(avís de contingut: individualisme, capitalisme de relacions, objectificació, consum, manipulació, mentides)
En el mercat de les relacions, comprar, vendre, apropiar-se i consumir són la base de la majoria de les aproximacions entre persones que volen o pretenen tenir una relació sexual, afectivosexual o romàntica amb altres persones. Dóna igual el format: pot ser a través d’aplicacions, de xarxes socials, en ambients de festa, en ambients informals més tranquils, en ambients formals, a la feina o en trobades casuals a la plaça del barri. El paradigma del “lligar”, juntament amb el de “caçar”, és només qüestionat quan parlem de masclisme o de monogàmia, però el procés va molt més enllà. Està, òbviament, travessat per estructures com el masclisme, però no s’atura aquí perquè l’impregna el paradigma individualista i capitalista a través del qual veiem a les persones que ens envolten com a objectes.
No suporto el concepte de “lligar”. Cal dir, però, que quan dic que no suporto el concepte de lligar no em refereixo a que no suporto que la gent tingui cert interès en altres persones, en voler-hi compartir coses concretes, i s’hi apropi per veure si l’altra persona també pot correspondre aquest interès. Tampoc em refereixo a que sentir-se atreta cap a alguna persona, sigui sexualment i/o romànticament, és un acte de per sí consumista, com tampoc que t’agradi una persona i li ho facis saber. No fotem, no és això. Tampoc tinc res en contra de certs processos una mica ritualístics d’apropament. El que no suporto és bona part del procés que està totalment acceptat en el que l’altra persona esdevé un producte de consum més. El procés de compra, venta, consum i acumulació. I el que més em sorprèn ja no només és el procés de veure a l’altra com un producte més, és també el desig de ser triada com a tal, comprada o consumida on acceptes parts del joc de forma bastant conscient, ignorant, de pas, a qui no ens tracta d’aquesta manera suposant que no estarà interessada en nosaltres. Sembla com si “si no hi jugues és que no tens cap interès en les demés”. Caiem en la competició per veure qui aconsegueix més atencions, qui aconsegueix més premis, qui aconsegueix col·leccionar més relacions, o simplement més rollos, qui aconsegueix ser enganyat una vegada i una altra o qui aconsegueix enganyar més. Ens transformem temporalment i a estones en altres persones, en personatges que creem per poder formar part d’aquest circ.
Tampoc em refereixo aquí al fet de que si m’apropo a algú per tenir-hi només sexe estic tractant a l’altra com un producte de consum. No té perquè. O sigui, moltes vegades sí, però no és el sexe en sí, és el com, i és per com s’instrumentalitza el sexe en les nostres estructures, especialment per part del masclisme. Però insisteixo amb que no és a través d’una relació exclusivament sexual perquè moltes creuen que l’objectificació està només en el sexe o en la curta durada de les relacions i no amb com ocorre el procés d’apropament i/o allunyament. A vegades el que és objectificador és el procés d’enganyar a l’altra persona per tenir-hi sexe (una cosa molt acceptada en processos de lligar, i és aquí on volia anar a parar), o bé apropar-se a algú només per aconseguir que et faci els deures de classe, o bé estar consumint emocionalment a algú durant anys de la teva vida.
L’acte de lligar està fortament relacionat amb els processos d’objectificació, de consum, de competició i d’obtenció de premis, trofeus, propietats, o productes que utilitzarem pel propi benefici. És un acte on es pretén normalitzar, i normalitza, allò de que “la finalitat justifica els mitjans”, i la finalitat és, això, l’objectiu final, que pot ser tant purament sexual com podria ser romàntic, i l’aconseguiment d’un premi/trofeu final que et permet escalar socialment o obtenir alguns beneficis. És un acte on la persona desapareix i esdevé un producte més. On nosaltres també esdevenim un producte més, tot també depenent de quines siguin les nostres posicions relatives de privilegis en comparació amb les altres. A més, poder aconseguir aquests premis no és un procés on totes hi tinguin el mateix accés: només les que aconsegueixin tenir una sèrie de privilegis podran entrar més fàcilment en el joc, tant si caces com si ets caçada.
