una mirada crítica a la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: tècniques de dominació, individualisme, neurocapacitisme, privilegis, jerarquies, estructures de poder.

 

Deconstruir-te i reconstruir-te en entorns no monògams implica parlar molt sobre emocions, comunicació i relacions. En aquests contextos l’eina més tractada i utilitzada quan es parla de comunicació és la Comunicació No Violenta (CNV), fins a haver-la convertit en l’opi de les no-monogàmies i del poliamor: quasi tots els esdeveniments sobre no-monogàmies acaba apareixent algun taller sobre CNV o alguna proposta semblant. Però hem d’anar en compte, ja que tot allò que es presenta sempre com la gran i perfecta solució “neutra” a tots els problemes (com se sol fer amb la CNV) acostuma a venir farcit de totes les estructures de poder que el mantell de  “neutralitat” sempre intenta amagar, ignorar o passar per alt. El fet d’haver vist utilitzar aquesta “eina” comunicativa tantes vegades per part de persones (especialment homes) que manipulen, maltracten i abusen, és per a mi una alarma prou important que em porta a voler comprendre millor quins són els seus punts més problemàtics. I no, no sóc de l’opinió de que aquestes persones en fan un mal ús i tergiversen la CNV, sinó que crec que la problemàtica rau en la base mateixa del discurs que construeix la CNV: el paradigma liberal de l’individualisme.

No vull tampoc dir que tot en la CNV em sembli problemàtic, i s’ha d’admetre que la CNV té coses que ajuden a apoderar-se i a comprendre’s una mica millor a una mateixa. Sembla també una bona eina quan estàs en una relació horitzontal. El problema bàsic de la CNV és que obvia les estructures de poder, les tècniques de dominació i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions, i obviar això és molt perillós perquè suposa una forma de veure les relacions molt simplista i genera moltes complicacions i violènccies (especialment cap a les afectades per estructures de poder, discriminacions i opressions). Això és perquè parteix d’una idea individualista de les relacions que veu a les persones com éssers aïllats i independents els uns dels altres i que només s’afecten de forma puntual i voluntària. D’aquesta manera obvia i ignora la interdependència, l’afectació mútua i constant i la responsabilitat compartida.

La CNV proposa un tipus de comunicació que anomena la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. La valoració sobre què és violent és un procés cultural, no és “universal”. A més, no existeixen formes de comunicar-se més naturals que d’altres, ni més culturals que altres, ni natural té perquè significar millor que “no natural”: tot allò que llegim com a “no natural”, o sigui com a social o cultural, neix de la natura i la natura és influïda també per la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures poden construir formes diferents de comunicació i de violència.

Una de les bases de la CNV és el que anomenen “donar de forma natural” (seguim amb el paradigma de la “naturalitat”): totes les necessitats queden cobertes sense obligar res a ningú i fent només les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre m’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida per com fer-les; normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva i obvia que moltes decisions del que una desitja o no fer són culturals i no “naturals”.

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i de les emocions utilitzant expressions del tipus “haig de fer alguna cosa” (expressió que indica obligatorietat) en comptes d’expressar que ho faig perquè ho escullo, auto-responsabilitzant-me de les meves decisions, actes i emocions. Per un costat, aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta en comptes d’estar sempre atorgant aquest poder externament: per tant, és un pas cap a l’autonomia i a certs apoderaments. Tot i això, és una visió que ignora que hi ha persones que tenen una limitació molt més gran del que poden fer o del que poden escollir. Em fa ràbia que inclús en molts exemples que posa la persona que va crear la CNV (un home blanc i amb una bona col·lecció de privilegis) explica que les persones oprimides (com les racialitzades) tenen menys opcions per escollir però que tot i així són lliures: segons ell, sempre es pot escollir morir en comptes de fer el que se’t demana. Aquest pensament és un pensament liberal i que prové d’una posició de molts privilegis. Tenir menys opcions, o escollir sota coerció, no és escollir lliurement.

Per un altre costat, la idea de que som lliures i totalment responsables del que fem i sentim pot ser utilitzat per persones amb molts privilegis per no responsabilitzar-se elles de les coses que fan i “escórrer el bulto”, especialment de les coses que fan que afecten a altres: si tu ets responsable del que sents i del que et passa, el que jo faci o deixi de fer no és important, i com et sentis degut a les meves accions no és responsabilitat meva, encara que siguin coses que t’afectin directament. D’aquesta manera moltes vegades persones amb més privilegis, especialment homes, utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se de moltes agressions o actes que afecten a les seves relacions.

