TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (VI – conclusió)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Sisena i última part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la sisena i última part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Conclusió

Existeix un interès molt gran per a mantenir el privilegi heterosexual. La plurisexualitat posa en entredit aquest privilegi, ja que la nostra existència fa que a l’heterosexualitat se li faci molt difícil demostrar la seva pròpia existència. El fet de considerar innates les monosexualitats és una forma de separar-les per a mantenir precisament aquest privilegi que té l’heterosexualitat. Com demostraries que existeix l’heterosexualitat quan les pràctiques llegides com a heterosexuals no haurien d’implicar directament ser heterosexual? Aquesta és una de les raons principal per les que s’han generat tots aquests discursos.

El discurs principal en el monosexisme és el d’esborrar la nostra existència, fent que les úniques possibilitats existents siguin les monosexualitats, invisibilitzant altres múltiples formes de relacionar-se. Però el monosexisme és molt més que això, no només és la nostra invisibilitat. Com hem pogut veure, el monosexisme amaga moltes coses més, que estan molt lligades a altres estructures i al capitalisme.

El monosexisme ens diu que hem d’escollir. Però no és una elecció lliure que pot canviar amb el temps o la situació. És una elecció que ha de donar-se a la força, una sola vegada, per a tancar la possibilitat d’una altra futura elecció. No és pro-elecció, sinó el contrari. A partir d’aquí el monosexisme no et deixa canviar, fluir, esdevenir, o referir-te a un context, un moment. El monosexisme és estaticitat. Una estaticitat que ens obliga a reproduir una estabilitat concreta, una estabilitat llegida com a madura, una estabilitat relacionada amb una evolució cap a una cultura colonialista, que veu a l’individu exterior al món que l’envolta. Una cultura racista, homòfoba, patriarcal. Una cultura de conquesta, de control. Una cultura capitalista.

El monosexisme t’imposa les relacions un a un, oblidant-te de l’entorn, de les xarxes, de la multiplicitat, de la varietat. Que t’insensibilitza sobre quines són les preferències de cada persona a través d’una suposició constant i llegida.

Les persones plurisexuals som constantment llegides com a inestables, immadures, confoses, que no sabem escollir. Conceptes que són de molta violència en un sistema capitalista que t’obliga constantment a reproduir, a produir, d’una forma molt concreta. Però a la vegada són conceptes que obren una esquerda, una esquerda a des/orientar-se.

I d’aquesta manera acabo aquest text, fent una crida. Crido a escollir la nostra des/orientació. No a orientar-se cap a allò que el sistema vol, sinó que crido a des/orientar-nos, a través d’eleccions polítiques, canviants, variables, contextualitzables, conscients. Eleccions sensibles a les estructures que ens travesses i que travessen a les persones amb les que ens relacionem. Sensibles als nostres espais, a com els compartim, com els creem. Crido a responsabilitzar-nos i a deixar ja de veure’ns externes al món, sense orientar-nos cap a ell, sinó a des/orientar-nos en ell.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (V – concepte modern de l’orientació sexual)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Cinquena part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la cinquena part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí i la quarta aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Psicoanàlisi

Freud (Sigmund Freud, neuròleg que va fundar el psicoanàlisi) va agafar el concepte de la indiferenciació sexual (anomenat bisexual, com hem vist) com passat primitiu i el va copiar també en l’elecció de l’objecte sexual (o sigui, el que més endavant s’anomenaria orientació o atracció).

Segons Freud totes les persones naixem sense una distinció entre objectes sexuals i quan creixem acabem escolllint un dels dos. Una de les dues opcions és l’acceptada socialment (l’heterosexualitat) i l’altre és la no acceptada (homosexualitat). Per a Freud, la naturalesa humana és bisexual, però no obstat és impossible practicar-la per a una persona humana moderna ja que el progrés humà des d’allò naturl a allò cultural fa que s’hagi d’escollir una monosexualitat. Recordem que ‘allò cultural’ i ‘progrés humà’ sempre és referit a la cultura occidental, que es veurà sempre com més evolucionada que la resta.

I només vaig a citar una frase de Freud en la que fa referència a la no possibilitat de tenir més d’un objecte sexual, quan explica en com ‘convertir’ a una persona homosexual en heterosexual diu de passada: “Un ha d’enrecordar-se de que la sexualitat normal també depèn d’una restricció en l’objecte d’elecció.”

