar. És un fet que sento que em travessa, i que m’ha travessat inclús quan no sabia que podia ser-ho. Poc a poc estic desgranant moltes coses. La teràpia, com he dit, també m’està ajudant. Un dels cops més forts va ser adonar-me que créixer com a dona autista implica un procés, des de petita, molt més gran d’adaptació al medi, on s’inclou, per tant, molts trets imposats relacionats amb la feminitat (una feminitat que a la vegada ens és bastant més complicada d’aconseguir).

Ser autista implica, en moltes ocasions, haver d’emmascarar-te, un procés molt violent i a la vegada que sorgeix per la necessitat de sobreviure en un entorn capacitista. Des de sempre reps el missatge (directe o indirecte) de que la teva forma d’expressió no és correcta, que les teves emocions tampoc, que la forma que tens de gestionar aquestes emocions tampoc. Creixes havent d’aprendre constantment un codi neurotípic de relació amb les demés: com has de sentir, com has de parlar, com has de gesticular, com t’has de moure, què significa cada cosa implícita que tu no reconeixes, etc. Un codi que et costa horrors entendre perquè no és com el teu però que aprens a imitar-lo. El teu codi no t’està permès o et fa sembla rara, excèntrica i despreciable per les demés.

L’excés d’adaptació nostra mai és correspost per l’”altre costat” i per tant l’esforç no està repartit, tot recau sobre nosaltres. Moltes teràpies per a criatures autistes són teràpies de reconversió neurotípica, on s’intenten esborrar tots els trets autistes  de les criatures i les obliga a haver de passar pel llistó al·lista (un concepte que s’utilitza des de l’activisme autista per a referir-se a les persones que no són autistes de forma no estigmatitzant). Hi ha moltes activistes autistes parlant sobre aquestes teràpies a twitter, a part d’altres temàtiques relacionades amb l’autisme (como por exemple, @AsperRevolution, @aprenderaquerer, @uma_noide, @gonyAutie, @NeuroRebel, entre moltes altres que podreu anar descobrint si seguiu a aquestes).

Us podeu imaginar, per un moment, com es barreja això amb el que ja comentava anteriorment sobre la demanda social cap a les persones femenines de ser “per als demés”? Ho diré amb simplicitat: és una bomba. Una bomba que esclata en les nostres vides i ens converteix en persones fàcilment maltractables. Veure’s una mateixa en tot això implica veure a una persona que moltes vegades no saps qui és perquè s’ha passat la vida havent de ser una altra persona. Implica llegir el teu cos a través d’altres codis. Implica aprendre a odiar-lo, a odiar allò que sents i a la vegada dedicar la teva vida a entendre com volen les demés que et comportis. Implica estar sempre hiperalerta creient que tot el que passa és culpa teva, perquè el que fas està sempre malament. El que sents no val, el que vols no val, el que ets no val. I moltes vegades ho acabes odiant. Has de convertir-te en un altra cosa, has d’imitar a les demés, i a més, saber constantment com volen i necessiten que tu siguis.

Adonar-me d’això ha sigut un xoc molt fort que m’ha afectat. I a la vegada m’ha alliberat. Són dues emocions que es barregen dins meu cada dia des d’aleshores i que poc a poc estic calmant. Exposar-me així explicant això, encara que ho senti d’alguna manera necessari per molts motius, no és fàcil. Em sento vulnerable, i a la vegada emocionada pel procés d’empoderament que seguidament ve amb tot això. A la vegada també penso molt en totes les criatures autistes, com d’altres discapacitats també, i sento dolor per tot el que han de passar i viure. Especialment quan, a més, el masclisme les aixafa molt més. Només els desitjo estar envoltades d’adultes que les acompanyin i que no intentin reconvertir-les mai.

Share

no, les bisexuals no estem molt més oprimides que les lesbianes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: monosexisme, heterosexisme, bifòbia, lesbofòbia, masclisme, competitivitat, jerarquies

 

 

Estem vivint una època dins de molts activismes que sembla més aviat una lluita per veure qui està més oprimida. Ens repartim carnets amb punts, on es sumen i es resten punts segons cada estructura de forma totalment simplista i poc contextual. Entenc que moltes a vegades hi hagi persones una mica fartes sobre aquestes temàtiques i, fins i tot, escèptiques sobre el propi concepte de les estructures de poder. Les estructures són complexes, els privilegis i les opressions també, i no es poden veure com una col·lecció de suma de punts com moltes vegades es presenten. És molt probable, per exemple, que tot i que a mi m’afecten el masclisme, l’heterosexisme, el monosexisme i el capacitisme, pugui tenir una vida més fàcil que una persona que només és travessada pel racisme en el mateix context que el meu. No estic dient que hagi de ser sempre així, és, com ja he dit, complex, i el classisme també juga un paper important aquí.