La CNV diferencia entre “observacions” (objectives) i judicis o valoracions (subjectives). Segons la CNV per a comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través  de les observacions objectives, intentant evitar les valoracions “subjectives” sobre el que les demés persones fan: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és un judici i una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem (no sabem si una persona no ens respon perquè ens està ignorant o bé perquè no ens ha sentit bé, no es troba bé o per algun altre motiu) ni atorgar-li nosaltres intencions, desitjos o emocions.

No obstant, fer-nos creure que existeixen observacions objectives és perillós, ja que per defecte el que és sovint descrit com “observacions” objectives solen caure amb una definició concreta del món que ens envolta, sovint vinculada als privilegis (l’objectivitat correspon a la mirada de l’home blanc cis heterosexual de classe mitja/alta neurotípic sense diversitat funcional, etc), i per tant exigir aquest tipus d’observacions a qui més beneficia és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva i cultural que es correspon a una definició sobre el que és o no una resposta i el que és acceptat o no com a comunicació “vàlida”: podria ser que la persona dins de les seves capacitats comunicatives ens hagi respost però nosaltres no ho haguem entès així quan ho llegim o interpretem a través de les normes culturals sobre comunicació. Aquest raonament, a més, no ens permet fer valoracions de molts dels actes que rebem d’altres persones: no ens permetria dir que una persona ens està maltractant, enganyant, manipulant, etc, ja que segons la CNV això són valoracions subjectives. Com de positiu és no poder fer aquest tipus de valoracions, per molt subjectives que la nostra cultura ens digui que són? No serà que la “subjectivitat” està subvalorada?

La CNV et diu que per expressar emocions no has de dir mai que les demés persones et fan sentir com et sents, sinó que has de dir que quan l’altra persona fa alguna cosa tu et sents d’una manera determinada, desresponsabilitzant a l’altre de com et sents, autoresponsabilitzant-te tu i deslligant les accions i emocions (reaccions) de cada persona. Aquesta és una forma de veure les relacions com persones separades que no s’afecten i amb responsabilitats separades en comptes de veure la responsabilitat de les relacions com responsabilitats compartides. Oi que quan jo li dono un cop de puny a algú tinc part de responsabilitat del dolor que pugui sentir? Oi que quan aconsegueixo una fita amb altres companyes més és responsabilitat de totes el benestar que jo en pugui obtenir? (I de fet moltes fites que aconseguim i creiem, i ens fan creure, que són individuals, són gràcies a moltes altres persones). És molt fàcil que aquest discurs sigui utilitzat per part de manipuladors per desresponsabilitzar-se d’emocions que provoquen a altres persones a través de les tècniques que fan servir per a manipular-les o maltractar-les: si tu ets totalment responsable de les teves emocions, les meves manipulacions no ho són.

Finalment, una de les “estrelles” de la CNV és el que anomena “empatia”, que per a mi és una de les més problemàtiques. Tot i que hi ha moltes definicions i formes de sentir sobre què és l’empatia, la CNV descriu el procés empàtic a través de “llegir” i interpretar què necessita l’altra persona sense que aquesta l’expressi. Segons la CNV, quan una persona es “queixa” d’alguna cosa que estàs fent tu o t’exigeix alguna cosa és perquè té una necessitat que no està sent satisfeta. El que proposa la CNV és girar la truita quan algú t’assenyala alguna queixa i expressar-li què és el que tu creus que ella sent i què deu necessitar. Segons la CNV aquest acte és un acte de preocupació per a l’altra persona.

Torbo molt violent que si una persona no ha expressat quines són les seves emocions ni necessitats sigui algú altre qui li ho digui (encara que ho expressi amb una pregunta) a través d’una suposició i lectura. Fent això el que fas és focalitzar l’atenció en una altra cosa diferent a la que ella assenyalava: unes emocions i necessitats que tu li atorgues, a més excusant en una suposada preocupació per ella. És fins i tot contradictori amb un dels postulats que he presentat anteriorment sobre no fer judicis o valoracions, ja que suposar quines necessitats té l’altre no és una lectura subjectiva. Quantes vegades he vist manipular a través d’aquest tipus d’”empatia”? Moltíssimes. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves necessitats i “carències” que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en sí la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions.  Aquesta és una de les parts més explotades de la CNV i una de les més violentes.