Tornem una altra vegada al que comentava sobre la indiferenciació en quan al sexe, amb la bisexualitat, en quan a l’orientació, es col·loca i es relciona, amb els nens, amb la immaduresa, amb el que és primitiu, amb les races ‘inferiors’, inclús amb les persones amb malalties mentals, etc.

Sí és cert que l’homosexualitat tampoc quedava molt ben parada, també se la veia en una posició menys evolucionada, però l’homosexualitat se la va tractar més com un cas de degeneració (una cosa que es contemplava en la cultura moderna, com un error en l’evolució) mentres que la bisexualitat ni tan sols arribava a considerársela degenerativa, sinó ja més bé anterior a l’elecció i per tant inexistent.

Però no ens pensem que, per exemple, en el psicoanàlisi aquestes idees han quedat en un passat només en Freud. Totes aquestes idees encara ressonen, i han sigut les que han marcat fortament tot l’imaginari existent al voltat de la no monosexualitat o de les persones plurisexuals.

En un article on s’explicava com es veia a la plurisexualitat en el psicoanàlisi es posaven alguns exemples que posaven els pèls de punta. Per exemple cita a Joyce McDougal, a l’any 2000, parla de la progressió infantil bisexual cap a acceptar la inescapable monosexualitat, a més describint-ho com un procés inevitable i dolorós. Un altre, Stephen Mitchell a l’any 1996 parla d’un pacient que diu tenir atracció no només cap a homes i comenta que és un acte d’auto-destrucció.

Escales i concepte modern de l’orientación sexual

A partir d’aquí ja tot el marc conceptual al voltant de la no monosexualitat està creat. L’únic binari ‘real’ és el monosexual heterosexual/homosexual. De fet les coses i estudis que s’han fet després sempre remarquen aquest binari

Per exemple, estan els famosos estudis de Kinsey amb la seva famosa escala de Kinsey com a conclusió. En aquest estudi, on el mateix Kinsey va intentar mostrar més diversitat, segons les seves pròpies paraules, que la heterosexual o homosexual, no deixa, lamentablement de caure en aquest binari. Aquest estudi està basat en les pràctiques sexuals (només sexuals) de les persones a les que s’entrevistava, sense tenir en compte quina era la seva orientació en sí mateixa, i, per tant, les pràctiques sempre són d’un a un, i són llegides com a heterosexuals o homosexuals, ja que només tenen en compte el ‘sexe’ de les persones implicades.

Fent un estudi partint d’aquesta idea, al final, per molt que es vulgui mostrar que moltes persones no cauen en el que s’anomena una heterosexualitat pura o una homosexualitat pura, no deixa de caure i recaure en la idea amb la que se’ns imagina de les dues monosexualitat reconegudes. La lectura que es fa de la conseqüent escala de Kinsey és precisament que existeixen els dos pols oposats que són l’heterosexualitat i l’homosexualitat, i tot el demés és una barreja en un punt intermig.

L’escala de Klein és una petita evolució de la mateixa escala de Kinsey.

A més, s’ha de recalcar que en els estudis científics només es fa èmfasi en que l’atracció ha de ser una forma molt concreta (a través d’una resposta específica, sexual i genital) oblidant i esborrant la varrietat amb la que les persones sentim atracció o generem relacions o vincles. Per exemple, sempre es fa èmfasi en la resposta genital dels homes cis per a entendre quina és la seva orientació, com si tota la seva orientació hagués de passar per aquest filtre que defineix precisament la masculinitat hegemònica: ets un penis que només funciona per erecció (amb tota la càrrega trànsfoa, esborrant que no totes les persones amb penis són homes, ni tots els homes tenen penis). D’aquesta manera s’esborren també altres formes de sentir l’atracció sexual (que no haurien de passar per una resposta genital directa), com també altres formes d’atracció que no són sexuals, sinó afectives o romàntiques, que no tenen perquè anar unides a la sexual.

Altres estudis

Sí que és veritat que alguens persones han intentat fer estudis diferents per donar una imatge diferent a la plurisexualitat. Per exemple, he llegit estudis on es vol demostrar que la bisexualitat és més evolucionada i avançada. Però, primer de tot, aquest no és l’imaginari social al voltant de les persones plurisexuals, l’imaginari de les persones plurisexuals és un altre, que és el que he mostrat anteriorment. A més, per altra banda, intentar utilitzar una teoria com la de l’evolució, és caure en la trampa d’utilitzar teories que s’han usat per a perpetuar racisme, capacitisme, classisme i un munt de coses més.