Fa uns anys una persona argentina que estava donant una xerrada sobre gordofòbia, després d’explicar com aquesta estructura li afectava, va afegir que tot i que li afectava molt, depenent del context hi havia altres que podrien afectar més, o fer que la gordofòbia no afectés tant en comparació. Per exemple, quan t’atura la policia en un aeroport i no ets europea hi ha estructures que seran més importants o tindran més rellevància en aquell context. En canvi quan, per un altre costat, vas al metge és probable que la gordofòbia, juntament amb el fet de ser una dona, sigui el més rellevant.

Sabem que quan no es té en compte l’existència del monosexisme, a les persones plurisexuals se’ns esborra part de l’opressió que vivim. Normalment, quan això passa, es considera que només vivim heterosexisme, homofòbia, amb “meitat intensitat” o “meitat de freqüència”, o sigui, que només ens veiem afectades quan tenim relacions amb persones del mateix gènere. I és cert que l’heterosexisme ens afecta, i ens afecta especialment quan això passa. No obstant, existeix una altra estructura, el monosexisme, que ens travessa específicament pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, que no se sol tenir en compte. No tenir en compte això és no tenir en compte l’alta vulnerabilitat que patim les dones plurisexuals a la violència sexual (que també pateixen lesbianes, però que en plurisexuals se sol disparar més), o bé no tenir en compte com se’ns esborra i ens estereotipa en tot context monosexual.

Però en el procés d’acceptació de l’existència del monosexisme en les comunitats plurisexuals s’ha generat una tendència repetir que les dones bisexuals estem, en general, molt més oprimides que les lesbianes. Això és la simple conseqüència de veure, com he comentat, les estructures de poder com una suma i col·lecció de punts. Si ets una dona plurisexual, et veus travessada pel masclisme, el monosexisme, i també l’heterosexisme. Per tant, segons aquesta lògica, ens veiem afectades per una estructura més (el monosexisme) que les lesbianes, i, en conseqüència, estem molt més oprimides.

Veure les estructures d’aquesta manera i arribar a conclusions com aquesta em sembla, no només perillós, sinó també una forma de banalitzar i simplificar la violència estructural. És obvi que el monosexisme ens afecta a persones plurisexuals, i que pel que fa a aquesta estructura, les persones monosexuals tenen un privilegi. Però aquest privilegi i aquesta opressió no es viuen ni s’expressen igual sempre. Una dona que, per exemple, sigui bisexual i estigui tenint una relació monògama amb un home, l’heterosexisme que patirà serà molt menor que el que pateixi una lesbiana. És més, és probable que, en alguns casos, no sempre, també el monosexisme que pateixi no sigui tan alt com el d’una dona bisexual no monògama i que mantingui diferents relacions amb persones de diferents gèneres, o inclús amb només dones. El context, com porto comentant des del principi, sempre és important.

Crec que és important que comencem a contextualitzar les estructures, sense la por a perdre pel camí la politització dels nostres activismes i les nostres lluites. El context també és polític, tant com les estructures, perquè les estructures són context. El nostre context. Ni les bisexuals estem, en general, més oprimides que les lesbianes, ni té perquè ser al revés. Hi haurà casos, hi haurà contextos, i hi haurà més estructures que, possiblement, puguin arribar a afectar molt més que totes aquestes, o que la seva intersecció sigui molt més complexa. No hem vingut aquí a barallar-nos, a sumar o a restar punts, ni a jugar al bingo. O al menys jo no he vingut a això. La nostra lluita té molt en comú. Però per a poder compartir-la, abans hem de començar a deixar certs tipus de competitivitats a banda, sense tampoc oblidar-nos de que la bifòbia i la lesbofòbia, òbviament, existeixen.