Share

memòries d’una C (VI – trencar amb la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la sisena i última part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí  la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació

 

Moltes vegades en els nostres propis discursos crítics (sobre el pensament monògam i feministes) ens oblidem d’incloure a aquest tipus de relacions, ja que, tot i que intentem trencar amb moltes de les parts del pensament monògam, hi ha algunes coses que encara resten invisibles. Hem basat la major part de la nostra lluita en combatre la violència en la parella (molt necessària lluita, evidentment) i en l’alliberament sexual, però ens hem oblidat del que rebia precisament una violència d’esborrat, reproduint el mateix esborrat.

Un exemple d’això es veu en el discurs que fem sobre les cures. Les cures són molt importants en les relacions: són la forma de tractar-nos que no passi per la  dominació ni l’objectificació. S’ha generat discurs al respecte, tot i que moltes vegades sense que ens adonem quan parlem de cures acabem parlant de relacions de parella, relacions sexuals o relacions romàntiques, només (o poc més). Poques vegades escolto discursos que parlin d’altres relacions. De fet moltes persones ens veiem amb la necessitat en moltes ocasions de demanar que una relació sigui reconeguda com a parella per a sentir que podem demanar o exigir certes cures. Les cures parteixen a través del reconeixement, i sense reconeixement no hi pot haver cures.

Una altra cosa que veig que es repeteix molt és la de creure que un cop hem lluitat contra la violència que es genera en la parella ja hem lluitat contra tota la violència que genera la monogàmia. Fa poc vaig llegir a twitter una cosa que ja he llegit milions de vegades anteriorment: que ‘es pot tenir una relació monògama que no sigui tòxica’. Aquesta afirmació només centra la possibilitat de toxicitat o maltractament d’una relació en si és de parella, o en si és sexual, oblidant-se de com afecta a altres tipus de relacions. Aquest discurs esborra la possibilitat de que relacions que no són de parella o sexuals o romàntiques no poden ser ‘relacions tòxiques’ perquè d’entrada ‘no són relacions’. I això porta implícit violència, ja que qualsevol maltractament que hi pugui haver fora del que són considerades relacions, s’esborra i s’invisibilitza, un acte violent de per sí. Per tant, el reconeixement no és només important per a poder rebre cures, sinó també per a poder assenyalar violències.

I, finalment, també he vist una forta crítica cap a les jerarquies en les parelles i la violència que comporten, una crítica que ha aportat molt als discursos dins de les no-monogàmies, molt necessària i que a moltes ens ha ajudat a respirar una mica més. Un exemple és el llibre de ‘More than Two’ on expliquen què són i què no són les jerarquies i quines són les conseqüències d’aquestes (que en part són les que he estat explicant avui). Tot i així, un altre cop, aquest discurs s’oblida de les relacions que no són considerades de parella ni en com s’apliquen aquestes jerarquies en aquestes relacions.

 

Trencar amb la monogàmia

Com he comentat abans, moltes sentim la necessitat de demanar ser considerades parella per a sentir-nos valorades, reconegudes i cuidades; especialment persones que es troben en situacions més vulnerables i que sense compromisos en les relacions els és més difícil poder cobrir les seves necessitats. I qui diu parella, diu desitjar d’alguna vegada algun tipus de jerarquia, per a poder trobar una certa tranquil·litat relacional en la nostra vida. Això és degut a que fora de l’àmbit de la parella, el consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla, en una societat capitalista i agressiva que ens vulnerabilitza a moltes, l’únic lloc on trobar cert resguard. Però, evidentment tampoc estic comentant això per ara fer una oda a la parella, sinó més aviat utilitzar-ho com a visibilitzador del vertader problema: tractem a la resta de relacions tant malament, que l’única forma que a vegades trobem de ‘salvar-nos’ és resguardar-nos en la parella. Si no es fa aquest exercici quedaríem (especialment les més vulnerables) totalment exposades.

Trencar amb la monogàmia no hauria ‘només’ d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més ‘parelles’ o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria ‘només’ d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. De fet per a mi, l’alliberament sexual i afectiu és més secundari. Per a mi, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les ‘altres’: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘ser’.

Share

memòries d’una C (V – violència monògama)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí  la segona aquí, la tercera aquí. i la quarta aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, violència monògama, tècniques de dominació

 

Violència monògama

 Aquest procés d’objectificació cap a certs tipus de relacions propicia també que es generin i que es consolidin (juntament amb les altres opressions que pateixen aquestes persones) mecanismes que són característics de les estructures de poder. Abans de seguir i introduir aquests mecanismes m’agradaria tornar a recordar i fer èmfasi amb el que he comentat anteriorment: les persones amb molts privilegis es poden beneficiar de les relacions amb poques implicacions i per tant no viuen aquest tipus de violència de la mateixa manera, i inclús se’n poden beneficiar; tot aquest discurs està pensat especialment per a persones vulnerabilitzades per altres estructures de poder, que són les que més fàcilment són excloses per la monogàmia.