Aquest “lligar” és un procés on es normalitza la mentida, la manipulació, el cridar l’atenció. Consisteix en “aconseguir convèncer” a l’altra persona que tingui un tipus concret de relació amb tu (sigui sexe, sigui una relació més romàntica, sigui només atencions, sigui el que sigui). I voler convèncer passa per no voler veure realment a la persona que tenim davant i no tenir en compte què vol, què sent o què necessita. I no estem parlant de voler convèncer a l’altra persona en un debat polític sobre el canvi climàtic. Estem parlant de voler convèncer a l’altra persona per a que, per exemple, tingui sexe amb tu.
avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*
*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).
Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).
Moltes
d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No
estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies
és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme
cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos
per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum
de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un
postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.
A
part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt,
especialment perquè costa veure
l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la
violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un
cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent,
ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i
això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment:
no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una
exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se
solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa
alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és
contextual. Però el problema segueix sent estructural.
No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.
Ens agrada parlar de deconstruccions,
de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de
l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres
coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que
es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es
parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats
per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com
si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències,
comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest
tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de
problemàtiques.
Es
parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir
de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola
relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona
de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i
“habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones
neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de
molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles
coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per
tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens
pot empoderar. En aquests casos és molt
fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona
neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells),
sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies
i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context.
I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per
exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona,
quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat
amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent
a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es
tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.
La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat(allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.
Se’ns
diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de
introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens
afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de
rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és
una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I,
seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que
qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això
exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.
I
què passa, per exemple, quan es vol deconstruir
l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la
possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas,
d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a
l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que,
per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li
ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o
altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben
aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix
des del mateix punt. És més, quan el teu
accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit,
l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només
aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi
i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora
d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes,
degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa
seguretat ens els afectes.
Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.
Una
altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE,
aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té
quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i
que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions
precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els
inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple,
aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a
l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria
afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també
amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i
desitjar-les molt. Tampoc vivim igual
els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà
que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que
es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició
de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.
Tot
això que he comentat fins ara, a més, també
afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat.
Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil
parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic,
carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no
ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que
tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els
processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li
deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de
“lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que
és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que
tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques,
però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig
pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a
tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital
social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No
vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó
precisament qüestionar-lo i qüestionar
els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que
ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa
molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre
deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests
privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.
També
he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només
de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació
de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un
altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per,
per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos
també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.
Sé
que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic
que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de
l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i
en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen
realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he
pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després
no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat
l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà,
sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por,
com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a
les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les
persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional
(que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques
i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques
no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist
fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre
es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte,
això és només una forma d’apropiació.
Tot
i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”,
tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el
dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa
perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o
perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges
alternatius als missatges mainstream que
solen omplir tot el dia. La majoria dels
missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar
un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i
atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un
veritable empoderament.
Sabem
que el monosexisme es basa en l’esborrat
de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i
esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat
no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no
s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta
mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder
separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament
havia de perpetuar el binari de gènere: les
bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som
infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i
encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de
nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error,
desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per
aquest motiu per al que normalment
l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta
imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i
tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.
Però
el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i
heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals.
No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”,
esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures.
Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al
mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones.
No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què
estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals
tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals,
naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més,
no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar
l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?
Ens
trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació
sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però
monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme
podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una
mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el
discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes,
perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme.
Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de
sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però
utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent
expulsades als crits de “no sou prou queer”,
fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a
la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients
feministes.
Segueixo
sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i
identificacions que no sé com portar. Per
a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que
m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a
vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una
carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de
forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que
una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És
més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és
no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de
relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la
violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament
constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no
només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel
fet de no ser monosexual.
Les orientacions, al cap i a la fi,
han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme,
el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i
assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi
concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també.