Share

la meva bisexualitat és un “desfase”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 21 de octubre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, masclisme, heterosexisme

El meu cos, la meva ment, i tot el meu sentir, porten des de que vaig néixer canviant, mudant. No vull imposar què és més natural i què no. Tot el que pugui ocórrer i ocorri, és natural. Les coses “bones” i les “dolentes”. El que està bé o no està bé no té res a veure amb que sigui més o menys natural, té a veure amb la ideologia de cada una. Molta gent greu que els canvis tenen més tendència a produir-se, i a ser més “naturals”, quan ets petita, i que quan ens fem grans tendim a ser més rígides, menys canviants.

Aquesta no ha sigut la meva experiència. Jo sempre he sigut conscient dels meus canvis, i gràcies a ells he sobreviscut i he pogut sortir de moments complicats de la meva vida. La vida per a mi és canvi. Sempre m’he sentit jo mateixa com una espècie de procés. No fa falta que ningú em digui que m’estic posant filosòfica, jo ja sé que em poso així molt sovint, pot ser que sigui una de les poques coses que no han canviat en mi des de que tinc consciència, i des de que amb cinc anys la meva gran preocupació era comprendre si tot el que veia i sentia era real o no i què era el “jo” i aquella veu que ressonava dins el meu cap. Però amb tot això tampoc vull donar la impressió de que sóc un ésser que sap molt o que es coneix molt i sap bé el que vol o sent. Al contrari. Simplement sóc una rallada de la vida, sense més. Cada una té lo seu.

Jo vaig sortir de l’armari com a bisexual de forma molt confosa. De fet, vaig sortir de l’armari amb una amiga i amb mi mateixa a la vegada. Li vaig dir a la meva amiga “escolta, vull dir-te una cosa”, i ella em va contestar “el què?”. En aquell moment no sabia ni el que li anava a dir. “Que sóc bisexual”, li vaig dir. I mentre ho vaig dir la sorpresa vaig ser jo. Segurament més que ella. No hi va haver cap raonament anterior, ni una crisi existencial, ni un dubte mentre veia el món passar. Res, va sortir, així. Però a partir d’aquell moment sí que vaig començar a rallar-me, com sempre, intentant entendre’m una mica. També va començar una època molt complicada en la meva vida, perquè és el que té l’adolescència, i més sent una persona femenina, bisexual i autista. Però fins aleshores la meva vida havia sigut suposadament heterosexual. O no. No ho va ser. Em vaig adonar en aquell moment, rebuscant en el meu passat, que jo quan era preadolescent era més lesbiana que una altra cosa.

Sí, d’això em vaig adonar en aquell moment. O sigui, quan vaig començar a fixar-me en persones d’una forma més conscient, ho feia bàsicament amb nois. I m’atreien. Però abans de començar a experimentar-me sexualment, la meva atracció era cap a noies només. I permeteu-me que sigui així de binària, no tenia més opcions en aquell moment. Jo no tenia ni idea de que el que sentia era atracció, o excitació. Òbviament aquí estaven el masclisme i l’heterosexisme ballant-li a la meva vida. Però no només això, també estava el problema de ser autista, i molts sentiments meus em van ser vetats des de petita, una cosa que ha fet que al llarg de la meva vida hagi hagut d’emmascarar masses coses de mi i imitar tot el que m’envoltava, més que una persona neurotípica.

No vull que això es llegeixi com que la meva orientació “verdadera” i “natural” és la lèsbica i que després amb tota la pressió social em vaig tornar més heterosexual i/o em vaig quedar al mig. No és això. Tampoc vull que es llegeixi que vaig passar una fase sense importància. Les fases existeixen, són importants, tant com el que interpretem com a “no-fases”. A mi m’agraden i són parts importants de la meva vida. Però vaja, tampoc ens pensem, perquè la meva bisexualitat en aquell moment va acabar sent una fase també. La violència a la que vaig estar sotmesa els dos següents anys va fer que em tanqués en una relació monògama amb un home. Creia que així estava més segura. Al menys això és el que sentia. I allà es va acabar. Temporalment, és clar.

Moltes activistes bisexuals s’obsessionen en dir que si tens una relació monògama amb una persona d’un gènere concret això no et converteix en monosexual, o sigui en heterosexual o en lesbiana, que segueixes sent bisexual, sense matisos, sense contextos. Jo era una d’aquestes persones que no paraven de repetir-ho. Però crec que depèn de cada una, què voleu que us digui. O sigui, el que crec és que no té per què, i tampoc hem d’obligar a la gent a que sí segueixi sent-ho. Les persones canviem i les nostres experiències també. També les estructures que ens travessen. Les experiències i els contextos són diferents per cada una. Hi haurà les que sentin que sí, hi haurà les que sentin que no, i hi haurà les que no ho saben o sentin que potser.