A través de l’imperialisme cultural, les normes socials que envolten la monogàmia com a sistema relacional col·loquen a les C en una posició inferior respecte altres tipus de relacions. I quan dic ‘inferior’ no em refereixo a ‘menys importants’, sinó a estatus que et treu veu, a jerarquia. Com he comentat anteriorment, quan es diu ‘relació’ es pensa sempre en ‘parella’, quan es diuen ‘sentiments’ es pensa sempre en ‘romàntics’, o quan es parla de gelosies o de problemes relacionals o de maltractament, també es pensa immediatament amb ‘parella’. Aquest imaginari col·loca a la resta de relacions en un estatus inferior, invisible, sense reconeixement de les seves emocions, o ni tan sols reconeixement dels problemes que hi sorgeixen o de la violència que s’hi pugui generar.

Això propicia que es pugui crear una situació de marginació (apartades del privilegi que concedeix altre tipus de relacions) i desapoderament en la pròpia relació degut a no poder formar part en  les preses de decisions de les coses que les afecten de la seva pròpia relació i no poder participar en la creació de les normes i decisions de la seva relació.A més, tambépropicia l’explotació relacional, quan, per exemple, les C acompanyen emocionalment a A i B (per beneficiar la seva relació), però aquest acompanyament no es rep de tornada degut a que les emocions de A i B són reconegudes, mentre que les de C no. O bé, en el context competitiu que he explicat anteriorment, el fet d’estar en constant lluita competitiva per a poder aconseguir un lloc reconegut en les relacions porta a moltes a un desgast energètic,que acaba portant a un ‘intercanvi’ gens just o sensible.

I, finalment, podríem anomenar a aquest tipus de mecanismes com un tipus de violència monògama. Així com s’ha especificat i com s’ha parlat de la violència que es genera en les parelles, i bé podríem anomenar un tipus de violència com violència monògama (on és l’apropiació, demanda d’exclusivitat, mites de l’amor romàntic, jerarquies entre components de la parella, rols socials de dominació i maltractament, etc), quan estem analitzant la monogàmia ens oblidem (com no) de la violència que la pròpia monogàmia exerceix cap a altres fora de la parella (això ja és un fet violent de per sí); i és que aquest tipus de violència es basa molt amb la invisibilització i l’esborrat.Un exemple d’aquest tipus de violència podria ser que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’’altre’, o l’’amant’ (conceptes que marquen una ‘alteritat’), o se’ns recorda que ‘només’ som amistats (col·locant-nos en una posició on no puguem demanar res si ho necessitem). Violència és que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. Violència és que se’t tingui en compte per parlar-te sobre els problemes de parella de l’altra, però que els teus problemes no siguin vàlids per no ser parella. Violència és el consum emocional. Violència és que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació.

 

Una vegada vaig veure una sèrie de televisió d’Estats Units on un home havia abandonat a la seva dona i filla durant bastants anys degut a estar treballant com a policia infiltrat en un cas. Després de tots els anys ‘desaparegut’ torna a aparèixer a la vida de la seva dona i filla. Ell intenta recuperar la relació amb la seva dona, però la dona està molt molesta per tot el que ha passat (òbviament). En un moment donat de la sèrie, ella descobreix que ell havia estat amb una altra dona durant aquells anys, i aquell s’acaba convertint també en un dels arguments per a no poder reprendre la seva relació: ‘si has estat amb una altra és que no m’estimes prou’. Durant tot un capítol sencer l’home intenta convèncer a la seva dona que aquella ‘altra’ dona no és ‘ningú’. Demostrar que algú no és ‘ningú’, hagi representat el que hagi representat a la teva vida, és un acte molt violent.