I, bé, tot i que s’han fet estudis alternatius sobre la bisexualitat, no entraré a explicar-ho perquè el que volia visibilitzar amb tot això són precisament les teories amb una visió hegemònnica i que sustenten la forma en la que se’ns veu socialment a les persones plurisexuals.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (II – ciència i el binari natural/cultural)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Segona part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la segona part. La primera la podeu llegir aquí.

Ciència moderna occidental i positivisme

Les estructures de poder són construïdes per la cultura, tot i que no només són expressades a través de la simbologia o el llenguatge, sinó també a través del que anomenem ciència.

La ciència (moderna occidental) és considerada normalment com una feina ‘objectiva’ que fan unes persones que ens fem anomenar ‘científiques’. El positivisme és precisament això, és la forma en la que es suposa per defecte que funciona la ciència: diu que som observadores externes sense influències socials de cap tipus que podem veure, entendre, la realitat exactament com és. Aquest punt de vista és, per a mi, irreal.

Observar, és una forma de llegir, està influït per la nostra llengua, la nostra cultura, per les estructures que arrosseguem. Inclús, escollim els objectes d’estudi basant-nos en paràmetres culturals. A més, també observaré les coses que es corresponguin amb un cert interès als projectes que tinc, al que vull arribar, als interessos, ja no només socials o polítics, sinó també econòmics. L’observació neutra és una ficció, i l’objectivitat no és absoluta, sinó relativa a una cultura, i a una interacció entre la persona que observa i l’objecte observat.

La ciència, al utilitzar la cultura per a observar, definir, interpretar, està en realitat plena de metàfores. Metàfores són, per exemple, quan al llarg de la història de la biologia cel·lular s’ha explicat la unió de l’òvul i l’espermatozou a través d’estereotips assignats com a femenins i masculins. Per exemple, anomenar als espermatozous com ‘armes’ o ‘pretendents’ que ‘lluiten’, i van a buscar a l’òvul contra corrent, on aquest espera ‘passivament’ i atrau a un munt d’ells, on sembla que finalment només un aconsegueix ‘fertilitzar’ l’òvul, on aquest a la vegada ‘tanca les portes’ a altres ‘pretendents’. I qui no vegi la càrrega social aquí és que està immerse en el total positivisme.

El que al principi són metàfores, càrregues culturals, quan passen a ser acceptades i recolzades passen a veure’s com ‘racionalitats’ o ‘objectivitats’. Per tant, el que anomenem ‘racionalitat científica’ és un concepte abstracte que no fa més que tornar a escriure la història de les ciències vista pels vencedors. I qui són els vencedors? Qui són els que escullen el que s’accepta o no en ciència? Les classes dominants. Aquelles persones que ja de per sí mateixes estan en una posició de privilegi respecte les estructures de poder. La ciència, la racionalitat científica, està escrita per l’home cis heterosexual blanc sense diversitat funcional de classe mitja/alta. Aquests són els vencedors. Això no vol dir que les persones que fan ciència siguem totes homes cis heteosexuals blancs, etc, sinó que el que s’accepta i el que no, passa per aquest filtre del privilegi. I, al final, els estudis, les conclusions, que perduren, que s’accepten, són aquells que encaixen millor en les estructures, que ajuden a sustentar-les o que provenen d’ella.

I m’agradaria fer un petit apunt: si en ciència hi ha hagut coses que han canviat i han trencat amb aquestes descripcions privilegiades ha sigut gràcies a activistes, que moltes o algunes d’elles també eren i són científiques. Amb això vull recalcar que el gran treball i valor de l’activisme i de les nostres posicions polítiques des de l’opressió han aconseguit aquests canvis. Perquè per sí sola la ciència no ho ha fet.

La ciència moderna, per tant, està unida a la representació del món pròpia de l’individu que se sent exterior al que l’envolta, a la vegada que tracta d’explotar-lo i dominar-lo. Aquesta és en bona part la ideologia que hi ha darrera de la ciència moderna. Aquest mantell de ‘racionalitat’, ‘objectivitat’ i ‘neutralitat’ és una forma d’emmascarar la ideologia que existeix darrera d’allò científic, proclamant així el seu saber exempt d’ideologies i que mereixi d’aquesta forma que se la tingui en compte de manera privilegiada per a resoldre problemes.