No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em
travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc
bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure
i expressar la bisexualitat supuren.
A vegades he reclamat estereotips, o
derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de
“totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és
també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que
m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que
fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo
prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda,
ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i
no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva
desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i
cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En
comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que
segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap
a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes
estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a
l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns
pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.
Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.
No-estimats
caçadors d’unicorns,
començaré
presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia,
també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres
possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al
darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són
productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no
sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.
Podria
seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar
vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc
“neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan
medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si
els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc.
Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una
mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es
pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap
interès en conèixer-vos.
Permeteu-me
també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en
compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions,
prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres.
Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou
caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me,
sé del que parlo.
També
m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de
tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives,
de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc
res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més
de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios
sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot
això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint
un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes
pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes
altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients
sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però
ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.
També
vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació
sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació
sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes
critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens
busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles
que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que
inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu
a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho
feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes
quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a
persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a
altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.
Les
dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem
aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què
volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni
per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades
també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en
compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació
i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem
tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent
aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha
altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no
monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra
bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.
Mereixem
no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres
us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu.
Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres
emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una
imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes
socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot
allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de
preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho
és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser
tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari
i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més.
Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.
Espero
que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo
m’he quedat molt a gust.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí .
En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.
Amb el temps, l’existència de la
bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades
es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol
confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals
quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no
patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest
punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat
i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns
col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu
LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza
la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes
per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també
quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).
El monosexisme –del qual la bifòbia
és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un
gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest
esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres
experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les
nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre,
que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues
caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).
La nostra forma d’analitzar i
descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem
una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues
persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles
dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que
segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa
que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin
vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el
que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a
nosaltres.
Tot això, que és molt simbòlic, ens
fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals
no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en
ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades
per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través
d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau
d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les
que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs
amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar
contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem
de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també
a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que
diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les
nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a
que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la
mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què
necessitem.
Com no hem d’estar confoses sota
aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no
tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora
l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels
quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat,
depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim
totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les
plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també
passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes
volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar
sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El
mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús
confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els
que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant
així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és
més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens
inestabilitza?
Com de complicat és nedar en aquest
mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol,
com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se
sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés,
que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem
constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els
nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes
definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de
càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes
ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats
i de poder.
Recordo inclús amb dolor teràpies on
la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels
meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la
monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això
quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.
Per això, crec que la millor lluita
contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per
crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i
que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més
productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat
plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen
emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè
són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte
de cures cap a la nostra salut mental.
El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)
Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació
Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.
L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes
totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única
veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització
evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del
dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema
heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici
d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions,
exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo
anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de
polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i
estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el
que es pretén lluitar.
Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de
subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça,
classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses,
són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies
necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i
apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical
que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones
subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició
(LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals
que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals
poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).
Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible
prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells
subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns
exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem
parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el
matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de
promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la
relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i
lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals,
romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades
per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.
Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents
realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions,
això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa
obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes
altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles
que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i
força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un
sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant
les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme,
etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que
s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les
polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura
l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als
més invisibilitzats o menys empoderats.
Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base
de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició
prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i
suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a
quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç
mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels
membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta
suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú?
I, qui defensa aquest bé comú?
Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir
que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a
través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder.
Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició,
reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels
subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i
defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i
exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de
representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes
que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu
representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells
participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres.
Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a
home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs
altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i
pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha
passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una
coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on
persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres
perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes
que construeixen aquestes polítiques.
Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les
raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més
com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer
condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra
orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el
monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i
després es fa activisme, no al revés.
Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que
ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de
l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan
unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs,
independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en
més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una
construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels
discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions
d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i
exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament,
se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la
nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política
restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú
i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme,
l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.
Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la
unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions
comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en
sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està
integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions
diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que
comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb
només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la
tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia
de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra
d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a
orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves
interseccions relacionades amb la seva orientació.
M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme
LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la
bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de
l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és
la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè
això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens
submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i
indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i
identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies
d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar
les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures
d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles
que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes
més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen
la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos
visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o
les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir
sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a
bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les
reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que
identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens
aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que
tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens
restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de
l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a
persones bisexuals.
A mi em van diagnosticar amb lateralitat creuada als 5 anys. Abans d’explicar-vos en què m’afecta o va afectar i per què ho considero una neurodiversitat vull deixar clar què és:
No tinc ni idea dels termes mèdics, no sóc experte, ni he estudiat res relacionat amb això, però de manera simplificada seria el següent.
El nostre cervell es divideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre. Cada un amb les seves funcions i, normalment, un predomina sobre l’altre. Això fa que tinguis preferència en utilitzar una part del teu cos sobre l’altra. Aquest concepte es diu lateralitat i és el que determina si ets equerrane o dretane. Queda definit quan fem els 5 anys aproximadament. Si la part del teu cervell que és més dominant concorda amb la part del teu cos que és més dominant, tens una lateralitat homogènia o homolateral, independentment de si equerrane o dretane. Seràs dretane de mà, d’ull i de motricitat en general i dominarà l’hemisferi esquerre, per exemple.
És a dir, com diu wikipedia: “La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. L’exemple més popular és la preferència per utilitzar la mà dreta o ser dretà. “
La lateralitat creuada o heterogènia és quan no hi ha una homogeneïtat de dominació. Per exemple: tens l’ull dominant dretà i el braç esquerrà. O domina el teu hemisferi dret però en el teu cos domina la part dreta. Això afecta a l’aprenentatge del llenguatge i de les matemàtiques, a la capacitat analítica, lògica, de comprensió i concentració, a la percepció espai-temporal, a l’equilibri, etc.
“La lateralitat (creuada) es considera un trastorn neurofisiològic (del sistema nerviós): els influxos nerviosos que procedeixen de cada costat del cos i que haurien de confluir en els costats oposats del cervell no circulen ordenadament.”
Això és difícil de detectar, en part perquè és una cosa bastant poc coneguda i en part és perquè els símptomes s’associen al fet que la persona és maldestra, deixada, passota o que no estudia o s’esforça prou.
Els símptomes s’acostumen a detectar a l’infància, encara que no exclusivament (i es poden atenuar mitjançant teràpia). Marco en cursiva els símptomes que tenia i ja no tinc i en negreta les característiques o símptomes que encara tinc en major o menor mesura. Moltes d’aquestes dificultats les he pogut compensar a força de teràpia i molt d’esforç, encara que altres em segueixen causant problemes, simplement he après a viure amb elles. He recopilat els símptomes de diferents webs citades al final de l’article i he afegit i modificat segons la meva experiència:
Llenguatge i aprenentatge:
-Dificultats per a les matemàtiques
– Dificultat de l’aprenentatge mecànic i raonament lògic.
-Dificultats en l’ordenació de la informació codificada com la sintaxi, pensament lògic, memorització o matemàtiques.
-Dificultat en l’automatització de la lectura, l’escriptura o el càlcul.
– Confusions dreta-esquerra Confusió entre la suma i la resta o la mutiplicació i la divisió.
-Dificultats per a la comprensió.
-Problemes de comunicació i relació.
-Dificultats en el llenguatge oral: fluïdesa, llegir en veu alta, comprensió lectora i retenció de la informació.
-Parla poc fluida, la persona s’ensopega habitualment en parlar.
-Dificultat per tenir un discurs ordenat.
-Costa expressar amb paraules les idees que es tenen al cap.
-Por a parlar en públic.
-Dificultats en el llenguatge escrit: Invertir lletres, síl·labes, números a l’escriure. Escriure en format “mirall”.
-Llegir seguint la línia del text amb el dit o amb el punt de llibre.
-Acostar molt els ulls al llibre o la pantalla.