 

Tècniques de dominació i monogàmia

 Una vegada estava tenint una conversa emocionalment complicada i intensa amb una persona amb qui portava bastant de temps mantenint una relació propera. En un moment donat vaig aconseguir comunicar-li una cosa que em va costar molt i que era important: feia temps que m’estava sentint deixada, apartada i poc cuidada (especialment respecte a una altra relació més reconeguda i que semblava més de parella o principal). Ell es va adonar ràpidament de que allò era cert i em va dir que tenia raó. Tot i així, després d’afirmar-ho es va ‘defensar’ dient que allò li estava passant degut a la meva (‘mala’) reacció que vaig tenir jo un any abans quan ell em va dir que tornaria a veure a la seva exnòvia. Em vaig sentir molt malament i culpable. Vaig trigar hores en adonar-me de que la meva reacció un any  abans (una reacció que es basava en, simplement, deixar de parlar uns dies perquè havia col·lapsat emocionalment) havia sigut degut al fet de que m’entrés pànic ja que anteriorment sempre m’havia tractat molt malament quan tenia relació amb la seva exnòvia. Aquella tàctica que va fer servir en aquell moment ell és una tècnica de dominació anomenada ‘fer sentir culpable’.

 Fer sentir culpable a una altra persona és una tècnica de dominació. Les tècniques de dominació van ser introduïdes per Berit As (feminista escandinava) i són mecanismes que s’utilitzen per exercir poder sobre una altra persona, on normalment s’aprofiten normes socials que faciliten la dominació sobre certs col·lectius oprimits.

S’invisibilitzen a les C a través de tècniques com no reconèixer la relació, negar la seva pròpia existència, esborrar la relació, etc. Les nostres demandes de compromisos o de cures es ridiculitzen anomenant-les excessivament demandants i com si això ens fes més dependents, en comparació del que pot demanar una persona que és parella principal. Quan demanem se’ns fa sentir culpables per estar intentant ocupar massa espai en la vida de l’altre, especialment espai que hauria d’ocupar la parella principal. A les C se les acostuma a amagar la informació mentre es prenen decisions de coses que les afecten.

 

Share

memòries d’una C (IV – competitivitat i consumisme relacional)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí  la segona aquí i la tercera aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, competitivitat, consumisme relacional

 

Competitivitat i les C

 La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en  lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i les demés, les altres, queden fora (excloses). La monogàmia és molt competitiva, ja que l’afecte, les cures, els compromisos i el reconeixement només es donen cap a una persona, fent que es puguin donar situacions de competitivitat per a poder aconseguir reconeixement d’una persona (competint entre persones que vulguin obtenir reconeixement de la mateixa persona). Aquesta competitivitat en les relacions podrà ser tant per obtenir prestigi social (obtenir ‘trofeus’ en forma de relació que et facin obtenir més privilegis socials), o bé simplement reconeixement personal o cures, i vindrà donada per una combinació de moltes coses: les creences i normes sobre les relacions (la pròpia idea de que només una persona pot accedir al reconeixement), com ens enfrontem a una metarelació (la relació d’una relació nostra), o bé també amb quina sensibilitat nosaltres mateixes col·loquem a les nostres relacions que pot facilitar o no la competició (especialment degut a factors estructurals, com per exemple quan reconeixem a qui més privilegis té, qui és més guapa, qui té més facilitats econòmiques, o socials, etc).

Les C, al ser relacions col·locades en una posició on no poden tenir veu en la seva relació, es veuen en competició moltes vegades amb les persones que sí que tenen veu en la seva relació tot i que no hi formen part. Les C estarien en constant lluita per poder aconseguir una posició reconeguda, on hi puguin haver un mínim de cures, o se les tingui en compte, quedant sempre finalment excloses. Tot això vindria fomentat especialment per altres estructures que, en comparació amb l’altra relació, les exclouria (quina seria la més guapa, quina tindria unes capacitats socials més destacables, quina seria del gènere que faria de la relació més reconeguda, etc). Per tant, aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent i les que ajudarien a col·locar-la en una posició C.

 

Diari d’una C (Història 3)

Últimament sento que tinc molta ansietat, acumulo molta tensió i tota la meva atenció està anant a parar a B; tant, que no em queda temps per a mi, ni per la resta de les meves relacions. Però és que em sento constantment desplaçada, que no importa el que digui o expressi, que se m’aparta sempre. I és molt subtil, que cada vegada que quedo amb B en alguna cosa, al cap d’uns dies em comenta que ho ha parlat amb A i que A li ha fet una proposta que, en comparació amb el que havia parlat amb mi, l’ha convençut més i que millor farà el que A li ha demanat. No entenc perquè tanta comparació, sento com si se m’hagués posat en una competició que jo no he demanat.