Natural/cultural

I, una cosa que està molt relacionada amb el tema de la ciència, és el binari natural/cultural, perquè és un binari que s’utilitza constantment per a reforçar estructures, que a més utilitza la ciència, al mateix temps que la ciència l’utilitza a aquest.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i utilitzat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corregir’.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te d’una forma o comportar-te d’una altra. I sotmetre’s a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció. Has d’escollir, i has d’escollir bé. I tot i així, el veure’t com algú que pot (lliurement) escollir també és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Allò primitiu, per això, és vist com lligat a la natura que no està dominada per allò cultural i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat, serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures. I és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la natura per a excusar un comportament, o sigui considerar alguna cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses. Si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure una malaltia a curar), però si és una cosa socialment acceptada la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com el correcte sortirà ben parat en tot aquest embolic.

Jo em posiciono bastant amb la idea de que el binari cultural/natural és un binari fictici. Si més no, per què allò cultural no és natural si existim culturalment EN la natura? Aquest binari, aquesta diferenciació, prové de la mateixa visió de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Tota producció cultural és natural i la natura no és immutable. Natural/cultural no és un binari, és interacció. És intraacció. És una relació entre coses, subjectes, objectes, observadors, que interactuen dins de sí mateixa.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

ciència: eina neutra o política?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure per la Directa. Podeu veure l’artícle original aquí.

La ciència moderna occidental és considerada normalment com una feina objectiva que realitzem unes persones que anomenem científiques. En general, la descripció clàssica del mètode científic descriu el treball científic a partir de l’observació fidel de la realitat d’on s’extreuen lleis, es comproven experimentalment i finalment aquestes són refutades o s’accepten com a teories que descriuen la ‘realitat’. El positivisme (creença que l’únic coneixement vertader és a través de l’observació i l’experiència) juntament amb el realisme científic (la visió filosòfica que creu que la ciència descriu o pot descriure la realitat tal com és) conformen una ideologia dominant de les ciències que parteix del suposat que l’observació captaria les coses tal com són sense que intervingui cap element humà o influència social, que podem veure, entendre, la realitat exactament com és i que aquesta observació seria l’única via de coneixement verdader.

Observació objectiva?

Observar implica descriure el que s’està observant (l’objecte) referint-nos a nocions prèvies a l’observació: mirem el món amb un cert nombre d’idees preconcebudes, representacions, models o mites. Per tant, una observació és una interpretació; observar és una forma de llegir, està influït per la nostra llengua, la nostra cultura, i per totes les estructures de poder (sistemes d’opressió) que ens fan veure el món d’una o d’altra manera a través de normes socials que ens diuen el que és o no és ‘normal’ (com és l’heterosexualitat, que l’home sigui superior a la dona, o que un cos determinat hagi de ser assignat a un gènere concret).

Vist d’aquesta manera, referir-se a l’objectivitat com a l’observació de les coses tal com són realment, de forma neutra, és una ficció. L’observació és una interpretació entre la persona que observa i l’objecte que és observat, i l’objectivitat no és absoluta, sinó relativa a una cultura: dir que una cosa és objectiva és situar-la en un esquema comú de percepció i comunicació d’una cultura.

Observar també implica seleccionar: escollim els nostres objectes d’estudi descartant un munt de possibles objectes que decidim (la majoria de vegades inconscientment) no observar. Aquesta selecció pot venir donada per la pròpia preconcepció d’aquests objectes (com que ja tenim un marc teòric format ens serà més fàcil escollir els objectes que ja formin part d’aquest marc) o bé perquè siguin objectes que corresponen a uns certs interessos ideològics i/o econòmics.

Per tant, observar no és situar-se passivament davant del món tal com és. Definint així l’observació amaguem la part important en què el subjecte que observa (i tot l’entramat social que el sosté) pren durant l’observació i el que fem és absolutitzar la visió científica legitimant decisions ideològiques, socials, polítiques o ètiques sobre raonaments científics que es pretenen neutres o absoluts.

Les metàfores i racionalitat científica

La ciència, en fer servir la cultura per a observar, definir o interpretar, està plena de metàfores: utilitza conceptes que existien prèviament en la nostra cultura per a referir-se també a nous conceptes en ciència fent un paral·lelisme entre elles. Per exemple, en física s’han agafat del llenguatge corrent les nocions de força i de treball. Tot i així, hi ha moltes d’aquestes metàfores que tenen càrregues molt més grans relacionades amb estructures de poder, com per exemple, quan al llarg de la història de la biologia cel·lular es va explicar la unió de l’òvul i l’espermatozou a través d’estereotips assignats com a femenins i masculins: anomenant els espermatozous com a “armes” o “pretendents” que “lluiten” i van a buscar a l’òvul contra corrent, on aquest espera “passivament” i atrau un munt d’ells, on sembla que finalment només un aconsegueix “fertilitzar” l’òvul, on aquest a la vegada “tanca les portes” a altres “pretendents”.