– Moure el cap en llegir en lloc de moure els ulls.
–Perdre el fil en llegir, saltar-línies o fins i tot paràgrafs.
-Llegir sense assabentar-se de què s’ha llegit.
-Tenir dificultats en copiar un text d’una pissarra o un llibre.
-Lletra il·legible.
Concentració i memòria
– Dificultat per seguir amb una tasca durant un temps prolongat.
-Incapacitat de realitzar dues tasques a l’hora que altra gent fa de forma mecànica. Per exemple: Escoltar la ràdio i cuinar alhora.
-Incapacitat de mecanitzar accions com rentar-se les dents cada dia. -Dificultat en recordar accions rutinàries i interioritzar-les.
-Haver de treballar més hores que qualsevol persona neurotípica per aconseguir els mateixos resultats.
-Problemes de memòria
-No seguir la lectura d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una conversa, encara que t’interessi molt.
-Poca “efectivitat”. No centrar-se en una acció. Això causa problemes escolars i laborals.
-Despistes, oblidar on s’han deixat les coses o si s’ha fet o no una acció rutinària com tancar amb clau la porta.
Motricitat:
-Deficiències motores i funcionals. És a dir, caure molt, ensopegar constantment etc.
-Dificultat o impossibilitat per conduir o ballar, nedar, anar en bicicleta, patinar, caminar recte o sense ensopegar, esports en general.
-Ser maldestre a nivell psicomotriu. Es pot veure en fer manualitats, capacitat de dibuixar, per exemple. També problemes per agafar un llapis, una forquilla, etc.
-Reaccions lentes, reflexos lents.
-Apretar molt el llapis en escriure.
Percepció Espai-Temps
-Dificultat en calcular quant de temps es triga en realitzar una tasca o en arribar a un lloc.
-Desorientació
-No tenir interioritzat què és l’esquerra i què la dreta.
-Problemes en ordenar espai i organitzar objectes.
-Dificultat en organitzar el temps i les tasques.
– Distingir línies rectes de les que no ho són (simetria)
– Dificultat en calcular distàncies
De peque, amb tot just 5 anys, la meva profe es va adonar que era incapaç de passar per una porta sense donar-me contra els marcs, que em costava caminar i ensopegava amb tot. Així que després de molts tests em van diagnosticar lateralitat creuada.
Tinc el record molt clar d’haver de esforçar-me especialment per aixecar els peus, per caminar. La gent no entenia que no era automàtic per a mi aixecar els peus al caminar o que caminar recte no entrava dins de les meves facultats.
Em va costar molt aprendre a escriure. La meva lletra era il·legible i, com he marcat en la llista, escrivia les lletres a l’inrevés, en forma de mirall o canviava síl·labes. L’ortografia i la gramàtica no s’em ficaven al cap, en cap dels idiomes que sé. I això que m’he fet filòlogue, però vaja, no ens enganyem, ho vaig fer per la poesia. El que és veritat és que m’ha costat bastant més esforç no fer faltes d’ortografia que a una persona neurotípica. Vaja, aquí també intervé el tema del classisme, però és una altra història.
També, a part de ser “maldestre” que no era més que un símptoma de la lateralitat creuada i que em va causar (i em causa) bastantes ferides físiques, no era capaç de nedar o anar en bici, o patins. Avui dia puc evitar certes activitats perquè sé que la meva falta de coordinació em posaria en perill. Al final aquest tipus d’activitats, com conduir, requereixen d’una coordinació ull-cos que jo no tinc. Vaig anar a teràpia durant anys per “reeducar el meu cos” per ser capaç de fer totes aquestes coses, encara que altres segueixo sense poder fer-les segons la norma o em presenten una major dificultat. No tenia problemes de parla, però sí d’organització del discurs. Al final, tot això té a veure amb l’ordre, amb situar l’ordre de les coses. Per això potser em vaig fer poeta, aquí la meva caos era un avantatge, em podia expressar més lliurement. A causa de la LC vaig desenvolupar miopia, però es va poder corregir amb teràpia.
