de l’exclusió en les relacions a l’exclusió en discursos i espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*

*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).

Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).

Moltes d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.

A part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt, especialment perquè costa veure l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent, ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment: no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és contextual. Però el problema segueix sent estructural.

No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.

Ens agrada parlar de deconstruccions, de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències, comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de problemàtiques.

Es parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i “habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens pot empoderar. En aquests casos és molt fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells), sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context. I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona, quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.

La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat (allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.

Se’ns diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I, seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.

I què passa, per exemple, quan es vol deconstruir l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas, d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que, per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix des del mateix punt. És més, quan el teu accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit, l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes, degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa seguretat ens els afectes.

Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.

Una altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE, aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple, aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i desitjar-les molt. Tampoc vivim igual els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.

Tot això que he comentat fins ara, a més, també afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat. Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic, carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de “lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques, però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó precisament qüestionar-lo i qüestionar els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.

També he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per, per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.

Sé que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà, sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por, com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional (que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte, això és només una forma d’apropiació.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

‘gordura’ i monogàmia

per Kai Guerrero

en castellano aquí.

text original en castellà. traduït per wuwei.

nota de wuwei: he conservat la paraula ‘gordura’ del castellà perquè les possibles traduccions d’aquesta paraula al català no sentia que expressessin de la mateixa manera el concepte de ‘gordura’ (que ve acompanyada d’un estigma més gran, o al menys a mi m’ho sembla. sentia que traduint-la perdia la força que té del text original i relacionat amb la gordofòbia).

 

Sempre he sigut gorde.

Des del parvulari vaig tenir consciència d’això. Les nenes es burlaven i cantaven cançons insultants per cada vegada que em veien.

També aleshores tenia un company de classe i veí amb el que em portava molt bé. Ràpidament vam etiquetar el nostre vincle: érem nòvies. Amb tansols 4 anys ja estàvem parlant de matrimoni. Potser perquè ens estimàvem molt i ja haviem interioritzat aquella idea de que hi ha graus en l’estimar-se i estimar-se molt ha de resultar en relació romàntica, matrimoni i viure juntes. Se suma aquí tota la càrrega heterosexista de que el nostre vincle es va llegir de forma romàntica des de l’instant en el que mostràvem afecte i nosaltres el reproduïem.

És curiós com ja de petite jo sentia un fort desig per tenir relacions romàntiques. Al mateix temps que desitjava amb totes les forces del món semblar-me d’alguna forma als referents que m’havien generat aquests mateixos desitjos: Parelles heterosexuals i normatives (sobretot físicament normatives). És a dir, volia ser prime, hetero i monògame. Sort que se m’ha passat aquella fase, del contrari, quina tragèdia.

Havia après que això (ser prime, hetero i monògame) era el que havia de ser i el què s’havia de fer per ser feliç. Així que jo mateixe vaig potenciar i reproduir aquell vincle romàntic abans de que pugués entendre en què consistia el que jo volia viure tan desesperadament.

Va arribar el moment en el que el nen va ccomençar a sentir-se avergonyit de ‘sortir’ amb une nene gorde. Va acabar el vincle amb mi pressionat perr les burles de les demés. Jo tenia molt clar que la meva condició de gorde tenia alguna cosa a veure, sigui veritat o no, això és irrellevant. El fet és que vaig sentir allò com natural i dramàtic a la vegada. Ell era un nen dels ‘populars’ i jo era le nene gorde: no podia haver unió més impossible. Més tard va fer comentaris gordofòbics sobre la meva família pel qual la meva hipòtesi es va veure reforçada: havia sigut gordofòbia.

Així que vaig fracassar en arribar aquella meta que, com ens ensenyen des del dia 0, és la clau de la felicitat. La consciència de que la meva ‘gordura‘ m’impedien aquest tipus de relació i amb això, ser una persona integrada i ‘normal’, va començar a fer-me sentir gordofòbia interioritzada de forma més evdent. Ara m’encanta no ser normal i viure en els marges, però m’ha costat lo meu.

Al llarg dels anys aquesta percepció de fracàs va acréixer. De forma que plantejar-me cap tipus de relació romàntica real em resultava ridícula. Em repetia: ‘Ningú vol estar amb gordes. Ni tan sols altres gordes volen estar amb gordes.’ sentia que se m’excloia de la recepta màgica per la vida completa i joiosa. Així doncs, els finals feliços m’estaven vetats. Era un ser humà sense futur possible, incomplet, trencat.

En l’adolescència aquest sentiment encara m’obsessionava més. A casa tot era un desastre, em feien bullying a classe, sufria gordofòbia constantment, vaig desenvolupar un trastorn alimentari (sense diagnosticar durant molts anys, perquè les metges creuen que les gordes no tenim TCA, sembla ser) i depressió. M’havien fet creure que l’amor tot ho venç, que si trobava a algú especial tota la resta de coses horribles de la meva vida importarien menys. Se suposava qu no necessitava res més per ser feliç que un nòvio (de nou l’heterosexisme donant la llauna). Aquests missatges que sistemàticament ens imposa la cultura de la monogàmia, són els que després propicien relacions de dependència i abús.