Per mi aquesta retòrica té una forta base monògama, amb tot el rollo de que la bisexualitat només sembla poder-se demostrar fora de la monogàmia, sembla que a totes ens espanti tant aquesta idea que volem aferrar-nos a aquesta identitat fixa del nostre ésser. En el meu cas, durant aquells onze anys de relació monògama amb un home vaig passar per vàries fases: en algunes d’aquelles fases seguia sentint-me atreta per dones, però tampoc m’importava i no ho expressava, i tampoc sentia ser bisexual, així que el monosexisme no m’afectava; en algunes altres fases sí que m’afectava i sí sentia la necessitat d’expressar certs sentiments; i en altres fases simplement em sentia heterosexual. És així. I estic segura de que no he sigut l’única.

Però aquestes múltiples fases van passar també. Vaig deixar aquella relació. I la meva atracció, o al menys com jo la percebo, es va complicar. Els eixos de la meva atracció no són el gènere. Però per no fer-ho simple, que seria massa fàcil, tampoc vull dir que el gènere no compta per a res en la meva atracció. Diguem que no filtro totalment ningun gènere, i em puc arribar a sentir atreta per una persona de qualsevol gènere. Però sí que és veritat que hi ha gèneres que filtro més que altres. Això no va començar sent així fa quasi deu anys quan vaig deixar aquella relació. En realitat, no filtrava res en el gènere. Però hi ha certes coses que vaig anar aprenent, i certes experiències que també van canviar les meves atraccions. Em vaig tornar selectiva amb algunes coses, i el meu propi cos també, de fet, una de les meves fases va ser l’asexualitat. Durant dos anys vaig deixar de sentir atracció, i crec que va ser una benedicció, realment necessitava allò. Necessitava deixar de sentir certes coses per curar-me de moltes altres. Ara sóc al·losexual. I bisexual. Actualment, els meus eixos d’atracció són més complexos que el gènere, i es dibuixen i desdibuixen a través també de posicions polítiques, activistes i ideològiques. No és només la meva ment que decideix això, és també tot el meu cos. I m’agrada ser així.

Em flipa molt quan hi ha gent que afirma amb total rotunditat que la bisexualitat no és una fase. O que qualsevol des/orientació tampoc ho és. Sembla com que necessitem posar-li èmfasis a això, ja que les fases i els canvis en el nostre context social no valen res. Però és irònic, aquest context social i estructural no ens permet canviar segons les nostres necessitats i contextos, és una cosa prohibida, vol fixar-nos en algunes caixes per jerarquitzar-nos, estigmatitzar-nos, col·locar-nos en algun lloc, sigui el de productiva, sigui al de “despreciable”.

Però a la vegada ens obliga a un constant fluir canviant que ens inestabilitza, especialment en lo econòmic i relacional. Una espècie de fluir que és més aviat un arrossegament estructural que mai saps on et portarà. I a les més vulnerables sol arrossegar-les als llocs més precaris. És veritat que hi ha un discurs en pro de les fases i dels fluirs que és bastant liberal, que esborra totalment les estructures que ens afecten i que simplement es sumen a una confusió apolítica intencionada. Però el contrari no hauria de passar per negar els nostres canvis. Davant de tot això prefereixo pensar en altres vies. La vostra bisexualitat podrà no ser una fase, però la meva porta sent un gran desfase des del primer dia.

Share

als caçadors d’unicorns

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més  (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.

No-estimats caçadors d’unicorns,

començaré presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia, també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.

Podria seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc “neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc. Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap interès en conèixer-vos.

Permeteu-me també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions, prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres. Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me, sé del que parlo.

També m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives, de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.

També vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.

Les dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.

Mereixem no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu. Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més. Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.