Tot això ha causat problemes d’autoestima bastant profunds, evidentment.
Els meus problemes motrius i de memòria són evidents per a qui em coneix, com la meva incapacitat d’organitzar l’espai o ubicar-me en el temps (sempre arribo aviat, no sé calcular el temps). També em costa molt ubicar els records en un espai temporal.
No m’acostumo a desorientar en ciutats i carrers, però això és perquè he desenvolupat molt la meva observació i m’aferro a detalls que em donen pistes per ubicar-me.
Però és que és més profund encara, la psicòloga li va explicar a la meva mare el següent, jo ho adapto una mica: La gent neurotípica té a la ment un munt de calaixos amb etiquetes que els diuen on s’ubiquen les accions que han de dur a terme i en quin ordre. Ho saben de memòria i ho automatitzen. Saben la seva ubicació i en quin moment obrir-los i tancar-los. Les persones amb lateralitat creuada tenen aquests calaixos sense les etiquetes i no se’n recorden en quin ordre obrir-los i què hi ha en ells, han d’aprendre de memòria i buscar maneres de no oblidar-ho. La meva manera de pensar i el meu món interior també es veuen regits per això. Per això s’em coneix com a una persona caòtica, poc racional, amb problemes d’entendre el pensament lògic (com les ciències, però també el discurs acadèmic). Acostumo a expressar-me i pensar des d’un lloc més emocional perquè no filo els meus pensaments d’una forma ordenada. Això no vol dir que no hagi après amb els anys a adaptar-me als discursos i la forma neurotípica, però no deixa de ser un adaptació per la meva pròpia supervivència. Per això per a mi a + b = c m’és difícil d’entendre. Perquè quan he entès a i em poso a entendre b ja he oblidat el que era la a i per què és allà i per què estan en aquest ordre i quin sentit té tot plegat. Un exemple pràctic: Jo cada dia m’he de recordar activament de rentar-me les dents. La meva ment no ho té automatitzat, perquè el calaix de “1. Rentar-se les dents” no tinc ni idea d’on és. Així que he de fer un esforç diari per no oblidar-ho i per no oblidar que després he de posar-li menjar al gat. Tenir una rutina per a mi és molt difícil, encara que en el meu cas la necessito. Però no automatitzo les accions, no tenen un ordre espai-tempsl a la meva ment. És igual si cada dia vaig a la mateixa hora al mateix lloc. Cada vegada he d’intentar recordar i calcular a quina hora sortir de casa (sempre m’equivoco) i com arribar.
Però tinc els meus trucs i estratègies. I això és el que he fet tota la meva vida. Intentar buscar maneres de recordar-me de quan i en quin ordre es fan les coses i intentar entendre el món amb la lògica de les persones neurotípiques que tenen la facilitat de mecanitzar tots els seus actes i no haver de pensar en ells contínuament. Per això dic que sóc despistade, perquè per a mi és molt fàcil oblidar quines coses fer, ON i QUAN he deixat les coses, quan vaig fer o vaig deixar de fer o dir X (per això em repeteixo tant) etc.
Algunes coses sí que les he mecanitzat. La lectura, l’escriptura, el caminar (més o menys, perquè la meva tendència segueix sent no aixecar els peus) etc. Però m’ha costat més que a persones neurotípiques.