I ara tinc por. Tinc por a fer o dir qualsevol cosa que faci que se m’aparti encara més. Sense adonar-me he deixat d’expressar coses que sento o penso, que m’afecten, per por a que se m’aparti més, i acabo sempre dient tot allò que crec que farà que no se’m desplaci. O sigui, no em puc enfadar, no puc expressar disconformitat, no puc fer cap crítica. Només puc mostrar-me dòcil i complaent. I, sobretot, sento que haig d’aconseguir ser d’alguna manera millor que A.

 

Consumisme de C

 Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir ‘relació de consum’ com una relació que no té gaire durada en el temps. Fent aquesta relació estem invisibilitzant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, i a la vegada negant la possibilitat de que una relació de curta durada pugui ser cuidada, i no objectificada.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb ‘només’ sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això des del meu punt de vista també és un error, perquè esborra molts altres tipus de consum que no són ‘sexuals’ (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació de només sexe és consumista. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació només sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és objectificador.

Jo prefereixo relacionar el consum de relacions amb la motivació i amb la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum des del meu punt de vista seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte), utilitarista, on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de tot plegat ni com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

Les C ocupen una posició de consum relacional ja que, com he comentat, no tenen veu en les coses que les afecten i, per tant, s’hi apropa la gent tenint en compte les seves necessitats, i inclús les de la seva parella, però no les de les C. Es podria fins i tot ampliar el consum des de la pròpia parella, no només d’una de les components, com a nova individualitat que consumeix relacions.

 

Diari d’una C (Història 4)

Avui he anat a una trobada amb A i B i he sortit d’allà molt confosa. No entenc molt bé perquè, ja que tampoc m’han dit res dolent. Resulta que fa un parell de mesos ens vam enrotllar les 3. Tot bé (al menys per la meva part) i tampoc s’havia parlat de portar la relació cap a cap lloc en concret; de fet em van deixar molt clar que ‘només’ volien una amistat. A i B ja eren parella abans, això sí, i ho segueixen sent. Fa una setmana em van dir que necessitaven parlar amb mi i que era molt important.

Aquest matí hem quedat i de cop m’han començat a explicar una història súper complicada d’emocions, de com van viure les dues la situació aquell dia, tot un procés emocional de gelosia treballat durant més d’un mes, i un munt de coses que no se’m demanaven directament però sí: un munt de comprensió i unes normes a portar a partir d’aleshores. Resulta que aquestes normes (bàsicament que jo no puc parlar ni quedar amb cada una d’elles per separat) les havien estat parlant elles dos amb anterioritat. Han estat més d’un mes treballant-s’ho i parlant-ho entre elles i posant aquests límits que de cop m’he trobat.

Però això no és tot, perquè ara tinc la sensació de que haig d’anar amb molt de compte amb tot el que faci o digui amb elles perquè se m’ha mig imposat que haig de ser sensible a la situació, ja que és un procés emocional. També de sobte tinc la sensació de que estic en una relació amb més implicació emocional i crec que jo no ho he pogut parlar, o sigui, no ha sigut un procés en el que jo hagi pogut parlar res de tot això, sinó que he sortit d’aquella casa entenent que de cop estic en una relació amb un cert grau emocional (ja que se m’està demanant una implicació, comprensió, acompanyament i empatia), però on jo no tinc privilegis de parella, i on haig d’acceptar certes normes de limitació per ser sensible als seus processos emocionals. I clar, a veure, és que tampoc he tingut moltes opcions, només podia dir que sí o no a aquella situació. Evidentment podia dir que no, però no sé tampoc em sento còmode amb aquestes dues opcions.

Ara entenc una mica més la implicació del ‘només’ en l’expressió ‘només vull una amistat’.

Share

taller ‘parlem de tècniques de dominació’ l’1 de juny

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El divendres 1 de juny dinamitzaré el taller ‘parlem de tècniques de dominació‘ en el marc de tallers que estem oferint La Trobada aquest mes. El taller començarà a les 18h i durarà unes 3 hores. Es farà al casal Ca L’Isidret, al carrer Paraguai, 2, Barcelona. El taller es realitzarà amb taquilla inversa (la voluntat) i hi haurà un pica pica vegà des de les 17.30h, per a que puguis venir una mica abans i xerrar amb nosaltres. El preu del pica pica també és la voluntat. No fa falta inscriure’s per venir a l’activitat. T’hi esperem!

Més informació a l’esdeveniment de facebook.