Espero que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo m’he quedat molt a gust.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

 

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

sant valentí i el menyspreu de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: amatonormativitat, monogàmia (pensament monògam), devaluació de les relacions fora de la parella

 

Sant Valentí és un dia en el que el capitalisme, apropiant-se de tot el que és estructural, celebra, juntament amb el patriarcat, l’amor romàntic i tots els seus mites. És un dia on conceptes com “parella”, “amor”, “romanticisme” o el propi pensament monògam es donen totalment per suposats a través d’una exaltació de tota la violència que poden comportar si no se’ls expressa a través d’un filtre crític. Qüestionar el seu funcionament, o posar en dubte que hagin de ser conceptes “universals” amb valors compartits per a totes, pot arribar a ser considerat un acte de traïció. Però moltes hem vingut a ser traïdores, i jo sóc una d’aquestes. La meva traïció, però, no és només per criticar com afecten els mites de l’amor romàntic a les persones que formen part del que anomenem “parelles”, sinó també per qüestionar com afecta tot això a tota la resta d’afectes i relacions que queden sempre més al marge: les amistats, les companyes, les conegudes, o aquelles amb les que compartim projectes infravalorats per no tenir una base romàntica.

Durant els darrers anys, gràcies als feminismes i a tota la feina de les feministes, s’han assenyalat moltes de les problemàtiques d’aquesta exaltació de l’amor romàntic: els mites de l’amor romàntic generen un ideal de relació totalment mitificat al voltant d’una relació de poder entre l’home i la dona (que també es reprodueix entre persones d’altres gèneres o entre persones del mateix gènere, però que té el seu origen i s’ha construït socialment per a la unió de les construccions occidentals home-dona). Aquests mites poden arribar a generar molta violència i inclús propiciar i excusar el feminicidi.

Els mites de l’amor romàntic es poden resumir en, per exemple, creure que hi ha una parella per a la qual estem predestinades i que ha estat l’única o millor elecció possible, creure que és impossible que ens agradin diverses persones a la vegada, creure que l’amor ho pot tot i que qualsevol sacrifici és vàlid, o bé creure que els membres de la parella han de ser “un”. A més, aquests mites no han estat construïts en igualtat al voltant dels rols de gènere binaris home-dona, i tradicionalment la dona és la que fa els sacrificis, estima incondicionalment (i sense posar cap límit) a l’home, la que cuida, i la que també sacrifica la seva identitat en benefici de l’”un” (un “un” que s’identifica molt més amb el pensament, benefici i emoció vinculada a l’home que forma part de la relació). Els mites de l’amor romàntic juntament amb la diferència de gènere facilita l’apropiació de les dones per part dels homes, per a fer amb elles qualsevol cosa que els beneficiï, portant en molts casos a l’assassinat d’elles en el cas de que puguin revelar-se contra la idea de ser la seva propietat.

A tota aquesta crítica, que és molt important i necessària, cal afegir-li a més una altra de la qual no se’n parla tant en una data com aquesta: l’exaltació de l’amor romàntic devalua altres tipus de relacions i d’afectes. Aquesta devaluació és un altre tipus de violència relacionada amb el menyspreu o l’esborrat de les pròpies relacions (i de tot el que aquestes relacions comporten, les seves cures, els seus compromisos i les violències que s’hi podrien reproduir). Fora de les relacions de “parella” (les romàntiques per dir-ho d’alguna manera) les relacions afectives com són l’amistat, el companyerisme, o relacions on es comparteixen projectes no vinculats a les relacions romàntiques, són relacions vistes i tractades com “inferiors”, “poc importants” i també com a “alteritats”.

L’amatonormativitat va ser introduïda i definida per Elizabeth Brake a Minimizing Marriage (2012) com la creença de que l’amor romàntic té un valor especial i que està per sobre d’altres relacions afectuoses: suposa que una relació amorosa “romàntica” és “normal” per les persones humanes, que tenir-ne és un objectiu compartit i universal, i que a més ha de ser preferent respecte altres tipus de relacions. Aquestes suposicions devaluen les relacions d’amistat i altres relacions afectuoses, que les “sacrifica” en favor de l’amor romàntic i relega l’amistat i la relació amb una mateixa a la invisibilitat cultural. Aquí podem veure com, paral·lelament, l’amor romàntic i els seus mites reprodueixen altres tipus de “sacrificis” de forma múltiple.