El tema és que quan parlo d’això o ho vull nomenar com a part de la meva diversitat funcional i mental la gent es riu de mi o ho minimitza. No sembla important, no sembla rellevant. Em diuen exagerade, que no n’hi ha per tant. La incomprensió és molt invalidant. Alhora això forma una gran part de mi, encara que jo pugui amagar-ho, maquillar-ho o el que sigui. La gent no sap l’esforç que faig cada dia per no donar-me cops contra fanals, motos, portes i altres objectes, per pujar i baixar escales sense que suposi un perill mortal, per no oblidar-me de rentar-me les dents, dutxar-me, fer-me el llit o esmorzar, o sigui de mantenir unes rutines o obligacions. No m’és tan fàcil ubicar-me en general en el món. Tot això ha afectat moltíssim la meva autoestima i la meva confiança, perquè en la meva infància tots aquests símptomes eren més evidents i més aguts, perquè estaven sense gestionar i tampoc els sabia amagar o dissimular. Això em provocava sentir-me diferent, sentir fracàs, sentir-me inferior i est * pide, perquè clar si no se’t dóna bé la lògica i el pensament racional, el teu pensament no és vàlid i tu vals menys. I encara sento aquesta sensació d’inferioritat per no entendre o no poder expressar-me d’una manera lògica i acadèmica o, que si ho faig, no es correspongui amb els meus pensaments. És frustrant que, a més, aquest esforç per encaixar en el món no es vegi traduït en resultats i com de fàcil és rendir-se i no voler sortir de casa, ni moure, ni ballar, ni nedar, ni anar en bici, ni caminar per no fer el ridícul, ni parlar en públic, ni estudiar, ni escriure, ni dibuixar, ni voler viure amb ningú perquè odien que t’oblidis de que has de tirar de la cadena. Sí, això tampoc ho tinc mecanitzat.
A més, és que la gent s’irrita fàcilment per les teves “distraccions” i falta d ‘ “organització”, i ho entenc, perquè pot comportar problemes. El que passa és que la gent es creu que tot això ho faig per falta d’interès o ganes. Per això hi ha conflictes i que em puguin veure com una persona “poc eficient” o “mandrosa” per al capitalisme, que es cregui que passo de tot o que no faig les coses per desconsideració, quan la realitat és que no me’n recordo de fer-les. “Però si has de treure la caca del gat cada dia! Com pot ser que no t’en recordis?! “. Doncs perquè tinc problemes amb automatitzar les accions, el que deia. Per això intento fer les coses a l’instant, perquè si ho deixo per després no m’en recordaré, potser en dies o potser definitivament. En el cas del gat, m’en recordaria perquè Oskar (el nom del gat amb el que visc) es queixaria i llavors em donaria compte del que passa. Però no sempre passa això. Tinc agenda i em serveix, però recordar mirar l’agenda és una altra cosa a automatitzar. És tot un món.
La meva falta de concentració tampoc és per falta d’interès. M’interessa molt la nostra conversa, però la meva atenció es desvia i sé que és una merda, intento que no passi, però té a veure amb tot això que estic explicant i no amb que no m’interessis tu.
Jo mateixa passo d’explicar a tothom això. Em limito a dir que sí, que sóc maldestre, que sóc despistada, que sóc de ment més abstracta, que la lògica no és el meu fort, que em costa l’ortografia, que sóc un desastre, que sóc desorganitzada, que sóc desordenada, que sóc dispersa etc. És més fàcil. Perquè si dic que tinc lateralitat creuada em diuen que això és una excusa, que m’arrepenjo en això per no “millorar com a persona” (quin concepte de merda, realment). Em diuen que m’aferro a això per justificar els meus defectes. Doncs si sabessin quant m’esforço perquè aquests “defectes” desapareguin i quants traumes i falta d’autoestima m’han ocasionat, potser no m’ho dirien. Però la gent no sap res d’això i quan ho explico ho subestimen. Per això he volgut explicar-ho aquí més extensament.
És la primera vegada que escric seriosament sobre això, així que em sento vulnerable. Però volia visibilitzar-ho, perquè conec més gent que té LC, diagnosticada o no, i es senten com una merda i es culpabilitzen per ser “un desastre”.
Crec que queda clar per què és una neurodiversitat. Més enllà que sigui un tema genètic o no, el nostre cervell és diferent i amb això les nostres capacitats i limitacions són diferents a les normatives i vistes com a desitjables, sobretot pel capitalisme. Al final vull dir que també em travessa el capacitisme per tot això i sé que per a altres persones pot semblar que són nimietats, però influeixen en la meva vida i em travessen cada dia.
Que tu no ho vegis és una altra cosa.