 

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

memòries d’una C (II – la monogàmia com a estructura de poder)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Marc de referència: la monogàmia com a estructura de poder

 Ens relacionem amb les persones a través d’una estructura, d’un pensament, d’unes idees i unes normes que ens diuen com ens hi hem de relacionar. Aquestes normes socials privilegien una forma concreta de relacionar-se i generen un cert tipus de jerarquies i violències, entre moltes altres coses. A aquest sistema relacional el podríem anomenar monogàmia, sistema monògam, estructura monògama, cultura de la monogàmia o pensament monògam; i l’anomenem així ja que tot i ser un sistema que afecta a més persones més enllà de la parella monògama, està molt relacionat amb la parella (especialment monògama), ja que és el que normalment privilegia.

La monogàmia normalment la definim i l’entenem com una qüestió de número de parelles o de demanda d’exclusivitat romàntica i sexual: si ets monògama només estaràs oberta a la possibilitat de tenir una parella i demanaràs exclusivitat romàntica i sexual a aquesta, i si no ets monògama suposadament estàs oberta a la possibilitat de tenir més d’una relació romàntica i/o sexual i/o a no demanar a aquestes exclusivitats. Però la monogàmia va més enllà del recompte del número de relacions de parella, ja que a més és un sistema, una estructura de poder, un pensament, que ens diu com ens hem de relacionar amb les persones segons cada un dels estatus diferents relacionals (parella, amistat, familiar, etc) i que col·loca cada una d’aquestes segons unes jerarquies concretes, sumant-se o barrejant-se, a més, amb les demés jerarquies que ja existeixen d’altres estructures (masclisme, heterosexisme, racisme, classisme, capacitisme…). Y no només es suma a aquestes, sinó que també hi està relacionada i s’alimenta d’elles, com elles s’alimenten de la monogàmia (com passa sempre amb les estructures de poder).

I, evidentment, no ser monògama (o sigui, tenir més d’una parella, o més d’una companya romàntica i/o sexual, o no demanar exclusivitat a la teva parella) no implica necessàriament trencar amb aquest sistema relacional. Es pot ser no monògama i seguir reproduint-lo i perpetuant-lo, a través de les no-monogàmies de pensament monògam.

S’ha parlat ja una mica de com funciona aquest pensament, però la majoria de les vegades ha sigut per parlar sobre com afecta a les relacions de parella: que hi ha unes normes que ens imposen com han de ser les nostres relacions de parella,  quantes hem de tenir, que funciona a través de l’apropiació i l’exclusivitat (especialment travessat pel gènere, i per tant, l’apropiació es produeix normalment de l’home cap a la dona) i de la violència que genera aquest tipus de relació, especialment barrejat amb l’amor romàntic. Però en tot aquest discurs moltes vegades ens oblidem de com afecta tot això a les demés relacions.

La demanda d’exclusivitat en la parella no és només una demanda d’exclusivitat sexual, sinó també de moltes altres coses que sovint estan implícites (o sigui, que moltes vegades no cal que funcioni a través d’una demanda o una exigència explícita per part de la parella, sinó que hi ha unes normes que per defecte fan que s’atorguin). Aquestes exclusivitats s’allarguen a moltes més coses, com són el temps que es passa juntes, el tipus d’activitats a les que estan limitades altres relacions (com la criança o les vacances), o inclús, i molt important, el reconeixement de la relació. El reconeixement per a mi és molt important, i el vull diferenciar del ‘prestigi’ social, ja que a vegades anomenem reconeixement a coses que estan més vinculades a aconseguir un cert prestigi social (allò que t’atorga certs privilegis socials, metafòricament trofeus). Però el reconeixement en una relació és la forma d’acceptar i de fer entendre que saps el que estàs obtenint d’aquella relació: sense aquest reconeixement el que acostuma a passar és que s’obtenen coses d’una relació i no es valora, ni s’accepta, ni es ‘reconeix’ que tot allò existeix, facilitant l’explotació o el consum (com parlaré més endavant), o que no hi hagi cures, ni compromisos, ni un equilibri en els desitjos, atencions o necessitats. I en el marc monògam, l’única relació que es permet reconèixer és la de la parella. Totes les demandes que es fan dins de la parella (d’exclusivitats) acaben afectant a altres relacions que no són la parella, ja que s’està demanant (encara que sigui de forma implícita) que no es puguin fer certes coses amb les persones d’altres relacions.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació (per aquest motiu la parella té el privilegi de demandar aquestes exclusivitats, especialment la del reconeixement). La resta de relacions (les que no són ‘familiars’, ja que la família potser podria trobar-se en algun altre rang), degut a no formar part d’aquest tipus de ‘privilegi’ (atorgat especialment per l’exclusivitat de reconeixement), queden més al marge i es crea, a part de les jerarquies entre persones que hi pugui haver degut a gènere, racialització, o capacitats, entre d’altres, una jerarquia entre relacions.