Aquesta creença, convertida en estructura de poder social, col·loca a les relacions que no són la parella en una posició inferior i les esborra: la jerarquia relacional el que fa és esborrar la veu (els desitjos i necessitats) de les persones que formen part d’aquestes relacions considerades “inferiors” posant per sobre la veu de les persones amb les que es té una relació “romàntica”. Aquesta devaluació de relacions acaba tenint conseqüències com l’esborrat o menyspreu d’emocions, de necessitats, de cures, de compromisos, de molèsties i incomoditats que s’estiguin podent sentir o també de violències generades en aquestes relacions “menystingudes”’. El vocabulari que utilitzem ho diu molt clar quan utilitzem expressions com “només és una amistat” (on aquest “només” denota “falta” o “inferioritat”) o bé expressem alteritat dient l’”altra” o l’”amant”.

L’amor romàntic no només violenta les relacions de parella. L’amor romàntic sacseja, remou i afecta a tot tipus de relacions. A les que no violenta a través de l’apropiació i els mites de l’amor romàntic, les esborra, devalua i menysprea. És curiós si més no que després som nosaltres les que som acusades de devaluar l’amor quan fem aquesta crítica, mentre a la vegada hem de sentir perles com que “les amistats no cal cuidar-les ja que no les pots perdre”.

Share

és ‘només’ un maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Durant aproximadament tres anys vaig patir una relació de maltractament. En realitat, van ser més de tres anys, però com era una relació invisible i està tan poc reconegut el maltractament en les relacions que no són de parella, que el maltractament es va tornar més subtil i costa més comptabilitzar-lo. Bé, és més que això, ens costa molt a nosaltres mateixes posar-li nom, i tota l’estructura es confabula per a que et sentis culpable per tan sols plantejar-te que estàs sent maltractada.

Podríem dir que en realitat el maltractament va durar sis o set anys, el que va durar tota la relació. No va ser un maltractament ‘físic’, sinó psicològic; però no d’aquells en els que es passen el dia dient-te que no vals res, sinó que va ser més aviat un maltractament que alternava assetjament amb rebuig i abandonament, invisibilització, control, mentides, manipulacions i consum i explotació emocionl. Tot això, a més, en un entorn laboral angoixant.

I és que no es tractava d’algú amb qui tingués una relació de parella. Això no vol dir que no hi hagu´s hagut sexe, o algun tipus de relació (de consum) emocional, però el component romàntic o no de la relació no era important. O sí; sí que es va convertir en una cosa important ja que, al no existir, al no ser una relació de parella, ni un context romàntic (o al menys reconegut com a tal), la relació va passar a ser invisible. I de la mateixa manera que quan es diu ‘relació’ normalment es pensa en ‘parella’, i que quan es diu ‘sentiments’ normalment es pensa que són romàntics, quan es diu ‘maltractament’ nomes es considera i reconeix aquell que es dóna en les relacions de parella.

No sembla concebible que una relació que es considera des de fora que és d’amistat (o laboral) pugui ser de maltractament. D’aquesta manera s’invisibilitza més, no només el maltractament, sinó també totes les conseqüències que has de viure en silenci. I finalment també es pot, sense adonar-te, allargar més en el temps.

Una de les grans trampes va ser la demanda de secretisme i d’empatia com a forma de control. Conseqüències: si parles del maltractament estaràs parlant de la relació, una relació que no hauria d’existir i que s’hauria d’amagar, i per tant seràs eternament culpable de tot, de parlar del que no has de parlar, de posar a l’altra persona en una situació incòmode, o de fer-la sortir d’un armari (que és també una mentida i un engany). Vergonya. Un cicle que no té fi. Benvingudes totes a l’infern de la violència masclista que ens col·loca a les dones sempre en aquesta posició: mai víctima, sempre culpable de tot.

Jo no vaig patir un maltractament físic; tampoc va ser un maltractament psicològic ‘directe’ d’aquells en els que l’altra persona no para de dir-te que no vals res. Aquest v ser diferent, indirecte i subtil, implícit, gens explícit, i era jo qui, a través de diversos mecanismes, em vaig crear la imatge del meu poc valor sense necessitat de que se’m digués directament.

Dominació. La mentida, la manipulació que s’apropiava constantment del meu consentiment, robat a través també de l’assetjament, que no era visible perquè es disfressava de preocupació i de companyia laboral diària, van minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional.