Ell cas és que moltes gordes no arribem a sufrir els efectes nocius de la monogàmia perquè se’ns exclou d’ella. Així que és molt més difícil adonar-se de tot el que implica la monogàmia com a estructura: objectificar a l’altre, possessivitat, competitivitat, individualisme, falta d’empatia i possessió, entre moltes altres coses.

Se’ns imposa un suposat model únic de felicitat al que no podem accedir a causa del nostre cos, que és percebut com lleig, malalt i fastigós. Per això fàcilment ens sentim condemnades a la soledat, perquè d’entrada no es coneix una alternativa a la monogàmia que no sigui la soledat. Si no tens parella estaràs sole i amargade, es tindrà llàstima de tu.

Com a gorde això és el que saps que t’espera la resta de la teva vida. És el que explica la narrativa gordofòbica: ningú ens estimarà, especialment de forma romàntica, i ningú va a voler tenir sexe amb nosaltres. Perquè fem fàstic i és millor allunyar-se de nosaltres. Tenir això interioritzat fins a la mèdula em va portar a tenir relacions sexuals amb un tio que no m’agradava, perquè era ‘la meva única oportunitat de saber el que és tenir sexe’. El tio era un masclista fastigós, però jo sentia que havia de sentir-me agraïde perquè algú es fixés en mi. Això va acabar desembocant en abús sexual.

Paral·lelament a la idea de que ningú ens estimarà, des de la monogàmia, se’ns diu que si no tenim una relació de parella i sexe no podem tenir una vida completa.

En conclusió, la percepció inicial d’une gorde és que sempre serà infeliç a no ser que s’aprimi, perquè d’una altra forma no trobarà parella.

En el meu cas va resultar en idealitzar les relacions romàntiques i la monogàmia, el qual, evidentment, va resultar un desastre.

Fins que em vaig trobar amb les no-monogàmies.

Però clar, si ja resultava complicat pensar en una sola persona que s’interessés per mi i havent interioritza que si això passava era un ‘cop de sort’ o ‘tot i la meva gordura’, el plantejar-me gestionar allò em semblava impossible.

Sempre em sentia inferior a les meves nòvies quan era monògame. Pensaments com ‘està amb mi per desesperació’, ‘perquè no ha trobat a ningú millor’, ‘li dono pena’, pensaments molt nocius per mi, però també per a la persona. Això, en realitat s’aplicava a totes les meves relaicons, però s’accentuava quan hi havia intimitat física.

La por a l’abandonament, la por a ser reemplaçade… la monogàmia crea la falsa il·lusió de que és més estable, de crear vincles més compromesos a partir de la incondicionalitat. En realitat acava per ser molt tòxic perquè em portava a deixar-me matxacar i oblidar-me de mi mateixe. Perquè si no estimava ‘incondicionalment’ no estimava de veritat i mereixia l’abandonament. I amb lo difícil que era per a mi trobar a algú que m’’acceptés’, no em podia permetre l’abandonament.

Aquesta suposada estabilitat, per tant, és una falàcia, perquè al final la cultura de la monogàmia el que promou és un consum de relacions. Tenir una relació, objectificar a l’altre i demanar que compleixi totes les teves necessitats i projectar tota la teva energia en una sola persona fins que la cosa exploti i NEXT. Promou una falta de comunicació, perquè es construeix a partir d’un model rígid amb codis inamovibles.

Així que no em servia, no em servia un model que em forçava a una forma de viure i de relacionar-me que em feia mal. Poc a poc he anat desmuntant els mites de l’amor romàntic que em mantenien lligade a relacions que em consumien.

Tot i sent conscient d’això, el fet de ser une gorde no-monògame implica per a mi haver de deconstruir-me des de la meva posició dins de la societat, una posició que m’ha sigut marcada a foc des de parvulari, com he explicat abans.

La meva identitat ha estat sempre lligada a la soledat, a entendre que no és així, que els meus vincles no tenen per què girar al voltant del sexe, que puc no tenir relacions romàntiques, que no tenir-les no significa estar sole, que allò sobre el que sempre he fantasejat és un gran engy… doncs no m’ha resultat fàcil. No m’està resultant fàcil.

El següent pas per a mi, ha sigut desmitificar les no-monogàmies.

També hi ha gordofòbia en les no-monogàmies. També es reprodueixen estructures de poder, jerarquies i demés merdes d’aquesta meravellosa societat en la que vivim.