Les relacions jeràrquiques impliquen un seguit de normes que s’imposen des de la relació de parella (o la que es considera principal en la jerarquia) i que limiten la resta de relacions que puguin tenir amb d’altres. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no composen la relació de parella (o més ‘principal’) puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació de parella. Les relacions fora de la relació de parella venen definides per aquestes relacions de parella i externes a la relació que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions fora de la parella a persones de les relacions de parella que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Cal emfatitzar que normalment quan es critica la jerarquia relacional s’assenyala el poliamor jeràrquic, però es sol oblidar la monogàmia com a sistema que jerarquitza entre relacions. És més, el poliamor jeràrquic ha copiat de la monogàmia: és una ideologia del pensament monògam.

Aquest pensament es pot reproduir també encara que no anomenem aquella relació com a ‘parella’, per exemple, si anomenem les nostres relacions com ‘sexeafectiva’, ‘companya’, o no etiquetant-la; també es pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella ‘principal’ o des de les ‘parelles’ cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

S’ha de diferenciar la jerarquia de la importància, la prioritat o el fet de compartir coses diferents amb diferents persones. Que una relació sigui menys important, sigui menys prioritària en un moment donat, o es comparteixin més o menys coses, no implica que se l’hagi d’objectificar ni treure-li la veu en coses que li afecten. Qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem ‘relació’ sempre es pensi en ‘relació de parella’, que quan diguem ‘sentiments’ per defecte es pensi en els ‘romàntics’, o també que quan parlem de violències com la ‘de gènere’ o el ‘maltractament’ es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

M’agradaria aclarir una cosa sobre el tema de la gelosia. No vull per a res estigmatitzar la gelosia. La gelosia, de fet, és un conjunt molt complex d’emocions, que no sempre ha de tenir el mateix origen o motivació. El problema, el que objectifica (i jerarquitza), no és la gelosia, és com es decideix gestionar una situació així, objectificant o traient-li veu a una altra persona. A més, no totes les gelosies provenen de situacions de voler ‘apropiar-se d’una persona’, a vegades la gelosia pot provenir d’una situació on se t’està tractant de forma injusta o se t’està esborrant o negant, com podria passar en els casos de les relacions jerarquitzades: irònicament jo he viscut emocions que es podien llegir com a gelosia pel fet d’estar sent apartada, esborrada o invisibilitzada, quan tot això estava passant per a poder ‘empatitzar’ amb la gelosia d’una parella, mentre a mi no se m’acompanyava.

Una vegada en un taller que estava dinamitzant sobre relacions, una persona em va dir: “L’amistat no cal cuidar-la ni dedicar-li molt de temps perquè ‘sempre està allà’, però a les parelles o possibles parelles (aquelles de les que t’enamores) se les ha de dedicar molt de temps i cuidar perquè es poden perdre”

 

Diari d’una C (Història 1)

 Constantment sentia que la meva relació amb B anava canviant i no entenia el perquè. El que més em fotia és que jo no podia decidir mai com era la relació. I cada vegada que m’acostumava i m’adaptava (tal com havia intuït que havia de ser), pam, canviava la situació i jo ho havia de tornar a interpretar i m’hi havia d’adaptar. Fa un any el que vaig haver de percebre va ser que la relació canviava cap a més distanciament, més límits emocionals i físics, més límits del que es podia compartir o del que podia demanar. Em sentia molt desapoderada en aquesta relació.

De cop, després de molt de temps, avui B s’ha presentat a casa meva i m’ha demanat que l’ajudi a solucionar problemes amb la seva relació amb A. Tal com anava relatant tot jo em sentia molt incòmode, em sento molt descuidada i m’està demanant ajuda i consell per entendre com cuidar de la seva relació amb A. No és que em molesti que em demani ajuda, és que sento un desequilibri molt gran que no sé com descriure.

Share

cancel·lació de l’última activitat del cicle ‘trobades sobre anarquisme relacional’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Per motius múltiples (personals, relacionals i d’espai) es cancel·la l’activitat que hi havia programada per aquest dissabte 5 de Maig del cicle ‘Trobades sobre anarquisme relacional’.  Segurament la tornarem a programar d’aquí a uns mesos. Demanem disculpes per la cancel·lació i esperem poder-nos trobar aleshores. Estem bé! Només que no podem oferir l’activitat 🙂

Share

a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

 

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share