Tot això sumant-se a la comparació constant amb altres relacions més reconegudes que em van portar a creure i sentir que el problema era jo que no valia suficient, i que a través de l’amenaça constant d’exclusió em feien entrar en un remolí de competició que acabava traient-me encara més tota la meva atenció, energia i emocions. Tanta energia que ja no em quedava res per ningú més, encara que ho volgués. No és això un mecanisme d’alienació?

Però l’energia no només m ela va treure per a les meves altres relaciones. Tampoc la tenia per la feina, lloc on patia una absorció considerable pel fet de compartir espai amb ell: se’m feia molt difícil l’escapatòria. I aquí el problema afegit era que no podia treballar.

A més, en aquell entorn laboral tenia moltes altres coses que també em produïen angoixa i malestar: constants tècniques de dominació per aconseguir que treballés més hores, una ajuda pèssima en la meva feina, i un entorn que poc a poc també minvava la meva estima. Dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per q que se’m considerés una persona mínimament resolutiva (sumem-li el capitalisme).

Com podia ser ‘productiva’ si cada dia tenia atacs d’angoixa només seure davant de la pantalla de l’ordinador? Els meus caps, al veure’m com un persona poc productiva van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta, i això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari i sota unes condicions d’estrés més gran que les de les meves companyes, ja que la situació emocional a la que estava feia que necessités treballar més hores per fer la mateixa quantitat de feina (si és que aconseguia fer-lo).

Per tant, a tots els meus problemes de salut mental, relacionals (com he comentat per la falta total d’energia cap a altres persones) i familiars, es van sumar també els econòmics. A la llarga, no només vaig sofrir una explotació emocional considerable, sinó també alienació, marginació i desapoderament. Què passava quan intentava explicar-ho a algú? Culpabilització: si no era perquè em deien que ‘jo em deixava’ era perquè ‘m’ho estava buscant’, culpant a altres factors de la meva vida, com el fet de no ser monògama.

Precisament el pensament monògam va ser una de les coses que més van invisibilitzar qualsevol problema de la relació degut a no ser un ‘problema de parella’. És com funciona el pensament monògam: només les emociona de parella, la gelosia de parella, les baralles de parella, les relacions de parella són emocions, gelosia, baralles i relacions ‘reconegudes’. Tot el que passi fora d’una relació de parella és automàticament invisibilitzat, menyspreat i ridiculitzat; inclús el maltractament. Perquè clar… ‘només’ és una amistat.

Share

on poso les meves atencions? una qüestió també de gènere

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Una de les últimes modes, especialment en entorns no monògams, és la de “fluir en les relacions”. Jo sempre he sigut (i encara sóc) molt fan del concepte de “fluir” en molts àmbits: adaptar-me a les situacions, permetre’m canviar (tant jo personalment com també les meves relacions, o també tot allò relacionat amb la meva identitat). Jo, sent o identificant-me com a bisexual i polisexual, una de les meves lluites des de l’activisme crític és la defensa de la possibilitat de la no-estaticitat en temes d’orientació, desig, atracció o també d’identificació amb uns gèneres determinats. Per a mi les etiquetes o identitats no “atrapen” ni “estanquen”, sinó que poden canviar i les podem definir nosaltres mateixes.

Ara bé, hi ha hagut també una apropiació molt gran del concepte de la “fluïdesa” per part del sistema en molts aspectes. Un exemple d’aquesta apropiació és aquest “fluir en les relacions”, que sol venir acompanyat de “els compromisos ens oprimeixen”: una negació de la necessitat i voluntat de compromís en tots els aspectes de la vida, sense fer cap anàlisi crític al respecte. Aquest tipus de “fluir”, com a acte neoliberal de les relacions (i sense tenir en compte les estructures de poder que ens travessen, com ens relacionem, ni com afectem a les demés persones) és el que ens porta a moltes a acabar anant a parar a llocs com alguna desembocadura d’algun riu on sempre s’arrossega i “flueix” tota la merda que produïm. Hem de tenir clar que no fluïm en el buit, sinó que ho fem en un fluid: en un mar d’estructures de poder (on hi ha el sexisme, l’homofòbia, el racisme, entre moltes altres), corrents que porten a algunes persones a llocs paradisíacs (qui té més privilegis), mentre a d’altres les sol portar a allà on va a parar tota la merda.