M’han dit alguna vegada que he adoptat aquesta forma de relacionar-me per follar més perquè com a gorde, així tindré més oportunitats, perquè a més sóc bisexual. Com si la gent per ser no-monògama fos menys gordofòbica i ens rebutgés menys, com si tot el món volgués follar, com si el fet de ser no-monògame i bisexual automàticament signifiqués follar més.

El que sí que em passa és que em costa molt no donar-li una importància especial als meus vincles més romàntics, perquè tota la vida se m’han negat la possibilitat de viure’ls i veure que puc tenir-los, que realment puc follar amb gent, que realment puc agradar-li a algú, doncs segueix sent una cosa que em costa digerir i em crea molta inseguretat. I si aquella persona es relaciona romàntica i sexualment amb altra gent i són persones primes, és fàcil que em senti inferior, que em compari, que senti competitivitat. Això està allà, perquè em costa entendre que algú esculli tenir un vincle sexual, afectiu i/o romàntic amb une gorde com jo i la por a l’abandonament està latent constantment.

És a dir, em genera por de que es crein dependències i jerarquies que reprodueixin just el que no m’agrada de la monogàmia.

Per un costat, si com a gorde em costa més relacionar-me a un nivell sexual perquè se’m rebutja i posem, només tinc un vincle sexual/romàntic sento que hi ha un gran perill de que es crei (en forma de rèplica d’una relació monògama de competitivitat) la percepció de que ‘la única persona que m’estima és elle’ i ‘elle té més relacions perquè és prime’. Així, no només entraria a comparar-me amb elle, sinó amb la resta de relacions de la seva xarxa afectiva. Comparar-se genera competitivitat i això acaba per crear vincles tòxics.

Per un altre costat, com he comentat, no crec que les no-monogàmes estiguin lliures de gordofòbia. No és garantia de no ser invisibilitzade, rebutjade, compadide i fetitxitzade. Al final l’eix d’opressió al voltant de la gordura és el mateix, siguis monògame o no. Tenir la il·lusió de que no se’t rebutjarà perquè és gent que s’ha replantejat les relacions, crec que pot ser problemàtic, perquè no ser monògame no significa que s’hagin deconstruit la gordofòbia (ni el masclisme, ni el cissexisme, ni el monosexisme, etc.).

També està el tema de que algunes ens vegin, a les gordes no monògames, com objectius fàcils. O sigui, persones desesperades que accedirem a mantenir qualsevol tipus de relació amb qualsevol, sense filtres, perquè estem desesperades per tenir sexe.

En resum, podem ser víctimes del fetitxisme o l’exclusió de la mateixa forma que ho som en l’imaginari monògam.

I a vegades es pot preguntar, si vaig a sentir-me igualment rebutjade i insegure per què em fico en això?

Per mi la clau és construir un entorn no monògam i sensible a les estructures de poder i sistema d’opressions. No n’hi ha prou amb no ser monògame si les teves relacions no són sensible al feminisme, a la lluita trans, a les neurodivergències o al que sufrim les persones gordes entre moltes altres coses.

Amb ajuda d’aquest entorn que tinc la sort d’estar construint dia a dia, he començat a desidealitzar les relacions romàntiques poc a poc.

No sóc menys per no tenir sexe amb ningú (aquest pensament a més és bastant al·losexista).

No sóc menys perquè ningú vulgui tenir sexe amb mi.

No estic obligade a tenir sexe amb ningú perquè senti que haig de demostrar que algú em desitja.

No sóc important en la mida que les demés em desitgin sexualment. No sóc menys per no tenir una relació romàntica amb ningú. Si algú em rebutja per gorde es retrata elle, jo no tinc res a veure amb la seva gordofòbia.

He deixat d’assumir que haig d’esperar passive a que algú se m’apropi, que no tot el món sent fàstic quan em veu, que puc construir relacions sanes.

Estc combatent els meus propis monstres amb tot això, qüestionant-me constantment. Tot i que la meva gordofòbia interioritzada tregui el cap de tant en tant i em digui que tot és inútil, que m’estic intentant enganar i que les no-monogàmies són una altra forma de maquillar que estaré sole sempre.

Ara sé que no és veritat. Els meus vincles, tinguic components romàntics i/o sexuals o no, són importants i estic aconseguint construir una xarxa afectiva meravellosa tot i el pes de la monogàmia i la gordofòbia.

Sembla que la societat ens diu que les persones hem de pujar una escaleta de relacions que ens otorga un estatus i uns privilegis. I que les gordes, per gordes i maldestres ens quedem a baix.

Però enviem a la merda l’escala i l’estructura que la sustenta!

Cada vegada em sento millor aquí, on estic tenint l’oportunitat de mirar-me al mirall i saber que valc per mi mateixe i no en relació a les demés. Que la meva vida no té perquè girar al voltant del sexe i l’amor romàntic, que la meva vida no està buida per això.

Per molt que em vulguin infeliç, em resisteixo.

Share