I tot el que al principi són metàfores, càrregues culturals, quan passen a ser acceptades i sostingudes passen a veure’s com a racionalitats o objectivitats. Moltes de les metàfores o les representacions escollides no són a l’atzar, normalment reprodueixen allò que les estructures de poder representen. Per tant, la ‘racionalitat científica’ és un concepte abstracte que pot estar representant la visió de les classes dominants, aquelles persones que ja de per sí mateixes estan en una posició de privilegi respecte les estructures de poder (l’home cis heterosexual blanc sense diversitat funcional neurotípic de classe mitjana/alta, etc.). Això no vol dir que totes les persones que fem ciència tinguem tots els privilegis, sinó que el que els estudis, les conclusions, que perduren, que s’accepten, són aquells que encaixen millor en les estructures de poder, que ajuden a sustentar-les o que provenen d’ella.

Durant els processos que porten al conjunt de la comunitat científica acceptar o no una teoria entren elements de tot tipus, des de les estructures abans esmentades, passant per relacions de força considerant aspectes ideològics i econòmics, ambicions professionals, pressupostos filosòfics, etc. Per posar un exemple simple, si un resultat té lloc en un laboratori de renom, hi ha més possibilitats que s’accepti que si ocorre en un laboratori poc conegut. O encara pitjor si es tracta d’un laboratori d’un país no europeu ni dels Estats Units.

Quan una teoria científica ha sigut acceptada, es tendeix a dir que és, que sempre ha sigut, racional. És més, quan s’expliquen moltes de les teories científiques es reconstrueix la història per a fer-la més fidel al ‘mètode científic’. Però moltes de les teories acceptades en l’actualitat no han sigut extretes segons aquests mètodes. Per exemple, en el raonament de Newton hi havia tants raonaments filosòfics i teològics com ‘científics’, i la distinció entre aquests tipus de raonaments s’ha fet després.

La representació del món

La ciència moderna occidental està molt unida a la visió (que prové de les classes dominants) que som individus externs al món que ens envolta i accedim al nostre entorn per obtenir el que necessitem. Aquesta visió és la que ens fa creure que l’observació pot ser objectiva i neutra al veure’ns com éssers externs a tot el que estem observant. Aquesta visió també fomenta la voluntat d’explotació i dominació de tot el nostre entorn (ja que l’entorn és un objecte on anem només a cobrir les nostres necessitats) i la ciència és una eina que s’utilitza també per aquesta finalitat.

La ‘racionalitat’, ‘objectivitat’ i ‘neutralitat’ sovint emmascaren les ideologies que existeixen darrere del fet científic

Obviar tot això col·locant un mantell de racionalitat, objectivitat i neutralitat és una forma d’emmascarar les ideologies que existeixen darrere d’allò científic, proclamant així el seu saber exempt d’ideologies i que mereixi d’aquesta forma que se la tingui en compte de manera privilegiada per a resoldre problemes.

El perill de l’apolitització de la ciència

Ens costa molt acceptar la càrrega ideològica i social que té la ciència. Una de les grans pors que tenim és la de perdre una suposada eina objectiva i lliure d’ideologies. Però precisament aquest és el problema principal de la ciència: contemplar-la neutra i lliure d’ideologies. Res és lliure d’ideologies, i creure que ho pot ser és apolititzar-la i lligar-la al pensament neoliberal (ja sabem que tot el despolititzat queda per defecte al servei dels que tenen el privilegi). El que hem de fer és començar a acceptar que tenim ideologies i que és important saber com utilitzar eines com la ciència a través d’aquestes ideologies, posicions crítiques, polítiques o ètiques. També hauríem de començar a reflexionar al servei de qui està la ciència, a qui ajuda i des de quina posició (no és el mateix patologitzar allò transsexual que des d’una posició de privilegi cis gènere, que posar la ciència al servei de persones trans cedint-les la veu en el procés). El problema no és fer ciència, el problema és donar-li tant de poder i privilegi a alguna cosa considerant-la neutra. Res hauria de tenir tant de poder i tant de privilegi. I res hauria d’estar tan apolititzat.

Share