Jo fluïa molt “acríticament” i em vaig deixar arrossegar pels corrents d’aquesta moda.  Vaig intentar deixar-ho de fer fa un temps, quan després de molts intents de voler ser molt guai amb mi mateixa em vaig adonar que sempre acabava en situacions de vulnerabilitat. I quan no era jo era una altra persona. Em vaig adonar, també, que els llocs on jo acabava anant a parar no eren “res” en comparació amb la situació d’altres que encara estan en situacions més vulnerables. Perquè resulta que fluir és molt més fàcil per (beneficia més a) aquelles persones que tenen més privilegis (com per exemple els homes blancs heterosexuals amb totes les capacitats socialment “considerades” en el món de les relacions romàntiques i sexuals) i que per altres persones el resultat pot ser catastròfic. Rebutjar el compromís sense entendre que vivim en una societat jerarquitzada i on no totes partim dels mateixos punts és voler ignorar un dels grans problemes de les visions més lliberals sobre les relacions.

Cada vegada intento esquivar més aquest tipus de “fluïdesa”, tot i que, òbviament, haig de desconstruir-me encara moltes coses i molt sovint em trobo que algun tipus de flux m’ha acabat portant a alguna zona no desitjada o que és problemàtica per a altres persones. Un exemple d’una cosa que m’ha passat ha sigut adonar-me que últimament totes les persones properes a mi a qui estava dedicant més temps eren homes i a les altres persones de la meva xarxa afectiva que no ho eren els hi estava dedicant molt menys temps. El problema principal era que jo no havia fet aquella repartició segons ningun criteri conscient, ni l’havia pensat ni res,  havia sorgit així, i m’havia trobat de cop sense temps per a relacions que per a mi eren molt importants i que quasi no veia.

Em vaig adonar que una característica (entre moltíssimes altres) que diferencia el rol masculí és la demanda d’atenció. Per a simplificar necessitaré ser binària en aquest exemple, ja que els rols de gènere que ha imposat socialment la nostra cultura han sigut dos; tot i així tot el que explico es podria estendre a altres gèneres, depenent d’on es trobin més propers en aquests rols concrets que comento (si és que s’hi troben). Als homes els hi és més fàcil demanar directament quedar, poder parlar, trucar, etc; a les dones, en general, els fa cosa i els costa per por a envair espais, o a ocupar-los (ocupar les atencions de les demés). Això el que fa és crear una diferència en la que, si no hi pares atenció, acabaràs sempre donant més atencions als homes, i no donar a altres persones, que tot i que ho necessitin, no ho obtindran perquè no ho demanaran. La idea, a més, de que preguntant directament, com fan els homes, de que pots dir ‘lliurement’ que no, és molt simplista, i també està molt relacionada amb el gènere; a les dones ens costa molt més dir que no o negar-nos a fer una cosa, especialment quan se’ns demana certa comprensió degut a que la demanda d’atenció sigui emocional.

Molt sovint la crítica que es fa al respecte demana que siguem les dones les que “desconstruïm” les nostres dificultats de demanda i de dir que “no”, una idea molt simplista i que esborra totalment que el problema no és només la demanda, és el com se’ns torna “canvi”: els homes no tornen a canvi aquest acompanyament i quan se’ls demana solen esquivar, escaquejar-se i dir més fàcilment que “no”. O sigui, que tot i que augmentéssim la nostra demanda d’atenció, aquesta seria constantment ignorada; un mecanisme que, a part, vindria recolzat de totes les normes socials que afavoreixen a les persones amb més privilegis en quan al gènere. A més, la nostra dificultat per dir que “no” rau també amb l’esborrat constant d’aquestes negatives, que s’ignoren i es passen per alt (molt relacionat amb con s’esborra el nostre consentiment).

És irònic que se’ns digui constantment que hem de ser nosaltres les que fem més esforços per demanar el que necessitem, si la pròpia dificultat amb la que ens trobem és per la negació constant dels nostres desitjos i necessitats, o fins i tot de les nostres negatives. És més, una decisió com, per exemple, parar de “deixar-se anar i fluir” i començar a ser més conscient de com estic “repartint” les meves atencions serà després atacat per les pròpies estructures com un acte excessivament “lògic” i poc “emocional”, una tècnica de dominació que funciona massa sovint quan parlem de relacions per a ridiculitzar qualsevol discurs feminista i/o crític. Però per més ironies, després s’utilitza la tècnica a la inversa, acusant-nos de massa emocionals quan reaccionem davant d’una opressió.

 

Share