Per acabar, com postdata, volia emfatitzar que en totes les webs que he consultat, a part del llenguatge i les idees capacitistes, es fa molt d’èmfasi en com corregir les dificultats de llenguatge i motricitat, perquè semblen més urgents. Perquè són més productives per al sistema. En canvi el tema de la mecanització de les accions i els problemes d’ubicació espai-temporals, sembla que es tracten com a aspectes menys importants. Perquè clar, són temes que afecten la persona i no afecten tant a la teva productivitat i efectivitat. Al final interessa el que interessa, encara que el problema de mecanització i la falta d’ubicació espai-temporal m’hagin marcat més i em afectin molt més que el escriure en forma de mirall o donar-me cops (encara que també sigui una cosa important i que m’afecta, òbviament), però és que es veuen com anècdotes en comparació a no saber escriure bé o no saber fer una divisió. Ah, segueixo sense saber fer divisions, que consti.
Espero que tot això us hagi servit d’alguna cosa o tingueu més informació o curiositat.
Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.
Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials
La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.
He vist utilitzar aquesta eina
comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat
per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins
són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una
visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents
que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la
interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació
horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi
ha en les relacions.
La
responsabilitat
La CNV anomena violència a negar
la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant.
El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que
depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que
es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats
estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets
totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del
que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat
teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.
Un dels exemples que utilitza la
CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una
cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat:
fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la
CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la
nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho
escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del
poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com
tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant
totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota
coerció no és escollir lliurement.
Finalment, moltes vegades persones
utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten
les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com
et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.
L’objectivitat
Segons la CNV, per comunicar-nos
de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no
amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant
és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació
objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a
l’altra intencions, desitjos o emocions.
No obstant això, per defecte, el
que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició
concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat
sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe
mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han
tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant,
aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis
té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha
respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició
sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser
que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost
però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les
normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és
important.
Aquest raonament, a més, no ens
permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que
aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de
subjectives.
L’empatia
Finalment, una de les estrelles de
la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació
sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani
aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna
queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar
sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella
mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser
la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona
què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho
hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es
fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu
l’assenyalada a assenyalar-la a ella.
He vist manipular moltes vegades a
través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar
alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar
sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles
emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la
persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una
de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que
utilitza aquesta eina.
Avís de contingut: objectificació i consum relacional
Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.
L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una
relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la
limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa
que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses
que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives
famílies d’origen). “Jo no vull res
seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de
relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el
que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les
“complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de
“compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per
qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.
Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la
quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en
“compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en
relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís
amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni
romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a
aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades
acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís
especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que
van més enllà, com comentava a l’inici del text.
Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per
defecte un binari força extrem: o ens
relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens
trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor,
però d’un altre tipus). Per això, quan
una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant
aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum
sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel
seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa
no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són
importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).
Què vol dir, doncs, no voler tenir
relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un
tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el
compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una
forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un
tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però
l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma
“no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una
amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia
algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon
dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les
normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia
apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta
de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la
responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la
que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys
privilegiada).
Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.
Cada vegada que escolto aquestes
expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no
perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien
estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma
no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de
consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar
sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de
reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel
simple fet d’existir. Totes mereixem ser
tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho
bé o gaudir.
Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.
Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme
Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.
Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.
Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la
suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones
plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o
homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem
escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però
el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra,
tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents),
el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder
escollir, això es veu que molesta.
Per què poder escollir suposa un
problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la
no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una
cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així
només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que
l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament
és resignació, no acceptació. La
possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja
que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament
heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat
sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers
que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat
i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.
Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la
construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista
estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere
concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els
dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins
d’aquest marc la possibilitat del desig
cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta
construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de
l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint
la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona
d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que
existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.
Sí, les persones plurisexuals podem
ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de
com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció;
un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i
discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la,
podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser
traïdores al sistema patriarcal.
